dijous, 4 d’agost del 2016

Beyoncé desafia l'Estadi Olímpic

VISITA A BCN DE LA REINA DE L'R&B

Beyoncé desafia l'Estadi Olímpic

La cantant va oferir un imponent espectacle a Montjuïc en què es va mostrar com a diva en transformació                         

Beyoncé desafia l'Estadi Olímpic
13thWitness
                         
Dijous, 4 d'agost del 2016 - 01:28 CEST
Beyoncé en versió total, ahir dimecres a l’Estadi Olímpic: deïtat pop i agitadora de consciències, veu acrobàtica i rastrejadora de sons i ritmes una mica més enllà del soul i l'r’n’b però sense perdre de vista els límits del 'mainstream'. I estrella d’un aclaparador espectacle que va buscar el més difícil encara, projectar alhora poder i vulnerabilitat, una cabriola d’alta volada que va mantenir atentes les 46.000 persones que gairebé van omplir el recinte de Montjuïc (habilitat per acollir-ne 49.000).
  És la Beyoncé rearmada, lluny de l’ombra del seu pare, en el disc homònim del 2013 i la seva recent continuació, 'Lemonade', amb els seus ritmes electrònics esquius. Innovacions sonores convertides en material del gust popular, associades a uns textos en què Beyoncé sembla baixar uns esglaons del seu tron per mostrar febleses emocionals i un ànim aïrat en el terreny social i de reivindicació feminista.
  En aquest espectacle, que va tenir a l’Estadi la seva única posada en escena a Espanya, última de les 17 parades de la seva gira europea, Beyoncé només va tenir un rival, un competidor, el cub gegant, anomenat Monolith, que va començar a girar misteriosament i silenciosament per donar pas a la primera cançó, 'Formation'. Però aviat va saber com portar-lo al seu terreny: les seves cares, sempre en moviment, van projectar la imatge agegantada de l’estrella després que entrés en escena emergint de terra. "Welcome to the Formation world tour", va saludar. Super-Beyoncé, o l’espectacular dona de 30 metres d’altura, secundada per un cos de ball a l’escenari alternatiu, i evocant Peggy Lee abans d’abordar 'Sorry', que va rematar amb unes estrofes despullades en castellà.

RITME FRENÈTIC

La diva, embotida en un bodi amb lluentons, melena de color de coure al vent, cavalcant sobre el movedís, atrevit, remenat de ritmes de 'Bow down' (acompanyada d’altes flamarades: la calor es podia sentir a les grades com en un concert de Rammstein) i de 'Run the world (Girls)'. Del vestuari negre al blanc en una sinuosa 'Mine', amb estrident transició cap a 'Baby boy', sobtat viatge al seu primer disc (2003), amb la seva melodia violentada per ritmes gruixuts amb diàleg hip-hop.
Texto Alternativo
13TH WITNESS / PARKWOOD ENTERTAINMENT
Beyoncé, en la seva actuació a l'Estadi Olímpic.


Cançons succeïdes sense pauses en seqüències frenètiques, amb una Beyoncé capaç de ballar, posar, dedicar-nos caigudes d’ulls i cantar perfectament, tot alhora, mentre sota els seus peus corrien tota mena de trames rítmiques abruptes capaces de desorientar qualsevol. Potser per respirar fondo va disposar després un tram més tranquil, més clàssic, amb 'Me, myself and I', 'Running' i un 'All night' que va anunciar com la seva cançó favorita de 'Lemonade' i que, va dir, defensa valors com «el perdó i la dolçor». Sí, aquesta és una altra Beyoncé, o això vol donar a entendre. ¿Sinceritat o màrqueting? Són temps propicis perquè els artistes semblin més sensibles, més pròxims, i l’atreviment de Beyoncé consisteix a intentar produir aquest efecte a través d’un muntatge audiovisual que mostra potència industrial i que la projecta com a diva perfecta, amb tant d’ego com cor. Potser d’una altra manera el seu perfil d’estrella ja no podria funcionar el 2016.
Però, embolcall teòric al marge, el seu llenguatge sonor ha sigut revisat de dalt a baix i en una direcció estimulant, que no paga peatges a l'r’n’b de sempre o a la tornada pop. A l’estadi hi va haver també caigudes de tensió, però va ser possible veure en la seva proposta un pas endavant en la renovació de la diva moderna. Muntatge amb les seves rutines de canvis de vestuari i de blocs, sis, amb Beyoncé lluint mantells, casaques i boàs de plomes, el seu moment 'a cappella' per demostrar que canta de veritat ('Love on top') i el seu homenatge a Prince (enllaunat 'Purple rain').
Els èxits més llunyans, al final: 'Crazy in love' i 'Naughty girl', amb empelt de Donna Summer. L’escenari alternatiu, convertit en llacuna, amb una fina làmina d’aigua, en què Beyoncé es va retrobar amb la seva versió antiga a 'Survivor', de Destiny’s Child. Nimfa pop apel·lant a la puresa per acabar embolcallant l’Estadi amb la seva esplendor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada