Dimecres
29.01.2014
06:00
Autor/s: Assumpció Maresma i Martí Estruch Axmacher
Vilaweb
Jordi Carbonell: 'Espanya no pacta mai, només fa treves'
L'històric dirigent independentista diu que
Solé Tura i Roca Junyent 'van fer traïció, van acceptar el que no havien
d’haver acceptat mai'
A la vora dels noranta anys, l'home que ens obre la porta de
casa per deixar-se entrevistar és de tot menys fràgil. Qui ha viscut una
guerra mal anomenada civil, ha resistit una dictadura ferotge, ha
encapçalat la lluita antifranquista i ha denunciat les renúncies d'una
transició també mal anomenada modèlica --amb dues estades a la presó
incloses-- no pot ser fràgil. Amb veu ferma ens anuncia, tot just
després de donar-nos la benvinguda: 'Em fallen els genolls, però el cap
el tinc ben clar.'
La conversa ho confirma: amb alguns dubtes esporàdics sobre el nom
d'algun protagonista, desfilen davant nostre records i anècdotes que
il·lustren les darreres dècades de la història política de Catalunya.
Els narra algú que les ha viscudes de manera activa i militant, en
primera línia, però sense ocupar mai cap càrrec institucional. Potser
perquè s'ha mantingut sempre fidel a uns principis, inamovible: els
principis de l'Assemblea de Catalunya i de l'independentisme rupturista.
No en trobaríem gaires com ell, amb una trajectòria tan lineal i tan
nítida, des que a l'institut feia que no amb el cap silenciosament
davant les mentides dels mestres franquistes fins a l'actualitat.
No ha canviat mai de jaqueta i abans de començar l'entrevista refusa
amablement l'oferta que li fan de canviar-se de jersei: el que porta ja
li sembla prou elegant. Envoltat de quadres i cartells de Tàpies i de
Miró, i del seu amic Tísner, els ulls li lluen de manera especial en
dues ocasions: quan parla de l'amor de la seva vida, Hortènsia Curell, i
quan es refereix al procés sobiranista actual. Així que acabem, mira el
rellotge i diu, mig avergonyit: 'He parlat molt.' Han passat gairebé
tres hores, però escoltar-lo és un luxe. El resultat és un vídeo amb
valoracions més polítiques i un altre de més autobiogràfic, transcrits
en part a continuació. Qui en vulgui més, pot llegir les seves memòries,
'Entre l'amor i la lluita', editades per Proa a final del 2010.
—Com viviu el procés sobiranista actual?
—És impressionant. És clar, jo havia cridat 'independència' des del
principi, des que es va començar, a les manifestacions, i érem quatre
gats. I ara és la massa de la gent. La Via Catalana, per exemple. Això
té una importància extraordinària, aquí i a l'estranger. El fet que fos
pacífica, que ningú digués 'mori Espanya', que ningú digués que es morís
ningú. Cap violència, ni verbal. Això ha tingut una repercussió enorme.
El futur de la independència no és un futur fàcil ni és un futur clar,
que puguis dir farem això o farem allò. Farem el que puguem. Però hi ha
un avantatge enorme i és que hi ha una pressió de la base fortíssima. La
gent s'ho ha cregut, això de la independència, i jo que he anat a
moltes manifestacions a la meva vida, no havia viscut res semblant a les
diades dels dos darrers anys. Abans només cridaven
in-inde-independèn-ci-a els del PSAN i el Front Nacional, ara ho crida
tothom. És la gent que pressiona el govern i quan passa una cosa com
aquesta en un país, aquest país acaba essent independent.
—
Sempre ho heu vist tan clar?
—És que tenim el dret de tenir un estat. No solament
per la llengua, la cultura, el dret, l'estructura social i tantes coses
que defineixen una nació i que ens defineixen a nosaltres. També és
important tenir una història, que és la de 1714, la que s'explica a
'Victus', i és una història extraordinària, per sentir-se'n orgullosos.
Nosaltres teníem un estat que es va anar configurant des del segle VIII
fins al segle XVIII, fins a la guerra de successió espanyola. Érem
independents aleshores. I els tres segles de dominació espanyola
posteriors no han aconseguit allò que sí que han aconseguit en uns
altres llocs: ofegar les minories. A nosaltres no ens han ofegat.
—Per arribar on som ara, l'independentisme ha hagut de madurar i deixar enrere les tradicionals lluites fratricides.
—L'independentisme ha sabut madurar, sí. Hi ha hagut també gent bona a
la política. Hi ha una experiència que crec important i significativa:
l'Oriol Junqueras, per exemple, que va ser elegit alcalde de Sant Vicenç
dels Horts, una població amb majoria absoluta de castellanoparlants, i
ell d'Esquerra Republicana, catalanoparlant, amb el suport d'Iniciativa
per Catalunya i de Convergència. En canvi, no comprenc el PSC, o, més
ben dit, sí que el comprenc, perquè està en mans del PSOE. Els
precursors del PSC havien acceptat l'autodeterminació a l'Assemblea de
Catalunya. A mi m'havien proposat, personalment l'Obiols i, sobretot, el
Reventós, que entrés a la Convergència Socialista, i em van dir 'tu
convenç els del Front Nacional i els del PSAN i sereu l'ala
independentista del PSC'. Ara podem riure, però m'ho vaig pensar, perquè
era un moment molt decisiu, aquest; però vaig pensar que no aguantarien
i vaig dir que no.
—
L'actual ANC és hereva de l'Assemblea de Catalunya?
—En certa manera, sí. L'Assemblea de Catalunya tenia quatre punts i
un era el retorn dels principis i de les institucions de l'Estatut del
1932 com a punt de partida per al ple exercici de l'autodeterminació.
Aquest punt el van acceptar tots els partits polítics que hi havia a
l'Assemblea, i hi eren tots. Aleshores no hi havia PP ni partits
neofranquistes. Fins i tot el PSOE es va adherir a l'Assemblea i per
tant es va adherir a aquest punt. Ara, a la clandestinitat, el PSOE no
va fotre res. En canvi els 'músics', l'MSC, sí que van fer coses. La
prova és que entre els detinguts dels 113 hi havia l'Obiols, per
exemple.
—La Diada del 76 a Sant Boi va ser un punt culminant de la vostra vida política?
—Sí. Jo aleshores era del Secretariat de l'Assemblea de Catalunya i
em van encarregar que parlés en nom de l'Assemblea aquell 11 de
setembre. En el meu discurs defensava la ruptura com a únic camí
possible per a una democràcia autèntica, defensava els quatre punts de
l'Assemblea íntegres. I deia: hem de ser prudents, perquè és un moment
difícil, però que la prudència no ens faci traïdors, que va quedar com a
frase feta.
—Per què es va fer a Sant Boi de Llobregat?
—Vam anar a Sant Boi perquè ens havien denegat el permís per fer-ho
al parc de la Ciutadella i a darrera hora el governador espanyol ens va
enviar allà, pensant-se que seria un fracàs. Vint minuts abans de
començar no hi havia ningú. Vaig dir: 'Mare de Déu, això serà un
desastre.' Però aleshores va començar a arribar gent amb barretines i
banderes per tots els cantons de la plaça. Recordo que primer va parlar
el Roca i Junyent, en representació del Consell de Forces Polítiques de
Catalunya, i va fer un discurs Roca i Junyent. Després va parlar
l'Octavi Saltor, que va fer un discurs com si allò fos una reunió de
l'Ateneu. La plaça era plena de gom a gom, bullia, era un lloc per fer
un míting, no per fer un discurs. Va haver-hi gent que va començar a
xiular, però el PSUC i CCOO ho van tapar. 'Calleu, calleu', i van
aplaudir. Jo li vaig fer una gran abraçada i li vaig dir: 'Saltor, heu
salvat la reunió.' I era veritat, perquè quan ens van negar
l'autorització es va crear una comissió, i en aquesta comissió hi havia
algunes persones com el Saltor, que en altres temps havien flirtejat més
o menys amb el règim. Abans, el governador ens havia cridat a tots els
qui havien de parlar. De mi només volia que no digués 'Estado español' i
li vaig dir: 'Escolti, tots aquests llibres que té vostè darrere seu
són plens de 'Estado Español'. El que jo no volia era dir Espanya.
—Però l'Assemblea es va desfer i va venir la transició i la constitució espanyola...
—Jo vaig fer campanya contra la constitució, i vam perdre perquè el
PSUC i el PSC i Convergència van dir que sí, i nosaltres érem pocs. Ja
aleshores era clar que passaria allò que va passar. Espanya no pacta, no
pacta mai. Només fa treves, fins que es torna a veure les orelles, i
aleshores es torna a imposar. Ara es troba en un moment de forta
pressió i potser demanaran una treva. Però no han fet cap proposta
concreta, encara.
— Nacionalistes d'Esquerra va ser un intent de combatre les renúncies de la transició?
—Sí, Nacionalistes d'Esquerra va ser un esforç per trencar
precisament aquesta capitulació que hi havia entre els partits polítics.
Però nosaltres no teníem ni diners ni suport institucional. Ho vam
intentar, jo anava de cap de llista. Els del BEAN consideraven que
nosaltres érem els seus enemics més grans i venien a rebentar-nos tots
els mítings. Potser tampoc no ens n'hauríem sortit i no va faltar gaire
per tenir com a mínim un representant. No ho vam fer prou bé. Jo vaig
veure mítings en què l'Espinàs deia una cosa i algun foll en deia una
altra. Gairebé tots els militants de Nacionalistes d'Esquerra avui són
d'Esquerra, si són vius. Quan jo era president d'Esquerra i anava
voltant per aquests móns de Déu, trobava gent que procedia de
Nacionalistes d'Esquerra a tot arreu. Va ser un esforç, una utopia
necessària com va dir el Benach, però va ser una utopia que després va
fecundar Esquerra Republicana.
—També vau participar en l'aventura de la Crida.
—El nom de Crida en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació
Catalanes el vaig posar jo! En una reunió en la qual hi havia
representants d'Esquerra Republicana que hi van donar suport. Nosaltres
érem uns aficionats que treballàvem tot el dia i podíem dedicar a la
política un parell d'hores a la nit. En canvi, l'Àngel Colom podia
treballar-hi tot el dia. Tenia una gran capacitat d'influència damunt la
gent, era un seductor i un comunicador extraordinari. Però va arribar
un moment que nosaltres, que donàvem suport a la Crida, ens vam trobar
obligats a plegar, perquè ens va semblar que el Colom era massa
irresponsable. Després el vam tornar a trobar a Esquerra Republicana, on
va continuar fent d'Àngel Colom.
—Vós que mai no havíeu tingut càrrecs oficials vau acabar de president d'Esquerra.
—Sí, vaig ser president durant vuit anys. Vaig acceptar per un any,
perquè jo no ho volia ser. No volia tenir un lloc a la política, no
volia ser ni conseller ni res. Havia entrat a la política perquè s'havia
de lluitar. Però el Carod em va insistir tant: 'Només és per un any!'
He de dir que em vaig sentir bé com a president d'Esquerra Republicana,
vaig anar entrant-hi i al final vaig dimitir perquè era massa vell. Era
el moment que es feia el pacte Carod-Puigcercós.
—Els Països Catalans seran viables en el futur?
—Els Països Catalans són la meva pàtria i jo em trobo al centre de la
meva pàtria quan sóc al mig del País Valencià. Ara, l'evolució
política de cadascuna de les regions dels Països Catalans ha estat
diferent. Avui hi ha la possibilitat que Catalunya aconsegueixi la
independència i en canvi no els valencians ni els baleàrics. Crec que
nosaltres ens en sortirem i quan ens en sortim, en la nostra constitució
hi hem de fer constar que pot tenir passaport català tothom qui vulgui
dels Països Catalans i es pot admetre com a regió federada qualsevol
dels altres Països Catalans que es vulgui separar d'Espanya. En aquests
moments no és possible, però si veuen que Catalunya Principat crea un
estat modèlic i veuen que funciona i va endavant, i que ells estan sota
domini espanyol, i ja es veu com és el domini espanyol... Ara la
repressió l'han centrada sobre Mallorca, perquè han vist que allà hi
havia un llevat que podia tenir resultats mig termini, i allà cargolen. I al País Valencià no cal dir-ho.
—
Quan us va néixer la consciència lingüística?
—Quan anava a l'institut, al Menéndez Pelayo, ens deien que el català
era un dialecte. I jo vaig dir: 'Ah, doncs jo escriuré en català.' I
vaig escriure unes poesies que no he conservat, afortunadament, i a
partir d'aleshores vaig començar a tenir consciència lingüística. És
clar, en aquell moment, a l'institut i a la universitat, tot era en
castellà. I fora de les classes també. Jo encara recordo haver parlat
amb un professor que em deia: 'No em parlis en català, perquè em
compromets!' Només que l'hagués denunciat algú sense necessitat de
provar res, l'haurien pogut expulsar de l'institut.
—I d'aleshores ençà sempre heu lluitat?
— Vaig néixer així. Afortunadament, hi ha molta gent que és així. Els
vau veure a la Via Catalana. N'hi havia des de dalt fins a baix al País
Valencià. Jo llegia els clàssics i llegia Antígona, i Antígona diu que
no. Jo ho vaig aprendre de l'Antígona. La lluita ha estat per defensar
la llengua catalana. El 1974 vaig ser a la presó per haver contestat en
català a la policia i vaig acabar a observació psiquiàtrica, que és una
cosa que sembla característica de la Unió Soviètica o de Hitler. Vaig
treballar a la secretaria general de l'Institut d'Estudis Catalans amb
continuïtat des que vaig acabar la carrera, vaig estar als Estudis
Catalans clandestins, perquè aleshores la universitat era absolutament
polititzada, i vaig intervenir en les lluites clandestines, a l'Assembla
de Montserrat, i després a la pre-assemblea de Catalunya i, sobretot, a
l'Assemblea de Catalunya.
—Avui podem ser optimistes amb la situació del català?
—Home, sí, amb la llengua jo crec que sí. La llengua avui està en una
situació molt diferent de la d'aleshores. Avui és la llengua de
l'escola, de la universitat, del parlament, del govern... El català té
gramàtiques, diccionaris bilingües en gairebé totes les llengües de
cultura... El català es una llengua normal, diguem. En el seu ús encara
hi ha alguns terrenys no normals, per exemple el judicial. Però jo
sempre he parlat en català amb policies i jutges. Si la gent aguantés,
si digués 'no firmo', doncs aleshores hi hauria més possibilitats, no
dic totes, perquè la pressió és molt forta.
—I el castellà?
—En un estat independent, jo defensaré sempre que el castellà sigui
una llengua cooficial. Hi ha molta gent en aquest país que parla
castellà i molts votaran independència, i molts tenen família a
Espanya, els pares o els oncles i els avis. Hem de respectar el castellà
també. No dic que sigui oficial, dic cooficial. D'oficial només n'hi ha
una, de llengua. El castellà seria la llengua d'una part de la
població, com passa amb el suec a Finlàndia, que és cooficial a tots els
municipis on hi ha un mínim d'un 10% que parla suec.
—El paper de l'Institut d'Estudis Catalans va ser important durant el franquisme.
—Va ser molt important. Va mantenir la seva posició sense
contaminar-se durant tot el franquisme, sense cap reconeixement al
règim, en una situació de semiclandestinitat. Tenia relació amb moltes
institucions estrangeres. Jo havia fet la correspondència francesa de
l'Institut, aleshores encara no sabia anglès. L'Aramon em deia sempre:
vigila què escrius. Els explicava que ens havien tret totes les
subvencions, ens havien requisat els locals, que ens havíem de mantenir
amb subvencions de particulars. Aquesta relació amb l'estranger feia un
cert respecte a les autoritats franquistes, que aleshores toleraven la
publicació de llibres científics en català, de difusió limitada. Els
sortia més a compte de fer un gest de tolerància com aquest, que no
tenia cap repercussió pública, que no pas clavar un cop a l'Institut,
que hauria tingut ressò internacional.
— I amb en Ramon Aramon, quin tracte hi teníeu?
—L'Aramon va ser el meu mestre. Vaig treballar amb ell, que era
secretari general de l'Institut, i vaig aprendre'n la duresa defensiva.
Ell no claudicava, i va refer l'Institut. Organitzaven classes de
llengua catalana, conferències en català... Vaig conèixer el Carles
Riba, i l'admirava molt. Jo era secretari redactor de la secretaria
general i per tant tenia contacte amb els membres. Puig i Cadafalch, que
va ser-ne president, era un home extraordinari. Era un home de dretes,
evidentment, era de la Lliga, però era un home de pedra picada. En certa
ocasió, quan parlàvem amb un delegat del ministeri, hi va haver un
membre de l'Institut que va preguntar: 'Ens donaran permís per publicar
alguna cosa?' I en Puig i Cadafalch va dir: 'I ara, nosaltres no hem de
demanar permís per res!' I no va demanar mai permís per res.
—
La vostra faceta d'investigador és poc coneguda...
—Jo vaig començar a treballar sobre Roís de Corella, però després em
vaig trobar amb un descobriment. Vaig fer un article a 'Serra d'Or'
sobre la biblioteca d'en Rull, un home de Sants que recollia tot el
teatre català. Vaig anar a casa seva i hi havia tres manuscrits de
tragèdies neoclàssiques d'un tal Joan Ramis, menorquí, que no sortia en
cap història de la literatura catalana. Vaig començar a parlar-ne amb en
Rubió, amb l'Aramon i amb més investigadors de teatre, però ningú el
coneixia. Aleshores vaig anar a Menorca i vaig treballar molt sobre la
literatura catalana que s'hi havia fet durant l'ocupació britànica, amb
tot el fons d'en Febrer i Cardona. La meva interpretació era que, com
que no hi havia repressió, s'hi podia fer literatura catalana, una
situació que no es donava al continent ni a Mallorca. Aquesta va ser la
tesi.
—
Heu estat professor universitari a Liverpool i a Sardenya.
—Jo havia estat expulsat de l'Autònoma, on era professor, perquè en
aquells moments del franquisme, només amb l'obertura d'un expedient ja
t'expulsaven. Durant un any vaig fer les classes clandestinament i vaig
cobrar a nom de Jordi Castellanos i de Montserrat Roig, la meitat l'un i
la meitat l'altra. Però allò no es podia mantenir i vaig marxar a
Liverpool a fer-hi de lector de català i castellà. El primer va ser en
Triadú i jo el vaig substituir. Em vaig casar al juny i al setembre me'n
vaig anar amb l'Hortènsia a Liverpool, dos anys. Després em van oferir
un lloc a Manchester, però això significava quedar-me per sempre a
Anglaterra i fer-hi carrera universitària, i jo tenia la família i la
lluita a Catalunya. A Sardenya hi vaig anar més tard, el 1976, quan vaig
sortir de la presó, expulsat de la universitat i de l'Enciclopèdia, amb
dona i quatre fills per mantenir. Un dels que m'havien defensat des
d'Itàlia era professor a Càller i hi va organitzar una càtedra de
català. Feia de 'pendolare', anava i venia. Vivia aquí i hi anava un mes
o cinc setmanes, fent dues classes cada dia. Vaig ser molt feliç allà,
perquè em tractaven molt bé i vaig poder fer la meva feina professional.
—
Vós vau participar en la creació d'una de les grans obres de la llengua catalana, la Gran Enciclopèdia.
—Sí, vaig ser el director dels quatre primers volums
de la Gran Enciclopèdia Catalana, i tot el període previ de preparació,
estructuració i organització gràfica, és responsabilitat meva i del meu
equip. Vaig haver de lluitar extraordinàriament perquè fos considerada
una obra nacional, amb la col·laboració de gent del país de totes les
tendències. Ara, dels que hi treballaven, que al final eren uns noranta,
la majoria eren militants del PSAN o del PSUC o del Front Nacional o
del moviment socialista. Per exemple, Raimon Obiols, que era el
responsable de geologia.
—Com en tot gran projecte, hi va haver tensions...
—Sí que n'hi va haver. Jo no tinc ganes de censurar el Pujol, però
per a ell la gran obra del país era Banca Catalana, i per a mi ho era
l'Enciclopèdia. I hi va haver un moment en què vam topar. És veritat que
entre els col·laboradors de l'Enciclopèdia més polititzats, alguns van
considerar que havien de fer vaga perquè volien fer la revolució,
erròniament crec jo. Durant el primer estat d'excepció, van venir a fer
un escorcoll, perquè deien que fèiem propaganda clandestina. Però jo ja
em cuidava prou que no hi hagués res: havia avisat tothom que cremés els
papers o els portés a una altra banda. Tot i que no van trobar res,
se'm van endur i vaig estar quaranta-vuit hores tancat a la policia.
—
Si la vida es pogués resumir en un títol, entre 'L'amor i la lluita' s'escau per a la vostra?
—Sí, perquè em vaig estimar molt l'Hortènsia, i quan
va morir vaig quedar desolat i vaig escriure un llibre de poesies que
es titula precisament
Hortènsia. L'Hortènsia va ser l'únic amor
de la meva vida, la vaig estimar molt. Vam tenir un xoc terrible amb la
mort del fill, va ser espantós. L'Hortènsia no se'n va refer mai: va
tenir una depressió darrere una altra...
—Per tant, l'amor amb majúscules existeix?
—Sí, per a mi, sí. Jo encara ara ploro per l'Hortènsia. Va ser el meu
primer amor. Ens vam conèixer a la facultat, tots dos fèiem filosofia i
lletres, i ens vam conèixer a primer curs. Això era el quaranta-tants, i
ens vam casar el 50. I ella va morir el dia de Tots Sants de l'any
2005.
Un tomb per la vida de Jordi Carbonell
Passem llista: de Solé Tura a Junqueras
—Jordi Solé Tura i Miquel Roca i Junyent
La transició va ser un fals simulacre de democratització, amb els
tambors dels militars al darrere. La constitució espanyola no hauria
existit sense la pressió dels militars. Tota la transició va ser una
capitulació, i els catalans, començant per Jordi Solé Tura i Miquel Roca
Junyent, van fer traïció, van acceptar el que no havien d'haver
acceptat mai. Havien d'haver reivindicat el que deia l'Assemblea, el que
ells mateixos havien acceptat a l'Assemblea de Catalunya.
—Josep Tarradellas
El Tarradellas era crític amb tots els qui no eren Tarradellas. El
conec molt bé. Jo havia rebut durant la clandestinitat cartes d'en
Tarradellas denunciant l'Escarré, el Cendrós i més gent que havien
sortit a l'estranger i feien gestions per Catalunya, posant-los en
perill davant la policia! I ell enviava cartes firmades pel Gausachs, i
quan va arribar aquí li va fotre una coça al cul i el va engegar.
Tarradellas era molt polític, si voleu: un gran polític en el pitjor
sentit de la paraula. O sigui que no era estrany que parlés malament del
Companys, i segurament parlava malament del Macià. Però Macià es va
morir i ja no va ser un perill per a ell. Home, el nomenament d'en
Tarradellas va ser una vergonya!
—Jordi Pujol
Amb el Pujol d'Enciclopèdia Catalana fa temps que hi vaig fer les
paus i vaig acabar entenent la seva posició. Tinc reserves sobre el
Pujol president, que va intentar que Catalunya encaixés dintre
d'Espanya. Això és impossible, metafísicament, i un polític ho havia de
veure. Va crear TV3 i ha fet coses importants, però també ha comès
errors importantíssims. El peix al cove era una teoria política absurda
que no tenia sortida, com s'ha demostrat. Ara se n'ha adonat i ha
publicat articles dient que havia fracassat.
—José Montilla
El tripartit no tot ho va fer malament i el tripartit del Maragall va
ser diferent del tripartit del Montilla. Però fins i tot el nomenament
del Montilla ha tingut una influència considerable entre sectors
d'immigració, d'aquests que el catalanisme no el veien clar. El fet que
algú nascut a Andalusia, de llengua castellana, fos nomenat president de
la Generalitat va fer impacte entre la gent de parla castellana, com a
mínim a l'àrea metropolitana. La presidència de Montilla no va ser cap
genialitat, però qui havia de ser el president quan havien fet fora en
Maragall? En Maragall era un president que era president, però un cop
fora en Maragall...
—Artur Mas
Ho va fer malament amb l'estatut. Va fer una cosa lletgíssima, però
en aquest món tothom s'equivoca. Oblidem-ho. Ara jo crec que ho fa bé,
empès des de sota, perquè és evident que amb Espanya no hi ha res a fer.
Me'n refio perquè és una persona intel·ligent i no té altra sortida que
fer el que fa. I té el país darrere que l'empeny. Si no, me'n
reservaria l'opinió. Aguantarà perquè no té cap més remei, no hi ha cap
més sortida. Pot ser una sortida la tercera via que demana una
federació? Com vols fer una federació amb un país on no hi ha
federalisme? Amb qui vols fer una federació? No és possible
metafísicament.
—Oriol Junqueras
El Puigcercós va tombar el Carod. El Carod va plegar, crec que es va
equivocar. Em va ensenyar la carta de dimissió abans de presentar-la,
però ja havia pres la decisió. Li vaig dir: jo em quedo. Em vaig quedar a
Esquerra. He estat membre del consell nacional d'Esquerra i encara ho
sóc com a antic president. I aleshores va pujar Puigcercós com a
president, que va fracassar. El partit estava en un impàs. Què fem? Cal
fer una renovació, cal rejovenir el partit, i va sorgir la candidatura
de l'Oriol Junqueras, que ha estat un gran èxit. Crec que ell encara pot
fer coses molt bones. El que va fer a Sant Vicenç dels Horts va ser un
malabarisme extraordinari. De bon polític, no de polític a l'estil
Tarradellas.
Premis Dignitat 2013
Jordi Carbonell va ser distingit ahir amb el
premi Dignitat 2013
per la seva tasca científica en l'àmbit de la filologia i la història
de la llengua catalana i per la constant i exemplar actitud cívica de la
defensa de la nostra llengua, cultura i drets nacionals que el portà a
ser expulsat de la universitat i a ser empresonat i torturat per haver
volgut declarar en català davant de la policia.
Amb ell també va ser distingit el músic
Josep Soler i Sardà per
la seva aportació a la cultura musical catalana com a compositor i com a
docent als conservatoris de Barcelona i Badalona i per la dimensió
cívica de la seva actuació constatada en el fet que retornà al Ministeri
de Cultura la Medalla d'Or al mèrit de belles arts per la reaccionària i
intolerant actitud del ministeri i el govern de l'estat espanyol envers
l'ensenyament i la cultura i envers Catalunya.
Les germanes de Salvador Puig Antich, Montserrat, Carme, Imma i Merçona Puig Antich, van
ser també reconegudes per la seva tasca constant i decidida a denunciar
la indignitat dels processos polítics del franquisme i per aconseguir
la nul·litat del procés del seu germà i de la resta de represaliats
polítics del franquisme.
La fundació FAES, el think tank del PP que presideix José María Aznar, ha publicat un estudi en castellà i català titulat
