diumenge, 28 de setembre del 2014

El Museu que no va voler Madrid

Opinió
la crònica

El Museu que no va voler Madrid

 

El dia de la mort de Gala a Portlligat, es va cometre un acte il·legal que mai s' ha denunciat

Després de la mort de Dalí, va començar el que molts figuerencs han qualificat com “l'espoli”

La ciutat de Figueres, que en un dia com avui inaugurava fa quaranta anys el Teatre Museu Dalí, s'havia de convertir en el gran centre de peregrinació mundial de l'obra del pintor, però al cap de quatre dècades s'ha trobat amb el síndrome de la caixa buida.
Dalí sempre havia manifestat que tota la seva herència –una part molt important de la seva obra– aniria a parar al seu museu de Figueres. El 1970, com a mostra de la seva generositat, Dalí anunciava que regalava al fons del futur museu, la primera obra, el quadre Naturalesa morta de Cadaqués amb guitarra tova més conegut com a Naturalesa morta al clar de lluna. Amb el canvi de testament després de la mort de Gala, i la interpretació que s'en va fer, l'Estat es va convertir en el propietari del llegat de Dalí. Tot plegat, fruït d'una important operació legal molt ben orquestrada pels governs de torn. No deixa de ser curiós aquest canvi d'actitud, perquè inicialment el govern espanyol no volia saber res del Teatre Museu Dalí, no hi creia gens, ni mica. No el volia.
Va ser gràcies a la tossuderia de l'aleshores alcalde de Figueres, Ramon Guardiola Rovira, que el projecte del museu va tirar endavant. Guardiola, mestre de professió, que també va exercir d'advocat, va ser designat alcalde el 1960 –aleshores no hi havia eleccions democràtiques–. Era un home culte, i va considerar que el Museu de l'Empordà havia de tenir una sala monogràfica dedicada a l'obra de Dalí. Amb aquesta idea, al maig del 1961, quan Dalí va tornar de Nova York i París per instal·lar-se a Portlligat, l'alcalde figuerenc el va anar a veure i va exposar la seva idea al pintor. Dalí, com solia fer sovint, no va donar cap resposta en aquell moment, però al cap d'uns dies enviava al seu amic, el fotògraf Melitó Casals Casa –conegut professionalment com a Meli– a visitar a l'alcalde, per dir-li que el volia veure, per comunicar-li que Figueres no tindria una sala amb la seva obra sinó que regalaria a la ciutat un museu sencer. En la segona trobada amb l'alcalde, Dalí ja tenia la idea més desenvolupada i va proposar de fer el museu aprofitant les ruïnes de l'antic Teatre Principal, construït el 1850, un edifici que s'havia cremat al final de la Guerra Civil Espanyola. Es tractava que la ciutat hi posés l'edifici i es fes càrrec de les obres, i que ell s'encarregava del farcit el futur museu. Tot això passava setmanes abans de l'homenatge que la ciutat havia de fer a Salvador Dalí, en un acte multitudinari que es va celebrar a la plaça de toros i en què per primer cop s'anunciava públicament la construcció de Teatre Museu de Figueres. A partir d'aquell moment es va establir una gran relació entre l'alcalde i el pintor amb el mateix projecte comú, que va tirar endavant durant tretze anys, però amb moltes dificultats. De tot plegat, el que va costar més a Guardiola va ser de convèncer Madrid de la necessitat d'un museu, que Figueres no es podia pagar.
Ramon Guardiola explica en el llibre Dalí y su Museo. La obra que no quiso Bellas Artes, com van ser aquells tretze anys de lluita contínua, fins que es va poder inaugurar el Teatre Museu, el dissabte 28 de setembre del 1974 i com havia hagut de tractar amb una Dirección General de Bellas Artes que era absolutament escèptica amb el projecte.
Una part molt important de l'obra daliniana, amb quadres emblemàtics que avui només es poden veure al Centro de Arte Reina Sofia de Madrid, forma part d'aquelles grans obres que en realitat havia d'acollir el Teatre Museu de Figueres i que durant molts anys el pintor havia anunciat, escrit i proclamat, en les èpoques de més lucidesa, que deixava perquè es quedessin a la seva ciutat natal i al seu museu.
El punt d'inflexió, o el principi de la fi de tot plegat, va ser la mor de Gala, el 10 de juny del 1982 a Portlligat. Les setmanes prèvies a la mort de Gala vaig passar moltes hores davant la residència de Dalí, a Portlligat, al costat de dos fotoperiodistes, Toni Fernández Sandoval i Miquel Ruiz, que fotografiaven tothom que entrava i sortia d'aquella casa. Entre els visitants, vam identificar Miquel Domènech Martínez. Un advocat madrileny molt influent, cunyat de l'expresident del govern espanyol, Leopoldo Calvo Sotelo i de l'aleshores ministre d'Afers Estrangers, Fernando Moran, havia de regularitzar la situació fiscal de la família Dalí i, evidentment, va influir de manera determinant en l'últim testament del pintor. Signat a Púbol el 20 de setembre del 1982, deia que instituïa com “hereu universal i lliure de tots els seus béns, drets i creacions artístiques l'Estat espanyol”. El Teatre Museu de Figueres en quedava exclòs, i també Catalunya, tot i que en un testament anterior s'havia dit que l'Estat i la Generalitat se'n repartien el 50%.
Aquells dies Miquel Domènech va fer molta feina, a Cadaqués.
El dia de la mort de Gala a Portlligat, tot i els advocats, es va cometre un acte il·legal que mai ningú no ha denunciat. Gala Éluard Dalí (Ielena Dmítrievna Diàkonova) havia deixat escrit que volia morir i ser enterrada en el castell de Púbol. Se suposa que per evitar tràmits legals, el dia onze al matí, el xòfer de Dalí, Artur Caminada, sortia de Portlligat amb el cadàver de Gala al seient del darrere. Els fotògrafs Miquel Ruiz i Toni F. Sandoval es van llançar en una persecució frenètica i a tota velocitat darrere del Cadillac, de Portlligat a Púbol, per poder captar una imatge del macabre viatge, però no van tenir prou sort.
El certificat de defunció diu que Gala va morir a Púbol, on va ser enterrada, en una cripta preparada per a dues persones en el mateix castell. L'espai reservat al cadàver de Dalí mai va ser ocupat.
Després de la mort de Gala, es va produir la davallada de Dalí, i va anar perdent dia a dia. De Portlligat a Púbol, amb l'episodi de l'incendi, i va acabar els seus dies a la seva ciutat natal, en una habitació a la Torre Galatea, on vaig tenir l'ocasió de saludar-lo en una visita privada molt curta que em va facilitar l'alcalde Marià Lorca. Res a veure amb aquell Dalí que recordava, d'alguna roda de premsa, de les vistes que feia sovint al Teatre Museu, o quan l'havies vist per Figueres prenent un cafè a la Rambla o discutint a la llibreria de Ramon Canet.
Salvador Dalí va morir a a la seva Figueres natal la matinada del 3 de gener del 1989. Dies abans, l'alcalde de la ciutat, Marià Lorca, que va passar moltes hores al costat del pintor, va revelar que Dalí li havia expressat el seu desig de ser enterrat en el Teatre Museu. És una afirmació que va provocar molt de rebombori. Es va acusar Lorca d'haver-se inventat la història en benefici de la ciutat. Però diferents personatges propers a Dalí i que el coneixien prou bé ho corroboren. Enric Sabater, que durant 12 anys va ser secretari de Dalí, explica en una entrevista a Presència que en més d'una ocasió Dalí havia parlat de la possibilitat de ser enterrat al seu museu. És més, quan li va comentar de ser enterrat al castell de Púbol, Sabater afirma que li va dir: “Jo, enterrat al costat d'una morta, Mai!”
Després de la mort de Dalí, va començar el que els figuerencs han qualificat com “l'espoli” del museu, i moltes de les grans obres que eren a Figueres van anar a parar al Reina Sofia, per no tornar mai més. Un dels exemples més clars és el cas d' El gran masturbador, un oli de gran format pintat per Salvador Dalí el 1929 que formava part del llegat del pintor empordanès a l'Estat. Aquest quadre es va exposar durant anys al Teatre Museu Dalí de Figueres, fins que va anar a parar a Madrid a conseqüència d'un pacte entre el govern espanyol i la Generalitat segons el qual l'obra de Dalí es repartiria per ser exposada entre la Fundació Gala-Dalí de Figueres i el Museu Reina Sofia, tot i que la titularitat de totes les obres restaria en mans de l'Estat. Aquest quadre, una de les obres més emblemàtiques del pintor empordanès, el van traslladar per a una exposició a Madrid i mai més no va tornar a Figueres, tot i que va ser reclamat en reiterades ocasions, fins i tot amb campanyes populars, polítiques i iniciatives parlamentàries sense èxit. D'aquí ve l'expressió del síndrome de la caixa buida que avui tenen molts figuerencs, tot i que cal reconèixer la tasca de la fundació per recuperar obra escampada arreu del món.
Darrera actualització ( Diumenge, 28 de setembre del 2014 02:00 )
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada