Foto: Jordi Bedmar.
Foto: Jordi Bedmar.
La mort inesperada i prematura de la Muriel Casals ens deixa sense una de les veus i personalitats que ha contribuït decisivament a canviar la historia recent d’aquest país. Totes les Muriels que hi ha entre els qui l’hem coneguda en alguna de les etapes de la seva vida són la mateixa, i l’endevinem de seguida quan ens posem a parlar d’ella; tant li fa si és algú que l’hagi vist treballar des del seu primerenc compromís polític o algú que n’hagi vist la darrera versió. Sempre era la mateixa en el caràcter i les conviccions, en la manera d’expressar-se i en la manera de tractar els altres. Parlar de política, de cultura, de llengua o de país era un tot, i per això la Muriel contemplava aquesta etapa del país amb una il·lusió emocionada que amb prou feines podia dissimular, sobretot en les grans ocasions. Una etapa en què tot allò que li ha importat al llarg de la vida confluïa en un projecte coral: la independència de Catalunya empesa des de la societat civil, de manera transversal i amb la complicitat de la política parlamentària de la qual ella havia acceptat de formar part com a darrer acte de servei.
Des de la seva condició de dona progressista i des del seu catalanisme profund, va llegir l’evolució del país i va veure que la independència era l’única sortida per als anhels socials i nacionals pels quals havia lluitat sempre. I per això tenia clar sempre que el sobiranisme havia de ser transversal per a ser majoritari i va treballar amb insistència per eixamplar-ne les bases. El somriure amb què Muriel Casals explicava sempre les coses ajudava a sumar complicitats . Perquè ella exemplificava millor que ningú el que ja es coneix com la revolució dels somriures. És la nostra manera de fer les coses, amb un somriure als llavis, amb la força tranquil·la que ens dóna saber que som majoria, amb la gent i amb les urnes. Una majoria que ella havia ajudat a fer gran i que sabia que encara l’havíem de fer més gran. La Muriel estava cridada, en la seva condició de presidenta de la comissió parlamentària d’estudi del procés constituent, a tenir un rol fonamental en la consecució del projecte col·lectiu que ha mobilitzat tantes i tantes persones.
Lluitadora per la democràcia, defensora dels drets de les persones, compromesa amb la llengua i la cultura, amb la cultura de la pau i la solidaritat, la Muriel és un referent ètic a seguir. En temps de crisi de la política, els valors de la Muriel són els que hem de defensar i reivindicar: l’honestedat, la coherència, la senzillesa, la discreció, la tendresa… No seríem aquí i d’aquesta manera sense l’esforç, sovint discret, d’algunes persones molt determinades. En els moments més difícils del procés, el seu paper ha estat determinant. I sempre defugint els focus, amb aquella humilitat que la caracteritzava. La Muriel tenia totes les virtuts del procés i cap dels seus defectes. La recordaré amb un agraïment infinit en aquelles petites hores en què tot semblava perillar (en més d’una ocasió, tot s’ha de dir) i emergia, gairebé sense adonar-nos-en, una voluntat indoblegable d’una dona que físicament podia semblar fràgil però que tenia totes les fortaleses que es poden tenir en el món civilitzat: cultura, diàleg, paciència… i conviccions basades en una recerca esforçada del bé comú. Quan la veia preocupada, jo em preocupava molt; quan la veia feliçment emocionada, em commovia i em feia feliç veure-la feliç i sabia que anàvem bé. Se li podia escapar a l’ensems un somriure tímid, una mirada còmplice i alguna discretíssima llàgrima difícil de contenir per expressar, aquestes darreres setmanes entre la investidura i l’accident, tot el que sentia davant del repte que teníem –i tenim– al davant. Ella n’ha estat una de les persones més importants i decisives, i li devem renovar i redoblar el compromís per arribar fins al final. Recordarem la Muriel, recordarem el seu exemple que ennobleix el país i sabrem completar el somni que tanta gent com la Muriel ha ajudat a fer lluminós i possible. Guanyarem per ella.