El referèndum, majoritari a Catalunya i rebutjat a Espanya, segons una enquesta d’El Periódico
La majoria dels enquestats considera que el judici al 9-N és un judici polític
Cues per votar el 9-N del 2014.
Set de cada deu catalans està d’acord que es faci un referèndum sobre la independència de Catalunya. Segons una enquesta de l’empresa Gesop que avui publica El Periódico, el 71,9% és favorable al referèndum, per un 26,1% que s’hi oposa. En canvi, la proporció és pràcticament la inversa si la pregunta es fa al conjunt de l’estat espanyol, on el 61,5% no està d’acord amb el referèndum, per un 33,9% que hi està d’acord.
L’enquesta també ofereix el suport que donen al referèndum els votants de cada partit. El 100% dels de CDC i ERC (el record de vot es fa sobre les eleccions al congrés espanyol) hi són favorables, i el 73,3% dels votants d’Units Podem, també. En canvi, el suport cau en picat, tot i que no és inexistent, entre els votants del PP (un 11,7% a favor), els del PSOE (un 23,7%) i els de Ciutadans (un 20,2%).
La mateixa enquesta pregunta si el judici a Mas, Ortega i Rigau pel 9-N és un judici polític, i la majoria dels enquestats al conjunt de l’estat espanyol diu que sí, concretament un 52,1%. Un 38,6% considera que és un judici ‘més motivat per una qüestió legal que no política’. El 9,3% no sap què respondre o no ho vol fer.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Catalonia, the small, ancient nation of seven million people in the northeastern corner of Spain, is living with an unheard of situation in the heart of democratic Europe. From February 6 to 10 our former president, Artur Mas, together with two ministers from his former government, went on trial for for having organized an informal, non legally binding, consultation on Catalonia’s independence in November 2014. That day is remembered by Catalans as a peaceful, civic and democratic moment when they were able to express their opinion on whether Catalonia should be an independent nation or not. That day, 2.3 million Catalans took part and 89 percent voted for an independent Catalonia.
According to the Spanish government in Madrid, led by Mariano Rajoy´s Popular Party, president Mas and his two ministers committed a crime because there was an order from Spain’s Constitutional Court to stop the consultation process, which was carried out by 40,000 citizen volunteers. Next Monday, Francesc Homs, a former spokesman of the Catalan government who is currently a member of parliament in Madrid, will also go on trial charged with the same crime as the former president and ministers. As if that weren't enough, the president of the Catalan Parliament, Carme Forcadell, also found out on Thursday that he will go on trial for having allowed a floor debate on committee findings regarding the possibility of Catalonia becoming a free and independent country.
Win an iPhone 7 Sign up to our daily newsletter for your chance to win.
People hold Catalan separatist flags, known as "Esteladas", during a gathering to protest against legal challenges made by Spain's government against pro-independence Catalan politicians, in Barcelona, Spain, November 13, 2016. Albert Gea/Reuters
All these trials shock the democratic soul of any citizen, while being enormous anomalies in a democratic Europe. More than 80 percent of citizens say they want to vote on the issue, according to various polls, and a majority of the MPs in Catalonia's parliament agree. A large majority of Catalonia´s 948 mayors also want a referendum to find out whether the Catalans want their own state or not (a majority of municipalities are governed by parties who support this position). In fact, a good number of citizens in the rest of Spain also support this vote; 45 percent, according to a La Sexta poll. Can wanting to vote be a crime? We don’t think so.
Given the call for a vote, the Catalans hope that the Spanish government would behave with a democratic spirit for dialogue just like the British and Canadian governments did when they faced calls for a vote from independence movements in Scotland and Quebec. In those two cases, the governments in Ottawa and London responded to the political situation they faced, and they won their referendums by making appealing offers for loyalty that won the support of the majority of the voters in Quebec and Scotland. People must remain a part of a state by their own volition because they are convinced of its benefits and not because remaining is imposed on them or out of fear.
Spain, unfortunately, has responded to a cry from the majority of Catalans by refusing all dialogue, and launching a campaign of legal persecution of officials elected by the Catalan people. And not just that. We have also seen a dirty war where the Spanish government has used their police to spread rumors about democratically elected Catalan representatives. It is very sad. Many of us thought that more than 40 years after the death of the dictator Francisco Franco that the Spanish state had become a fully normalized and consolidated democracy, within the framework of the European Union (EU), a state that respected and valued its national minorities. However, we have seen that some of the old attitudes of the former authoritarian regime that we thought were forgotten sadly still endure.
We are convinced, in spite of all these impediments, that democracy will find a way in Catalonia and that our citizens will be able to do something so simple as placing a ballot paper in a ballot box to decide whether Catalonia should be independent or not. We are planning to have that vote by the September 15, 2017. Could it be possible that the Catalans have fewer rights than the Scots, or the Quebecois, or the Lithuanians, or the Slovenians, or the Czechs, or the Montenegrins?
We are convinced that we have the same rights as everybody else and we are sure that a majority of Catalans want to be asked about their future. We hope that the Spanish government will act maturely and responsibly and face the Catalan situation like any democratic country would. To do otherwise goes against the most basic democratic rights of any minority and we believe it would place Spain on the list of populist and authoritarian governments who seem to be taking root in certain corners of Europe. Neus Munté is minister of the presidency and spokesperson of the Catalan government.
El Jueves desafia (una altra vegada) la monarquia espanyola
Fa uns anys la revista va fer un dibuix similar amb Felipe VI i la seva esposa i la justicia va embargar-ne la portada
Fa uns quants anys, la revista va fer un dibuix molt similar però que tenia per protagonistes l’actual rei espanyol, Felipe VI, i la seva esposa, Letizia. La justícia va decidir aleshores d’embargar aquella portada adduint que ‘atacava’ directament la monarquia espanyola. Veurem quines reaccions suscitarà ara aquesta. [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Ja fa massa dies que penso que amb la independència tocarà fer un pas ferm i decidit per avançar, per anat més enllà. D’alguna manera hem de superar aquest moment difícil, on tot sembla encallat. Un cop més cal recordar que el parlament té un mandat molt clar i té majoria absoluta per caminar cap a la independència.
Fa molts dies en Vicenç Villatoro, en el seu dietari al diari Ara deia que o guanya el Procés i Catalunya s’independitza o guanya l’Antiprocés i Catalunya es rendeix i s’uniformitza. S’ha combatut qualsevol altra possibilitat. I, així, l’Antiprocés (més que no pas el Procés!) ha matat Unió, ha ferit el PSC i ha assetjat Convergència, les forces que en algun moment de la història havien apostat per una solució de compromís. Ens ho han deixat clar: no hi ha camí del mig, ni volent-ho. O es guanya del tot o es perd del tot.
Els esdeveniments dels últims dies semblen anar en aquesta línia. L’operació “Pika”, l’operació “no-diàleg”, els judicis pel 9-N, posen sobre la taula la idea que el govern de l’estat ha triat anar cap a xoc de trens.
La confusió que s’escampa sobre la corrupció i la seva vinculació al procés independentista és volguda i cal, des de l’independentisme, separar-ho. No podem permetre ni un bri de corrupció, la nova república ha de néixer neta de corruptes i corruptors. Per tant ja està bé que la justícia faci neteja. Però caldria que fes neteja sense fer política, sense actuar per distreure el personal de segons quines actuacions de la justícia.
Llegint l’entrevista feta a J.L. Cebrian al diari El Mundo, enmig de moltes perles i despropòsits diu que els independentistes no tenen poder. Ell ho diu referint-se a la força (Guàrdia Civil, exercit…) però caldrà veure si les “forces vives” del país, els anomenats “poders fàctics” es posaran al costat de la gent i els seus representants electes.
La independència la guanyarem amb l’empenta de tots, amb la força de tots, amb força i il·lusió, plantant cara.
Un ex-coronel irlandès fa un disseny de les possibles forces de defensa d’una Catalunya independent
Es posa a la venda 'Política de defensa i estat propi', el primer llibre que teoritza sobre les forces de defensa de Catalunya
Una Catalunya independent ha de tenir forces de defensa? Aquesta és una de les preguntes més polèmiques que ha de resoldre el procés constituent del nou estat català. Amb l’objectiu de debatre aquesta qüestió, demà surt a la venda el llibrePolítica de defensa i estat propi, elaborat per diversos autors.
L’obra, publicada per l’editorialBase, és la primera que teoritza sobre les futures forces de defensa de Catalunya. Entre els autors hi ha el periodista Jaume Clotet, l’historiador militar Francesc Xavier Hernàndez Cardona i l’analista del CEEC David Bajona. El text –expliquen– vol donar arguments favorables perquè el Principat tingui una política de defensa com la de països europeus d’un pes demogràfic i econòmic similar.
Consideren que és totalment necessari que hi hagi unes forces de defensa catalanes per a garantir la sobirania i preservar la integritat territorial del futur estat independent, però també per a aconseguir-ne el reconeixement internacional. Catalunya, a parer seu, s’hauria d’integrar en organismes com ara l’OTAN i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació d’Europa (OSCE) i participar en missions transfrontereres per a fomentar la pau i lluitar contra ‘el terrorisme internacional’.
Política de defensa i estat propis’estructura en dotze capítols que toquen aspectes molt diferents, com ara el cost de les forces de defensa, el reconeixement internacional, la relació històrica de Catalunya amb l’OTAN, l’encaix entre la democràcia i el món militar i una anàlisi de models europeus diversos.
Unes forces de defensa amb 24.000 efectius Un dels capítols més notables del llibre es titula ‘Reflexions sobre la defensa en una Catalunya independent’, on es dibuixa el possible organigrama de les forces de defensa catalanes. N’és autor Dorcha Lee, un coronel irlandès retirat, que considera que el cos hauria de tenir uns 24.000 efectius, dels quals 16.000 serien regulars. Aquesta xifra no inclou els civils que treballin per al Ministeri de Defensa.
Lee creu que les forces de defensa catalanes, per a ser creïbles, haurien de tenir les tres dimensions convencionals: força terrestre, naval i aèria. Alhora, haurien de basar-se en el principi de dissuasió, és a dir, tenir per objectiu fonamental prevenir una agressió armada contra Catalunya.
L’exèrcit de terra constaria de dues brigades i cada una tindria divisions internes, com ara tres batallons d’infanteria amb vehicles blindats, un batalló de tancs i un batalló d’artilleria (lleugera de campanya, morters pesants i míssils antiaeris). Les forces navals, segons Lee, haurien de comptar amb una quinzena de naus, entre els quals dues fragates capacitades per al combat marítim, però en cap cas submarins o portaavions. Les forces aèries haurien de comptar amb una setantena d’aeronaus. Lee considera que la tasca més urgent és dotar-se d’un equip de reacció ràpida, format per dos avions de combat, per a defensar l’espai aeri d’una manera immediata en cas de qualsevol eventualitat.
Així mateix, creu que el govern hauria d’esmerçar en les forces de defensa un 1,2% del PIB, un percentatge similar a la despesa de l’estat espanyol. De totes maneres, recomana que la despesa avanci progressivament fins al 2%, que és l’objectiu que marca l’OTAN.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
26.02.2017 09:49 
