diumenge, 24 d’agost del 2014

El dilema de Barcelona: entre el model i la marca

LA BATALLA DE BARCELONA ELS REPTES

El dilema de Barcelona: entre el model i la marca

La gestió del turisme és el principal desafiament de la capital catalana

    El lèxic de vegades ho diu tot. Fa uns anys es parlava del model Barcelona, un terme una mica confús que tothom entenia com una manera de fer urbanisme centrada inicialment en la recuperació de l’espai públic per a la ciutadania i, més tard, en fer ciutat a cop de grans esdeveniments que servien d’excusa per a les grans transformacions urbanes. Quan el model, gràcies al Fòrum i a altres megalomanies, començava a morir d’èxit, es va anar convertint en marca Barcelona. El model estava pensat per als de dintre, la marca per atreure els de fora. Avui, es parli amb qui es parli, el gran tema de la ciutat, amb permís del que pugui passar el 9-N, és precisament aquest: com gestionar la marca i el seu èxit perquè no acabi de fer miques el model. Els experts amb qui hem parlat ens expliquen alguns dels grans reptes de Barcelona de cara a un futur just.
    TURISME VERSUS INDÚSTRIA
    “El principal i l’únic repte que té Barcelona és com superar l’estadi del monoconreu turístic”, afirma segur el filòsof Ferran Sáez. “El problema és que això passa per una reindustrialització interna que té un cost mediambiental i social que caldrà veure si la ciutadania està disposada a assumir”. L’antropòleg i cronista barceloní Xavier Theros comparteix el diagnòstic: “El gran repte passa per regular l’actual indústria turística, de la qual només es beneficien les grans empreses hoteleres i algunes multinacionals, per fer-la més respectuosa amb el patrimoni, el territori i les persones que hi vivim”.
    Les recents manifestacions a la Barceloneta han fet palès que és un tema que preocupa, i molt, els ciutadans, que el consideren el quart problema que té la ciutat (el primer és l’atur), per sobre del transport, la contaminació i la pobresa. “La crisi econòmica ha coincidit amb l’expansió del turisme globalment, i el risc d’especialització de sectors econòmics i d’espais urbans en aquest ús és més que evident”, comenta el geògraf Francesc Muñoz, que creu que Barcelona s’hauria d’alliberar de la imatge de marca, pensada només per a esdeveniments concrets, i recuperar la seva capacitat “d’acollir l’ús quotidià dels seus propis habitants”.
    Hi coincideix Judit Carrera, cap de debats del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, per a qui és evident que la ciutat no ha aconseguit formular una idea alternativa de la ciutat sorgida dels Jocs Olímpics més enllà de l’aposta pel turisme: “Una de les principals paradoxes de Barcelona és que segueix tenint un gran prestigi internacional mentre els que hi viuen tenen una creixent sensació de pèrdua de qualitat de vida. Tornar a cosir el prestigi de la ciutat al privilegi que suposa viure-hi, i no només al plaer que dóna visitar-la, és sens dubte un dels grans reptes que té plantejats Barcelona”.
    Pel president del Cercle d’Economia, Antón Costas, la cosa varia si es té una visió de la ciutat metropolitana o estrictament urbana. “Si parlem del pla metropolità, no hi ha gaires problemes, però si ho mirem només en l’àmbit municipal el turisme pot alterar la mateixa manera com la ciutat s’ha vist sempre a ella mateixa”, comenta. “Els valors de Barcelona estaven molt vinculats a una ciutat burgesa i industrial, gairebé manufacturera, i això comportava virtuts com la feina, la puntualitat i els projectes a llarg termini, que formaven part d’aquesta manera de ser. Si la ciutat canvia la seva naturalesa econòmica i passa a ser financera i de serveis turístics també canviaran aquests valors”.
    Per Costas, el repte és capgirar la indústria turística. “Es pot veure com una activitat especulativa i curtplacista o com una activitat industrialitzada, desenvolupada i respectuosa amb altres activitats i amb el patrimoni arquitectònic i ciutadà de Barcelona. Faig una crida perquè s’industrialitzi en aquest sentit la creativitat turística de Barcelona. Cal pensar-ho d’aquesta manera, no podem deixar que el turisme flueixi com un torrent desbocat, sinó com un riu canalitzat”.
    Respecte a la recuperació de la indústria, mentre que Ferran Sáez creu que l’operació 22@ ha sigut un fracàs i aposta per la tornada de la indústria manufacturera clàssica, tot i els costos, Costas considera que l’aposta encara pot ser vàlida i que hi ha un tipus d’indústria de serveis que té futur perquè el concepte de fàbrica ha evolucionat. Creu que s’hi ha d’insistir perquè, “per conservar la seva ànima, Barcelona ha de fer un esforç continuat per pensar-se ella mateixa com una ciutat industrial”.
    LA BARCELONA METROPOLITANA
    Els reptes barcelonins, com és lògic, estan enllaçats. Si per analitzar el model econòmic Costas ja ha fet referència al concepte de la Barcelona metropolitana -que ell veu en un sentit ampli, fins a Sabadell i Terrassa-, l’arquitecte Manel Gausa també parla d’“una articulació en l’àmbit territorial més enllà de l’àrea metropolitana” quan explica la necessitat que la ciutat faci el gran salt i, a més de ser “una ciutat atractiva per als visitants, una dream city, sigui també un lloc conegut com a generador d’activitats culturals, de pensament i d’investigació”.
    En ple procés de redacció del nou Pla General Metropolità, hi ha també coincidència en el fet que no es pot ajornar més el debat sobre aquesta visió de la gran Barcelona, els seus límits i la manera com s’haurà de gestionar. “És la gran assignatura pendent”, diu Francesc Muñoz, director de l’Observatori de la Urbanització de la UAB. I continua: “D’una banda, el territori i la vida de les persones ha adquirit durant els últims anys un contingut netament metropolità, fins al punt que la vida quotidiana d’una majoria d’habitants ja no té a veure només amb un únic municipi de referència. A més, aquesta realitat contrasta amb la mínima capacitat de govern per gestionar una munió de dinàmiques urbanes que presenten un abast metropolità, des de la mobilitat a la urbanització, passant per la prestació òptima de serveis públics urbans”. “El govern metropolità no està ni embastat, però els problemes ja fa temps que hi són”, adverteix.
    “Hem de superar les endogàmies locals i les dinàmiques centrípetes per fer l’aposta per un nou tipus de multiciutat regió enllaçada i en xarxa”, avisa contundent Gausa, per a qui el repte urbanístic de la ciutat és doble. Cap enfora, ha de liderar aquesta xarxa de ciutats connectades; cap endins, s’ha de reformar creant, per exemple, grans eixos verds a l’Eixample que multipliquin la vegetació. “Algunes coses s’han iniciat, però cal creure-s’ho més i fer l’aposta clara per projectes més versàtils i innovadors”. Muñoz pensa que s’ha actuat molt a cop d’eslògan i aposta per una actualització de l’espai públic a les noves necessitats socials del moment.
    COMBATRE LES DESIGUALTATS
    El creixement exponencial del sector turístic ha coincidit amb els pitjors moments d’una crisi que ha fet disparar de manera preocupant els índexs de desigualtat social entre els diferents barris de la ciutat. “Els barris rics són cada vegada més rics, i els pobres cada vegada més pobres”, afirma Teresa Crespo, presidenta de la Federació d’Entitats d’Acció Social. “El principal repte que tenim és lluitar per reduir aquestes diferències per fer una ciutat més cohesionada, més igualitària i més justa socialment”. La falta d’habitatges socials en una ciutat plena de pisos buits, sumada al drama dels desnonaments i a l’atur són, per Crespo, els grans problemes a resoldre de manera immediata. “Una ciutat com Barcelona ha de tenir capacitat de crear ocupació”, afirma.
    Judit Carrera hi coincideix, i posa l’accent en els joves en edat universitària. “La falta d’ocupació i la dificultat d’accés a l’habitatge són, sens dubte, alguns dels problemes més urgents que, tot i afectar la població en general, són devastadors per a aquesta franja d’edat en particular”, afirma. Hi afegeix, també, la falta d’escoles bressol, que, juntament amb la degradació dels serveis de salut vinculats a la dependència, fan que especialment les dones, que solen ser les més afectades, vegin molt minvada la seva qualitat de vida a la ciutat.
    PARTICIPACIÓ I CULTURA
    Els problemes socials, greus, de la ciutat, no són gaire diferents dels que pugui tenir la resta del país. Tanmateix, en l’àmbit local hi ha moltes maneres de gestionar-ho i, cada cop més, sorgeixen entitats, plataformes i associacions veïnals que demanen més canals de participació. “Tenim la urgent necessitat de repensar la ciutat des dels barris per redreçar la crisi d’identitat que patim, governant amb la complicitat dels veïns i no com s’ha fet últimament”, comenta Xavier Theros.
    En aquest camp, la comissària i crítica d’art Rosa Pera creu que la cultura té un paper a jugar: “Cal substituir la cultura del consum per la cultura de la cosa comuna, potenciar el valor d’ús per sobre del valor de canvi, i fer-ho amb vocació pública. Hem de substituir la cultura del parc temàtic per la cultura oberta i participativa, treure l’accent al turisme i posar-lo en la producció i distribució de coneixement”. Com diu Teresa Crespo, és un cercle viciós: “El desenvolupament de Barcelona com a capital turística comporta el perill que desapareguin els espais de convivència i participació, perquè el ciutadà no s’hi sent com a casa, i això pot fer créixer les desigualtats”.

    Cap comentari:

    Publica un comentari a l'entrada