divendres, 31 de març del 2017

El Saló del Còmic descobreix l'univers de Gaudí a través de la historieta

Saló del Còmic

El Saló del Còmic descobreix l'univers de Gaudí a través de la historieta

L'exposició és un recorregut pel còmic "Els fantasmes de Gaudí", obra d'El Torres i de Jesús Alonso Iglesias, un dels millors còmics publicats el 2016

Els mateixos autors publicaran el proper mes d'octubre a Dibbuks una història inspirada en Goya

| 31/03/2017 a les 18:37h
Arxivat a: Cultura , Gaudí, saló del còmic, Goya, arquitectura, Dibbuks, Antoni Gaudí, pintura, art, Barcelona

L'univers Gaudí, també protagonista del Saló del Còmic | Saló del Còmic
L’exposició Gaudí entre vinyetes permetrà als visitants al 35 Saló Internacional del Còmic de Barcelona conèixer l’obra del genial arquitecte a través de la historieta. La mostra és un recorregut pel còmic Els fantasmes de Gaudí, obra d'El Torres i de Jesús Alonso Iglesias, Premi a la Millor Obra del 2016 i publicat en català i castellà per l’Editorial Dibbuks.

L’exposició descobrirà el procés creatiu d’aquest còmic i alhora mostrarà diversos aspectes de l’univers d'Antoni Gaudí, un visionari de l’arquitectura, el disseny, el reciclatge, l’eficiència energètica, el co-working o la seguretat laboral. Gaudí entre vinyetes comptarà amb maquetes, eines i diversos objectes originals que complementaran el relat del còmic.



Jesús Alonso Iglesias i El Torres, autors de Els Fantasmes de Gaudí van enfocar la història cap al thriller en comptes de fer una biografia. Un cop de geni que ha comportat un gran reconeixement i prestigi als dos autors. Tot es desencadena quan l'Antonia, una caixera de supermercat, salva un home gran de morir atropellat i desencadena una sèrie de terribles esdeveniments als principals edificis construïts per Antoni Gaudí, on apareixen uns cadàvers amb unes mutilacions esfereïdores.

Dibbuks i l'aposta per Goya
 
Coberta de «Goya, lo sublime de lo terrible», de Dibbuks Foto: Dibbuks

Després de triomfar amb Gaudí, el duo del malagueny El Torres i el sevillà Fran Galán s'endinsaran en la vida i obra del pintor Francisco de Goya, que ha inspirat el còmic Goya. Lo sublime y lo terrible. L'obra, on el pintor interaccionarà amb personatges històrics com Manuel Godoy i la Duquessa de Alba, sortirà a l'octubre al segell editorial especialitzat Dibbuks

Segons detallava Ricardo Esteban, director editorial de Dibbuks en la roda de premsa de presentació, el còmic revisarà "el moment de bogeria i de pintures negres" de Goya, quan no sap si tot el que li passa en la seva ment és real o és imaginari. La història discorre sota una estètica "preciosista, goyesca i groga", omple de palaus amb aranyes penjant, i la seva publicació està prevista per al mes d'octubre, mentre el segell planeja el llançament –de moment posposat– de la faceta de Benito Pérez Galdós com a detectiu privat.


En la programació editorial de Dibbuks 2017, també hi destaca la "dramàtica i divertida" obra De tripas corazón, de Pozla, amb la història biogràfica de l'autor en la seva vivència com a pacient de la malaltia de Crohn. A l'abril, el segell publicarà Astrid Bromur. Cómo aniquilar al Ratoncito Pérez, de Fabrice Parme, una relectura sobre el famós ratolí, mentre que per a un públic una mica més gran, Dibbuks publicarà Valerosas, de Pénélope Bagieu, amb els dos lliuraments d'una sèrie de biografies de dones que "es van rebel·lar contra alguna cosa".

Una altra de les apostes destacades del segell serà el lliurament integral en un volum dels Dalton, d'Olivier Visoneau i Jesús Alonso, una obra que Esteban espera que tingui molt èxit. L'editor ha recordat que el passat mes d'octubre l'editorial Malpaso, amb seu a Barcelona, va adquirir el 70% de Dibbuks, una compra que s'ha fet efectiva aquest mes.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Publicat per a Cap comentari:

dijous, 30 de març del 2017

La pregunta de Llach i Forcadell: ‘Què faran ells per impedir-ho?’

País > Principat

La pregunta de Llach i Forcadell: ‘Què faran ells per impedir-ho?’

Crònica del dinar que han fet la presidenta del parlament i el diputat de Junts pel Sí al Moment Zero


Lluís Llach i Carme Forcadell al Moment Zero al Born (fotografia: VilaWeb).
Per: Pere Cardús
30.03.2017  18:32
Forcadell i Llach; Llach i Forcadell. Probablement, dos dels càrrecs electes més populars –en el bon sentit de la paraula– que té Catalunya. Han dinat amb més d’un centenar de persones al Born Centre de Cultura i Memòria convocats per la gent de Moment Zero i El Punt Avui. Després del segon plat, s’han enfilat a l’escenari amb Xevi Xirgo, el director del diari, i han explicat unes quantes coses relacionades amb el referèndum, la persecució judicial contra polítics independentistes (i Forcadell) i la seva dedicació política i el seu convenciment.
La pregunta clau
Llach ha clavat la pregunta que s’ha de fer tot independentista quan algú posa en dubte les capacitats d’arribar a bon port: ‘Ens preguntem com ho farem per aplicar les lleis. Tenim parlament i govern independentistes. Però la pregunta que hem de fer és què faran ells per impedir-ho.’ I aquí és on el diputat de Junts pel Sí ha desenvolupat una argumentació que conclou que, si l’estat espanyol manté el mínim de democràcia –’que ja és poc’– actual, serà incapaç de frenar el referèndum i la independència. Què vol dir Llach? Que si l’estat no opta per una repressió encara més forta que l’actual, violant tots els principis democràtics imaginats, no té capacitat ni força intel·ligent per a impedir la independència.
Serà al setembre
Forcadell ha dit també que no tenia cap dubte que el referèndum es faria el setembre: ‘El procés va començar a les urnes i acabarà a les urnes.’ La presidenta del parlament i el diputat han assenyalat el setembre sense dubtar-ne gens. ‘Crec que serà al setembre perquè és quan estarem més preparats’, ha dit Forcadell.
El somriure, encara
L’actitud. La confiança. Aquests han estat dos conceptes que podrien condensar bona part de les intervencions dels dos convidats del Moment Zero d’avui. ‘És que guanyem la Copa, la lliga i la Champions i continuem anant al camp amb l’ai, ai, ai’, ha lamentat Llach. I tot seguit ha recordat les grans manifestacions, el 9-N i les eleccions guanyades per l’independentisme amb majoria absoluta. ‘Tot serà molt difícil, ja ho sabem. És clar que serà difícil. Però no podran aturar-nos. I encara és el moment de somriure. No estic d’acord amb els qui diuen que ja no hem de somriure. Encara és el moment de somriure.’
La persecució
La persecució judicial contra Forcadell també ha estat molt present en el dinar. ‘Ni les amenaces ni les intimidacions no faran que m’allunyi ni un mil·límetre del que he fet fins ara’, ha dit Forcadell. ‘Si el preu de defensar la llibertat d’expressió i d’actuació dels diputats és sentir-me controlada i perseguida, el pago amb molt de gust’, ha afegit. La presidenta del parlament ha deixat clar que el seu judici seria polític: ‘Em volen jutjar per allò que sóc i allò que penso. No per allò que he fet. Si ens jutgessin per allò que hem fet, els encausats seríem cinc i no quatre.’
En resposta a aquesta estratègica de càstigs judicials, Llach ha dit que podia assegurar que entre els dirigents polítics no trontolla ni l’ànim ni la convicció, ni els espanten les conseqüències que pugui haver-hi.
Ex-cantant, la tieta de Puigdemont i el president xofer
També han regalat algunes anècdotes. Especialment, Llach. ‘La idea d’acabar la carrera musical per iniciar una vida tranquil·la i diferent ha estat un fracàs. Però n’estic encantat. No em pensava que xerrar seria més cansat que cantar.’ O bé: ‘La tieta del president Puigdemont em va ensenyar a cantar, però no em va ensenyar a pentinar-me com ell.’ I encara: ‘Puigdemont em feia de xofer alguns dies durant la campanya de Junts pel Sí. Jo això de conduir…’ Per la seva banda, quan li han recordat la frase ‘President, posi les urnes’, Forcadell ha reconegut amb un to entre la queixa i la broma que aquella frase la perseguiria tota la vida.
Per tancar l’àpat, el moderador Xirgo ha demanat als dos convidats si podien donar cap consell a la gent que es pregunta què ha de fer aquests mesos que vindran. Forcadell ha demanat que ningú no tanqués mai els ulls davant les injustícies. I Llach ha dit: ‘No us deixeu esberlar les conviccions.’
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Publicat per a Cap comentari:

Dades: Com és que VilaWeb diu que guanyaria el sí al referèndum i alguns diaris diuen el contrari?

Dades: Com és que VilaWeb diu que guanyaria el sí al referèndum i alguns diaris diuen el contrari?

Us expliquem amb dades per què diem que, amb les dades del CEO, el sí guanyaria el referèndum unilateral


Per: Redacció
30.03.2017  18:14

VilaWeb ha publicat una notícia titulada ‘El referèndum unilateral tindria una altíssima participació i el sí guanyaria amb un 66%‘ i alguns altres diaris destaquen que el no guanya distància respecte del sí en la informació sobre l’últim baròmetre del CEO.
—Per què El País, El Periódico, La Vanguardia i Catalunya Ràdio diuen que el no supera al sí i VilaWeb diu que guanyaria el sí?
—Aquests diaris es refereixen al resultat d’una pregunta que ha fet el CEO en els últims baròmetres, que és: ‘Voleu que Catalunya es converteixi en un estat independent?’ El resultat de l’última enquesta és que un 48,5% diu que no i un 44,3% que sí. Des de fa mesos hi havia un cert empat tècnic entre el sí i el no en aquesta opció, amb un lleuger avantatge del no. En la pregunta es demana si hom vol que Catalunya esdevingui independent, sense cap referència a la resposta en cas que demà es convoqués un referèndum. I precisament aquesta és la pregunta que per primera vegada ha formulat el CEO: què votarien els catalans si demà es fes un referèndum convocat i organitzat per la Generalitat. I el resultat és aquest: el sí obtindria un 66% i el no, un 34%. La participació fóra d’un 73%.
—D’on traiem la dada del 66% del sí en el referèndum?
—La pregunta que formula el CEO és: ‘Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya convocat i organitzat per la Generalitat i sense l’acord del govern espanyol, què faria?’ I les respostes són aquestes: un 43,3% diu que votaria a favor de la independència; un 22,2%, que votaria contra la independència; un 6,2% que votaria en blanc i un 1,7% que votaria nul. Hi ha un 20,7% que declara que no aniria a votar, i un 4,7% d’indecisos.
Amb aquestes xifres, el resultat és el següent: entre els que diuen que anirien a votar al referèndum, un 59% votaria a favor de la independència, un 30% en contra i prop d’un 8% en blanc o nul; i encara hi hauria un 6% d’indecisos. Aquestes dades s’han de convertir al format d’un referèndum, és a dir, se n’ha de descomptar els qui no saben encara què votarien (indecisos, però que aniran a votar) i els vots en blanc i nuls. Això significa un 66,1% de vots afirmatius i un 33,9% de vots negatius.
—Per què no comptem els vots blancs i els nuls?
—La llei de transitorietat marcarà com es comptabilitza el resultat del referèndum. Ara mateix ningú no sap si els vots blancs i nuls comptaran en el recompte o no. En el referèndum de l’estatut del 2006 sí que comptaven, però en la majoria dels referèndums sobre la independència, com per exemple el d’Escòcia del 2014, no. En el supòsit que comptéssim els vots blancs i nuls com a vàlids, el resultat seria: el sí, un 60,4%; el no, un 31% i el blanc, un 8,6%.
—Per què considerem cabdal aquesta dada en la nostra informació sobre el baròmetre del CEO?
—El CEO ha ofert dades sobre la resposta dels catalans en relació amb la independència de Catalunya. Des del 2005 formulava una pregunta amb quatre opcions: un estat independent, un estat federal dins Espanya, una comunitat autònoma i una regió d’Espanya. Fins a mitjan 2012, l’opció preferida era l’estat federal, però des d’aleshores l’opció de l’estat independent ha estat la majoritària.
A la segona onada del baròmetre del 2011 el CEO va incloure-hi una pregunta que demanava, més concretament: ‘Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?’ El resultat era molt favorable al sí. Però des del 2015 la pregunta va canviar i va passar a ser: ‘Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?’, més inconcreta i sense referir-se específicament a l’opció de vot en cas de referèndum imminent.
Com que pot ser que algú es declari favorable o contrari a la independència però es comporti d’una manera diferent en cas de poder votar en un referèndum, i com que allò que compta és el resultat del referèndum, VilaWeb s’ha estimat més de destacar el resultat de la pregunta concreta i directa. Alguns mitjans juguen a la confusió referint-se als punts de diferència entre el sí o el no com si es referissin a una pregunta sobre el referèndum, però, de fet, parlen d’una pregunta genèrica sobre la preferència política i arriben a amagar la dada concreta sobre el referèndum.
Vegeu com ho han destacat alguns altres diaris:
—El Periódico: ‘El no a la independència avança i s’imposaria al sí per quatre punts‘
—El País: ‘Els contraris a la independència superen de quatres punts els partidaris, segons el CIS català‘
—La Vanguardia: ‘El no a la independència supera el sí de quatre punts‘

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Publicat per a Cap comentari:

dijous, 23 de març del 2017

Margallo confirma la ‘comissió barretina’, el gabinet secret de la Moncloa contra l’independentisme

País > Principat

Margallo confirma la ‘comissió barretina’, el gabinet secret de la Moncloa contra l’independentisme

Les declaracions de l'ex-ministre aclareixen el rumor sobre el grup d'experts del govern espanyol a nivell internacional


Per: Josep Casulleras Nualart
23.03.2017  18:26
Les declaracions de José Manuel García-Margallo sobre els ‘favors’ que Espanya deu a uns altres països per haver fet posicionaments no favorables a la independència de Catalunya han tingut un gran impacte polític. I també han permès que un l’ex-ministre d’Afers Estrangers confirmi una informació que fa anys que circulava com a rumor: la de la creació per part del govern espanyol d’una comissió interna, de caràcter secret, batejada com a ‘comissió barretina’. El propòsit: desactivar el front internacional de l’independentisme.
En l’entrevista a 13TV, Margallo diu: ‘Tan bon punt vaig arribar al ministeri, vam convocar una reunió cada divendres de l’any durant cinc anys i vam donar instruccions molt concretes a ambaixadors i cònsols, perquè responguessin qualsevol ofensiva.’ I això és justament el que deia el diari El Confidencial Digital (ECD) en aquesta notícia publicada fa gairebé un any: ‘Per a concretar quines accions han de dur a terme en cada moment, depenent dels moviments que faci la Generalitat, els integrans de “la barretina” es reuneixen cada divendres a les nou del matí al ministeri d’Afers Estrangers’. Margallo no hi podia assistir normalment, perquè havia de ser present al consell de ministres, però era informat permanentment de les decisions que s’hi prenien. I, segons el mateix diari, ‘quan s’havia d’iniciar una ofensiva important contra el desafiament independentista, [Margallo] era informat prèviament perquè pogués notificar-ho a Rajoy’ en la reunió de l’executiu.
Els integrantsQui en formava part? Segons ECD, el director de gabinet de Margallo, Juan José Buitrago, i José María Beneyto, ex-portaveu del PP a la comissió d’Afers Estrangers del congrés i president de la delegació espanyola a l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa. També en formaven part dues ‘ambaixadores’ de màxima confiança de Mariano Rajoy que tenien l’encàrrec de recórrer diversos països europeus i els Estats Units per a combatre el discurs independentista. Es tracta de la diplomàtica María Basols, dependent del ministeri d’Afers Estrangers, i a Cristina Ysasi Ysasmendi, directora de del departament d’Afers Jurídics Institucionals de la Moncloa. Van tenir contactes amb governs i institucions de llocs com Àustria, Suïssa, Brussel·les, Londres i Nova York. Qui ho va revelar fou el diari El País. I la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría no només ho va confirmar, sinó que va declarar que era ‘normal’ que el seu govern ’s’expliqui a altres estats’. A part d’aquests integrants, en la ‘comissió barretina’ hi havia, segons ECD, altres experts, entre ‘diplomàtics, assessors i catedràtics’.
El diputat del PDECat Jordi Xuclà ha recordat avui en les declaracions que ha fet després d’haver presentat una bateria de preguntes al govern espanyol sobre les declaracions de Margallo, que l’ex-ministre ‘va reconèixer dimarts a la nit que existia una estructura perfectament consolidada en el ministeri d’Afers Estrangers. No riguin: nosaltres teníem coneixement d’aquesta estructura, però ens faltava la prova, la confirmació per part de l’impulsor mateix d’aquesta comissió de treball. I no riguin pel nom, però aquesta comissió va treballar durant cinc anys amb el nom de “comissió barretina”. Era una comissió integrada pel ministre mateix i per alts funcionaris del ministeri que seguia al mil·límetre qualsevol activitat del govern de la Generalitat.’
Margallo va explicar dimarts més coses de les que havia dit mai cap membre del govern espanyol sobre aquesta estratègia secreta per a combatre el relat independentista a nivell internacional. Ho va dir així: ‘Això ens ha costat molta feina. Jo he estat als països bàltics quatre vegades, i no és que hi tinguem especials interessos econòmics, és que hi tenim el tema català i la Via Bàltica. He estat al Canadà, al Vaticà no sé ni quantes vegades… Això et consumeix una quantitat d’energia enorme. Ningú no sap l’esforç que ens ha costat això, ni els favors que devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que han fet.’


[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Publicat per a Cap comentari:

El Govern ja encarrega les paperetes per al referèndum

EL PROCÉS SOBIRANISTA

El Govern ja encarrega les paperetes per al referèndum

L'Executiu treu a concurs un contracte de material electoral sense esmentar la consulta

Es tracta del següent pas previst després de l'aprovació dels pressupostos



El Govern ja encarrega les paperetes per al referèndum
FERRAN SENDRA
EL PERIODICO
FIDEL MASREAL / XABI BARRENA / BARCELONA
Dijous, 23 de març del 2017 - 18:38 CET
Sense pausa, el Govern segueix decidit cap a la convocatòria del referèndum. L'endemà d'aconseguir, gràcies a la CUP, l'aprovació dels pressupostos que inclouen la consulta, l'Executiu de Carles Puigdemont ja ha licitat un concurs per obtenir material electoral -urnes i paperetes-.


Segons ha avançat 'La Vanguardia', es tracta d'una licitació que surt de la Conselleria de Governació, que dirigeix Meritxell Borràs, i que en tot moment al·ludeix a la celebració d'eleccions al Parlament, no a la consulta independentista. Es tracta, probablement, d'una estratègia per intentar evitar la impugnació per part de l'Estat.
I és que fonts de la Generalitat consultades per EL PERIÓDICO, no amaguen que la licitació de material per al referèndum suposaria vulnerar el marc legal, ja que el Tribunal Constitucional ha avisat reiteradament el Govern i el Parlament respecte a la necessitat de no donar continuïtat a cap dels punts de la resolució del 9-N del 2015 sobre l'anomenada "desconnexió".

EL PAS PREVIST

La licitació ha sigut publicada aquest dimecres al diari oficial de la UE i al portal de contractació de l'Estat. A partir d'ara es podran presentar ofertes per a un pressupost de 641.000 euros. I es tracta de paperetes, sobres, llistes de votants, manuals per a la mesa electoral, cartells de senyalització de locals electorals, entre altres.
Des de fa setmanes, fonts del Govern anunciaven en privat que després de l'aprovació dels comptes del 2017, el següent pas en el desafiament sobiranista seria l'adquisició de material per al referèndum, que l'Executiu vol portar a terme amb acord amb l'Estat o sense. En paral·lel, l'altra clau de les pròximes jornades serà l'activació de campanyes de foment del referèndum per part dels partits sobiranistes.
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 22 de març del 2017

El final de la Sagrada Família

El final de la Sagrada Família

El final de la Sagrada Família

Les difícils relacions històriques entre el temple i l’Ajuntament dificulten la culminació de l’obra
CATALINA SERRA / ELENA FREIXA Barcelona ARA

"Oi que pels Jocs Olímpics hi va haver un acord pel qual administracions en mans de diferents partits van fer un pla de treball conjunt per les obres, que van suposar enderrocar moltes cases i traslladar milers de veïns? Doncs si llavors va funcionar, per què ara no es pot plantejar un pla d’acció similar per la Sagrada Família?” Esteve Camps, president delegat de la junta constructora del temple, ho diu, com una opinió personal, al final d’una llarga trobada en què ha insistit moltes vegades que l’aspecte urbanístic és un problema de l’Ajuntament i que ells prou feina tenen a acabar les obres al seu solar.
Un solar, cal dir-ho, que ha funcionat com un estat independent durant molts anys, fins al punt que a l’Ajuntament no hi havia entrat cap plànol fins aquest 2017. L’obra més emblemàtica de la ciutat, l’edifici més gran i que serà el més alt quan s’acabi la torre central de 172,5 metres s’ha fet sense que els inspectors municipals hagin revisat les obres. I això que avui fa 135 anys que es va posar la primera pedra. En tots aquests anys, les relacions entre el temple, propietat de l’arquebisbat de Barcelona, i els diferents consistoris municipals han variat en funció del seu color polític. Això no tenia gaire importància durant el franquisme, quan les obres es feien lentament a partir dels donatius dels fidels, però amb l’eclosió turística postolímpica la situació va canviar brutalment i les obres van patir una acceleració espectacular que va agafar la ciutat amb el pas canviat. L’objectiu de la junta és acabar tota la part arquitectònica el 2026, d’aquí nou anys, però encara no hi ha un pla clar sobre com culminar l’accés a la façana principal, que pot suposar l’enderrocament de pisos i la reubicació de centenars de persones.
“El problema és que els consistoris només duren quatre anys, i quan hi ha el canvi, el nou que arriba no vol saber res del que ha fet l’altre -explica Camps-. Els nous, i ho trobo lògic, volen estudiar el tema abans de prendre una decisió i, com que el tema és complex, quan ho tenen mig negociat hi ha un altre canvi”. Ell, de fet, explica que quan va accedir al càrrec fa sis anys, el seu antecessor, Joan Rigol, li va assegurar que ho tenia gairebé tot tancat amb el consistori socialista. Després, Camps va pactar un altre pla amb el govern municipal convergent, també fins a l’extrem que estaven a punt de convocar un concurs internacional. Però amb l’arribada dels comuns les negociacions han tornat a començar de zero. I aquí és on som.
Els comuns diuen que de moment el tema urbanístic i el planejament de la part afectada per l’accés a la façana de la Glòria “no és prioritari”. Aquest és el mantra. Mentrestant, això sí, s’han decidit a posar ordre finalment a la construcció. I és que el mite que la Sagrada Família no tenia llicència d’obres és cert, tot i que el 1885 es va demanar un permís a l’antic Ajuntament de Sant Martí de Provençals. No van obtenir resposta i per això la junta diu que les obres no són “il·legals” sinó que estan en una situació “anòmala”.
El novembre de l’any passat, l’Ajuntament i el temple van acordar crear una comissió tècnica de treball per “normalitzar” la situació amb un projecte d’obres que donés cobertura tècnica i jurídica a la llicència. Segons explica Janet Sanz, tinent d’alcalde d’Urbanisme, fins ara ja s’han fet dues sessions de la comissió, i els equips tècnics del consistori i de la junta estudien no només el procés per tenir la llicència sinó també l’estat dels treballs que s’estan executant actualment. “La voluntat compartida és trobar la millor solució tant per a la ciutat com per a la continuïtat de les obres”, diu Sanz.
“Quan tingui la llicència em diran què toca pagar, però cal tenir en compte que hi ha bonificacions en funció de l’acord amb la Santa Seu sobre la construcció de temples”, avisa Camps. El president delegat de la junta es revolta quan li recorden les acusacions que el temple no paga impostos. “Estem disposats a pagar tots els impostos que ens pertoquin per llei -diu-. Però l’IBI no l’hem de pagar perquè som una fundació, i l’IVA de les entrades tampoc perquè està ben clar a la butlleta que és un donatiu per a la construcció del temple, i això està certificat per l’Agència Tributària. El que sí que paguem és l’IVA de tot allò que venem a la botiga, i quan toqui pagarem la llicència”.
De fer-se càrrec del reallotjament dels veïns afectats tampoc no en vol sentir a parlar. Almenys de moment, fins que no hi hagi una negociació més clara sobre el tema. “És la Sagrada Família qui ha de tenir la iniciativa i moure peça si té interès a fer l’escalinata. Nosaltres, per ara, només ens centrem a regularitzar el tema de la llicència”, explica Montserrat Ballarín, regidora del districte i negociadora amb uns veïns que reclamen pacificar una zona aclaparada per l’allau de turistes. “La ciutat s’hi vol implicar i, encara que confiem en els arquitectes de la Sagrada Família, pensem que hi ha d’haver un control públic per part dels serveis tècnics municipals sobre el que està passant. I ara ells estan disposats a col·laborar”.
Qui els espera amb candeletes és Daniel Mòdol, el regidor d’Arquitectura que va comparar el temple amb una mona de Pasqua -un símil, d’altra banda, que ja havia fet el mateix Dalí-. Mòdol explica que les futures actuacions en el temple hauran de passar per una renovada comissió municipal de qualitat arquitectònica que serà vinculant. No serà retroactiva, però, i només se centrarà en el que es faci en el futur en un temple que, per a ell, ja fa molts anys que va deixar de ser de Gaudí.
Però tant si hi ha acord final com si no, les obres no s’aturaran. Això és segur. “Podem acabar l’edifici el 2026 si es manté el ritme actual d’ingressos -diu Camps-. I ho podem fer tot a casa nostra sense necessitat d’ocupar més espai. Seria un disbarat, perquè es perdrà la perspectiva, però la basílica podria funcionar perfectament”, afegeix. Quan li demanaven quan s’acabaria el temple, Gaudí deia que el seu client, Déu, “no té pressa”. Els seus representants a la Terra, però, ja fa temps que en tenen. I molta. I no sembla preocupar-los si la ciutat no hi arriba a temps.
image-alt

Per saber-ne més

Jordi Faulí: "Un cop acabada respondrà d’una manera clara al que Gaudí havia pensat"
Publicat per a Cap comentari:

Margallo afirma que Espanya deu favors a uns altres països per acords secrets contra Catalunya

País > Principat

Margallo afirma que Espanya deu favors a uns altres països per acords secrets contra Catalunya

‘Ningú no sap els favors que devem perquè fessin les declaracions que han fet’, va dir ahir l'ex-ministre


Per: Redacció
22.03.2017  17:58
L’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol va fer unes declaracions xocants ahir al vespre que han passat desapercebudes. Va dir que, quan ell era ministre, el govern espanyol va dedicar ‘molts esforços’ a parlar amb governs de tot el món perquè no es manifestessin en favor de la independència de Catalunya. Margallo apunta que hi va haver negociacions secretes i ‘ningú no sap quants favors devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que van fer’.
Són declaracions que va fer al programa ‘El cascabel’ de 13TV ahir al vespre, just després del debat amb l’ex-president de la Generalitat Artur Mas a l’Ateneo de Madrid.

Margallo repeteix en l’entrevista que Mas li ha reconegut que l’independentisme ha perdut la batalla internacional. ‘Des del primer moment que vaig arribar al ministeri, vam convocar una reunió tots els divendres de l’any durant cinc anys i vam donar instruccions molt concretes a ambaixadors, cònsols, perquè sortissin al pas de qualsevol ofensiva. I això Mas ha reconegut que ha sortit bé, que a fora ningú no els ha reconegut.’
I va més enllà, quan insisteix en l’esforç que han hagut de fer per a mirar de tancar totes les portes diplomàtiques a l’independentisme. ‘Ningú sap l’esforç que ens ha costat això, ni els favors que devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que han fet. ‘ I afegeix: ‘Això ens ha costat molta feina. Jo he estat als països bàltics quatre vegades, i no és que hi tinguem especials interessos econòmics, és que hi tenim el tema català i la Via Bàltica. He estat al Canadà, al Vaticà no sé ni quantes vegades… Això et consumeix una quantitat d’energia enorme.’
Vaguetats i difamacionsEn què es van traduir els ‘esforços’ a què es refereix Margallo? Poc abans de les eleccions del 27-S, la pressió espanyola va donar com a resultat unes declaracions vagues d’alguns dirigents. El més concret va ser l’aleshores primer ministre David Cameron, que va dir que una Catalunya independent ‘ja no formaria part de la UE i que hauria de començar a fer cua darrere dels països candidats.’ Tot el que van aconseguir de Barack Obama fou una frase, a propòsit d’una visita que li va fer Felipe VI, que ‘Estats Units vol una Espanya forta i unida’; i d’Angela Merkel, una declaració encara més vague, dient que ‘els tractats de la Unió Europea garantien la integritat i la sobirania dels estats membres’ i que compartia la posició de Rajoy que ‘la legislació nacional i internacional s’havia de respectar’.
Margallo destaca en les declaracions a 13TV el fet que va ser fins a quatre vegades als països bàltics per a tractar sobre el cas català. Hi ha uns precedents ben coneguts de tensió diplomàtica entre Espanya i països bàltics a propòsit del suport al procés independentista a Catalunya. L’ex-primer ministre Valdis Dombrovskis va fer unes declaracions a l’agència ACN el 2013, pocs dies després de l’èxit de la Via Catalana, dient que Letònia reconeixeria una Catalunya independent si el procés s’hagués fet amb legitimitat. Aquells mateixos dies, també a l’ACN, el primer ministre lituà, Algirdas Butkevicius, va dir que Catalunya tenia el dret d’autodeterminació.
Arran d’aquelles declaracions Margallo va cridar a consultes l’ambaixador letó i el lituà a Madrid, perquè les autoritats de tots dos països rectifiquessin les declaracions. La diplomàcia de tots dos països inicialment va dir que se’ls havia malinterpretat, però el primer ministre de Letònia va voler deixar clar que ell ‘va dir el que va dir’ sobre Catalunya. Dombrovskis, actual vice-president de la Comissió Europea, va patir les conseqüències per haver-ho dit: una campanya de difamació a través d’un suposat informe policíac publicat a la revista Interviú. Segons l’informe, Dombrovskis va cobrar diners a canvi d’haver defensat el procés sobiranista. L’oficina antifrau letona va desautoritzar recentment aquelles difamacions.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Publicat per a Cap comentari:

Cinc-cents juristes a favor del referèndum i dos-cents en contra

País > Principat

Cinc-cents juristes a favor del referèndum i dos-cents en contra

Amb poques hores de diferència apareixen dos manifests amb opinions contràries a la qüestió del referèndum


Per: Redacció
22.03.2017  18:05
Una àmplia representació de lletrats catalans s’han unit sota el lema del manifest ‘El Dret per la convivència’ per a mostrar públicament el seu posicionament a favor del dret dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya a celebrar un referèndum per decidir el seu futur polític. Entre els signants hi ha professors d’universitat, advocats, procuradors, notaris, registradors i lletrats de les diferents administracions, i volen reivindicar que amb l’actual constitució es pot convocar un referèndum com el que està demanant una àmplia majoria de la societat catalana.
Els juristes signants consideren que el Dret és un instrument al servei de la ciutadania i de la convivència, que ha de facilitar la resolució de conflictes i que ha de canalitzar les reclamacions de tota la societat. ‘Dues terceres parts de la ciutadania a Catalunya i la majoria dels seus representants, estan reclamant poder decidir el seu futur com a comunitat política a través d’un procediment democràtic’, diu el comunicat de premsa enviat als mitjans.
‘El marc constitucional vigent i des del seu principi democràtic, s’empara que la ciutadania de Catalunya pugui discrepar obertament de l’ordre constitucional establert; també, per tant, de la unitat territorial. Per això, és possible que la ciutadania expressi propostes alternatives a través d’un procediment democràtic, com ara un referèndum’, explica el text, que subratlla que l’organització del referèndum és ‘legítima’.
Entre els lletrats destaquen personalitats com Pep Cruanyes, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Joan Queralt Jiménez, catedràtic de Dret penal, Gemma Calvet, advocada, o Joan Vintró, catedràtic de Dret Constitucional.
‘El dret, al servei de les llibertats’Paral·lelament un col·lectiu d’advocats catalans units en la plataforma Llibertats, van presentar ahir al Col.legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) el seu manifest ‘El Dret, al servei de les llibertats’. El text suma dos-cents signants entre els quals destaquen l’ex-rector de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Joan Moreso, l’ex-vice-president del Tribunal Constitucional, Eugeni Gay o l’ex-president de l’Audiència de Barcelona.
Aquest text defensa que fora de la llei no hi pot haver democràcia i que els debats polítics s’han de fer dins del marc legal: ‘El marc jurídic establert en els Estats de Dret evoluciona i ha d’evolucionar pacíficament, dins l’àmbit previst, canviant i adequant el seu ordenament en funció dels signes dels temps i les necessitats bàsiques dels ciutadans, en els quals resideix amb caràcter exclusiu la sobirania l’Estat, de la mateixa manera que en totes les democràcies del nostre entorn’.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Publicat per a Cap comentari:

¿Quina és la població de Catalunya amb més botigues?

ESTUDI DE LA GENERALITAT

¿Quina és la població de Catalunya amb més botigues?

Catalunya té un total de 101.319 comerços


¿Quina és la població de Catalunya amb més botigues?
JORDI COTRINA
EL PERIODICO
J. M. BERENGUERAS / BARCELONA
Dimecres, 22 de març del 2017 - 17:22 CET
Catalunya té 101.319 comerços i 86.418 empreses comercials, mentre que la densitat comercial mitjana és de 13,47 establiments per cada 1.000 habitants. Així ho assegura el primer cens d'establiments comercials de Catalunya elaborat per la Generalitat i que s'ha presentat aquest dimecres.
De l'estudi es desprenen qüestions com quina és la població de Catalunya amb més botigues, però també quina població té més densitat. Al contrari del que pugui semblar, en la segona qüestió no hi surten les grans ciutats capitals de província.
L'estudi calcula la tipologia de les botigues. Així, el 34% dels comerços catalans són d'alimentació, seguit dels establiments dedicats a l'equipament de la persona, 18,26%, i dels comerços d'equipaments de la llar, 16,92%. A Catalunya hi ha 217 empreses comercials que facturen més de 50 milions d'euros, mentre que el 82% de les empreses facturen menys de 600.000 euros. A més, el 91,9% de les empreses comercials són unipersonals o tenen fins a cinc treballadors, mentre que un total de 176 empreses tenen més de 500 treballadors.

CIUTATS AMB MÉS BOTIGUES

En xifres absolutes, la ciutat de Barcelona té la majoria dels establiments, 26.144, encara que és Girona el municipi de més de 75.000 habitants amb una densitat comercial més gran, 16,67 establiments per cada 1.000 habitants.
Després de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat té 3.005 comerços, mentre que Terrassa (2.626) i Sabadell (2.591) la segueixen de prop. El rànquing es completa amb Badalona (2.264 botigues) i Lleida (2.192).

POBLACIONS AMB MÉS DENSITAT COMERCIAL

El cens també revela els municipis (exclosos els de menys de 1.000 habitants) amb una densitat comercial més gran. El que lidera la llista és la Jonquera, amb 80,78 establiments per cada 1.000 habitants, seguit de Bossost (50,76 est./1.000 hab.), Sort (/35,76 est./1.000 hab.), Camprodon (35,12 est./1.000 hab.) i Castell-Platja d’Aro (32,18 est./1.000 hab.).
Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 19 de març del 2017

Lari, el gran alcalde de Barcelona que ningú recorda

Lari, el gran alcalde de Barcelona que ningú recorda

Hilari Salvadó va ser alcalde entre el 1937 i el 1939 d'una ciutat sota les bombes i destí de més de 300.000 refugiats


Lari, el gran alcalde de Barcelona que ningú recorda

    CARLES COLS / CRISTINA SAVALL
    Divendres, 17 de març del 2017 - 18:18 CET
    EL PERIODICO                                           
    Hilari Salvadó és la resposta que la majoria dels concursants no encertarien en un qüestionari quiz. ¿Qui va ser l’últim alcalde de Barcelona de la Segona República? ¿Qui era l’alcalde que anava en persona a rescatar supervivents després dels bombardejos de l’aviació feixista italiana? ¿Qui era l’alcalde que va impulsar la construcció de refugis antiaeris i que va servir d’exemple a mig Europa en els preliminars de la segona guerra mundial? Ell és Hilari Salvadó, l’últim alcalde de la democràcia abans de Franco, al qual, per segona vegada, la ciutat mira de rescatar d’un inacceptable oblit, perquè la primera, el 1997, va acabar incomprensible en res.
    Sovint, els polítics, per exemple, recorren a Winston Churchill, a les seves frases cèlebres i suposades heroïcitats, com les seves passejades per Downing Street en plena ofensiva alemanya sobre Londres, quan, en realitat, gràcies als desxifrats de la màquina Enigma, sabia que la Luftwaffe atacaria en un altre barri. Això, per no parlar de les seves cèlebres locucions radiofòniques, que en realitat realitzava, sembla, un actor, Norman Shelley, la veu també de Winnie the Pooh.

    TRAJECTÒRIA IMPECABLE

    El primer ministre de llegenda, malgrat tot, eclipsa el verdader home que era, el polític de trajectòria erràtica. És, en certa manera, l’antítesi absoluta d’Hilari Salvadó, amb una trajectòria impecable en dos dels anys més difícils de tota la història d’aquesta ciutat, que sota les bombes (es compleixen ara 79 anys del més brutal dels atacs, el de la Gran Via, amb 875 morts, entre els quals hi havia 118 nens) va haver d’acollir a més uns 318.000 refugiats. S’acostava més al Churchill de la llegenda que el mateix Churchill.
     

    Els focus d'Esquerra han il·luminat amb tanta llum Companys que han encegat la visió sobre aquell alcalde humil i heroic del mateix partit

    PRES A L''URUGUAY'

    La vida d’aquell alcalde oblidat per molts retorna de la mà d’un treball d’investigació publicat per l’historiador Pau Vinyes, Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes, un llibre editat conjuntament per l’ajuntament i la Fundació Josep Irla, vinculada a ERC, partit en què va militar i que, en certa manera, repara una indesitjada injustícia. Els focus del martirologi d’Esquerra han il·luminat prioritàriament Lluís Companys i han deixat en la penombra personatges crucials com Salvadó. És curiós, però aquest és l’home que apareix en desenes de fotos històriques del president. Fins i tot va estar empresonat amb ell al vaixell 'Uruguay'. Però no s’acostuma a reparar en ell.
    Francesc de Paula Rius i Taulet, Carles Pi i Sunyer, José María de Porcioles, Enric Masó, Pasqual Maragall…, la llista d’alcaldes és llarga i alguns són recurrentment recordats, per les coses bones, per les dolentes o pel seu histrionisme, com seria el cas de Joan Pich i Pon, cèlebre per les seves ignorants ficades de pota («s’ha de posar aquí una llum genital…»). Cap, no obstant, va tenir una vida tan novel·lesca com Salvadó.
    Fill de la Barceloneta, va ser víctima d’un dels més brutals i imprevistos temporals de la costa catalana, el de 1911. Va perdre aquell dia el seu pare i quatre germans. Les tragèdies, des d’aleshores, marcarien la seva trajectòria vital. No era un polític il·lustrat, condició que sí que complien llavors les cúpules dels partits, però els Fets d’Octubre de 1934, primer, i, sobretot, els Fets de Maig de 1937, el van conduir, com si fos el seu destí, a l’alcaldia. Era sempre, a desgrat seu, potser, al lloc inoportú. Pi i Sunyer, el seu antecessor, va ser nomenat conseller de Cultura de la Generalitat. Salvadó va passar a ser l’alcalde de Barcelona, llavors una institució proporcionalment molt més majúscula que avui. El pressupost municipal doblava el de la Generalitat. Un terç de la població de Catalunya vivia a Barcelona, una xifra que va augmentar a mesura que avançava la guerra.
     
    Texto Alternativo
    ARXIU MILITAR DE L'AERONÀUTICA ITALIANA
    Bombardeig sobre Barcelona, el 17 de març de 1938.
    Diuen que l’emperador del Japó va saber que no guanyaria la guerra quan es va assabentar que el ferro de les bombes de l’enemic s’aprofitava per fabricar bombes. Salvadó va tenir una intuïció semblant el setembre de 1938, quan se’l va informar que les ambulàncies no havien anat a buscar els últims ferits perquè ja no tenien gasolina. Com tants altres, va fugir el dia en què les tropes de Franco entraven per la Diagonal. Van mirar, com tants altres, d’incautar-li els seus béns, però no en tenia. Ni un pis ni res. L’última cosa que va fer abans de deixar Barcelona, a la qual només va poder tornar després del seu exili a França, per morir el 1966, va ser demanar a l’interventor que aixequés acta que deixava la caixa de cabals municipal intacta, fins i tot amb alguns lingots d’or a dins.

    L'historiador Pau Vinyes porta a terme un segon intent de rehabilitar 'Lari', després de l'accidentat intent del 1997

    HOME AFABLE

    El franquisme va mirar d’embrutar el seu nom, sempre, és clar, amb el verb florit del feixisme, que el va acusar de faldiller, de fanfarró i de formar part del «conglomerat anarco-bolxevic-separatista que desgovernava la ciutat». En realitat era un home afable i tranquil (Lari, l’anomenaven col·loquialment), que va evitar bastants abusos dels faistes i comunistes amb els quals li va tocar formar govern. Que els més franquistes que Franco, com el seu successor, l’alcalde Miguel Mateu, el denigressin forma part, en tot cas, del guió previst. El que és insòlit és que el seu nom no ressorgís amb força de seguida al tornar la democràcia.
    Texto Alternativo
    La placa de la plaça, dins del bar Filferro. Ho va fer tímidament el 1997. L’alcalde Joan Clos va posar una placa dedicada a la casa on va néixer. Un any més tard, els veïns de la Barceloneta i l’ajuntament li van dedicar una plaça sense cap gràcia urbanística. Però el problema va ser que la placa amb el nom d’Hilari Salvadó i l’explicació de qui era es va col·locar en una paret provisional. Durant unes obres, la peça anava al contenidor. L’amo del bar Filferro, que es mereix un aplaudiment, la va salvar i la té col·locada a dins del seu local.

    FOSCOR

    Va ser un episodi trist. Va tornar en certa manera a l’ostracisme. L’any passat, quan se’n complien 50 de la seva mort, no hi havia ni una placa commemorativa a la seva tomba davant del mar al cementiri de Montjuïc que indiqués que havia sigut alcalde de Barcelona durant la guerra civil i artífex de la defensa antiaèria. Va ser Pau Vinyes qui va descobrir que al nínxol número 47 de la Via Sant Jordi, a l’agrupació setena, no hi havia ni una referència, ni la més mínima menció a l’últim alcalde republicà de la capital.

    Notícies relacionades
    Publicat per a Cap comentari:
    Subscriure's a: Missatges (Atom)