Opinió
|
Chacón, la mòmia zapaterista
"Carme Chacón és la marginalització del PSC, el viatge en el túnel del temps fins a l'època de l'"apoyaré" i l'alegria hipotecària"
Carme Chacón és el tret de gràcia al PSC. La cap de
llista dels socialistes catalans és, potser, la personalitat política
que ha dilapidat més a consciència un capital polític enorme, com és el
que li va posar a les mans la societat catalana les eleccions del 2008,
quan el PSC va obtenir 25 dels 47 diputats en joc.
Chacón va ser ministra d'Habitatge en plena bombolla immobiliària, sense que hi fes absolutament res. A Defensa se li recorda poc més que una fotografia per als catàlegs de Prenatal, conformant un equip de protegides de José Luis Rodríguez Zapatero especialitzat en el culte a la personalitat del líder i la frivolitat. Després de la derrota electoral de 2011, Chacón va encapçalar una campanya interna per aconseguir el lideratge del PSOE. Per poc, però no se'n va sortir. I se'n va anar als Estats Units. Un anyet, perquè ella sempre ha viscut del partit.
Però si el full de serveis en la política espanyola és mediocre, en la catalana frega la immoralitat. Chacón és una paracaigudista que, quan ha calgut, ha dissimulat el seu origen català amb viatges publicitadíssims al poble del seu pare, a Andalusia, o referències al seu avi matern, un anarquista aragonès que al·lucinaria amb la néta. Tanta fúria espanyola li ha generat un efecte secundari evident: Carme Chacón parla un català cada cop més castellanitzat. Molt pitjor que el de la seva mare, com es va comprovar en l'última campanya.
Per si fos poc, Carme Chacón és una de les impulsores de la implicació del PSC en l'estratègia de Societat Civil Catalana (SCC). Va exhibir-se, la Diada de l'any passat, a Tarragona amb Josep Ramon Bosch, l'expresident de SCC actualment imputat per amenaçar i difondre propaganda nazi i feixista per internet.
Carme Chacón és la marginalització del PSC, el viatge en el túnel del temps fins a l'època de l'"apoyaré" i l'alegria hipotecària. En definitiva, l'esquerra estatalista catalana ja té un nou lideratge: Ada Colau.
Chacón va ser ministra d'Habitatge en plena bombolla immobiliària, sense que hi fes absolutament res. A Defensa se li recorda poc més que una fotografia per als catàlegs de Prenatal, conformant un equip de protegides de José Luis Rodríguez Zapatero especialitzat en el culte a la personalitat del líder i la frivolitat. Després de la derrota electoral de 2011, Chacón va encapçalar una campanya interna per aconseguir el lideratge del PSOE. Per poc, però no se'n va sortir. I se'n va anar als Estats Units. Un anyet, perquè ella sempre ha viscut del partit.
Però si el full de serveis en la política espanyola és mediocre, en la catalana frega la immoralitat. Chacón és una paracaigudista que, quan ha calgut, ha dissimulat el seu origen català amb viatges publicitadíssims al poble del seu pare, a Andalusia, o referències al seu avi matern, un anarquista aragonès que al·lucinaria amb la néta. Tanta fúria espanyola li ha generat un efecte secundari evident: Carme Chacón parla un català cada cop més castellanitzat. Molt pitjor que el de la seva mare, com es va comprovar en l'última campanya.
Per si fos poc, Carme Chacón és una de les impulsores de la implicació del PSC en l'estratègia de Societat Civil Catalana (SCC). Va exhibir-se, la Diada de l'any passat, a Tarragona amb Josep Ramon Bosch, l'expresident de SCC actualment imputat per amenaçar i difondre propaganda nazi i feixista per internet.
Carme Chacón és la marginalització del PSC, el viatge en el túnel del temps fins a l'època de l'"apoyaré" i l'alegria hipotecària. En definitiva, l'esquerra estatalista catalana ja té un nou lideratge: Ada Colau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada