divendres, 26 de juny del 2020
dijous, 25 de juny del 2020
Rufián, a Borràs: "Culpar ERC és un insult a la intel·ligència col·lectiva"
El Nacional
congrés dels diputats
Rufián, a Borràs: "Culpar ERC és un insult a la intel·ligència col·lectiva"
Nicolas TomásFoto: EFE
Madrid. Dijous, 25 de juny de 2020
1 minut
ERC no és responsable del que passi amb el suplicatori de Laura Borràs aquest dijous al Congrés dels Diputats. El portaveu dels republicans a la cambra, Gabriel Rufián, ha replicat a la seva homòloga de JxCat, recordant-li que els números són els que són i que, a més a més, l'opció de no participar de la votació la van posar sobre la taula ells mateixos.
En aquest context, després de debatre el punt a porta tancada,
Rufián ha criticat que "culpar ERC del que passa no és només un insult a
ERC, sinó a la intel·ligència col·lectiva". Ha subratllat que hi ha una
via per no ser jutjada pel Tribunal Suprem: renunciar al seu escó.
En primer lloc, el portaveu d’ERC ha volgut recordar que “res del que passa depèn d’ERC” en aquest procediment, que en tot cas depenia dels vots del PSOE, “amb qui governen a la Diputació de Barcelona”. De la mateixa manera, ha assegurat que “tothom sap què hauria passat si hagués estat un càrrec electe d’ERC”. No s’hauria arribat al debat d’avui perquè hauria dimitit per defensar-se judicialment i després, en cas de ser absolta, tornar a la política. Renunciant a l’acta, ha assenyalat, no estaria en mans del Tribunal Suprem. Un pas que li han demanat tant ERC com la CUP.
Fetes aquestes puntualitzacions, Rufián ha assegurat que no reconeixen aquest procediment del Tribunal Suprem, “tòxic i injust”, i que participar de la votació és “legitimar-lo”. Per altra banda, però, ha defensat que “no ha d’haver-hi cap ombra de dubte pel que fa a corrupció o irregularitats administratives en l’independentisme”. En resposta a les declaracions de Borràs, el republicà ha dit que tenia la consciència “bastant” tranquil·la.
"No ens agraden els judicis i tribunals parcials, però ens agraden menys els mediàtics i a les xarxes socials", ha criticat el portaveu republicà. En aquest sentit, ha assegurat que "hi ha qui vol guanyar allà el que injustament perdrà en un tribunal parcial".
Rufián ha dit que no són ells qui trenquen la unitat de l'independentisme. Sobre si perjudica les relacions dins del bloc, ha recordat que no es van trencar quan JxCat va pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona.
En primer lloc, el portaveu d’ERC ha volgut recordar que “res del que passa depèn d’ERC” en aquest procediment, que en tot cas depenia dels vots del PSOE, “amb qui governen a la Diputació de Barcelona”. De la mateixa manera, ha assegurat que “tothom sap què hauria passat si hagués estat un càrrec electe d’ERC”. No s’hauria arribat al debat d’avui perquè hauria dimitit per defensar-se judicialment i després, en cas de ser absolta, tornar a la política. Renunciant a l’acta, ha assenyalat, no estaria en mans del Tribunal Suprem. Un pas que li han demanat tant ERC com la CUP.
Fetes aquestes puntualitzacions, Rufián ha assegurat que no reconeixen aquest procediment del Tribunal Suprem, “tòxic i injust”, i que participar de la votació és “legitimar-lo”. Per altra banda, però, ha defensat que “no ha d’haver-hi cap ombra de dubte pel que fa a corrupció o irregularitats administratives en l’independentisme”. En resposta a les declaracions de Borràs, el republicà ha dit que tenia la consciència “bastant” tranquil·la.
"No ens agraden els judicis i tribunals parcials, però ens agraden menys els mediàtics i a les xarxes socials", ha criticat el portaveu republicà. En aquest sentit, ha assegurat que "hi ha qui vol guanyar allà el que injustament perdrà en un tribunal parcial".
Rufián ha dit que no són ells qui trenquen la unitat de l'independentisme. Sobre si perjudica les relacions dins del bloc, ha recordat que no es van trencar quan JxCat va pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona.
Mor D'Artagnan, el mosqueter que va lluitar al costat dels catalans
25 de juny de 1673
Mor D'Artagnan, el mosqueter que va lluitar al costat dels catalans
Marc PonsFoto: Arxiu Departamental dels Pirineus Catalans
Barcelona. Dijous, 25 de juny de 2020
1 minut
Tal dia com avui de l’any 1673, fa 347 anys, moria a Maastricht (Províncies Unides dels Països Baixos), Charles de Batz-Montesquiu; comte d’Artagnan i capità de la guàrdia dels Mosqueters
del rei Lluís XIV de França. Quasi dos segles després (1844), la seva
figura i la seva vida (en la realitat la d’un faldiller i un
busca-bregues temut i impopular), inspirarien Alexandre Dumas en la
creació de la novel·la Els tres mosqueters. En aquella novel·la seria l’únic personatge -dels quatre protagonistes- que estaria inspirat en una existència real.
La relació entre el veritable d’Artagnan i Catalunya remuntava a 1640. Durant la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652), està documentada la seva participació en diversos episodis d’aquell conflicte. L’any 1642 va participar en el setge i alliberament catalanofrancès de Perpinyà (prèviament ocupada i literalment trinxada pels Tercios de Castilla); i en la derrota del cos principal de la infanteria hispànica a Cotlliure. A Perpinyà l’exèrcit catalanofrancès es va apoderar de l’arsenal més gran dels hispànics.
També, està documentada la seva participació en la persecució i extermini de partides de soldats desertors hispànics (semiocults al Rosselló i a l’Empordà) que es sostenien delinquint. Durant aquesta etapa, d’Artagnan va servir Philippe de La Mothe-Houdancourt, amic personal del cardenal Richelieu i lloctinent de Lluís XIV a Catalunya. I això el situaria a les operacions militars de La Granada del Penedès, dels Quatre Pilans (Lleida), i de Montsó -totes durant el 1642-; que, també totes, es van saldar amb victòries catalanofranceses.
A partir de 1643, les fonts documentals situen d’Artagnan en diversos fronts de guerra que la monarquia francesa tenia oberts arreu d’Europa. D’Artagnan, nascut a Lupiac (a mig camí entre Tolosa de Llenguadoc i Pau -a la Gascunya-) cap al 1611, va morir passats els 60 anys al setge francès sobre la ciutat neerlandesa de Maastricht (1672-1673); i segons algunes fonts va caure fulminat pels trets que li van disparar un grup de dones franctiradores que defensaven la ciutat des de la muralla.
La relació entre el veritable d’Artagnan i Catalunya remuntava a 1640. Durant la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652), està documentada la seva participació en diversos episodis d’aquell conflicte. L’any 1642 va participar en el setge i alliberament catalanofrancès de Perpinyà (prèviament ocupada i literalment trinxada pels Tercios de Castilla); i en la derrota del cos principal de la infanteria hispànica a Cotlliure. A Perpinyà l’exèrcit catalanofrancès es va apoderar de l’arsenal més gran dels hispànics.
També, està documentada la seva participació en la persecució i extermini de partides de soldats desertors hispànics (semiocults al Rosselló i a l’Empordà) que es sostenien delinquint. Durant aquesta etapa, d’Artagnan va servir Philippe de La Mothe-Houdancourt, amic personal del cardenal Richelieu i lloctinent de Lluís XIV a Catalunya. I això el situaria a les operacions militars de La Granada del Penedès, dels Quatre Pilans (Lleida), i de Montsó -totes durant el 1642-; que, també totes, es van saldar amb victòries catalanofranceses.
A partir de 1643, les fonts documentals situen d’Artagnan en diversos fronts de guerra que la monarquia francesa tenia oberts arreu d’Europa. D’Artagnan, nascut a Lupiac (a mig camí entre Tolosa de Llenguadoc i Pau -a la Gascunya-) cap al 1611, va morir passats els 60 anys al setge francès sobre la ciutat neerlandesa de Maastricht (1672-1673); i segons algunes fonts va caure fulminat pels trets que li van disparar un grup de dones franctiradores que defensaven la ciutat des de la muralla.
Test d'història
L'origen del bàsquet a Catalunya
Borràs: ‘La repressió no pot guanyar per incompareixença del rival’
25.06.2020 11:56
‘La cambra aixecarà la immunitat perquè se’m jutgi per quatre delictes que no he comès’, ha dit la portaveu de JxCat, Laura Borràs, després que el congrés espanyol hagi debatut el suplicatori que ha cursat el Tribunal Suprem per jutjar-la per presumptes irregularitats comptables en l’Institut de les Lletres Catalanes.
Borràs
ha titllat el debat de ‘escenificació d’una activitat democràtica’
perquè ha estat a porta tancada i amb el 50% dels representants. ‘La
meitat dels diputats votaran de manera telemàtica sense haver escoltat
el dictament de la comissió de l’Estatut del Diputat i les meves
al·legacions’, ha lamentat.
Així
mateix, ha explicat que malgrat que s’enfronta a 15 de presó, la
majoria dels diputats han preferit donar llum verda al Suprem i
atropellar el seus drets. ‘No vull ser absolta per la
bandera que represento, però tampoc no vull ser condemnada per les
sigles que represento’, ha declarat.
Finalment, també s’ha dirigit a ERC i la CUP, sense mencionar-los, quan ha afirmat que ‘la repressió se la combat i no se li permet vèncer per incompareixença del rival encara que el combat estigui perdut d’avançada, perquè fer el correcte mai pot ser irrellevant‘. Ambdós partits, conjuntament amb EH Bildu, tenen previst no participar en la votació del suplicatori.
[VÍDEO] Oriol Ponsatí-Murlà explica la manipulació contra Laura Borràs de la Sindicatura de Comptes
Finalment, també s’ha dirigit a ERC i la CUP, sense mencionar-los, quan ha afirmat que ‘la repressió se la combat i no se li permet vèncer per incompareixença del rival encara que el combat estigui perdut d’avançada, perquè fer el correcte mai pot ser irrellevant‘. Ambdós partits, conjuntament amb EH Bildu, tenen previst no participar en la votació del suplicatori.
La votació del suplicatori
En la votació, que es farà al final de la sessió plenària, previsiblement tirarà endavant amb els vots del PSOE, PP, Vox i Ciutadans. Només el PNB farà costat a JxCat i votarà en contra del suplicatori. Borràs ha explicat que una volta perdi la immunitat continuarà amb la seva activitat política, però farà més declaracions públiques sobre la causa judicial.[VÍDEO] Oriol Ponsatí-Murlà explica la manipulació contra Laura Borràs de la Sindicatura de Comptes
ERC i CUP s'inclinen per no participar en la votació del suplicatori de Borràs
congrés dels diputats
ERC i CUP s'inclinen per no participar en la votació del suplicatori de Borràs
Nicolas TomásFoto: EFE
Madrid. Dimecres, 24 de juny de 2020
1 minut
A 24 hores de la votació, a porta tancada, del ple del Congrés dels
Diputats, encara no hi ha una posició conjunta de l'independentisme
sobre el suplicatori de Laura Borràs. Segons fonts
coneixedores de les converses, que encara duren, "la posició que està
generant més consens" és que ERC, la CUP i EH Bildu no participin de la
votació, com ja van fer a la comissió de l'estatut del diputat la
setmana passada. No obstant això, encara no donen les negociacions per
tancades.
El Congrés va fer dijous passat el primer pas per deixar Laura Borràs sense immunitat. Amb els vots del PSOE, el PP, Vox i Ciutadans, la comissió de l'estatut del diputat va aprovar el dictamen que demà serà votat per la cambra i que avala el suplicatori sol·licitat pel Tribunal Suprem per jutjar la portaveu de JxCat. ERC i EH Bildu no van participar a la votació, mentre que JxCat i el PNB hi van votar en contra. Unidas Podemos va abstenir-se. La sessió va celebrar-se a porta tancada, com també passarà aquest dijous a l'hemicicle.
Acusada de prevaricació, malversació, frau i falsedat documental per suposats contractes irregulars al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Borràs ha negat totes les acusacions des del principi. "Ho dic des de ja: no sóc culpable. No he comès cap dels presumptes delictes dels quals se m'acusa", va defensar fa dues setmanes. Carregada de material documental, va denunciar un ampli "catàleg d'irregularitats processals" i una "absència absoluta de fets susceptibles de ser perseguits penalment". Va denunciar el que considera una “persecució política sense indicis de delicte”.
El portaveu republicà Gabriel Rufián ja ha avisat que el futur de Borràs "no depèn dels vots d'ERC", i que se'ls fa difícil triar entre "anticorrupció i antirepressió". Per la seva part, els anticapitalistes han proposat a la portaveu de JxCat que deixi l'escó i així no serà jutjada pel Tribunal Suprem. Fonts anticapitalistes reiteren que mantenen aquesta via damunt la taula.
El Congrés va fer dijous passat el primer pas per deixar Laura Borràs sense immunitat. Amb els vots del PSOE, el PP, Vox i Ciutadans, la comissió de l'estatut del diputat va aprovar el dictamen que demà serà votat per la cambra i que avala el suplicatori sol·licitat pel Tribunal Suprem per jutjar la portaveu de JxCat. ERC i EH Bildu no van participar a la votació, mentre que JxCat i el PNB hi van votar en contra. Unidas Podemos va abstenir-se. La sessió va celebrar-se a porta tancada, com també passarà aquest dijous a l'hemicicle.
Acusada de prevaricació, malversació, frau i falsedat documental per suposats contractes irregulars al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Borràs ha negat totes les acusacions des del principi. "Ho dic des de ja: no sóc culpable. No he comès cap dels presumptes delictes dels quals se m'acusa", va defensar fa dues setmanes. Carregada de material documental, va denunciar un ampli "catàleg d'irregularitats processals" i una "absència absoluta de fets susceptibles de ser perseguits penalment". Va denunciar el que considera una “persecució política sense indicis de delicte”.
El portaveu republicà Gabriel Rufián ja ha avisat que el futur de Borràs "no depèn dels vots d'ERC", i que se'ls fa difícil triar entre "anticorrupció i antirepressió". Per la seva part, els anticapitalistes han proposat a la portaveu de JxCat que deixi l'escó i així no serà jutjada pel Tribunal Suprem. Fonts anticapitalistes reiteren que mantenen aquesta via damunt la taula.
dilluns, 22 de juny del 2020
Què fem amb Espanya? Marxem o la reparem? (i 2), per Jordi Barbeta
Anàlisi
Què fem amb Espanya? Marxem o la reparem? (i 2)
Jordi BarbetaBarcelona. Diumenge, 21 de juny de 2020
4 minuts
M’ha sorprès gratament la quantitat de lectors que afortunadament em
segueixen i que em tracten gairebé de botifler pel fet de constatar que
ha existit i existeix com opció política la possibilitat de “reparar” o
reformar Espanya amb una proporció molt considerable de partidaris. Així
que torno a insistir en el tema. No sé si és possible “reparar Espanya”
o reformar-la des de Catalunya estant, però hi ha prou dades que
demostren que és el que vol una part considerable dels catalans.
Efectivament, tots els intents, des de Cambó a Miquel Roca, han
fracassat, ara, el que és segur és que mai la independència de
Catalunya serà el premi per bon comportament que rebran les forces
polítiques que hagin contribuït a l’estabilitat dels Governs espanyols.
Tampoc crec que sigui possible reparar o reformar Espanya amb la bandera
de l’independentisme català. Això crec que no és una opinió sinó una
evidència que té bastant a veure amb el principi de realitat.
Sí que opino que fer política a Espanya des de Catalunya ha donat alguna vegada bons resultats —les dues repúbliques, els Jocs Olímpics del 92, el pacte del Majestic...— que mai s’haurien produït si els seus promotors catalans ho haguessin plantejat des de l’independentisme. Pretendre participar en la política espanyola en defensa de la independència de Catalunya, a més de contradictori, planteja diversos problemes. Un partit independentista sempre jugarà a les Corts en desavantatge, perquè mai serà reconegut com un interlocutor de fiar legítimament espanyol i quan governi a Catalunya la relació amb l’Estat serà sempre de total desconfiança. Ras i curt, ser independentista català a Espanya només porta desavantatges. Ergo, per fer política a Espanya i governar una comunitat autònoma és millor oblidar la independència i exercir d’espanyol amb tots els ets i uts. Si, com sostenen alguns, el procés sobiranista ha estat un fracàs i una derrota que s’ha d’admetre i que cal tornar a la vella normalitat per sortir de l’atzucac, el més efectiu seria renunciar solemnement a la independència i exigir veu i vot a l’associació de propietaris de l’Estat en tant que soci fundador. Té tota la raó, doncs, l’excupaire Arrufat quan fa una crida a penetrar a les institucions de l’Estat. Calen més catalans a l’exèrcit, a la policia i a la judicatura espanyola.
Tant l’opció de jugar amb Espanya com la de jugar contra Espanya es tergiversen per raons electoralistes, en el sentit que la prioritat és assegurar el que queda de poder autonòmic i no convé decebre ningú. Així que Esquerra Republicana juga la carta espanyola proclamant que són independentistes de tota la vida per no perdre vots. Junts per Catalunya emfatitza verbalment la seva bel·ligerància amb l’Estat però no diu ni com ni quan ni quin preu tindrà la batalla, no sigui que la gent s’espanti.
En el cas de JxCat la contradicció és tremenda perquè planteja una proposta radical per a un electorat centrista i moderat. Per molt que pretenguin el president Puigdemont i el seu lloctinent Jordi Sànchez de construir una força política que no recordi en res a Convergència i Unió —interioritzant discursos adversaris—, el principal flux de vots no els vindrà de la CUP ni de l’esquerra independentista, els vindrà de l’espai polític que queda del que va crear Jordi Pujol, i la força al territori els la subministraran els alcaldes i regidors del partit, sempre que no se sentin menyspreats.
És molt significatiu que JxCat, que és la formació política que ostenta les presidències del país, la considerada legítima i la considerada operativa, i per tant la que aspira a guanyar, sigui l'única que encara no ha aclarit qui són, on van i què faran. I si tot era molt confús abans de la pandèmia, ara només transcendeix una batalla entre faccions per qui va a la llista i qui no. No cal dir que Puigdemont encapçalarà la candidatura com a president de la República a l’exili. No té alternativa i és l'única carta guanyadora que té Junts per Catalunya, sempre que la negociació de les candidatures no provoqui divisions i desercions, que ara mateix no estan descartades. La batalla principal és pel número 2, que en l’esquema republicà serà el candidat a cap de Govern.
En el món convergent, Puigdemont continua sent la referència principal, però també li retreuen que no sol encertar en la selecció de personal, com li va passar a Girona. La situació s’ha complicat tant que alguns partidaris de recompondre l’espai convergent comencen a considerar la derrota electoral com un fet necessari per començar de nou. Puigdemont té assegurat el vot de tots els que el consideren president legítim destituït per la força, que, com es va demostrar en l’acte de Perpinyà, són molts més dels que ells volen i diuen, que diria en Raimon, però el considerat president legítim ha de saber que tindrà pràcticament tots els mitjans en contra —qui paga mana— i que magnificaran qualsevol desacord per destruir-lo. I viceversa.
En resum, tothom ha de tenir clar doncs que per participar en política espanyola cal exercir d’espanyol amb tots els ets i uts, i que fer política independentista cal una disposició absoluta al combat permanent de tots els seus partidaris, caigui qui caigui.
Sí que opino que fer política a Espanya des de Catalunya ha donat alguna vegada bons resultats —les dues repúbliques, els Jocs Olímpics del 92, el pacte del Majestic...— que mai s’haurien produït si els seus promotors catalans ho haguessin plantejat des de l’independentisme. Pretendre participar en la política espanyola en defensa de la independència de Catalunya, a més de contradictori, planteja diversos problemes. Un partit independentista sempre jugarà a les Corts en desavantatge, perquè mai serà reconegut com un interlocutor de fiar legítimament espanyol i quan governi a Catalunya la relació amb l’Estat serà sempre de total desconfiança. Ras i curt, ser independentista català a Espanya només porta desavantatges. Ergo, per fer política a Espanya i governar una comunitat autònoma és millor oblidar la independència i exercir d’espanyol amb tots els ets i uts. Si, com sostenen alguns, el procés sobiranista ha estat un fracàs i una derrota que s’ha d’admetre i que cal tornar a la vella normalitat per sortir de l’atzucac, el més efectiu seria renunciar solemnement a la independència i exigir veu i vot a l’associació de propietaris de l’Estat en tant que soci fundador. Té tota la raó, doncs, l’excupaire Arrufat quan fa una crida a penetrar a les institucions de l’Estat. Calen més catalans a l’exèrcit, a la policia i a la judicatura espanyola.
Tothom ha de tenir clar que per participar en política espanyola cal exercir d’espanyol amb tots els ets i uts, i que fer política independentista cal una disposició absoluta al combat permanent de tots els seus partidaris, caigui qui caigui. Dissimular per no perdre vots és un engany i només pretén assegurar els llocs de treball a l’administració autonòmicaQuelcom molt diferent és si es parteix de la convicció que, de l’estat espanyol, Catalunya només en pot esperar repressió, persecució, discriminació i espoli i que la independència és l'única solució. En aquest cas, l’estratègia haurà de ser la contrària, de mobilització i d’enfrontament constant amb l’Estat des de tots els flancs possibles i imaginables fent tots els sacrificis que calguin, que seran molts i duríssims, perquè, com va dir l’exministre Margallo, “Espanya no se n'anirà mai de Catalunya pacíficament”.
Tant l’opció de jugar amb Espanya com la de jugar contra Espanya es tergiversen per raons electoralistes, en el sentit que la prioritat és assegurar el que queda de poder autonòmic i no convé decebre ningú. Així que Esquerra Republicana juga la carta espanyola proclamant que són independentistes de tota la vida per no perdre vots. Junts per Catalunya emfatitza verbalment la seva bel·ligerància amb l’Estat però no diu ni com ni quan ni quin preu tindrà la batalla, no sigui que la gent s’espanti.
En el cas de JxCat la contradicció és tremenda perquè planteja una proposta radical per a un electorat centrista i moderat. Per molt que pretenguin el president Puigdemont i el seu lloctinent Jordi Sànchez de construir una força política que no recordi en res a Convergència i Unió —interioritzant discursos adversaris—, el principal flux de vots no els vindrà de la CUP ni de l’esquerra independentista, els vindrà de l’espai polític que queda del que va crear Jordi Pujol, i la força al territori els la subministraran els alcaldes i regidors del partit, sempre que no se sentin menyspreats.
És molt significatiu que JxCat, que és la formació política que ostenta les presidències del país, la considerada legítima i la considerada operativa, i per tant la que aspira a guanyar, sigui l'única que encara no ha aclarit qui són, on van i què faran. I si tot era molt confús abans de la pandèmia, ara només transcendeix una batalla entre faccions per qui va a la llista i qui no. No cal dir que Puigdemont encapçalarà la candidatura com a president de la República a l’exili. No té alternativa i és l'única carta guanyadora que té Junts per Catalunya, sempre que la negociació de les candidatures no provoqui divisions i desercions, que ara mateix no estan descartades. La batalla principal és pel número 2, que en l’esquema republicà serà el candidat a cap de Govern.
En el món convergent, Puigdemont continua sent la referència principal, però també li retreuen que no sol encertar en la selecció de personal, com li va passar a Girona. La situació s’ha complicat tant que alguns partidaris de recompondre l’espai convergent comencen a considerar la derrota electoral com un fet necessari per començar de nou. Puigdemont té assegurat el vot de tots els que el consideren president legítim destituït per la força, que, com es va demostrar en l’acte de Perpinyà, són molts més dels que ells volen i diuen, que diria en Raimon, però el considerat president legítim ha de saber que tindrà pràcticament tots els mitjans en contra —qui paga mana— i que magnificaran qualsevol desacord per destruir-lo. I viceversa.
En resum, tothom ha de tenir clar doncs que per participar en política espanyola cal exercir d’espanyol amb tots els ets i uts, i que fer política independentista cal una disposició absoluta al combat permanent de tots els seus partidaris, caigui qui caigui.
El canvi de parer del govern espanyol per autoritzar delegacions que havia titllat de ‘lesives’
22.06.2020 09:46
El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, amb Arancha González Laya al capdavant, va avalar al gener l’obertura de les delegacions a Tunísia, Mèxic i Argentina amb un informe completament diferent del que havia fet el mateix ministeri, llavors dirigit per Josep Borrell (setembre del 2019), per paralitzar-ne l’obertura de manera cautelar.
Segons
que informa Europa Press, l’informe en qüestió no té en compte el
context polític i només esmenta uns decrets concrets de la Generalitat
per validar l’obertura de les delegacions. Així doncs, el text contrasta
amb un del 2019 on el mateix ministeri les titllava de ‘lesives’ per a
l’estat espanyol i les definia com un ‘instrument fonamentals’ per a
internacionalitzar l’independentisme.
Malgrat el
vet del govern espanyol, la Generalitat va aprovar igualment l’obertura
de les delegacions a Tunísia, Mèxic i Argentina. Tanmateix, el
ministeri d’Afers Estrangers va aconseguir després que la justícia
espanyola en paralitzés de manera cautelar la posada en marxa.
Més tard la Generalitat va optar per tornar a crear les delegacions amb uns decrets nous que van deixar sense efecte el recurs del govern espanyol al TSJC. Llavors el ministeri sí que va validar els decrets del govern, ja que segons que va anunciar, havia incorporat suggerències de la Moncloa al redactat.
En aquest sentit, els decrets estipulen que la llei d’acció exterior s’ha d’interpretar d’acord amb el Tribunal Constitucional espanyol i se’n va eliminar la referència a ‘relacions bilaterals’. En aquest sentit, el ministeri va proposar com a redacció alternativa: ‘Facilitar la representació institucional del govern en relació amb les matèries que són competència de la Generalitat o d’interès per a Catalunya’.
Ara bé, el setembre de 2019, el mateix ministeri va refusar en una altre informe l’expressió ‘d’interès per a Catalunya’, ja que considerava que desbordava l’àmbit competencial de la Generalitat. Així mateix, destacava que suposava una ‘extralimitació claríssima’ de l’estatut.
Aquest document el va elaborar el ministeri per informar en contra d’una altra sèrie de decrets amb els quals la Generalitat tornava a crear les seves delegacions de Londres, París, Washington, Ginebra, Berlín i Roma, contra les que el ministeri també havia interposat un recurs a la justícia.
En aquest informe, el ministeri també refusa una atribució a les delegacions, que sí que va acceptar en l’informe del gener passat, que les delegacions promouran la col·laboració amb organismes internacionals situats en els països respectius en relació amb les matèries de les seves competències ‘o d’interès per a Catalunya’ i ‘segons els principis de respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, l’estat de dret i els drets humans’.
Segons l’informe de setembre, el ministeri assegurava que aquests conceptes generals ‘aparentment innecessaris per obvis’, no eren jurídicament objectables, però posaven de manifest la voluntat del govern d‘‘ampliar de forma manifesta l’àmbit d’actuació’ de les seves oficines.
I afegia que, davant del ‘fet notori de la política secessionista de la Generalitat’, incloure termes com dignitat humana, llibertat o democràcia, ‘podia perseguir un ús interessat de conceptes jurídics indeterminats’.
Més tard la Generalitat va optar per tornar a crear les delegacions amb uns decrets nous que van deixar sense efecte el recurs del govern espanyol al TSJC. Llavors el ministeri sí que va validar els decrets del govern, ja que segons que va anunciar, havia incorporat suggerències de la Moncloa al redactat.
En aquest sentit, els decrets estipulen que la llei d’acció exterior s’ha d’interpretar d’acord amb el Tribunal Constitucional espanyol i se’n va eliminar la referència a ‘relacions bilaterals’. En aquest sentit, el ministeri va proposar com a redacció alternativa: ‘Facilitar la representació institucional del govern en relació amb les matèries que són competència de la Generalitat o d’interès per a Catalunya’.
Ara bé, el setembre de 2019, el mateix ministeri va refusar en una altre informe l’expressió ‘d’interès per a Catalunya’, ja que considerava que desbordava l’àmbit competencial de la Generalitat. Així mateix, destacava que suposava una ‘extralimitació claríssima’ de l’estatut.
Aquest document el va elaborar el ministeri per informar en contra d’una altra sèrie de decrets amb els quals la Generalitat tornava a crear les seves delegacions de Londres, París, Washington, Ginebra, Berlín i Roma, contra les que el ministeri també havia interposat un recurs a la justícia.
En aquest informe, el ministeri també refusa una atribució a les delegacions, que sí que va acceptar en l’informe del gener passat, que les delegacions promouran la col·laboració amb organismes internacionals situats en els països respectius en relació amb les matèries de les seves competències ‘o d’interès per a Catalunya’ i ‘segons els principis de respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, l’estat de dret i els drets humans’.
Segons l’informe de setembre, el ministeri assegurava que aquests conceptes generals ‘aparentment innecessaris per obvis’, no eren jurídicament objectables, però posaven de manifest la voluntat del govern d‘‘ampliar de forma manifesta l’àmbit d’actuació’ de les seves oficines.
I afegia que, davant del ‘fet notori de la política secessionista de la Generalitat’, incloure termes com dignitat humana, llibertat o democràcia, ‘podia perseguir un ús interessat de conceptes jurídics indeterminats’.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Torra acusa María Jesús Montero "d'enganyar la gent"
coronavirus
Torra acusa María Jesús Montero "d'enganyar la gent"
El NacionalFoto: ACN
Barcelona. Dilluns, 22 de juny de 2020
1 minut
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha acusat la portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, "d'enganyar la gent" per haver afirmat que les comunitats van mantenir "totes les competències" durant l'estat d'alarma.
"Em sembla horrorós fer electoralisme de la terrible malaltia viscuda; però a sobre enganyar la gent, dir-los literalment una mentida, ja no sé ni com qualificar-ho", ha afirmat en un missatge a Twitter. Torra ha fet referència a un vídeo de la portaveu que, en un acte de campanya a Galícia, ha criticat que algunes autonomies retraguessin al govern espanyol retirar competències.
"Però què és això que els presidents diguin que hi havia un comandament únic i ells no tenien responsabilitat? Menteixen", ha sentenciat Montero en la seva intervenció a l'acte, per després afegir que les comunitats "sempre" van mantenir les competències en residències, centres sanitaris, atenció primària, educació i en general en tots els serveis que presten normalment.
La portaveu del govern també assenyala que l'executiu va recopilar equips de protecció individual quan n'hi havia pocs i va injectar diners a les comunitats per reforçar-ne els sistemes sanitaris.
"Em sembla horrorós fer electoralisme de la terrible malaltia viscuda; però a sobre enganyar la gent, dir-los literalment una mentida, ja no sé ni com qualificar-ho", ha afirmat en un missatge a Twitter. Torra ha fet referència a un vídeo de la portaveu que, en un acte de campanya a Galícia, ha criticat que algunes autonomies retraguessin al govern espanyol retirar competències.
"Però què és això que els presidents diguin que hi havia un comandament únic i ells no tenien responsabilitat? Menteixen", ha sentenciat Montero en la seva intervenció a l'acte, per després afegir que les comunitats "sempre" van mantenir les competències en residències, centres sanitaris, atenció primària, educació i en general en tots els serveis que presten normalment.
La portaveu del govern també assenyala que l'executiu va recopilar equips de protecció individual quan n'hi havia pocs i va injectar diners a les comunitats per reforçar-ne els sistemes sanitaris.
divendres, 19 de juny del 2020
Més per Mallorca fa una crida a presentar una moció conjunta en defensa de la llengua
19.06.2020 14:47
El senador de Més per Mallorca, Vicenç Vidal,
ha fet avui una crida als senadors de les Illes, el País Valencià,
Catalunya i Aragó perquè s’adhereixin a una moció conjunta que reclami
que ‘cessin els atacs de l’Estat a la unitat de la llengua i als
drets lingüístics dels catalanoparlants’.
Segons ha explicat la formació ecosobiranista en un comunicat, la proposta és d’extrema necessitat després de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga als governs de Catalunya i del País Valencià a comunicar-se en castellà.
Segons ha explicat la formació ecosobiranista en un comunicat, la proposta és d’extrema necessitat després de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga als governs de Catalunya i del País Valencià a comunicar-se en castellà.
Per
a Vidal, és una ‘abominació antinatural i anticientífica’ que l’estat
continuï boicotant la relació entre els territoris de parla catalana i
‘torpedinant’ la normalització que li correspon a una unitat lingüística
‘històricament maltractada’.
El senador ha explicat que la moció que presentarà es basarà en una proposta que la Plataforma per la Llengua ha fet a diversos agents socials i polítics del país, que prèviament ‘serà consensuada amb tot el teixit associatiu i acadèmic balear’.
El senador ha explicat que la moció que presentarà es basarà en una proposta que la Plataforma per la Llengua ha fet a diversos agents socials i polítics del país, que prèviament ‘serà consensuada amb tot el teixit associatiu i acadèmic balear’.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
El Penedès és el territori on més es transmet el català entre generacions
El Penedès és el territori on més es transmet el català entre generacions
Els coneixements i usos de la llengua catalana en aquesta zona superen la mitjana de Catalunya
En el cas del percentatge de gent que entén el català, la xifra és 3 punts superior a la mitjana de Catalunya, mentre que la xifra de gent que el sap llegir està 5 punts per sobre. Pel que fa a la gent que el sap parlar i escriure, el percentatge penedesenc és 4 punts més alt que la mitjana catalana. En nombres absoluts, al Penedès hi ha 383.403 persones majors de 15 anys que entenen el català, 336.770 que el saben parlar, 321.100 que el saben llegir i 242.400 persones que el saben escriure.
Comparant aquestes dades amb la resta de territoris, els autors de l'enquesta destaquen que les demarcacions amb uns coneixements més alts de català -per sobre del 84 % de saber parlar i del 69 % de saber escriure- són l’Alt Pirineu i Aran, les Comarques Centrals, les Terres de l’Ebre, les comarques gironines, el Penedès i Ponent. Pel que fa als orígens lingüístics dels penedesencs, l'EULP 2018 observa que hi ha 136.900 persones que tenen el català com a llengua inicial (un 34,7% de la població), mentre 214.800 persones tenen el castellà (54,4%) i 30.100 persones tenen altres llengües.
Respecte l'interès a aprendre o millorar els coneixements del català, un 35,8% dels penedesencs estan interessats en progressar. Segons els autors de l'enquesta, les persones que refusen millorar ho fan argumentant que ja en saben prou, que es consideren massa grans o que no disposen de temps per fer-ho.
8 de cada 10 penedesencs usa el català
D'altra banda, pel que fa als usos de les llengües, l'EULP 2018 recull que un 80,6% dels penedesencs utilitzen el català en algun grau, en una xifra superior a la mitja de Catalunya (76,4 %). Segons els enquestats, el 54,6 % l’usa molt, força o mitjanament, i el 36,8 % l’usa molt o força. Una quarta part de la població adulta l’usa poc i una cinquena part no l’usa. Els autors de l'EULP 2018 destaquen que un 45,9 % de la població adulta del Penedès utilitza el català al llarg del dia, tot i que no és la seva llengua inicial.
En el cas del castellà, el 95,2 % de la població l'usa en algun grau, el 65,1 % ho fa molt, força o mitjanament i el 43,5 % l’usa molt o força. Es constata que els usos múltiples -la combinació de l’ús del castellà i el català- és superior a d’altres territoris de Catalunya. Pel que fa a altres llengües, l'ús al Penedès és del 15,8 % de la població. Analitzant l'ús que se'n fa segons l'àmbit de consum o de serveis, un 50% dels penedesencs usen el català sol o combinat amb el castellà quan s'adrecen a l'administració local i a la Generalitat, o bé quan van a comprar. En el cas de les entitats financeres o d'acudir al metge, el percentatge és d'entre el 40 i el 45%. Finalment, en les gestions amb l'administració de l'estat, predomina l'ús del castellà.
D'altra banda, l'EULP també analitza l'evolució demogràfica del Penedès. Segons les dades del padró continu d’habitants de 2003 -quan es va fer la primera edició de l’Enquesta-, la població nascuda a l’estranger representava un 8,7 % dels veïns d'aquest territori, mentre que el 2018 representa un 14,7 %. Els autors del sondeig subratllen que al Penedès hi destaca el pes de la població nascuda a la resta de l’estat espanyol, que ha anat disminuint de proporció en els últims anys: l’any 2003 representava el 23,8 % i al 2018 representa el 17,1 %.
Per municipis, els que tenen uns percentatges de població nascuda fora de Catalunya més alts són Sitges, Cunit, Calafell, l’Arboç, Olivella i el Vendrell. Si es comparen les característiques de la població d'aquest territori amb el conjunt de Catalunya, hi ha gairebé 4 punts percentuals menys de veïns nascuts a l’estranger i uns percentatges similars de nascuts a la resta de l’Estat.
Aquesta és la quarta EULP que fa el Departament de Cultura de la Generalitat a través de la Direcció General de Política Lingüística i de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). El sondeig s'adreça a majors de 15 anys residents en habitatges familiars principals a Catalunya. Al Penedès, hi ha més de 395.614 persones d'aquest perfil i s'han fet 630 enquestes.
Eurobaròmetre| Pedro Sánchez s'enfonsa al darrer lloc de la UE en valoració
Eurobaròmetre
Eurobaròmetre| Pedro Sánchez s'enfonsa al darrer lloc de la UE en valoració
Lluís BouFoto: EFE
Barcelona. Divendres, 19 de juny de 2020
1 minut
A diferència del que indica el CIS, l'Eurobaròmetre ha situat el govern del PSOE i Podemos com el pitjor valorat pels seus ciutadans a nivell europeu, per la forma com ha gestionat la crisi del coronavirus. De tots els països de la UE, Espanya és on el govern rep una valoració més negativa i menys positiva.
A la pregunta de quina és la satisfacció amb les mesures del govern sobre la pandèmia, a Espanya un 63% expressen opinions negatives, amb el 28% de "molt insatisfets" i el 35% de "bastant insatisfets". En canvi les respostes positives només sumen el 35%, amb un 29% de "bastants satisfets" i només un 6% de "molt satisfets".
Els autors de l'enquesta apunten que en general els enquestats d'Hongria, Bulgària, Grècia, Itàlia i Espanya tendeixen a dir que experimenten dificultats econòmiques, mentre que els de Dinamarca, els Països Baixos, Suècia, Finlàndia i Àustria són els que "solen informar menys de problemes". "En total a Europa, el 39% dels enquestats dels 21 països analitzats apunten que no han tingut problemes econòmics personals".
L'Eurobaròmetre està considerat una enquesta fiable, perquè es fa amb 1.000 entrevistes personals a cada Estat, i es publica dos cops a l'any.
Els països on els governs reben una millor valoració ciutadana són Dinamarca, Irlanda, Portugal, Holanda i Finlàndia, per aquest ordre. A Dinamarca hi ha només un 13% de crítics, i a Finlàndia tot just arriben al 18%.
Al costat del govern d'Espanya, al vagó de cua hi ha també els executius de Polònia, França, Bulgària, Hongria i Romania, igualment molt mal valorats pels seus ciutadans.
El promig europeu de valoració dels governs tendeix a l'aprovat amb un 41% de valoracions negatives i un 56% de positives. El govern espanyol queda en aquest sentit molt lluny del promig europeu, amb un suspens rotund.
A la pregunta de quina és la satisfacció amb les mesures del govern sobre la pandèmia, a Espanya un 63% expressen opinions negatives, amb el 28% de "molt insatisfets" i el 35% de "bastant insatisfets". En canvi les respostes positives només sumen el 35%, amb un 29% de "bastants satisfets" i només un 6% de "molt satisfets".
Els autors de l'enquesta apunten que en general els enquestats d'Hongria, Bulgària, Grècia, Itàlia i Espanya tendeixen a dir que experimenten dificultats econòmiques, mentre que els de Dinamarca, els Països Baixos, Suècia, Finlàndia i Àustria són els que "solen informar menys de problemes". "En total a Europa, el 39% dels enquestats dels 21 països analitzats apunten que no han tingut problemes econòmics personals".
L'Eurobaròmetre està considerat una enquesta fiable, perquè es fa amb 1.000 entrevistes personals a cada Estat, i es publica dos cops a l'any.
Els països on els governs reben una millor valoració ciutadana són Dinamarca, Irlanda, Portugal, Holanda i Finlàndia, per aquest ordre. A Dinamarca hi ha només un 13% de crítics, i a Finlàndia tot just arriben al 18%.
Al costat del govern d'Espanya, al vagó de cua hi ha també els executius de Polònia, França, Bulgària, Hongria i Romania, igualment molt mal valorats pels seus ciutadans.
El promig europeu de valoració dels governs tendeix a l'aprovat amb un 41% de valoracions negatives i un 56% de positives. El govern espanyol queda en aquest sentit molt lluny del promig europeu, amb un suspens rotund.
Marta Rovira: ‘M’he dedicat intensament a refer ponts’
18.06.2020 21:50
La secretària
general d’ERC, Marta Rovira, ha estat la convidada del ‘Debat en
confinament’ d’aquesta setmana. Els subscriptors de VilaWeb han enviat
moltes preguntes per Twitter, per WhatsApp i per correu electrònic, que
Vicent Partal ha mirat de resumir, tot tocant els punts principals com
ara l’exili, l’estratègia política d’ERC, la unitat dels partits i els
fets del 2017. Rovira ha explicat el seu paper conciliador entre els
diversos actors independentistes i ha advocat per la necessitat de força
conjunta: ‘Sense una estratègia de consens no hi haurà independència.’
—Com heu viscut aquests mesos de confinament a l’exili suís?
—Aquests mesos han estat una mica especials, perquè estàvem com en un doble confinament. Per una banda, l’exili en si ja és un confinament. La realitat social, cultural, econòmica d’un país, el territori en què t’agradaria viure… I per una altra, el confinament a causa de la pandèmia. Ho hem viscut amb molta preocupació i fent un aprenentatge de què era la pandèmia del virus i com enteníem el funcionament d’una pandèmia d’aquestes característiques. La nostra generació no ho ha viscut mai i, per tant, ho hem hagut d’entendre i saber-ho explicar als nostres infants i adaptar-nos-hi. Però m’ha agradat poder-ho viure també des d’un altre país i veure com es gestionava políticament i socialment, en la comunitat. La veritat és que ha estat un aprenentatge. Políticament no ha tingut res a veure amb el seguiment que anava fent del dia a dia que es vivia a Catalunya o, malauradament, a l’estat espanyol. Perquè la crisi del coronavirus s’ha gestionat centralitzada i intervinguda pel govern de l’estat i, per tant, ha estat molt espanyola. I també socialment hi ha hagut moltes diferències. A mi m’agrada dir que a Suïssa el sistema polític ha funcionat com un rellotge suís, impecable, i que han aprofitat tots els ressorts dels principis de subsidiarietat, de la descentralització… Els actors polítics ho han aprofitat per gestionar-ho de forma conjunta, però apoderant els altres actors que eren més propers a la ciutadania per donar millors respostes. Evidentment, el govern federal sortia prèviament havent pres decisions amb consens, apoderava als actors, hi havia una coordinació fantàstica.
—Ben diferent d’allò que s’ha viscut sobretot a l’estat espanyol, que ha estat un cas molt particular. Comencem amb les preguntes dels subscriptors. N’hi ha força sobre l’exili. Montserrat Canela demana en què creieu que la situació actual d’exiliada política a Ginebra pot ajudar a avançar cap al país que volem i assolir la independència.
—Conec la Montserrat Canela i n’hem parlat algunes vegades. Ella coneix bé tot allò que és la Ginebra internacional, més que no pas Suïssa. La part de la Ginebra internacional és molt marcada perquè les Nacions Unides hi tenen una seu. Així com les Nacions Unides aquí és seu de drets humans i hi ha tot d’agències especialitzades que també hi són, això implica tota una sèrie d’organitzacions internacionals que vénen a treballar en l’àmbit dels drets humans i implica també que molts estats, la majoria de països que formen part del sistema de les Nacions Unides, han plantat la seva missió permanent davant de les Nacions Unides per a participar en aquest lobby i en aquest concert que significa les Nacions Unides, sobretot per a la protecció dels drets humans. També hi ha més organitzacions, com l’Organització Mundial del Comerç, que és privada, però que reuneix gairebé tots els estats. Tot això configura una Ginebra internacional amb quaranta mil persones treballant en l’àmbit internacional. Nosaltres aquí hi érem poc. Hi teníem poca presència com a país, com a catalans, explicant què volem i què ens passa. Ara hi hem de ser més que mai. Perquè ara patim unes vulneracions de drets humans que precisament les Nacions Unides, en alguns dels seus instruments de protecció general o especial, ja ha posat de manifest. Hem tingut l’oportunitat de seguir en directe l’Universal Periodic Review, que és un examen periòdic que passen tots els estats que formen les Nacions Unides a la seu de Nacions Unides. Hem intentat fer pedagogia sobre el funcionament del sistema de les Nacions Unides, sobretot a Catalunya, i hem intentat ser-hi. Per a mi és cabdal ser aquí. He trobat tot el sentit polític que ha de tenir un exili en la meva situació, amb uns drets civils i polítics clarament vulnerats i, en definitiva, amb uns drets humans. Per tant, m’hi sento còmoda, crec que té una utilitat política molt gran. Intento ser-hi i compartir amb la resta d’actors perquè no té sentit que ho contemplem només des d’una posició individual.
—Es pot dir que hi ha una complementarietat amb l’exili belga? Jordi Manyer demana sobre la feina en general dels exiliats i quin recorregut i importància té la feina que es fa a tot l’exili, denunciant la repressió de l’estat espanyol.
—És importantíssim perquè els nivells de repressió política que ha aplicat l’estat espanyol, la causa general contra l’independentisme, la persecució política que apliquen contra els nostres ideals, pel fet d’haver convocat un referèndum, no s’entén a fora. Quan tu topes amb una mentalitat que ha crescut i s’ha format en un context polític democràtic, això que passa a Catalunya no es comparteix. La reacció que ha tingut l’estat espanyol contra la nostra voluntat democràtica de decidir el nostre futur polític i fins i tot de defensar que la independència és l’única via possible, i que és el nostre projecte, que no podem defensar el nostre projecte amb condicions democràtiques i llibertat, no s’entén. I, per tant, això ens obre moltes portes. I a l’exili estem en contacte. Compartim projectes, intentem moltes vegades compartir oportunitats. I més enllà de l’exili, perquè al final nosaltres som exiliats, però crec que és el moviment independentista que té un repte d’abast internacional molt gran de fer-se a conèixer, de generar un impacte en l’opinió pública i publicada. De vegades ens obsessionem amb els governs, amb l’espai diplomàtic, amb els estats… Però és tan important també donar-nos a conèixer en un espai d’opinió publicada: els periodistes, els mitjans, la gent que fa lobby, que treballa en els àmbits internacionals… Generar aquesta opinió i aquest coneixement que és imprescindible per a fer un pas més a nivell internacional és clarament necessari per a continuar avançant en el camí de la República.
—Josep Joan Aguilera demana si, en vista de l’experiència de l’exili, no creieu que hauria estat millor que tots els empresonats se n’haguessin anat com vau fer i no haver de passar per aquest espectacle vergonyós, diu ell, que ha estat el judici viscut.
—Vist amb perspectiva, quan vam prendre les decisions realment hi vam posar molt poca estratègia política, perquè tot va ser molt precipitat. Després d’aquell 27 d’octubre tot va ser qüestió de dos, tres, quatre dies, que van venir les citacions, va venir la presa de decisions… Tot va ser molt precipitat, hi havia molta manca d’informació i vam fer el que vam poder. Però, vist amb perspectiva, crec que aquest context mixt que tenim, d’haver afrontat al Tribunal Suprem un judici sense garanties claríssimament, l’abús de la presó preventiva (per cert, condemnat per una resolució del grup de detencions arbitràries que té seu aquí a Ginebra, a les Nacions Unides), tot això ens ha anat molt bé per a donar a entendre que l’estat espanyol ha optat per utilitzar la repressió política com un instrument per a fer política. Sense els presos, sense aquesta situació que malauradament és tan dura personalment, ens hauria estat més difícil d’explicar que volien empresonar-nos i condemnar-nos i que ens perseguien. Són dues cares de la mateixa moneda, una moneda que es diu repressió política, i totes dues són imprescindibles per a poder explicar que l’estat espanyol ha traspassat totes les línies vermelles, vulnerant drets humans, superant aquelles línies vermelles d’un estat democràtic i de dret. Per tant, crec que ens ha afavorit, que ens ha donat l’oportunitat d’explicar realment que l’estat espanyol és demofòbic i com han decidit d’utilitzar la repressió política com a instrument per a parar-nos. Ha anat passant allò que ells ens van amenaçar que passaria: us perseguirem i liquidarem. Però continuem drets i dempeus. I amb ganes de guanyar, però evidentment ho han intentat. Gràcies a aquesta doble realitat nosaltres hem tingut més facilitat a l’hora de denunciar-ho. Això ens ha permès també guanyar moltes resolucions judicials. Des de les que hem guanyat a nivell europeu fins a la del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Ginebra. Abans del confinament, el relator especial de minories de les Nacions Unides va presentar el seu informe anual i és molt important el que diu. Ens identifica com una minoria nacional clarament amenaçada i demana a l’estat espanyol que revisi els seus delictes polítics, que afecten greument la llibertat d’expressió, d’opinió… Penso que la doble realitat ens ha afavorit a l’hora d’explicar realment què fa l’estat espanyol.
—Diversos lectors –Pere Selva, Roser Cabestany, Miquel Rovira– pregunten si us trobeu amb Anna Gabriel i quina relació teniu.
—Ho hem explicat en unes quantes entrevistes. La primera trobada que fem és molt personal, quan jo arribo. No ens hem pogut parlar abans, tot és molt precipitat. Va ser més un acompanyament personal. Jo li agraeixo molt la primera acollida, de benvinguda, d’explicar-me què havia fet i com ens en podíem sortir. De la part més personal passem a la política, de compartir la visió política del que es pot fer aquí a Ginebra i de les oportunitats internacionals que hi ha. I de compartir-les més enllà de les nostres formacions i intentar entendre que, al final, a nivell internacional, com a moviment independentista, som u. I hem d’explicar el mateix relat i compartir els mateixos objectius i oportunitats. Hem intentat fer aquest treball polític amb la resta d’organitzacions.
—Entrant en un terreny més general, una primera qüestió que apareix molt és la tesi de l’eixamplament de la base. Enric Enquimbau demana quin balanç feu de l’eixamplament assolit fins avui. Soledat Martí pregunta on és el límit de l’eixamplament. Sara Fernández pregunta si l’obsessió per la paraula no encotilla l’eixamplament. Com la veieu, aquesta qüestió?
—És un objectiu de qualsevol moviment polític o de qualsevol organització política, ser més. Perquè com a moviment necessitem guanyar i per a guanyar necessitem ser més. Quants? Tants com puguem, per a guanyar amb solidesa, solvència, legitimitat, perquè no quedi cap mena de dubte que som majoria. Ara, crec que s’ha ridiculitzat una mica aquest últim any, quan el posem sobre la taula. A mi m’agrada més dir que som en un moment d’acumulació de forces que ens ha de permetre generar les condicions per a anar cap a un moment resolutiu. I per què hem d’acumular forces? Perquè en necessitem moltes més. I tot allò que hem anat fent fins avui ens demostra que hem de ser molt més forts en molts àmbits. Algun dia volem guanyar indubtablement a les urnes i no volem que ningú en dubti. Aquesta acumulació de forces és necessària i l’hem de continuar treballant. Fins quan? Fins que siguem una força clarament guanyadora i no hi hagi cap mena de dubte que hem guanyat. Hem d’acumular forces en diversos àmbits, també a l’internacional. Hem de guanyar espai a l’opinió pública i publicada, a les cancelleries europees, en l’àmbit diplomàtic. Hem d’acumular forces internament, també a Catalunya. Hem de recuperar la iniciativa i el lideratge. Som en una situació difícil per la pandèmia. Com ens podrem mobilitzar a partir d’ara al carrer, com ens podrem manifestar? Hem d’estudiar com podrem visibilitzar aquesta mobilització popular, perquè és una de les nostres grans fortaleses. Hem d’acumular forces a les urnes, a nivell social, en l’àmbit internacional i en la mobilització popular. Hem fet grans gestes i les hem de poder continuar fent. Hem de sortir de l’etapa on érem amb la repressió, el 155, recuperar-nos… Hem de trencar això i començar una nova etapa entre l’acumulació de forces polítiques i socials de l’independentisme que ens doni el lideratge. I un últim àmbit, hem d’acumular forces entorn d’una sèrie de necessitats de l’agenda política, necessitats econòmiques i socials arran d’aquesta crisi que ha significat la pandèmia. Els independentistes, que som a la majoria d’institucions i governs del país, hem d’acumular forces per treballar per un estat del benestar, pel progrés social, per un creixement econòmic sostenible, pel feminisme, per fer una república clarament regenerada des del punt de vista de la corrupció, de l’àmbit democràtic… Hem de generar consensos a la nostra societat que ens fan caminar cap a la República. Es parla molt de reconstruir el país perquè la covid-19 ha causat unes crisis profundes i greus. Aprofitem aquesta recuperació del país per a plantar els fonaments, refer consensos, acumular forces i continuar transitant cap al camí de la República. Si una cosa hem après de la gestió de la pandèmia, ha estat que l’autogovern que tenim és insuficient. Per tant, més motius per a defensar la República Catalana.
—Una última qüestió sobre l’eixamplament. Ramon Robles diu que a parer seu el problema que dóna aquest missatge és la confiança que al final ens escoltaran si som més. I addueix aquella sessió en què vau participar amb Jordi Turull i Joan Herrera al congrés espanyol. Diguem que vau veure en directe el pa que s’hi dóna. O el fet que l’estatut del president Maragall hi va arribar amb un 90% dels vots del parlament i això no va servir de res. És a dir, per més que eixamplem nosaltres, si a l’altra banda no hi ha voluntat de diàleg…
—És responsabilitat nostra tenir prou força. No parlo de l’eixamplament de la base, parlo d’una etapa d’acumulació de forces. I aquesta acumulació de forces ens ha de permetre de posar les condicions per a passar a una etapa resolutiva. Això és imprescindible i indiscutible. No faré percentatges ni parlaré de quants hem de ser, no faré política-ficció d’on és el límit. Però és absolutament necessari que ens marquem com a objectiu l’acumulació de forces, i que ho fem amb un consens clarament estratègic. I que poder parlar que hem d’acumular moltes forces en molts àmbits no sigui una trampa que ens fem a nosaltres per dir-nos que els que parlen d’acumulació de forces han xutat la pilota endavant. No, no no! Això implica treballar. Acumular forces per generar les condicions per passar a un moment clarament resolutiu. Si no fem la feina, ens tornarem a trobar amb algunes qüestions que ja ens hem trobat. Portem una motxilla amb un aprenentatge molt gran derivat de tota l’experiència de l’1-O. Una agenda política de no-retorn que ens genera un aprenentatge que l’independentisme ha de saber incorporar per a prendre les millors decisions per a avançar i per a guanyar.
—Les últimes hores han arribat molts correus preguntant sobre el suplicatori de Laura Borràs. Mariano Ferrer demana quin valor doneu a la legalitat jurídica espanyola. Almar Bosch es pregunta com és que ERC dóna validesa a l’aparell jurídico-militar que vol encausar Borràs. Maria Benavent pregunta que si demà posen una euroordre contra vós per ser jutjada al Suprem, no tem que no haver-se oposat com a partit al que fan a Laura Borràs la pugui perjudicar? Espanya podria adduir com a prova que no és en realitat un tribunal polititzat que vosaltres no heu volgut impedir un judici com aquest. Quina és la vostra posició?
—Estic d’acord amb tots aquests comentaris. Nosaltres no reconeixerem mai el Suprem, i a més de tot això que ha passat aquests dos últims anys, com un tribunal amb garanties perquè jutgi una persona independentista. Això és claríssim. El que hem fet avui és no avalar aquest suplicatori. Nosaltres no hem votat i hem fet aquest discurs polític internament. Sabem perfectament que el Tribunal Suprem no ens dóna unes garanties justes per poder afrontar unes acusacions determinades. Alhora, el que diu ERC és que nosaltres som bastant inflexibles quan sobre un company nostre que es dedica a la gestió pública hi ha una ombra de dubte, li demanem que s’aparti i esclareixi qualsevol ombra de dubte i que retorni amb molta més legitimitat si no hi ha res. Nosaltres fem aquest doble discurs. Denunciar, evidentment, que el Tribunal Suprem no dóna garanties a una persona que és independentista per ser jutjada sense que porti la part afegida de persecució política… Vaig llegir el suplicatori i hi ha arguments polítics, no només judicials. Per tant, cap dubte sobre això. Al mateix temps, la mateixa exigència que nosaltres demanem als nostres companys d’organització l’hem de demanar. En el meu cas concret, vaig decidir de no afrontar un judici al Tribunal Suprem precisament per aquest mateix motiu. No m’oferia garanties. Ja vaig anar-hi una vegada a prestar declaració i vaig pressentir que la meva sentència ja era dictada. Però també és veritat que el 23 de març del 2018, quan vaig decidir marxar, vaig prendre una decisió unilateralment, entenent que per sobre de meu cap hi ha un projecte col·lectiu que es diu moviment independentista. Vaig deixar l’escó al Parlament de Catalunya a contracor. Jo volia que el meu exili fos clarament polític, i mantenir l’escó em permetia, per exemple, poder presentar més demandes i lluitar perquè no podia exercir els meus drets polítics. Però vaig deixar-lo perquè aquell dissabte potser hi hauria hagut la sessió d’investidura de Jordi Turull. No em podia arriscar a no poder votar, a no poder delegar el vot, perquè era imprescindible perquè l’independentisme pogués escollir un president al parlament. Per tant, nosaltres sempre pensem que per sobre dels nostres caps i tot i la injusta repressió política hi ha un moviment col·lectiu, el projecte independentista. Per tant, vaig actuar en conseqüència per a protegir una majoria independentista al parlament, vaig deixar l’escó a contracor.
—Continuant amb la política. Meritxell Marco demana: si es confirma el tomb que Pedro Sánchez fa cap a Ciutadans, això alterarà la relació entre ERC i el PSOE?
—Depèn de què faci el PSOE i el govern espanyol. Per nosaltres és bastant incompatible que el govern espanyol jugui a fer una geometria variable en què inclogui Ciutadans. Ho dic fins i tot pel seu propi programa, que és democratitzador. Però què volen democratitzar amb Ciutadans amb aquesta correlació de forces? Ara, aquest és el seu programa. Nosaltres vàrem investir el president Sánchez per una qüestió molt clara: que reconegués que Catalunya i l’estat espanyol tenen un conflicte polític; que aquest conflicte no era de convivència dins de Catalunya com anava dient a nivell internacional; que aquí tenim un conflicte polític de gran importància; i no és un conflicte polític que es deriva dels últims dos anys i del referèndum de l’1-O; no, és un conflicte polític que ve de fa anys i panys. Per tant, hem obligat que ho reconeguin, per això vàrem investir Pedro Sánchez. Que surti de la seva zona de confort polític, que reconegui internment i internacional que sí que hi ha un conflicte polític que s’ha de resoldre, i que configuri una mesa de negociació, que doni possibilitat a una resolució democràtica del conflicte polític, que tornem a la politització i no a la judicialització, i que ens demostri allò que va predicant al món. Que és un govern progressista amb el qual es pot dialogar. Nosaltres hem alçat la bandera del diàleg; la juga o no la juga. Si Sánchez canvia, ja ho hem dit, nosaltres sortirem de la geometria variable i llavors ja no serviran els espantalls de dir ‘que ve la dreta o ‘que ve l’extrema dreta’. Si no s’assumeixen els compromisos polítics, serà problema seu i no nostre.
—És ben sabut que el candidat d’ERC a les eleccions és el vice-president del govern, Pere Aragonès, però Dolors Soler demana si estaríeu disposada a encapçalar la llista com a candidata a la presidència de la Generalitat.
—Pere Aragonès és una magnífica persona i una persona preparadíssima per a poder liderar el govern de la Generalitat. Ara bé, jo haig de dir una cosa que és òbvia, i que si no la dic, sento que faig efectiva la repressió política. El nostre candidat es diu Oriol Junqueras i treballem a marxes forçades a nivell jurídic perquè sigui rehabilitat políticament. De manera que ja ho veurem. I pel que fa a la Marta Rovira, farà el que sigui més útil. I sobretot, el que decideixin els companys i companyes d’ERC.
—Gemma Serrano fa una pregunta curiosa. Diu que la imatge que dóna ERC és molt de mascle, especialment amb el to i les maneres de fer de Gabriel Rufián. Llegesc textualment: ‘No et sents molesta amb aquest posat i aquesta manera de despatxar les coses? Creus que les dones en política tenim una manera diferent de fer les coses, o això no és rellevant?’
—Crec que tenim una manera diferent de fer totes les coses. Això és la perspectiva de gènere i per això hem de ser a tot arreu. Hi hem de voler ser amb clara capacitat de decidir. Les dones no hi volem ser perquè toca. I com que dic a tot arreu, també dic a ERC. Dit això, ERC, d’ençà que jo vaig agafar el mandat com a secretaria general, he construït una agenda de la igualtat. ERC era un partit molt masculinitzat, amb molt poques dones. De fet, jo sóc la primera secretària general de la història del partit. Però ens hem marcat l’agenda, hem aplicat un pla d’igualtat i gràcies a aquest han entrat moltes dones al partit, llistes cremallera i aquest compromís hi és per quedar-s’hi. Hem trencat algun sostre de vidre i ens en queden moltíssims més per trencar.
—Hi ha moltes preguntes relacionades amb la unitat independentista. En formularé algunes. Francesc Fortian demana si tenint en compte la inhabilitació de Junqueras fins el 2031 i l’enorme desgast d’ERC amb la seva política d’enfrontament amb les dretes nacionalistes, no seria millor tornar a l’esperit de l’1-O i inaugurar un procés constituent.
—L’esperit de l’1-O no se n’ha anat mai. Això en primer terme. L’1-O és un punt de no-retorn en la nostra agenda. El que hi ha l’1-O és un apoderament a nivell democràtic molt gran sota la repressió directa del govern espanyol. El dret de decidir, les urnes, la democràcia i els drets fonamentals, en bona part, la seva opció política és la independència. I és el que va passar l’1-O. L’1-O és una llavor que hem plantat diverses generacions que ho tenen com una qüestió pendent d’acabar. A vegades es critica molt que estem en un procés, i se’ns ha acusat de ser processistes i de prendre decisions per a allargar-ho. Però si deixem al marge aquesta connotació negativa i entenem que som en un procés, que passem unes determinades fases, que això no s’ha acabat i mirem amb perspectiva d’on venim per carregar-nos de forces, és important. Fins fa molt poc, érem un 15%. I en menys de cinc anys hem passat de deu diputats a setanta, pràcticament; d’un 15%, a un 48%. I sobre la unitat independentista, crec que el projecte col·lectiu existeix per si mateix. Jo no em sento especialment cridada a fer res ni resoldre res. Tenim un lideratge compartit i una agenda de carrer i de política institucional, que quan són còmplices ha permès gestes com les de l’1-O. No hem d’enganyar-nos pensant que l’1-O es va autoorganitzar per generació espontània ni hem d’enganyar-nos pensant que només el van fer els líders polítics. No, no. Aquí hi va haver una complicitat i un treball conjunt. Però el consens que teníem no era ideal, i a vegades l’idealitzem. No, no, la unitat no ha existit mai com a tal. Ha existit un consens estratègic entorn de l’objectiu comú. Hi ha hagut una complicitat entre les agendes de mobilització social i l’agenda de política institucional.
—Dues persones més que volen remarcar que són de la comarca d’Osona, Emilia Bosch i Carme Vilaró. Vilaró pregunta si s’ha de posar el partit davant del país. I Bosch us demana, com a veïna exiliada, com pot fer entendre ‘als qui votàvem ERC, el tomb pro-govern espanyol que ara a fet el partit’.
—He parlat molt amb Carme Vilaró. És que a mi ERC deixarà de ser-me útil quan anteposi els interessos de partit als interessos de país. I seré la primera a denunciar-ho, si això passa. Per tant, no es pot fer política de cap més manera. A mi el que em mou és el futur i la prosperitat del nostre país, i concretament del nostre projecte, que només contempla com a opció viable la independència. I veig que l’única manera de fer polítiques reals, per a generar prosperitat i progrés social, és abraçant la independència. I també és l’única via per a defensar la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra manera de fer i la nostra manera d’entendre el progrés i la modernitat. I jo no puc parlar per altres organitzacions, però sí per ERC, i som un instrument més al servei d’aquestes causes.
—David Mascarella demana si és indispensable en primer terme, una mica d’acció entre, segons diu, ERC i el PDECat post-convergència, per a fer créixer l’independentisme? O hi ha alternatives.
—Interpreto que es refereix a PDECat com a JxCat. Per mi és claríssim. Sense una estratègia consensuada no hi haurà independència. Amb JxCat i amb els altres actors polítics i socials. S’ha de refer tot. I hem de ser molt conscients, molt, que la repressió política ens ha fet molt mal. Primer de tot perquè ha dificultat la comunicació entre nosaltres, però també ens ha dificultat un debat amb profunditat sobre què va passar i com continuem. Però anem superant la repressió, anem recuperant espais, debat, ens anem explicant, observem quines anàlisis són compartides, quines no…A partir d’aquí, cal consensuar.
—Cesca Pons afina més encara: ‘En els pitjors moments dels darrers anys l’esperança sempre ha estat que Marta Rovira i Carles Puigdemont sí que sembla que s’entenen i de vegades fa la sensació que éreu el darrer pont. És així? Quina relació teniu amb el president Puigdemont?’
—Amb el president Puigdemont, hi tinc una bona relació. A nivell personal és evident que la situació de l’exili ha fet que anem parlant. Va ser una de les prioritats que em vaig marcar quan vaig assolir una certa estabilitat personal, la de parlar i refer ponts. Amb ell i la resta de líders independentistes. Perquè a vegades, el fet de no parlar i no desfer malentesos provocats per la repressió feia que aquesta fos encara més gran. M’he dedicat intensament a refer ponts. Primer, perquè els companys independentistes per mi són còmplices de la causa i són absolutament necessaris. Ara, ho hem de fer amb molta més intensitat i conscienciar-nos que ens paren trampes cada dos per tres i moltes vegades hi caiem.
—Raül Solano es mostra molt preocupat per les guerres de Twitter i com les bases dels partits estan ‘esbudellant-se’ impúdicament davant tothom. Pregunta si els responsables dels partits no haurien d’intentar calmar les seves bases.
—Jo crec que sí, segur que hem de fer aquest exercici, i a més a més, el fem uns quants en determinats àmbits. Som còmplices de la mateixa causa, imprescindibles. Hi ha determinats retrets que ni tan sols controlem les organitzacions polítiques. Per això crec que és un repte de tot el moviment independentista, amb totes les organitzacions. Perquè cal seure, analitzar, explicar les estratègies, compartir, consensuar i avançar. I aquí no hi sobra ningú i falta gent que cal incorporar. El debat intern que externalitzem amb retrets constantment fa el nostre projecte molt poc atractiu a gent que necessitem que s’hi incorpori. Hem de superar aquesta fase i passar a una nova etapa en positiu on hi hagi acumulació de forces, lideratge, iniciativa i sobretot, estratègia consensuada. Hem de fer tots l’exercici. Jo també miro Twitter i em vénen impulsos, però me’ls reprimeixo. Per què carai m’he de posar a debatre públicament amb un còmplice? Si no tenim espais privats per a fer això, doncs creem-los.
—Pep Agulló, Antoni Moreno o Jaume Cirera pregunten sobre la ciutadania organitzant-se al marge dels partits i que les formacions han decebut molt. Enteneu que una part de la població estigui en aquesta posició ara mateix?
—Entenc perfectament totes les posicions. Tots som necessaris, el carrer és molt necessari i la mobilització popular és una de les nostres fortaleses on hem de mirar com poder continuar acumulant forces. Però la política institucional és clarament necessària, no l’abandonarem. I no l’abandonarem en mans de forces polítiques que sempre la jugaran. Per això necessitem incrementar la majoria al parlament, necessitem configurar coalicions independentistes al capdavant de les nostres institucions. Totes. Si volem avançar cap a la república, les coalicions de govern han de ser clares. I a partir d’aquí ens hem d’asseure tots amb el moviment com a projecte col·lectiu i mirar què poden aportar els uns i què poden aportar els altres. Només avançarem si som capaços de trobar un marc d’entesa i una estratègia consensuada. Jo amb això hi posaré totes les banyes que pugui. Sense estratègia no tindrem independència.
—Hi ha algunes preguntes relacionades amb el que va passar el 2017 i amb punts que no s’han aclarit. Àngel Manel Vicient demana: ‘Potser és la pregunta del milió. Sobre l’amenaça de violència extrema i morts al carrer per part de l’estat espanyol, podria concretar d’on li van arribar aquestes informacions i a què feien referència’?
—Vaig explicar-ho en una entrevista en una ràdio. Mireu, jo crec que aquí falta un exercici que és molt necessari, que és explicar-nos. Moltes de les crítiques que nosaltres rebem, les rebem perquè no hem explicat moltes coses que van passar. I crec que tenim una mancança. Jo vaig dir això perquè em demanaven explicacions i perquè considerava que s’havia d’informar la ciutadania sobre què se’ns posava sobre la taula a l’hora de prendre decisions polítiques. Però després d’aquestes declaracions he après una cosa. Que la millor manera d’explicar què ha passat és fer-ho conjuntament. Tots nosaltres hauríem de fer el gran exercici de donar explicacions. S’escriuen molts llibres, que són molt útils, però són les versions de tothom. I al final la realitat és polièdrica. Per això crec que aquest exercici el tenim pendent i l’hauríem de poder dur a terme per a donar explicacions a la ciutadania. També és cert que hi ha hagut una dificultat afegida i que tothom pot comprendre: que hi havien una causes judicial obertes i que utilitzaven qualsevol mena d’explicació per afegir-nos anys de condemna.
—Eduard Pons diu: ‘Per molts la primera notícia que vàrem tenir del Tsunami va ser una reunió a Ginebra en la qual es va començar a parlar-ne. Sabeu què se n’ha fet, del Tsunami?’
—Sé el mateix que deu saber tothom. No puc explicar res més i no sé res més d’allò que sabem tots i totes.
—I Ramon López Saragai: ‘Diversos llibres expliquen que vau exigir el 2017 al president Puigdemont que no convoqués eleccions i proclamés la independència i que la vostra intervenció va ser decisiva en aquest sentit. L’ERC d’avui exigiria el mateix?’
—L’ERC d’avui exigeix que davant d’un nou cop de la repressió, ens posem d’acord. I la nostra opció preferida és que ens posem d’acord i no ens trobem on érem fa tres mesos, que vàrem ser incapaços de seure al voltant d’una taula. Jo vaig intentar demanar si us plau que parléssim i vam convertir un nou embat de la repressió política espanyola en un espectacle al parlament. Hem de seure i parlar. No caure en la trampa de la repressió. La primera cosa que pretén és dividir, que perdem suport i que ja no tinguem agenda política.
—Aquests mesos han estat una mica especials, perquè estàvem com en un doble confinament. Per una banda, l’exili en si ja és un confinament. La realitat social, cultural, econòmica d’un país, el territori en què t’agradaria viure… I per una altra, el confinament a causa de la pandèmia. Ho hem viscut amb molta preocupació i fent un aprenentatge de què era la pandèmia del virus i com enteníem el funcionament d’una pandèmia d’aquestes característiques. La nostra generació no ho ha viscut mai i, per tant, ho hem hagut d’entendre i saber-ho explicar als nostres infants i adaptar-nos-hi. Però m’ha agradat poder-ho viure també des d’un altre país i veure com es gestionava políticament i socialment, en la comunitat. La veritat és que ha estat un aprenentatge. Políticament no ha tingut res a veure amb el seguiment que anava fent del dia a dia que es vivia a Catalunya o, malauradament, a l’estat espanyol. Perquè la crisi del coronavirus s’ha gestionat centralitzada i intervinguda pel govern de l’estat i, per tant, ha estat molt espanyola. I també socialment hi ha hagut moltes diferències. A mi m’agrada dir que a Suïssa el sistema polític ha funcionat com un rellotge suís, impecable, i que han aprofitat tots els ressorts dels principis de subsidiarietat, de la descentralització… Els actors polítics ho han aprofitat per gestionar-ho de forma conjunta, però apoderant els altres actors que eren més propers a la ciutadania per donar millors respostes. Evidentment, el govern federal sortia prèviament havent pres decisions amb consens, apoderava als actors, hi havia una coordinació fantàstica.
—Ben diferent d’allò que s’ha viscut sobretot a l’estat espanyol, que ha estat un cas molt particular. Comencem amb les preguntes dels subscriptors. N’hi ha força sobre l’exili. Montserrat Canela demana en què creieu que la situació actual d’exiliada política a Ginebra pot ajudar a avançar cap al país que volem i assolir la independència.
—Conec la Montserrat Canela i n’hem parlat algunes vegades. Ella coneix bé tot allò que és la Ginebra internacional, més que no pas Suïssa. La part de la Ginebra internacional és molt marcada perquè les Nacions Unides hi tenen una seu. Així com les Nacions Unides aquí és seu de drets humans i hi ha tot d’agències especialitzades que també hi són, això implica tota una sèrie d’organitzacions internacionals que vénen a treballar en l’àmbit dels drets humans i implica també que molts estats, la majoria de països que formen part del sistema de les Nacions Unides, han plantat la seva missió permanent davant de les Nacions Unides per a participar en aquest lobby i en aquest concert que significa les Nacions Unides, sobretot per a la protecció dels drets humans. També hi ha més organitzacions, com l’Organització Mundial del Comerç, que és privada, però que reuneix gairebé tots els estats. Tot això configura una Ginebra internacional amb quaranta mil persones treballant en l’àmbit internacional. Nosaltres aquí hi érem poc. Hi teníem poca presència com a país, com a catalans, explicant què volem i què ens passa. Ara hi hem de ser més que mai. Perquè ara patim unes vulneracions de drets humans que precisament les Nacions Unides, en alguns dels seus instruments de protecció general o especial, ja ha posat de manifest. Hem tingut l’oportunitat de seguir en directe l’Universal Periodic Review, que és un examen periòdic que passen tots els estats que formen les Nacions Unides a la seu de Nacions Unides. Hem intentat fer pedagogia sobre el funcionament del sistema de les Nacions Unides, sobretot a Catalunya, i hem intentat ser-hi. Per a mi és cabdal ser aquí. He trobat tot el sentit polític que ha de tenir un exili en la meva situació, amb uns drets civils i polítics clarament vulnerats i, en definitiva, amb uns drets humans. Per tant, m’hi sento còmoda, crec que té una utilitat política molt gran. Intento ser-hi i compartir amb la resta d’actors perquè no té sentit que ho contemplem només des d’una posició individual.
—Es pot dir que hi ha una complementarietat amb l’exili belga? Jordi Manyer demana sobre la feina en general dels exiliats i quin recorregut i importància té la feina que es fa a tot l’exili, denunciant la repressió de l’estat espanyol.
—És importantíssim perquè els nivells de repressió política que ha aplicat l’estat espanyol, la causa general contra l’independentisme, la persecució política que apliquen contra els nostres ideals, pel fet d’haver convocat un referèndum, no s’entén a fora. Quan tu topes amb una mentalitat que ha crescut i s’ha format en un context polític democràtic, això que passa a Catalunya no es comparteix. La reacció que ha tingut l’estat espanyol contra la nostra voluntat democràtica de decidir el nostre futur polític i fins i tot de defensar que la independència és l’única via possible, i que és el nostre projecte, que no podem defensar el nostre projecte amb condicions democràtiques i llibertat, no s’entén. I, per tant, això ens obre moltes portes. I a l’exili estem en contacte. Compartim projectes, intentem moltes vegades compartir oportunitats. I més enllà de l’exili, perquè al final nosaltres som exiliats, però crec que és el moviment independentista que té un repte d’abast internacional molt gran de fer-se a conèixer, de generar un impacte en l’opinió pública i publicada. De vegades ens obsessionem amb els governs, amb l’espai diplomàtic, amb els estats… Però és tan important també donar-nos a conèixer en un espai d’opinió publicada: els periodistes, els mitjans, la gent que fa lobby, que treballa en els àmbits internacionals… Generar aquesta opinió i aquest coneixement que és imprescindible per a fer un pas més a nivell internacional és clarament necessari per a continuar avançant en el camí de la República.
—Josep Joan Aguilera demana si, en vista de l’experiència de l’exili, no creieu que hauria estat millor que tots els empresonats se n’haguessin anat com vau fer i no haver de passar per aquest espectacle vergonyós, diu ell, que ha estat el judici viscut.
—Vist amb perspectiva, quan vam prendre les decisions realment hi vam posar molt poca estratègia política, perquè tot va ser molt precipitat. Després d’aquell 27 d’octubre tot va ser qüestió de dos, tres, quatre dies, que van venir les citacions, va venir la presa de decisions… Tot va ser molt precipitat, hi havia molta manca d’informació i vam fer el que vam poder. Però, vist amb perspectiva, crec que aquest context mixt que tenim, d’haver afrontat al Tribunal Suprem un judici sense garanties claríssimament, l’abús de la presó preventiva (per cert, condemnat per una resolució del grup de detencions arbitràries que té seu aquí a Ginebra, a les Nacions Unides), tot això ens ha anat molt bé per a donar a entendre que l’estat espanyol ha optat per utilitzar la repressió política com un instrument per a fer política. Sense els presos, sense aquesta situació que malauradament és tan dura personalment, ens hauria estat més difícil d’explicar que volien empresonar-nos i condemnar-nos i que ens perseguien. Són dues cares de la mateixa moneda, una moneda que es diu repressió política, i totes dues són imprescindibles per a poder explicar que l’estat espanyol ha traspassat totes les línies vermelles, vulnerant drets humans, superant aquelles línies vermelles d’un estat democràtic i de dret. Per tant, crec que ens ha afavorit, que ens ha donat l’oportunitat d’explicar realment que l’estat espanyol és demofòbic i com han decidit d’utilitzar la repressió política com a instrument per a parar-nos. Ha anat passant allò que ells ens van amenaçar que passaria: us perseguirem i liquidarem. Però continuem drets i dempeus. I amb ganes de guanyar, però evidentment ho han intentat. Gràcies a aquesta doble realitat nosaltres hem tingut més facilitat a l’hora de denunciar-ho. Això ens ha permès també guanyar moltes resolucions judicials. Des de les que hem guanyat a nivell europeu fins a la del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Ginebra. Abans del confinament, el relator especial de minories de les Nacions Unides va presentar el seu informe anual i és molt important el que diu. Ens identifica com una minoria nacional clarament amenaçada i demana a l’estat espanyol que revisi els seus delictes polítics, que afecten greument la llibertat d’expressió, d’opinió… Penso que la doble realitat ens ha afavorit a l’hora d’explicar realment què fa l’estat espanyol.
—Diversos lectors –Pere Selva, Roser Cabestany, Miquel Rovira– pregunten si us trobeu amb Anna Gabriel i quina relació teniu.
—Ho hem explicat en unes quantes entrevistes. La primera trobada que fem és molt personal, quan jo arribo. No ens hem pogut parlar abans, tot és molt precipitat. Va ser més un acompanyament personal. Jo li agraeixo molt la primera acollida, de benvinguda, d’explicar-me què havia fet i com ens en podíem sortir. De la part més personal passem a la política, de compartir la visió política del que es pot fer aquí a Ginebra i de les oportunitats internacionals que hi ha. I de compartir-les més enllà de les nostres formacions i intentar entendre que, al final, a nivell internacional, com a moviment independentista, som u. I hem d’explicar el mateix relat i compartir els mateixos objectius i oportunitats. Hem intentat fer aquest treball polític amb la resta d’organitzacions.
—Entrant en un terreny més general, una primera qüestió que apareix molt és la tesi de l’eixamplament de la base. Enric Enquimbau demana quin balanç feu de l’eixamplament assolit fins avui. Soledat Martí pregunta on és el límit de l’eixamplament. Sara Fernández pregunta si l’obsessió per la paraula no encotilla l’eixamplament. Com la veieu, aquesta qüestió?
—És un objectiu de qualsevol moviment polític o de qualsevol organització política, ser més. Perquè com a moviment necessitem guanyar i per a guanyar necessitem ser més. Quants? Tants com puguem, per a guanyar amb solidesa, solvència, legitimitat, perquè no quedi cap mena de dubte que som majoria. Ara, crec que s’ha ridiculitzat una mica aquest últim any, quan el posem sobre la taula. A mi m’agrada més dir que som en un moment d’acumulació de forces que ens ha de permetre generar les condicions per a anar cap a un moment resolutiu. I per què hem d’acumular forces? Perquè en necessitem moltes més. I tot allò que hem anat fent fins avui ens demostra que hem de ser molt més forts en molts àmbits. Algun dia volem guanyar indubtablement a les urnes i no volem que ningú en dubti. Aquesta acumulació de forces és necessària i l’hem de continuar treballant. Fins quan? Fins que siguem una força clarament guanyadora i no hi hagi cap mena de dubte que hem guanyat. Hem d’acumular forces en diversos àmbits, també a l’internacional. Hem de guanyar espai a l’opinió pública i publicada, a les cancelleries europees, en l’àmbit diplomàtic. Hem d’acumular forces internament, també a Catalunya. Hem de recuperar la iniciativa i el lideratge. Som en una situació difícil per la pandèmia. Com ens podrem mobilitzar a partir d’ara al carrer, com ens podrem manifestar? Hem d’estudiar com podrem visibilitzar aquesta mobilització popular, perquè és una de les nostres grans fortaleses. Hem d’acumular forces a les urnes, a nivell social, en l’àmbit internacional i en la mobilització popular. Hem fet grans gestes i les hem de poder continuar fent. Hem de sortir de l’etapa on érem amb la repressió, el 155, recuperar-nos… Hem de trencar això i començar una nova etapa entre l’acumulació de forces polítiques i socials de l’independentisme que ens doni el lideratge. I un últim àmbit, hem d’acumular forces entorn d’una sèrie de necessitats de l’agenda política, necessitats econòmiques i socials arran d’aquesta crisi que ha significat la pandèmia. Els independentistes, que som a la majoria d’institucions i governs del país, hem d’acumular forces per treballar per un estat del benestar, pel progrés social, per un creixement econòmic sostenible, pel feminisme, per fer una república clarament regenerada des del punt de vista de la corrupció, de l’àmbit democràtic… Hem de generar consensos a la nostra societat que ens fan caminar cap a la República. Es parla molt de reconstruir el país perquè la covid-19 ha causat unes crisis profundes i greus. Aprofitem aquesta recuperació del país per a plantar els fonaments, refer consensos, acumular forces i continuar transitant cap al camí de la República. Si una cosa hem après de la gestió de la pandèmia, ha estat que l’autogovern que tenim és insuficient. Per tant, més motius per a defensar la República Catalana.
—Una última qüestió sobre l’eixamplament. Ramon Robles diu que a parer seu el problema que dóna aquest missatge és la confiança que al final ens escoltaran si som més. I addueix aquella sessió en què vau participar amb Jordi Turull i Joan Herrera al congrés espanyol. Diguem que vau veure en directe el pa que s’hi dóna. O el fet que l’estatut del president Maragall hi va arribar amb un 90% dels vots del parlament i això no va servir de res. És a dir, per més que eixamplem nosaltres, si a l’altra banda no hi ha voluntat de diàleg…
—És responsabilitat nostra tenir prou força. No parlo de l’eixamplament de la base, parlo d’una etapa d’acumulació de forces. I aquesta acumulació de forces ens ha de permetre de posar les condicions per a passar a una etapa resolutiva. Això és imprescindible i indiscutible. No faré percentatges ni parlaré de quants hem de ser, no faré política-ficció d’on és el límit. Però és absolutament necessari que ens marquem com a objectiu l’acumulació de forces, i que ho fem amb un consens clarament estratègic. I que poder parlar que hem d’acumular moltes forces en molts àmbits no sigui una trampa que ens fem a nosaltres per dir-nos que els que parlen d’acumulació de forces han xutat la pilota endavant. No, no no! Això implica treballar. Acumular forces per generar les condicions per passar a un moment clarament resolutiu. Si no fem la feina, ens tornarem a trobar amb algunes qüestions que ja ens hem trobat. Portem una motxilla amb un aprenentatge molt gran derivat de tota l’experiència de l’1-O. Una agenda política de no-retorn que ens genera un aprenentatge que l’independentisme ha de saber incorporar per a prendre les millors decisions per a avançar i per a guanyar.
—Les últimes hores han arribat molts correus preguntant sobre el suplicatori de Laura Borràs. Mariano Ferrer demana quin valor doneu a la legalitat jurídica espanyola. Almar Bosch es pregunta com és que ERC dóna validesa a l’aparell jurídico-militar que vol encausar Borràs. Maria Benavent pregunta que si demà posen una euroordre contra vós per ser jutjada al Suprem, no tem que no haver-se oposat com a partit al que fan a Laura Borràs la pugui perjudicar? Espanya podria adduir com a prova que no és en realitat un tribunal polititzat que vosaltres no heu volgut impedir un judici com aquest. Quina és la vostra posició?
—Estic d’acord amb tots aquests comentaris. Nosaltres no reconeixerem mai el Suprem, i a més de tot això que ha passat aquests dos últims anys, com un tribunal amb garanties perquè jutgi una persona independentista. Això és claríssim. El que hem fet avui és no avalar aquest suplicatori. Nosaltres no hem votat i hem fet aquest discurs polític internament. Sabem perfectament que el Tribunal Suprem no ens dóna unes garanties justes per poder afrontar unes acusacions determinades. Alhora, el que diu ERC és que nosaltres som bastant inflexibles quan sobre un company nostre que es dedica a la gestió pública hi ha una ombra de dubte, li demanem que s’aparti i esclareixi qualsevol ombra de dubte i que retorni amb molta més legitimitat si no hi ha res. Nosaltres fem aquest doble discurs. Denunciar, evidentment, que el Tribunal Suprem no dóna garanties a una persona que és independentista per ser jutjada sense que porti la part afegida de persecució política… Vaig llegir el suplicatori i hi ha arguments polítics, no només judicials. Per tant, cap dubte sobre això. Al mateix temps, la mateixa exigència que nosaltres demanem als nostres companys d’organització l’hem de demanar. En el meu cas concret, vaig decidir de no afrontar un judici al Tribunal Suprem precisament per aquest mateix motiu. No m’oferia garanties. Ja vaig anar-hi una vegada a prestar declaració i vaig pressentir que la meva sentència ja era dictada. Però també és veritat que el 23 de març del 2018, quan vaig decidir marxar, vaig prendre una decisió unilateralment, entenent que per sobre de meu cap hi ha un projecte col·lectiu que es diu moviment independentista. Vaig deixar l’escó al Parlament de Catalunya a contracor. Jo volia que el meu exili fos clarament polític, i mantenir l’escó em permetia, per exemple, poder presentar més demandes i lluitar perquè no podia exercir els meus drets polítics. Però vaig deixar-lo perquè aquell dissabte potser hi hauria hagut la sessió d’investidura de Jordi Turull. No em podia arriscar a no poder votar, a no poder delegar el vot, perquè era imprescindible perquè l’independentisme pogués escollir un president al parlament. Per tant, nosaltres sempre pensem que per sobre dels nostres caps i tot i la injusta repressió política hi ha un moviment col·lectiu, el projecte independentista. Per tant, vaig actuar en conseqüència per a protegir una majoria independentista al parlament, vaig deixar l’escó a contracor.
—Continuant amb la política. Meritxell Marco demana: si es confirma el tomb que Pedro Sánchez fa cap a Ciutadans, això alterarà la relació entre ERC i el PSOE?
—Depèn de què faci el PSOE i el govern espanyol. Per nosaltres és bastant incompatible que el govern espanyol jugui a fer una geometria variable en què inclogui Ciutadans. Ho dic fins i tot pel seu propi programa, que és democratitzador. Però què volen democratitzar amb Ciutadans amb aquesta correlació de forces? Ara, aquest és el seu programa. Nosaltres vàrem investir el president Sánchez per una qüestió molt clara: que reconegués que Catalunya i l’estat espanyol tenen un conflicte polític; que aquest conflicte no era de convivència dins de Catalunya com anava dient a nivell internacional; que aquí tenim un conflicte polític de gran importància; i no és un conflicte polític que es deriva dels últims dos anys i del referèndum de l’1-O; no, és un conflicte polític que ve de fa anys i panys. Per tant, hem obligat que ho reconeguin, per això vàrem investir Pedro Sánchez. Que surti de la seva zona de confort polític, que reconegui internment i internacional que sí que hi ha un conflicte polític que s’ha de resoldre, i que configuri una mesa de negociació, que doni possibilitat a una resolució democràtica del conflicte polític, que tornem a la politització i no a la judicialització, i que ens demostri allò que va predicant al món. Que és un govern progressista amb el qual es pot dialogar. Nosaltres hem alçat la bandera del diàleg; la juga o no la juga. Si Sánchez canvia, ja ho hem dit, nosaltres sortirem de la geometria variable i llavors ja no serviran els espantalls de dir ‘que ve la dreta o ‘que ve l’extrema dreta’. Si no s’assumeixen els compromisos polítics, serà problema seu i no nostre.
—És ben sabut que el candidat d’ERC a les eleccions és el vice-president del govern, Pere Aragonès, però Dolors Soler demana si estaríeu disposada a encapçalar la llista com a candidata a la presidència de la Generalitat.
—Pere Aragonès és una magnífica persona i una persona preparadíssima per a poder liderar el govern de la Generalitat. Ara bé, jo haig de dir una cosa que és òbvia, i que si no la dic, sento que faig efectiva la repressió política. El nostre candidat es diu Oriol Junqueras i treballem a marxes forçades a nivell jurídic perquè sigui rehabilitat políticament. De manera que ja ho veurem. I pel que fa a la Marta Rovira, farà el que sigui més útil. I sobretot, el que decideixin els companys i companyes d’ERC.
—Gemma Serrano fa una pregunta curiosa. Diu que la imatge que dóna ERC és molt de mascle, especialment amb el to i les maneres de fer de Gabriel Rufián. Llegesc textualment: ‘No et sents molesta amb aquest posat i aquesta manera de despatxar les coses? Creus que les dones en política tenim una manera diferent de fer les coses, o això no és rellevant?’
—Crec que tenim una manera diferent de fer totes les coses. Això és la perspectiva de gènere i per això hem de ser a tot arreu. Hi hem de voler ser amb clara capacitat de decidir. Les dones no hi volem ser perquè toca. I com que dic a tot arreu, també dic a ERC. Dit això, ERC, d’ençà que jo vaig agafar el mandat com a secretaria general, he construït una agenda de la igualtat. ERC era un partit molt masculinitzat, amb molt poques dones. De fet, jo sóc la primera secretària general de la història del partit. Però ens hem marcat l’agenda, hem aplicat un pla d’igualtat i gràcies a aquest han entrat moltes dones al partit, llistes cremallera i aquest compromís hi és per quedar-s’hi. Hem trencat algun sostre de vidre i ens en queden moltíssims més per trencar.
—Hi ha moltes preguntes relacionades amb la unitat independentista. En formularé algunes. Francesc Fortian demana si tenint en compte la inhabilitació de Junqueras fins el 2031 i l’enorme desgast d’ERC amb la seva política d’enfrontament amb les dretes nacionalistes, no seria millor tornar a l’esperit de l’1-O i inaugurar un procés constituent.
—L’esperit de l’1-O no se n’ha anat mai. Això en primer terme. L’1-O és un punt de no-retorn en la nostra agenda. El que hi ha l’1-O és un apoderament a nivell democràtic molt gran sota la repressió directa del govern espanyol. El dret de decidir, les urnes, la democràcia i els drets fonamentals, en bona part, la seva opció política és la independència. I és el que va passar l’1-O. L’1-O és una llavor que hem plantat diverses generacions que ho tenen com una qüestió pendent d’acabar. A vegades es critica molt que estem en un procés, i se’ns ha acusat de ser processistes i de prendre decisions per a allargar-ho. Però si deixem al marge aquesta connotació negativa i entenem que som en un procés, que passem unes determinades fases, que això no s’ha acabat i mirem amb perspectiva d’on venim per carregar-nos de forces, és important. Fins fa molt poc, érem un 15%. I en menys de cinc anys hem passat de deu diputats a setanta, pràcticament; d’un 15%, a un 48%. I sobre la unitat independentista, crec que el projecte col·lectiu existeix per si mateix. Jo no em sento especialment cridada a fer res ni resoldre res. Tenim un lideratge compartit i una agenda de carrer i de política institucional, que quan són còmplices ha permès gestes com les de l’1-O. No hem d’enganyar-nos pensant que l’1-O es va autoorganitzar per generació espontània ni hem d’enganyar-nos pensant que només el van fer els líders polítics. No, no. Aquí hi va haver una complicitat i un treball conjunt. Però el consens que teníem no era ideal, i a vegades l’idealitzem. No, no, la unitat no ha existit mai com a tal. Ha existit un consens estratègic entorn de l’objectiu comú. Hi ha hagut una complicitat entre les agendes de mobilització social i l’agenda de política institucional.
—Dues persones més que volen remarcar que són de la comarca d’Osona, Emilia Bosch i Carme Vilaró. Vilaró pregunta si s’ha de posar el partit davant del país. I Bosch us demana, com a veïna exiliada, com pot fer entendre ‘als qui votàvem ERC, el tomb pro-govern espanyol que ara a fet el partit’.
—He parlat molt amb Carme Vilaró. És que a mi ERC deixarà de ser-me útil quan anteposi els interessos de partit als interessos de país. I seré la primera a denunciar-ho, si això passa. Per tant, no es pot fer política de cap més manera. A mi el que em mou és el futur i la prosperitat del nostre país, i concretament del nostre projecte, que només contempla com a opció viable la independència. I veig que l’única manera de fer polítiques reals, per a generar prosperitat i progrés social, és abraçant la independència. I també és l’única via per a defensar la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra manera de fer i la nostra manera d’entendre el progrés i la modernitat. I jo no puc parlar per altres organitzacions, però sí per ERC, i som un instrument més al servei d’aquestes causes.
—David Mascarella demana si és indispensable en primer terme, una mica d’acció entre, segons diu, ERC i el PDECat post-convergència, per a fer créixer l’independentisme? O hi ha alternatives.
—Interpreto que es refereix a PDECat com a JxCat. Per mi és claríssim. Sense una estratègia consensuada no hi haurà independència. Amb JxCat i amb els altres actors polítics i socials. S’ha de refer tot. I hem de ser molt conscients, molt, que la repressió política ens ha fet molt mal. Primer de tot perquè ha dificultat la comunicació entre nosaltres, però també ens ha dificultat un debat amb profunditat sobre què va passar i com continuem. Però anem superant la repressió, anem recuperant espais, debat, ens anem explicant, observem quines anàlisis són compartides, quines no…A partir d’aquí, cal consensuar.
—Cesca Pons afina més encara: ‘En els pitjors moments dels darrers anys l’esperança sempre ha estat que Marta Rovira i Carles Puigdemont sí que sembla que s’entenen i de vegades fa la sensació que éreu el darrer pont. És així? Quina relació teniu amb el president Puigdemont?’
—Amb el president Puigdemont, hi tinc una bona relació. A nivell personal és evident que la situació de l’exili ha fet que anem parlant. Va ser una de les prioritats que em vaig marcar quan vaig assolir una certa estabilitat personal, la de parlar i refer ponts. Amb ell i la resta de líders independentistes. Perquè a vegades, el fet de no parlar i no desfer malentesos provocats per la repressió feia que aquesta fos encara més gran. M’he dedicat intensament a refer ponts. Primer, perquè els companys independentistes per mi són còmplices de la causa i són absolutament necessaris. Ara, ho hem de fer amb molta més intensitat i conscienciar-nos que ens paren trampes cada dos per tres i moltes vegades hi caiem.
—Raül Solano es mostra molt preocupat per les guerres de Twitter i com les bases dels partits estan ‘esbudellant-se’ impúdicament davant tothom. Pregunta si els responsables dels partits no haurien d’intentar calmar les seves bases.
—Jo crec que sí, segur que hem de fer aquest exercici, i a més a més, el fem uns quants en determinats àmbits. Som còmplices de la mateixa causa, imprescindibles. Hi ha determinats retrets que ni tan sols controlem les organitzacions polítiques. Per això crec que és un repte de tot el moviment independentista, amb totes les organitzacions. Perquè cal seure, analitzar, explicar les estratègies, compartir, consensuar i avançar. I aquí no hi sobra ningú i falta gent que cal incorporar. El debat intern que externalitzem amb retrets constantment fa el nostre projecte molt poc atractiu a gent que necessitem que s’hi incorpori. Hem de superar aquesta fase i passar a una nova etapa en positiu on hi hagi acumulació de forces, lideratge, iniciativa i sobretot, estratègia consensuada. Hem de fer tots l’exercici. Jo també miro Twitter i em vénen impulsos, però me’ls reprimeixo. Per què carai m’he de posar a debatre públicament amb un còmplice? Si no tenim espais privats per a fer això, doncs creem-los.
—Pep Agulló, Antoni Moreno o Jaume Cirera pregunten sobre la ciutadania organitzant-se al marge dels partits i que les formacions han decebut molt. Enteneu que una part de la població estigui en aquesta posició ara mateix?
—Entenc perfectament totes les posicions. Tots som necessaris, el carrer és molt necessari i la mobilització popular és una de les nostres fortaleses on hem de mirar com poder continuar acumulant forces. Però la política institucional és clarament necessària, no l’abandonarem. I no l’abandonarem en mans de forces polítiques que sempre la jugaran. Per això necessitem incrementar la majoria al parlament, necessitem configurar coalicions independentistes al capdavant de les nostres institucions. Totes. Si volem avançar cap a la república, les coalicions de govern han de ser clares. I a partir d’aquí ens hem d’asseure tots amb el moviment com a projecte col·lectiu i mirar què poden aportar els uns i què poden aportar els altres. Només avançarem si som capaços de trobar un marc d’entesa i una estratègia consensuada. Jo amb això hi posaré totes les banyes que pugui. Sense estratègia no tindrem independència.
—Hi ha algunes preguntes relacionades amb el que va passar el 2017 i amb punts que no s’han aclarit. Àngel Manel Vicient demana: ‘Potser és la pregunta del milió. Sobre l’amenaça de violència extrema i morts al carrer per part de l’estat espanyol, podria concretar d’on li van arribar aquestes informacions i a què feien referència’?
—Vaig explicar-ho en una entrevista en una ràdio. Mireu, jo crec que aquí falta un exercici que és molt necessari, que és explicar-nos. Moltes de les crítiques que nosaltres rebem, les rebem perquè no hem explicat moltes coses que van passar. I crec que tenim una mancança. Jo vaig dir això perquè em demanaven explicacions i perquè considerava que s’havia d’informar la ciutadania sobre què se’ns posava sobre la taula a l’hora de prendre decisions polítiques. Però després d’aquestes declaracions he après una cosa. Que la millor manera d’explicar què ha passat és fer-ho conjuntament. Tots nosaltres hauríem de fer el gran exercici de donar explicacions. S’escriuen molts llibres, que són molt útils, però són les versions de tothom. I al final la realitat és polièdrica. Per això crec que aquest exercici el tenim pendent i l’hauríem de poder dur a terme per a donar explicacions a la ciutadania. També és cert que hi ha hagut una dificultat afegida i que tothom pot comprendre: que hi havien una causes judicial obertes i que utilitzaven qualsevol mena d’explicació per afegir-nos anys de condemna.
—Eduard Pons diu: ‘Per molts la primera notícia que vàrem tenir del Tsunami va ser una reunió a Ginebra en la qual es va començar a parlar-ne. Sabeu què se n’ha fet, del Tsunami?’
—Sé el mateix que deu saber tothom. No puc explicar res més i no sé res més d’allò que sabem tots i totes.
—I Ramon López Saragai: ‘Diversos llibres expliquen que vau exigir el 2017 al president Puigdemont que no convoqués eleccions i proclamés la independència i que la vostra intervenció va ser decisiva en aquest sentit. L’ERC d’avui exigiria el mateix?’
—L’ERC d’avui exigeix que davant d’un nou cop de la repressió, ens posem d’acord. I la nostra opció preferida és que ens posem d’acord i no ens trobem on érem fa tres mesos, que vàrem ser incapaços de seure al voltant d’una taula. Jo vaig intentar demanar si us plau que parléssim i vam convertir un nou embat de la repressió política espanyola en un espectacle al parlament. Hem de seure i parlar. No caure en la trampa de la repressió. La primera cosa que pretén és dividir, que perdem suport i que ja no tinguem agenda política.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)