dissabte, 22 de març del 2014

Suárez va reconèixer la Generalitat i va permetre un desenvolupament notable de l'autogovern


El pilot de la transició / la qüestió catalana

Catalunya a la retina

Suárez va reconèixer la Generalitat i va permetre un desenvolupament notable de l'autogovern

V a recuperar Tarradellas per frenar l'esquerra

EL PERIODICO
RAFA JULVE
BARCELONA
Dissabte, 22 de març del 2014
Tarradellas i Suárez, en una reunió que van mantenir el 1979.
«En el procés de configuració de l'actual model polític d'estructuració de l'Estat, d'acord amb el seu caràcter plurinacional, Adolfo Suárez va realitzar, sens dubte, una contribució molt positiva, encara que el temps ha demostrat que no es va resoldre d'una manera prou satisfactòria l'encaix de Catalunya. Tanmateix, també vull subratllar en això el mèrit de Suárez».
Aquesta reflexió està recollida en el pròleg del llibre Adolfo Suárez, obra de Carlos Abella editada per Espasa Biografías el 1997. Aquest pròleg, per a més informació, no el firma un qualsevol. El subscriu l'expresident Jordi Pujol, una de les figures polítiques que van viure en primera persona l'actitud de l'exmandatari conservador respecte a un dels reptes que se li van presentar al capdavant del Govern central: la qüestió catalana.
Resumidament es podria dir que Suárez va comandar des de l'Executiu espanyol una explosió controlada del catalanisme i un desenvolupament notable de l'autogovern. El final del franquisme havia catapultat a Catalunya els partits d'esquerres, àvids de recuperar i superar les institucions i els poders que va dinamitar la dictadura. Per evitar que els comunistes i els socialistes s'alcessin amb el poder en un territori clau, el líder d'UCD va optar per una alternativa que li permetés controlar més bé els tempos. Després d'un temps de dubtes, com explica Pujol al seu llibre Memòries (1930-1980) (Editorial Proa), Suárez va acceptar la tornada de l'exili de l'expresident Josep Tarradellas perquè pensava «que només ell podia temperar una situació que a Catalunya bullia a molts graus». El vell dirigent d'ERC era considerat més moderat que els líders de partits com el PSUC, puixant força integrada al Consell de Forces Polítiques de Catalunya, l'agrupació de partits de l'oposició antifranquista -inclosa la CDC de Pujol- que el 9 de gener de 1976, només un mes i mig després de la mort de Franco, es va presentar a Madrid per negociar un nou estatus.
La trajectòria de Suárez no va estar exempta d'algunes relliscades que van escalfar l'ambient. El setembre de 1976, un periodista de la revista francesa Paris Match li va preguntar si els alumnes podien superar el batxillerat en basc i català, i ell li va dir: «La seva pregunta (perdonim) és tonta. Trobi'm primer professors que puguin ensenyar química nuclear en basc, català, etcètera. Siguem seriosos». Davant l'allau de protestes, el Govern civil de Barcelona va emetre una nota per informar que el president havia trucat al governador civil, Salvador Sánchez Terán, i li havia dit que no tenia «cap dubte de la capacitat de la llengua catalana per emprendre els més profunds i actualitzats estudis universitaris i científics».
Dialogar sense cedir en tot
Afluixar la corda però no deixar-la anar va ser la instrucció que també va rebre Sánchez Terán. Dialogar amb l'oposició però no cedir a totes les seves pretensions. Per exemple, aquell mateix 1976 es va autoritzar per primera vegada la celebració de l'Onze de Setembre, però es va obligar a traslladar l'acte de Barcelona a Sant Boi de Llobregat, on més de 100.000 persones van poder celebrar la Diada, fet inèdit llavors.
També arribarien el reconeixement de la Generalitat, la derogació de la llei que abolia l'Estatut i la restitució de Tarradellas en el càrrec de president.
Centrem-nos en això últim: el 27 de juny de 1977, després de mesos de debat intern entre els poders de Madrid i amb la pressió de la victòria a Catalunya de l'esquerra en les primeres eleccions democràtiques, Suárez va moure fitxa i es va reunir a la capital espanyola amb el dirigent republicà exiliat a França. La cita, tot i que Tarradellas digués als periodistes que havia estat «cordial» en un acte de pura habilitat política, va ser un fracàs. Malgrat això, tots dos estaven forçats a entendre's i van repetir la trobada l'1 de juliol. I d'allà, al pacte de Perpinyà del 28 de setembre de 1977.
Congregats a la localitat catalanofrancesa, Sánchez Terán, Tarradellas i líders de CDC, el PSOE, el PSC, ERC, el PSUC, UDC i altres forces van firmar un acord pel qual es restablia la Generalitat i s'acatava «el principi d'unitat d'Espanya i de la solidaritat de tots els pobles que la integren». El 5 d'octubre següent el BOE va publicar el decret llei consegüent al pacte i el 23 del mateix mes Tarradellas pronunciava al balcó del Palau de la Generalitat el mític «Ja sóc aquí».
Més tard, l'abril de 1978, el veterà president va aconseguir per a la Generalitat la regulació de l'ensenyament en català i el 1979 es va aprovar l'Estatut de Sau. En la redacció d'aquesta norma hi van tenir un paper apreciable els Centristes de Catalunya-UCD, amb Carles Sentís i Antón Cañellas al capdavant. Com Suárez (o forçats per ell), aquests també van ser aliats de Pujol... fins que el partit es va diluir com un terròs de sucre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada