Núvol

Nazis al Paradís

/ 18.02.2016

En algun lloc entre la novel·la, el reportatge i l’assaig, se situa la gran història que conta Toni Orensanz a El nazi de Siurana (Ara llibres). “Això no és cap novel·la”, adverteix l’autor, però empra eficaçment diversos recursos narratius. Tampoc no és ben bé un reportatge, tot i que en el nucli del relat hi ha un periodista dels de sempre, que persegueix una història que els seus lectors han de saber. No és, finalment, un assaig, encara que és un text ple de reflexions sobre la violència i el mal a la modernitat.

Waffen SS

Malgrat les aparences, el tema no és, pròpiament, la figura del nazi amagat al poble més bonic del Priorat (i, per tant, del món), sinó el relat de les peripècies físiques i intel·lectuals de l’autor, que va construïnt el relat mentre segueix les seves pistes, fins tancar el cercle. Tot havia començat per un atzar, quan va acompanyar siusplauperforça una amiga que volia entrevistar l’Anita Salden, una velleta adorable, la vídua d’un alpinista hispanobelga mort el 2002, un personatge molt conegut entre els muntayencs pel seu estudi sobre els tres mil dels Pirineus.
Però la velleta resulta ser una antiga militant de les Waffen SS, la major organització criminal de la història, nascuda el 1933 com a força de xoc del partit nazi i relacionada amb tota mena de crims contra la humanitat, com la gestió dels camps d’extermini. Detinguda a Brusel·les el 1948 i jutjada, va aconseguir fugir i fer-se fonedissa a França, mentre esperava el seu estimat. Segons va declarar davant del jutge, fou el futur alpinista qui l’havia captat per a la causa perquè, com tants altres nacionalistes flamencs, Jan Buyse va acollir amb fervor l’ascensió de Hitler i l’ocupació de Bèlgica, la primavera de 1940. No hi hagué idea nazi que no subscrigués, per estúpida, excèntrica o vomitiva que fos, de manera que va fer carrera ben enfundat en el seu uniforme fosc, dissenyat per Hugo Boss. La reflexió sobre l’estètica del mal ocupa algunes pàgines notables de l’obra.
En un article del 1898, Joan Maragall s’apropava al mite popular del Comte Arnau, l’heroi que en el seu poema homònim (1900) havia de presentar com l’encarnació de l’Übermensch nietzscheà. Segons explica l’autor -un dels primers intel·lectuals europeus a entendre el filòsof- l’experiència va ser com “una reculada de segles espantosa” i, en la mesura que el nacionalsocialisme té molt de Nietzsche mal paït, es pot entendre com una regressió històrica als nostres orígens més salvatges, a la voluntat de poder com a voluntat de destrucció i de mort. Toni Orensanz planteja la qüestió que tan ens incomoda a tots els europeus, tan cultes, tan moderns i tan sofisticats com som: com és posible que al país de Goethe i de Thomas Mann s’assolissen uns nivells tan bèsties de sadisme i brutalitat, que aviat s’escamparien arreu d’Europa. Perquè, a banda del feixisme italià i espanyol, també hi hagué la versió francesa, que va produir una quantitat industrial de col·laboracionistes, per moltes batalletes sobre la Résistance que ens hàgin explicat, sense oblidar els casos de bona part de Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Croàcia, Hongria, Romania, Bulgària, Ucraïna i, naturalment, l’Àustria de l’Anschluss, perquè els Von Trapp eren un fotimer, però només van ser una família. D’on ve la nostra fascinació pel mal?, ens tornem a preguntar.
Una gran història sobre uns nazis i uns secrets que els permet viure plàcidament entre nosaltres, durant més de cinquanta anys. Una vella que és, alhora, la bella i la bèstia. Un fanàtic que lidera les SS a Brusel·les, que recluta carn de canó per al front rus, que col·labora amb la Gestapo en la cacera de membres de la Resistència. Gent que no sap, gent que sap però no diu, un periodista que sap fer dir coses a la gent. Un novel·lista que controla magistralment els tempos narratius. Aquests són els ingredients de l’èxit de Toni Orensanz. Cal recordar que és autor d’un altre magnífic llibre de memòria històrica, L’òmnibus de la mort: parada Falset (2008), sobre un episodi terrible de la violència de la FAI a la Ribera d’Ebre i el Priorat, el setembre de 1936. També té una esbojarrada i recomanable novel·la sobre la segona estada de Picasso a Horta de Sant Joan, el 1909: L’estiu de l’amor (2013). Treu la punta a uns fets reals, la revolució que va suposar l’arribada de la Fernande Olivier, la voluptuosa companya i model del pintor que fa anar de corcoll tots els mascles terraltencs, amb la testosterona absolutament descontrolada.
Hi ha una estranya coincidència en l’espai, Siurana, i en el temps, els anys 60 i 70, entre el nazi belga, tan inhumà, i l’escriptor Joan Sales, tan ple d’humanitat. I si parlem de coincidències, no ens podem estar d’assenyalar que, pràcticament al mateix temps que aquest llibre ha vist la llum, s’ha publicat al Sàpiens la història d’Horia Sima, el nazi de Torredembarra, explicada per una parella de bons amics d’aquella vila, els intel·lectuals i polítics Josep Bargalló i Montse Palau. O potser no sigui tanta i tanta, la coincidència, perquè, al capdavall, des dels anys 40 que el Regne d’Espanya ha estat un veritable paradís per a dictadors, criminals polítics, violadors dels drets humans i tota mena d’espècimens a cavall entre la psicopatología i la política. Perquè un estat on sigui possible la llarga hegemonia d’un partit neofranquista, ple d’arrogància, cinisme i corrupció, permet explicar molts fenòmens parasociològics.

Subscriu-te a Núvol

Xavier Vega i Castellví

4 articles publicats

+ Llegits

1	Vint normes per al català periodístic (segons Ramon Barnils)
2	Mor Umberto Eco, “l’home que ho sabia tot”
3	Nazis al Paradís
4	Manuel Forcano: “A Espanya els jueus són una entelèquia”
5	Planters: les arts van fent via a escoles i instituts
6	Àngel Guimerà, el “gran pederasta”
7	Roc Casagran: “Qualsevol canvi social ha de començar per nosaltres mateixos”
8	Els bebès volen gresca
9	Mor Harper Lee a l'edat de 89 anys
10	Núria Güell vol fer passar per art la simple ignorància

ANEM CAP A LA INDEPENDÈNCIA

dissabte, 20 de febrer del 2016