Tom Burns: "La Constitució americana limita el poder, però aquí reemplaça el franquisme"
Qui va ser corresponsal de Reuters a Madrid en morir Franco analitza ara la Transició des d'una perspectiva que surt dels cànons habituals a Madrid. "Una democràcia liberal necessita poders i contrapoders", defensa, i no els veu a l'Estat espanyol
|
El periodista Tom Burns (Londres, 1948), corresponsal de Reuters a l'Estat espanyol el 1974 -i, més tard, de Newsweek, The Washington Post i Financial Times-
va viure l'etapa final del franquisme i la Transició de primera mà des
d'una perspectiva privilegiada, entrant en contacte directe amb les més
altes esferes del poder. Passats 40 anys, i fruit d'aquell coneixement,
es permet la gosadia de publicar l'assaig De la fruta madura a la manzana podrida. El laberinto de la Transición española
(Galaxia Gutenberg), en què deixa ben clar quins són els mals d'origen
que, des del seu punt de vista, expliquen la situació política actual.
Burns
ha escrit un assaig sever per als cànons estàndards espanyols. No
s'està d'afirmar que "no es van produir prolongats debats sobre la
separació de poders", que "l'aparell del PSOE va crear una extensa xarxa
clientelar" amb una "no gens exemplar conducta", que "l'eufòria de
repartir les mels del triomf va esfumar qualsevol compromís de regenerar
i enfortir la societat civil", que el franquisme va donar pas a un
règim en què "hi va primar la vigència del poder únic" amb "una cultura
política que començava i acabava amb el control d'un opac aparell
partidista i l'exaltació de l'hiperlideratge", que les campanyes
electorals han tendit a ser "messiàniques", que el PSOE va convertir-se
en un "movimiento nacional en versió democràtica", que hi ha "una inexistència clamorosa de mecanismes de control", "temptacions caudillistas"...
Aquesta cruesa del relat de Burns contrasta vivament amb l'opinió
pública i publicada de la capital de l'Estat. I, possiblement sense
ser-ne conscient, comparteix la foto genèrica que l'independentisme
realitza de l'Estat espanyol. Burns, en conversa amb El Món,
es mostra convençut que aquestes estructures "podrides" s'haurien
d'haver reformat ja als anys 90, i que la propera legislatura servirà
per abordar aquesta podrimenta. Una podrimenta que, institucionalitzada
com està, veu "curiós" que sigui precisament ara quan estigui sortint a
la llum tota la que té relació amb la família Pujol.
Permeti'm la ironia, però després d'haver escrit aquest llibre… vostè ja té el carnet de la CUP?
No. No hi ha relació. Per descomptat! No vull sortir de l'OTAN, no demonitzo el capitalisme… Sí que reivindico una democràcia liberal, oberta, que es reformi la llei de partits, la llei electoral, que l'administració pública sigui més eficient… En anglès hi ha un terme, anomenat "accountability", el rendir comptes davant la ciutadania, que es contraposa a l'endogàmia i l'opacitat actuals.
Li ho preguntava perquè, quan l'independentisme critica que no hi ha separació de poders a Espanya, aquest llibre en certa manera li dóna la raó…
A partir de les eleccions europees de l'any passat, hi ha un qüestionament dels dos partits diguem-ne dinàstics. Les enquestes diuen que ja no hi ha l'hegemonia del PSOE i PP, que conjuntament representaven un 80% de l'electorat. El 20-D, per primera vegada, veurem que no hi haurà la concentració de poders en dos partits. Hi haurà una situació nova, de govern de coalició.
En bona mesura, al llibre hi plana la teoria de les elits extractives d'Acemoglu i Robinson, ressaltant com durant la Transició una elit en va cooptar una altra de nova, el PSOE, per continuar repartint-se el poder entre elles.
Això és el que més m'interessa d'aquest llibre. És la fruita madura, aquest desig absolutament compartit per tots, que Espanya havia d'anar cap a una democràcia d'estil europeu. Era un tema generacional. Aquella consciència de fruita madura era tan compartida que va fer molt fàcil tot el debat constitucional. Ara bé, una democràcia liberal necessita poders i contrapoders. I una justícia, evidentment, independent. I una diferenciació entre el poder legislatiu i l'executiu. És el que ens ensenya la Constitució americana. A Espanya tot va anar molt ràpid, no es va debatre. El que volien fer els americans quan es van separar d'Anglaterra era limitar el poder, i el que dóna l'aparell constitucional és un poder tan immens com el que reemplaça del franquisme: hiperlideratge, aparell del partit que ho domina tot, presència de polítics on no hi han de ser com la justícia, politització de l'administració local… I, 40 anys després, la manera d'entendre el poder necessita una repassada profunda.
Recalca com un dels grans mals és que la democràcia interna en el si dels partits és pràcticament inexistent. És aquest el principal motiu de podridura de la poma?
El PSOE, de manera molt clara, va eliminar la dissensió interna, el debat, el pluralisme… No es pot tenir la idea que qui es mou no surt a la foto…
Però el model es va demostrar efectiu, i el repeteixen la resta de partits.
Clar. Rajoy, i qualsevol altre dirigent, diu que les llistes les fa ell.
En el sistema espanyol, el secretari d'organització del partit que sigui acaba ostentant pràcticament tot el poder sobre qualsevol àrea d'influència del partit. Com a britànic, què li sembla aquest model?
Les llistes tancades i bloquejades va tenir sentit en les primeres eleccions del 77-79, però després s'hauria d'haver canviat. S'està estudiant una nova llei electoral: dues voltes, circumscripcions nominals i una llista única nacional, una combinació de tot plegat… Una de les tasques del futur Congrés serà aquesta, hi haurà una majoria per reformar la llei electoral. No en tinc dubtes. Ara tens una casta política que s'autoescull, es manté, es coopta, i que viu de la política. I cal entendre la política com un ofici que resol problemes de la ciutadania, i que n'està al servei. I això està canviant en aquest país, i a tot Europa. S'està qüestionant molt. La gent ho està passant tremendament malament. Això no surt gratis, és saludable que es demani una altra manera de fer política, d'altres dirigents, unes altres maneres de fer…
Entenc que ho diu per C's. Però precisament aquest partit repeteix les pràctiques dels altres, amb un hiperlideratge molt marcat.
Voldria creure que hi ha molt més debat intern, molt més control per part de la militància dels seus càrrecs electes, més rendició de comptes… Hi ha un esperit diferent. Perquè, ara per ara, ja no es pot combregar amb la corrupció, amb pràctiques que deslegitimen la democràcia… Hi ha un nou impuls en els partits, diguem-ne, insurgents, que fa que els partits dinàstics s'hagin de posar les piles.
Com a periodista, en tot aquest context polític que ha descrit, considera que els mitjans de comunicació espanyols són realment independents?
Em preocupa la poca salut financera dels mitjans espanyols. Deus diners als bancs, necessites el suport dels que s'anuncien… i estàs comprometent la teva independència. Això passa a Espanya i a tot el món desenvolupat: el que abans eren potents màquines de guanyar diners, ara ja no. El contrapès són els mitjans on-line, que mantenen una crítica i una conducta sana, de fiscalitzar sempre el poder, que els mitjans tradicionals potser ja no poden fer, perquè la seva salut financera no és la desitjable.
Tornant al llibre: atorga un paper cabdal a Joan Carles de Borbó i a Adolfo Suárez com a demolidors de l'estructura franquista. Però és una demolició en què les inèrcies del passat van seguir, en què les segones i terceres files del franquisme van mantenir-se intactes.
La Transició no podia ser un "borrón i cuenta nueva". M'agrada especialment la frase de Julián Marías "continuidad sin continuismo". És evident que Joan Carles és successor de Franco a títol de rei, i que Adolfo Suárez s'havia passat tota la vida dins el Movimiento. I aquest és l'element continuïtat. Però que no hi ha continuisme és claríssim.
Llavors, per què en ple 2014 Espanya es nega a deportar a l'Argentina al torturador Billy el Niño, el ministre de Franco José Utrera Molina…?
Entenc que em planteja per què a Espanya no hi van haver comissions de la veritat com a Xile, Sud-àfrica o l'Argentina. És molt discutible que n'hi haguessin d'haver, en el cas espanyol, perquè la dictadura va ser un període molt llarg, de 40 anys. A més, tens una llei d'amnistia, que està absolutament consensuada per la UCD i l'oposició. És a dir, Espanya escull un camí de reconciliació molt sensat, i esdevé un gran èxit.
El seu assaig surt dels cànons clàssics de l'anàlisi política espanyola. Per exemple, atorga un paper cabdal a ETA com a factor disruptiu de la història espanyola. Sosté que si no hagués atemptat contra Carrero Blanco, Joan Carles hauria estat un mer titella de Franco. Però, amb l'atemptat i l'entrada dels "ultres" d'Arias Navarro al govern, Joan Carles va poder prendre el pols a la realitat políticosocial del moment. Una visió trencadora.
Això és bastant important. El 73, quan Franco separa la presidència del govern de la de l'Estat, Carrero Blanco passa a ser president del govern. I forma un executiu tecnòcrata, però consultant-li-ho a Joan Carles. Al desembre, Carrero Blanco és assassinat i, davant la sorpresa generalitzada, posen Arias Navarro, que canvia totalment el govern. Un govern que no és que sigui hostil a Joan Carles, però que sí que el deixa completament de banda. Llavors, ell es refugia a la Zarzuela, i allí comença a conèixer gent de l'oposició, hi ha una sèrie de gent que el visita…. i es forma una altra visió d'Espanya. El que vull dir és que, de ser Carrero Blanco president en el moment de la mort de Franco, el príncep Joan Carles, ja rei, no hauria conegut aquesta altra Espanya, i això és fonamental. Hi hauria hagut una transició, que hauria anat molt més pas a pas… No hauria estat l'èxit que va ser.
Diu que és un èxit, però alhora critica que es fes massa ràpid...
S'han d'entendre les circumstàncies. Era necessari córrer molt, cosa que implica que no es veiessin els detalls… Però, al cap de 20 anys, s'hauria d'haver fet una profunda reforma de la Constitució.
El seu assaig i les seves recomanacions surten dels estàndards madrilenys. Com l'ha rebut el seu entorn?
Sóc angloespanyol, em vaig criar a Anglaterra i m'he passat gran part de la carrera escrivint per a mitjans britànics i americans. No tinc aquesta formació d'una persona que sempre ha estat aquí. Ara bé, la presentació del llibre va anar a càrrec de Rodolfo Martín Villa, Joaquín Almunia i Eduardo Serra. No els agrada que, 40 anys després, diguem que ens trobem en el mateix punt de deslegitimació. Ells, que van complir una funció política molt important, defensen la Transició, però estan oberts al diàleg. La gent és dialogant, i el llibre s'està discutint molt.
Detalla una reunió entre Joan Carles i Jordi Pujol en plena dictadura. Se suposa, doncs, que hi havia una línia directa entre l'un i l'altre. Seguint el símil de la poma podrida, aquests dies surt a la llum una suposada putrefacció de la família Pujol…, però com interpreta que sigui precisament ara que surten?
A veure, la Corona es retira de la primera línia política amb la Constitució. Aquests fets són coneguts a Catalunya per l'empresariat, a Madrid…, i es tolera. Els governants de Madrid deixen a Pujol que dirigeixi "el cotarro". I és curiós que quan CDC abandona l'ambigüitat i es presenta com a independentista, llavors surtin aquests draps bruts. Coincidència? Els historiadors ho diran. Crida l'atenció.
Veu el rei Felip amb aquesta capacitat de diàleg, reunint-se amb l'independentisme català o basc?
Absolutament. Felip ho està fent continuament, això de veure's amb estaments no-oficials. Sóc un gran admirador de l'actual rei. Està fent un esforç encomiable, de ser una figura representativa… I, de trobades discretes, n'hi ha.
Permeti'm la ironia, però després d'haver escrit aquest llibre… vostè ja té el carnet de la CUP?
No. No hi ha relació. Per descomptat! No vull sortir de l'OTAN, no demonitzo el capitalisme… Sí que reivindico una democràcia liberal, oberta, que es reformi la llei de partits, la llei electoral, que l'administració pública sigui més eficient… En anglès hi ha un terme, anomenat "accountability", el rendir comptes davant la ciutadania, que es contraposa a l'endogàmia i l'opacitat actuals.
Li ho preguntava perquè, quan l'independentisme critica que no hi ha separació de poders a Espanya, aquest llibre en certa manera li dóna la raó…
A partir de les eleccions europees de l'any passat, hi ha un qüestionament dels dos partits diguem-ne dinàstics. Les enquestes diuen que ja no hi ha l'hegemonia del PSOE i PP, que conjuntament representaven un 80% de l'electorat. El 20-D, per primera vegada, veurem que no hi haurà la concentració de poders en dos partits. Hi haurà una situació nova, de govern de coalició.
En bona mesura, al llibre hi plana la teoria de les elits extractives d'Acemoglu i Robinson, ressaltant com durant la Transició una elit en va cooptar una altra de nova, el PSOE, per continuar repartint-se el poder entre elles.
Això és el que més m'interessa d'aquest llibre. És la fruita madura, aquest desig absolutament compartit per tots, que Espanya havia d'anar cap a una democràcia d'estil europeu. Era un tema generacional. Aquella consciència de fruita madura era tan compartida que va fer molt fàcil tot el debat constitucional. Ara bé, una democràcia liberal necessita poders i contrapoders. I una justícia, evidentment, independent. I una diferenciació entre el poder legislatiu i l'executiu. És el que ens ensenya la Constitució americana. A Espanya tot va anar molt ràpid, no es va debatre. El que volien fer els americans quan es van separar d'Anglaterra era limitar el poder, i el que dóna l'aparell constitucional és un poder tan immens com el que reemplaça del franquisme: hiperlideratge, aparell del partit que ho domina tot, presència de polítics on no hi han de ser com la justícia, politització de l'administració local… I, 40 anys després, la manera d'entendre el poder necessita una repassada profunda.
Recalca com un dels grans mals és que la democràcia interna en el si dels partits és pràcticament inexistent. És aquest el principal motiu de podridura de la poma?
El PSOE, de manera molt clara, va eliminar la dissensió interna, el debat, el pluralisme… No es pot tenir la idea que qui es mou no surt a la foto…
Però el model es va demostrar efectiu, i el repeteixen la resta de partits.
Clar. Rajoy, i qualsevol altre dirigent, diu que les llistes les fa ell.
En el sistema espanyol, el secretari d'organització del partit que sigui acaba ostentant pràcticament tot el poder sobre qualsevol àrea d'influència del partit. Com a britànic, què li sembla aquest model?
Les llistes tancades i bloquejades va tenir sentit en les primeres eleccions del 77-79, però després s'hauria d'haver canviat. S'està estudiant una nova llei electoral: dues voltes, circumscripcions nominals i una llista única nacional, una combinació de tot plegat… Una de les tasques del futur Congrés serà aquesta, hi haurà una majoria per reformar la llei electoral. No en tinc dubtes. Ara tens una casta política que s'autoescull, es manté, es coopta, i que viu de la política. I cal entendre la política com un ofici que resol problemes de la ciutadania, i que n'està al servei. I això està canviant en aquest país, i a tot Europa. S'està qüestionant molt. La gent ho està passant tremendament malament. Això no surt gratis, és saludable que es demani una altra manera de fer política, d'altres dirigents, unes altres maneres de fer…
Entenc que ho diu per C's. Però precisament aquest partit repeteix les pràctiques dels altres, amb un hiperlideratge molt marcat.
Voldria creure que hi ha molt més debat intern, molt més control per part de la militància dels seus càrrecs electes, més rendició de comptes… Hi ha un esperit diferent. Perquè, ara per ara, ja no es pot combregar amb la corrupció, amb pràctiques que deslegitimen la democràcia… Hi ha un nou impuls en els partits, diguem-ne, insurgents, que fa que els partits dinàstics s'hagin de posar les piles.
Com a periodista, en tot aquest context polític que ha descrit, considera que els mitjans de comunicació espanyols són realment independents?
Em preocupa la poca salut financera dels mitjans espanyols. Deus diners als bancs, necessites el suport dels que s'anuncien… i estàs comprometent la teva independència. Això passa a Espanya i a tot el món desenvolupat: el que abans eren potents màquines de guanyar diners, ara ja no. El contrapès són els mitjans on-line, que mantenen una crítica i una conducta sana, de fiscalitzar sempre el poder, que els mitjans tradicionals potser ja no poden fer, perquè la seva salut financera no és la desitjable.
Tornant al llibre: atorga un paper cabdal a Joan Carles de Borbó i a Adolfo Suárez com a demolidors de l'estructura franquista. Però és una demolició en què les inèrcies del passat van seguir, en què les segones i terceres files del franquisme van mantenir-se intactes.
La Transició no podia ser un "borrón i cuenta nueva". M'agrada especialment la frase de Julián Marías "continuidad sin continuismo". És evident que Joan Carles és successor de Franco a títol de rei, i que Adolfo Suárez s'havia passat tota la vida dins el Movimiento. I aquest és l'element continuïtat. Però que no hi ha continuisme és claríssim.
Llavors, per què en ple 2014 Espanya es nega a deportar a l'Argentina al torturador Billy el Niño, el ministre de Franco José Utrera Molina…?
Entenc que em planteja per què a Espanya no hi van haver comissions de la veritat com a Xile, Sud-àfrica o l'Argentina. És molt discutible que n'hi haguessin d'haver, en el cas espanyol, perquè la dictadura va ser un període molt llarg, de 40 anys. A més, tens una llei d'amnistia, que està absolutament consensuada per la UCD i l'oposició. És a dir, Espanya escull un camí de reconciliació molt sensat, i esdevé un gran èxit.
El seu assaig surt dels cànons clàssics de l'anàlisi política espanyola. Per exemple, atorga un paper cabdal a ETA com a factor disruptiu de la història espanyola. Sosté que si no hagués atemptat contra Carrero Blanco, Joan Carles hauria estat un mer titella de Franco. Però, amb l'atemptat i l'entrada dels "ultres" d'Arias Navarro al govern, Joan Carles va poder prendre el pols a la realitat políticosocial del moment. Una visió trencadora.
Això és bastant important. El 73, quan Franco separa la presidència del govern de la de l'Estat, Carrero Blanco passa a ser president del govern. I forma un executiu tecnòcrata, però consultant-li-ho a Joan Carles. Al desembre, Carrero Blanco és assassinat i, davant la sorpresa generalitzada, posen Arias Navarro, que canvia totalment el govern. Un govern que no és que sigui hostil a Joan Carles, però que sí que el deixa completament de banda. Llavors, ell es refugia a la Zarzuela, i allí comença a conèixer gent de l'oposició, hi ha una sèrie de gent que el visita…. i es forma una altra visió d'Espanya. El que vull dir és que, de ser Carrero Blanco president en el moment de la mort de Franco, el príncep Joan Carles, ja rei, no hauria conegut aquesta altra Espanya, i això és fonamental. Hi hauria hagut una transició, que hauria anat molt més pas a pas… No hauria estat l'èxit que va ser.
Diu que és un èxit, però alhora critica que es fes massa ràpid...
S'han d'entendre les circumstàncies. Era necessari córrer molt, cosa que implica que no es veiessin els detalls… Però, al cap de 20 anys, s'hauria d'haver fet una profunda reforma de la Constitució.
El seu assaig i les seves recomanacions surten dels estàndards madrilenys. Com l'ha rebut el seu entorn?
Sóc angloespanyol, em vaig criar a Anglaterra i m'he passat gran part de la carrera escrivint per a mitjans britànics i americans. No tinc aquesta formació d'una persona que sempre ha estat aquí. Ara bé, la presentació del llibre va anar a càrrec de Rodolfo Martín Villa, Joaquín Almunia i Eduardo Serra. No els agrada que, 40 anys després, diguem que ens trobem en el mateix punt de deslegitimació. Ells, que van complir una funció política molt important, defensen la Transició, però estan oberts al diàleg. La gent és dialogant, i el llibre s'està discutint molt.
Detalla una reunió entre Joan Carles i Jordi Pujol en plena dictadura. Se suposa, doncs, que hi havia una línia directa entre l'un i l'altre. Seguint el símil de la poma podrida, aquests dies surt a la llum una suposada putrefacció de la família Pujol…, però com interpreta que sigui precisament ara que surten?
A veure, la Corona es retira de la primera línia política amb la Constitució. Aquests fets són coneguts a Catalunya per l'empresariat, a Madrid…, i es tolera. Els governants de Madrid deixen a Pujol que dirigeixi "el cotarro". I és curiós que quan CDC abandona l'ambigüitat i es presenta com a independentista, llavors surtin aquests draps bruts. Coincidència? Els historiadors ho diran. Crida l'atenció.
Veu el rei Felip amb aquesta capacitat de diàleg, reunint-se amb l'independentisme català o basc?
Absolutament. Felip ho està fent continuament, això de veure's amb estaments no-oficials. Sóc un gran admirador de l'actual rei. Està fent un esforç encomiable, de ser una figura representativa… I, de trobades discretes, n'hi ha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada