dijous, 19 de novembre del 2015

Noves lectures de la figura de Franco

AIXÒ SÍ QUE ÉS, " TODO POR LA PATRIA" 

40 ANYS DE LA MORT DEL DICTADOR

Noves lectures de la figura de Franco

Es revelen nous detalls de l’aliança amb Hitler i dels orígens tèrbols de la seva fortuna

Qui era realment Franco? El dictador és com una nina russa que els historiadors van desmuntant a poc a poc. No és una tasca fàcil, perquè molts dels arxius i documents van desaparèixer. A més, Franco va tenir 36 anys per construir el seu mite i eliminar dràsticament qualsevol crítica. Demà farà 40 anys de la mort del dictador i en 15 ciutats espanyoles se celebraran misses franquistes. Mentre entitats com la Fundación Francisco Franco continuen alimentant la versió franquista de la història, diversos historiadors mantenen el seu esforç de desconstruir els mites. Busquen respondre a alguns interrogants encara oberts. Quin és l’origen del patrimoni de la família Franco? Què va pagar Franco a Hitler a canvi de la seva aportació durant la Guerra Civil? Per què es va convertir en el líder indiscutible dels rebels? Què va passar amb els seus arxius? I per què continuen celebrant-se misses en record seu o alguns pobles s’obstinen a conservar el seu nom en el topònim? Ángel Viñas a La otra cara del Caudillo (Crítica), Paul Preston en una edició actualitzada de Franco (Debate) i Pierpaolo Barbieri a La sombra de Hitler (Taurus) aporten nous punts de vista sobre la dictadura.

L’origen de la fortuna

Com va aconseguir Franco fins a 34 milions en quatre anys?
“Franco va entrar en guerra sense un cèntim i el 31 d’agost del 1940 tenia una fortuna de 34 milions de pessetes. Avui aquesta quantitat equivaldria a uns 388 milions d’euros. Bona part d’aquests diners els va invertir a la finca de Valdefuentes, de 12 milions de metres quadrats. La família es va vendre part de la finca durant la Transició. Van fer un autèntic pelotazo, perquè era terreny rústic que es va convertir en urbanitzable”, assegura el catedràtic d’economia i historiador Ángel Viñas. “Òbviament, Franco no va aconseguir tots aquests diners amb el seu sou”, afegeix.
El dictador va tenir dues fonts d’ingressos, segons l’autor. Una van ser “subscripcions nacionals”, és a dir, donatius a la causa franquista, que Franco va anomenar la gloriosa cruzada de salvación”. Les aportacions podien tenir moltes formes: metàl·liques, or, pedres precioses, finques, cotxes... que persones o institucions donaven com a agraïment, per patriotisme o per cobrir-se les espatlles. “El 22 d’octubre del 1936 [Franco havia sigut nomenat nou cap d’estat pels rebels l’1 d’octubre del 1936 en una cerimònia amb molta pompa] ja va començar a transferir els diners als seus comptes personals. No va perdre gens el temps”, diu Viñas. El 4 de gener del 1937 els dos comptes corrents que Franco tenia al Banco de España es van unificar en un de sol: “ Susbcripción Nacional a disposición del General Don Francisco Franco Bahamonde ”. “No s’ho quedava tot, també feia donacions”, precisa Viñas.
“L’altra font d’ingressos -segueix l’historiador- va ser la venda de cafè”. Viñas detalla a La otra cara del Caudillo què hi havia darrere l’Operació Cafè: Franco va rebre del dictador brasiler Getúlio Vargas una donació molt especial de 600.000 quilos de cafè. Va vendre el cafè a la Comissaria d’Abastaments i Transports (CAT). “El preu fixat va ser de 12,48 pessetes el quilo. En total, la venda va ascendir a 7.536.140 pessetes, el negoci es va tancar el 31 d’agost del 1940 i els beneficis van anar a parar al compte corrent de Franco”. Tot plegat va ser legal: “Ell era la font de la llei, la seva voluntat era la llei. Per tant, tot el que feia era legal”, conclou Viñas.

De tinent a cap d’estat

L’inestimable ajuda de Hitler per apartar els rivals de Franco
“Darrere la sublevació del 1936 hi havia totes les forces antirepublicanes: sectors socials, clericals, de l’exèrcit... La intenció era la restauració monàrquica i, per tant, els que millor van preparar el cop van ser els monàrquics. Van començar a treballar-hi el febrer del 1936 quan el Front Popular va guanyar les eleccions”, afirma Ángel Viñas. “Franco va accedir al poder perquè els militars no volien un comandament col·lectiu, volien un sol líder”, afegeix l’historiador. Rivalitzava amb Emilio Mola, Miguel Cabanellas i Gonzalo Queipo de Llano. “Ell va ser l’escollit perquè era general de divisió, estava al capdavant de l’exèrcit del Marroc, el més combatiu, aconseguia victòries militars ràpides i tenia el suport d’Itàlia, Alemanya i Portugal”, argumenta l’autor de La otra cara del Caudillo. Tot sense oblidar que era monàrquic. “Esclar que, quan va aconseguir el poder, ja no el va deixar ni als monàrquics ni a ningú”, afegeix Viñas.
Mola es va autoexcloure perquè no tenia suport estranger i Queipo de Llano i Cabanellas tenien un passat republicà. Un dels altres rivals de Franco, el general José Sanjurjo, va morir en un estrany accident el mateix 20 de juliol del 1936, dos dies després de la rebel·lió militar. Quan tornava d’Estoril per posar-se al capdavant del bàndol insurrecte, va tenir un accident aeri. L’avioneta en la qual viatjava es va estavellar perquè no va poder guanyar altura: “Pesava massa la documentació que portava, que es va cremar amb l’accident”, detalla Viñas.
Un dels factors clau per situar-se com a líder indiscutible va ser el suport de Hitler i Mussolini: “Els emissaris de Franco tenien relacions directes amb el partit nazi”, assegura Paul Preston a la biografia que va escriure del dictador. El 25 de juliol del 1939 Hitler va enviar a Franco més material del que el general rebel li havia demanat: vint avions Junkers, sis avions de combat Heinkel, artilleria... Hitler havia decidit ajudar personalment només a Franco. Segurament sense aquest aliat, el Generalísimo no ho hauria tingut tan fàcil per monopolitzar el poder. Franco es va presentar no només com el “defensor d’Espanya sinó també com el defensor de la fe universal”. “Molts diputats conservadors britànics van intensificar el seu suport al dictador després que insistís sobre les seves credencials cristianes”, diu Preston.

Els interessos dels nazis

Hitler volia convertir Espanya en una colònia econòmica
Pierpaolo Barbieri defensa a La sombra de Hitler que van ser les ambicions econòmiques i no pas ideològiques les que van decidir la intervenció nazi a Espanya. “Poc després de l’inici de la guerra, el projecte d’intervenció alemanya es va fer més pragmàtic i ambiciós. L’objectiu, tres anys després d’arribar al poder i tres anys abans d’iniciar-se la Segona Guerra Mundial, era crear un imperi informal. Els nazis, a canvi de l’ajuda bèl·lica, volien que Espanya depengués econòmicament d’ells”, defensa Barbieri. “ Fins a la Guerra Civil, Espanya exportava principalment a la Gran Bretanya. Després de la intervenció dels nazis a favor de Franco, el 75% de les exportacions, sobretot de recursos naturals de l’agricultura i la mineria anaven a Alemanya”, afegeix l’historiador argentí. A canvi, volien convertir Espanya en importadora dels seus productes manufacturats.
Darrere de tota aquesta operació econòmica hi havia Hjalmar Schacht, el president del Bundesbank i ministre d’Economia. Poc abans de la Segona Guerra Mundial, però, el poder va canviar de mans. Schacht va ser apartat i es va imposar la política de Hermann Göring. L’ambició de construir una gran potència econòmica que dominés Europa va ser substituïda per l’imperi racial. “Si els Estats Units van excloure Espanya de les ajudes econòmiques de la postguerra, en part va ser per aquests acords econòmics amb els nazis”, defensa Barbieri.

El mite continua

Documents desapareguts i poca voluntat política per desmitificar
Segons la web de la Fundación Francisco Franco demà encara es commemoraran els 40 anys de la mort del dictador amb misses arreu d’Espanya. N’hi havia una programada a Figueres que finalment s’ha anul·lat per la polèmica generada a les xarxes. Franco es va preocupar de construir-se una imatge -la del gran “salvador de la pàtria”- i de  no deixar rastre de la repressió ni del seu idil·li amb Hitler. Van desaparèixer arxius policials, judicials i militars als anys 40. També van desaparèixer documents del ministeri d’Exteriors. Segons Paul Preston, entre 1965 i 1985 es van destruir milions de documents. “Entre les pèrdues d’aquells anys decisius, hi ha els expedients personals de centenars de milers d’afiliats de la Falange”, defensa Preston. Van desaparèixer combois sencers de documents judicials. “Alguns ajuntaments també van vendre a pes els seus documents perquè fossin reciclats”, detalla Preston. Molta de la documentació i del patrimoni que va acumular Franco continua en mans dels seus hereus.
“Jo no diria que va construir un mite sinó un cànon, una doctrina, una interpretació tancada de la història del segle XIX, dels orígens de la Guerra Civil i de la dictadura. El sistema educatiu ha sigut incapaç d’ensorrar aquest mite i no hi ha hagut voluntat política de fer-ho. Si el mite persisteix és perquè hi ha un sector important de la societat espanyola que és incapaç de mirar enrere”, opina Viñas. Però com era Franco en realitat? “Tenia una immensa capacitat per a l’autoengany, només comparable a la seva quasi patològica afició perquè li fessin la pilota sense cap mena de límit”, afirma l’historiador. “Era astut, prudent, ambiciós, amb una gran set de poder, li costava molt prendre una decisió però quan la prenia ho feia amb gran rapidesa. I m’atreviria a dir que era molt egocèntric i narcisista”, diu l’autor de La otra cara del Caudillo.
Objecte de mofa a ‘Caricaturas franquísimas’
Ho diu el caricaturista Jaume Capdevila, KAP, al pròleg de Caricaturas franquísimas (La Tempestad): “El franquisme va voler deshumanitzar-nos arrabassant-nos l’humor -i moltes altres coses-, afortunadament no va sortir-se’n, si bé avui els seus hereus continuen intentant-ho”. Efectivament, la caricatura persisteix. Aquesta nova edició de Caricatures de Franco, que La Campana va publicar el 1995, recopilada per Jordi Artigas, repassa 75 anys d’iconografia del Generalísimo. Hi ha autors espanyols i estrangers. Des d’Andrés Vázquez de Sola, que va riure’s de Franco des del seu exili francès, fins a Joan Guillén, que es va atrevir a mofar-se del dictador el 1977 i va rebre amenaces de mort. L’obra també recupera Roberto Gómez, que als anys 40 i 50 des de l’Argentina encara dibuixava Franco netejant botes, i Lluís Bagaría Bou, que des de La Vanguardia, entre 1936 i 1938, va denunciar la guerra i el feixisme. No té pèrdua el dibuix que va fer el 22 de maig del 1937: El suïcidi de Franco. El dictador es penja per l’abraçada dels treballadors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada