Xavier Massot Martí, de Lleida estant
El gust de cridar-li a un rei
Des que em vaig interessar per la política (als 16 anys) sempre he estat republicà. A banda de raons purament polítiques (rei designat per un dictador, no haver realitzat un referèndum per triar entre república o monarquia, la imposició militar) i de rebuig a una dinastia que sempre ha perjudicat el fet català, també n’hi havia de personals, o si voleu, de coneixença personal d’alguna de les peculiaritats del personatge.
Personalment, en dues ocasions diferents, estant a la Vall d’Aran, vaig presenciar dos fets no gens edificants per qui, en teoria, hauria de desenvolupar amb dignitat el seu càrrec. En la primera ocasió, entrada la nit, en un bar de Les, un amic meu i jo vam veure aparèixer de sobte la figura de “l’egregi monarca” sol, adreçant-se ràpidament cap a un racó de la barra i demanar amb ànsia una ampolla de vi, que tan aviat com la va tenir a les mans, va començar a buidar-la amb rapidesa. Al cap de pocs minuts, van entrar al local els que vam entendre que eren els guardaespatlles, pregant-li que els acompanyés, dient-li entre altres coses: “Majestad, que nos ponéis en un grave compromiso, no debiérais hacer eso”. Entre més frases, vam entendre, que li havien privat absolutament l’alcohol, i que en un atac d’ansietat, havia escapat a la vigilància del servei de seguretat, agafant el cotxe utilitari del cuiner.
En una altra ocasió, prop d’on tenia aleshores la residència de vacances en aquella vall (regal del mateix Joan March), vam veure aterrar ràpidament un helicòpter, d’on van baixar dos guardaespatlles acompanyant una senyora rossa que semblava de bon veure, la qual va entrar a aquella casa on sojornava el monarca. Un pagès que coneixia, que en aquell moment estava segant el prat, em va dir amb sabuda picardia muntanyenca: “Aguesta li porten de França. Ho fa ben sovint, segons es veu de vegades es troba sol”. I em va indicar que si m’hi fixava, no veuria coincidir mai al rei i la reina en un mateix lloc de vacances.
Per augmentar les meves simpaties vers la monarquia, un conegut d’infantesa em va fer saber que de feia temps formava part de la guàrdia reial, que el monarca amb la seva afecció per l’alcohol ja els havia donat més d’un disgust. Em va contar que almenys en dues ocasions el van tenir que acompanyar a la seva habitació entre dos guàrdies en condicions no gaire bones. Fins i tot, em va citar el cas que va transcendir a la premsa com “accident domèstic” causant la seva hospitalització, pels talls de vidre que s’havia ocasionat en xocar amb una cristallera, degut a la desmesurada ingesta de begudes espirituoses. Va tenir que ser hospitalitzat perquè en tenir una greu deficiència congènita per a la coagulació (l’hemofília transmesa per la regent Victòria Eugènia), no era suficient amb les cures a domicili.
A banda del seu paper no gens clar en la conspiració del 23-F (o potser estava massa clar) i la seva amistat amb dos grans dictadors com el rei Hassan del Marroc i el rei Faisal d’Aràbia Saudí, dels quals treia suculentes comissions per la venda d’armes i de contractes petroliers; el seu fill sembla que continua fil per randa aquesta tradició familiar de negocis. Tot plegat fa que ni la monarquia com a forma de govern, ni aquesta maleïda dinastia que tres vegades hem intentat traure’ns de sobre tinguin en la meva persona cap simpatia. I malgrat que la proximitat física amb membres d’aquesta família es poden comptar amb els dits d’una mà, recordo encara l’ocasió en que, fent la mili a la COE 72 (amb seu a Gijón a l’any 1980) ens van portar a Covadonga a presentar-li honors i armes al rei en la seva visita a aquesta basílica. Quan el vaig tenir a escassos dos metres, no us compto les temptacions que em van passar pel cap, d’altra banda, suposo que per precaució, tots teníem les armes descarregades (encara que ningú les va revisar).
En aquell temps, militava en la extrema esquerra, i un dels objectius d’aquesta mena d’organitzacions (almenys les que s’autodenominaven revolucionàries) era aprofitar el servei militar per infiltrar-se en les unitats més especialitzades (com paracaigudistes, infanteria de marina i operacions especials) i estudiar les tàctiques i organització de l’exèrcit espanyol per treure’n el màxim d’informació i sobre possibles moviments colpistes (que aleshores estaven a l’ordre del dia). Era paradoxal, que front a tota la propaganda del sistema, en aquestes unitats estava plagada de militants provinents d’aquesta mena d’organitzacions. No va ser cap casualitat que en la meva unitat coincidís i conegués a gent del FRAP, del MPAIAC, Galiza Ceibe o de la mateixa ETA. Així de ben informats estaven els serveis secrets espanyols! I encara algú s’estranyava com ETA va poder en aquell temps atemptar i paralitzar la central nuclear de Lemòniz!
Finalment la segona vegada que he tingut a prop un altre element de la borbònica monarquia ha estat aquest dissabte. Situats estratègicament a la cruïlla amb Casp (estudiant els carrers vaig intuir que per allí entrarien els busos d’autoritats), en veure una estanquera, vaig muntar la meva estelada. I, com podeu suposar, amb les ganes acumulades de tots aquests anys, vaig cridar amb totes les meves forces tot el que vaig poder (durant dos dies he tingut perjudicada la gola a causa d’això). Als crits de NO TINC POR, amb facilitat s’hi barrejava i es passava amb facilitat al NO AL BORBÓ, FORA AL BORBÓ o al NO TINC REI, no sols pronunciats per mi, sinó per una munió de gent que ens envoltava o el BORBÓ, ETS UN C….. Precisament, un magrebí situat al meu cantó, al qual havia deixat l’estelada (com se li va il·luminà la cara quan la va poder onejar!) era curiós de sentir-lo cridar el NO TINC REI, suposo que amb doble sentit, pel d’Espanya i pel del Marroc. A l’hora de marxar, li vaig regalar al magrebí estelada i pal, què més podia fer per agrair-li? Qui li podrà negar a nois com aquest el seu dret a ser ciutadà de la nostra República?
Així que, aquest cap de setmana s’ha complert un dels meus tres desitjos vitals: el cridar-li amb totes les meves forces al rei, directament i a la cara (i quina cara que feia!). El segon desig es veurà realitzat quan guanyem el referèndum i proclamem la República (no contemplo altre resultat que aquest). I el tercer, hagués estat potser veure com el rei s’exiliava, però a aquestes alçades de la pel·lícula tant em dona el que passi amb Espanya, i només m’interessarà el que passi amb la resta del meu país, que cal recordar-lo, el formen el País Valencià, la Catalunya Nord, les Balears, la Franja i l’Alguer.
Ens veiem el proper Onze i a les urnes a l’Octubre!
Personalment, en dues ocasions diferents, estant a la Vall d’Aran, vaig presenciar dos fets no gens edificants per qui, en teoria, hauria de desenvolupar amb dignitat el seu càrrec. En la primera ocasió, entrada la nit, en un bar de Les, un amic meu i jo vam veure aparèixer de sobte la figura de “l’egregi monarca” sol, adreçant-se ràpidament cap a un racó de la barra i demanar amb ànsia una ampolla de vi, que tan aviat com la va tenir a les mans, va començar a buidar-la amb rapidesa. Al cap de pocs minuts, van entrar al local els que vam entendre que eren els guardaespatlles, pregant-li que els acompanyés, dient-li entre altres coses: “Majestad, que nos ponéis en un grave compromiso, no debiérais hacer eso”. Entre més frases, vam entendre, que li havien privat absolutament l’alcohol, i que en un atac d’ansietat, havia escapat a la vigilància del servei de seguretat, agafant el cotxe utilitari del cuiner.
En una altra ocasió, prop d’on tenia aleshores la residència de vacances en aquella vall (regal del mateix Joan March), vam veure aterrar ràpidament un helicòpter, d’on van baixar dos guardaespatlles acompanyant una senyora rossa que semblava de bon veure, la qual va entrar a aquella casa on sojornava el monarca. Un pagès que coneixia, que en aquell moment estava segant el prat, em va dir amb sabuda picardia muntanyenca: “Aguesta li porten de França. Ho fa ben sovint, segons es veu de vegades es troba sol”. I em va indicar que si m’hi fixava, no veuria coincidir mai al rei i la reina en un mateix lloc de vacances.
Per augmentar les meves simpaties vers la monarquia, un conegut d’infantesa em va fer saber que de feia temps formava part de la guàrdia reial, que el monarca amb la seva afecció per l’alcohol ja els havia donat més d’un disgust. Em va contar que almenys en dues ocasions el van tenir que acompanyar a la seva habitació entre dos guàrdies en condicions no gaire bones. Fins i tot, em va citar el cas que va transcendir a la premsa com “accident domèstic” causant la seva hospitalització, pels talls de vidre que s’havia ocasionat en xocar amb una cristallera, degut a la desmesurada ingesta de begudes espirituoses. Va tenir que ser hospitalitzat perquè en tenir una greu deficiència congènita per a la coagulació (l’hemofília transmesa per la regent Victòria Eugènia), no era suficient amb les cures a domicili.
A banda del seu paper no gens clar en la conspiració del 23-F (o potser estava massa clar) i la seva amistat amb dos grans dictadors com el rei Hassan del Marroc i el rei Faisal d’Aràbia Saudí, dels quals treia suculentes comissions per la venda d’armes i de contractes petroliers; el seu fill sembla que continua fil per randa aquesta tradició familiar de negocis. Tot plegat fa que ni la monarquia com a forma de govern, ni aquesta maleïda dinastia que tres vegades hem intentat traure’ns de sobre tinguin en la meva persona cap simpatia. I malgrat que la proximitat física amb membres d’aquesta família es poden comptar amb els dits d’una mà, recordo encara l’ocasió en que, fent la mili a la COE 72 (amb seu a Gijón a l’any 1980) ens van portar a Covadonga a presentar-li honors i armes al rei en la seva visita a aquesta basílica. Quan el vaig tenir a escassos dos metres, no us compto les temptacions que em van passar pel cap, d’altra banda, suposo que per precaució, tots teníem les armes descarregades (encara que ningú les va revisar).
En aquell temps, militava en la extrema esquerra, i un dels objectius d’aquesta mena d’organitzacions (almenys les que s’autodenominaven revolucionàries) era aprofitar el servei militar per infiltrar-se en les unitats més especialitzades (com paracaigudistes, infanteria de marina i operacions especials) i estudiar les tàctiques i organització de l’exèrcit espanyol per treure’n el màxim d’informació i sobre possibles moviments colpistes (que aleshores estaven a l’ordre del dia). Era paradoxal, que front a tota la propaganda del sistema, en aquestes unitats estava plagada de militants provinents d’aquesta mena d’organitzacions. No va ser cap casualitat que en la meva unitat coincidís i conegués a gent del FRAP, del MPAIAC, Galiza Ceibe o de la mateixa ETA. Així de ben informats estaven els serveis secrets espanyols! I encara algú s’estranyava com ETA va poder en aquell temps atemptar i paralitzar la central nuclear de Lemòniz!
Finalment la segona vegada que he tingut a prop un altre element de la borbònica monarquia ha estat aquest dissabte. Situats estratègicament a la cruïlla amb Casp (estudiant els carrers vaig intuir que per allí entrarien els busos d’autoritats), en veure una estanquera, vaig muntar la meva estelada. I, com podeu suposar, amb les ganes acumulades de tots aquests anys, vaig cridar amb totes les meves forces tot el que vaig poder (durant dos dies he tingut perjudicada la gola a causa d’això). Als crits de NO TINC POR, amb facilitat s’hi barrejava i es passava amb facilitat al NO AL BORBÓ, FORA AL BORBÓ o al NO TINC REI, no sols pronunciats per mi, sinó per una munió de gent que ens envoltava o el BORBÓ, ETS UN C….. Precisament, un magrebí situat al meu cantó, al qual havia deixat l’estelada (com se li va il·luminà la cara quan la va poder onejar!) era curiós de sentir-lo cridar el NO TINC REI, suposo que amb doble sentit, pel d’Espanya i pel del Marroc. A l’hora de marxar, li vaig regalar al magrebí estelada i pal, què més podia fer per agrair-li? Qui li podrà negar a nois com aquest el seu dret a ser ciutadà de la nostra República?
Així que, aquest cap de setmana s’ha complert un dels meus tres desitjos vitals: el cridar-li amb totes les meves forces al rei, directament i a la cara (i quina cara que feia!). El segon desig es veurà realitzat quan guanyem el referèndum i proclamem la República (no contemplo altre resultat que aquest). I el tercer, hagués estat potser veure com el rei s’exiliava, però a aquestes alçades de la pel·lícula tant em dona el que passi amb Espanya, i només m’interessarà el que passi amb la resta del meu país, que cal recordar-lo, el formen el País Valencià, la Catalunya Nord, les Balears, la Franja i l’Alguer.
Ens veiem el proper Onze i a les urnes a l’Octubre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada