PARLEM-NE
L'Ebre com a centre i no com a frontera
DAVID MIRÓ |
LA HISTÒRIA va dibuixar Catalunya com un territori que
tenia com a centre una serralada, els Pirineus, en permanent recerca
d'una frontera sud fluvial. Primer el Llobregat, després el Francolí i
finalment l'Ebre van fer aquesta funció. Així, en l'imaginari català
l'Ebre és l'última frontera. Una sensació que és molt viva quan es
contempla el majestuós riu des dels murs de la fortalesa de Miravet. Més
enllà, el desconegut, els moros, o l'enemic, fos Felip III d'Orleans o
bé les tropes del general Franco. Malgrat això, Tortosa ha estat, en
diversos moments de la història, la segona ciutat de Catalunya: ho va
ser durant el Renaixement (Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa,
de Cristòfor Despuig, van ser escrits el 1557), després va perdre
aquesta posició en benefici de Mataró en el set-cents, però la va
recuperar a principis del vuit-cents abans de cedir-la definitivament
davant l'empenta de nous nuclis industrials com Sabadell.
Durant segles, per tant, el riu Ebre va ser més
centre que no pas frontera, i, de fet, la zona d'influència de la ciutat
de Tortosa anava des de l'Ampolla, al nord, fins a Peníscola, al sud,
trencant qualsevol divisió administrativa. La Catalunya de la Renaixença
va tornar a mirar cap al nord (el Canigó de Verdaguer és el
poema èpic català) i la divisió provincial espanyola va posar les Terres
de l'Ebre sota l'ègida de la llunyana Tarragona i va oblidar la ciutat
de Despuig. L'Ebre va tornar a ser frontera, a ser sud, a ser una terra
aspra d'on la gent se sentia (i encara se sent) obligada a marxar, ja
sigui cap a Barcelona o cap al regne dels valencians. Una terra que
somia a tornar a ser centre i s'interroga, avui dia, amb certa
inquietud, sobre quin paper li reserva el projecte independentista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada