divendres, 29 de maig del 2015

Que a tots ens valgui la pena viure, per Sor María Lucía Caram

OPINIÒ
Religió, política i pobresa
{Lucía} {Caram}
Monja dominica.

Que a tots ens valgui la pena viure

Hi ha qui intenta descacreditar-me perquè m'he tornat molt incòmoda per a interessos foscos

EL PERIODICO
Dijous, 28 de maig del 2015 - 20.16 h
Diu el llibre dels fets dels apòstols que un dia l'apòstol Pere i Joan entraven al temple. Allà a la porta hi havia un home invàlid de naixement demanant almoina. Ells s'hi van acostar i li van dir: “No tinc ni or ni plata, però en nom de Jesús, et dic, aixeca't i camina”.
Que aquest testimoni del Nou Testament valgui per poder, amb les aigües una mica més serenes, dir en veu alta, com ha impactat en la meva vida i en el meu cor l'enrenou mediàtic, que lluny de la meva intenció i de la meva actuació real, ha sigut el pebre o la distracció d'una setmana electoral, en què mai em vaig proposar ni ser protagonista ni impulsar candidatures, i en què hi va haver, com ha passat sovint aquests últims temps, alguna mà negra obstinada a desacreditar-me perquè reconec que m'he tornat molt incòmoda per a interessos foscos i egoistes dels que pretenen perpetuar-se en el poder utilitzant la mentida i la difamació.
Des de fa uns quants anys la meva vida està al servei dels més empobrits i humiliats, i per ells puc dir que ho he entregat tot. No tinc vida pròpia, i a temps i a deshora, per activa i per passiva, busco aliances, complicitats, ajudes, per poder pal·liar tant dolor. Les hores dels meus dies es multipliquen i ja no puc robar més hores a les meves nits i al descans, amb l'únic objectiu de despertar consciències i buscar ajudes en tots aquells que em vulguin escoltar i que vulguin apostar per un nou model de societat en què de veritat ens diguem i siguem germans.
Em sap greu la fam de la gent, em fereix que siguin desnonats, m'humilia la pobresa infantil, em rebel·len les injustícies. Cada dia, juntament amb moltes persones, ens dediquem a acollir i a acompanyar aquells que ja no compten, i la impotència en més d'una ocasió em fa posar en peu de lluita, perquè entenc que ja no poden més i sento que jo tampoc puc amb tant dolor i amb tanta injustícia que seria perfectament evitable.
Ja ho he donat tot, no hi tinc res a perdre i per això parlo, denuncio, em queixo i parlo amb tots. Sé que estem condemnats a entendre'ns i només desitjo que esclati la pau, una pau que només serà possible si la construïm des d'un cor reconciliat, sense odis ni rancors.

Contra la pobresa i l'exclusió

En aquests anys són moltes les persones, les empreses, els amics, els ciutadans que m'han ajudat a crear oportunitats i a eixugar no poques llàgrimes. Crec que un altre món és possible. No sempre és fàcil i a vegades m'ho posen molt difícil. També he conegut la traïció, la manipulació, l'odi i el ressentiment, a les files de l'Església i a les del Govern; a les dels ultres que es resisteixen al canvi i en aquells que ni viuen ni deixen viure. Però no vull jutjar ni condemnar a ningú. Ho he dit i ho repeteixo: la meva única lluita és contra la pobresa i l'exclusió social, i ni em mataran l'esperança, ni permetré que em robin la decisió de ser feliç i de treballar perquè tots ho siguin.
No penso dedicar-me a la militància en cap partit polític, i si faig opcions a favor dels drets humans, en defensa de la dignitat de tots, i a això se'n diu “fer política”, que ningú es pensi que perdré la meva llibertat afiliant-me o hipotecant-me amb cap color en particular. A Jesús se'l van carregar perquè el seu missatge incomodava el poder polític i religiós, i tots dos es van confabular per acabar amb la seva vida. La meva força és la de l'Evangeli, que és a més la meva norma de vida i l'imperatiu moral, que juntament amb tantes vides maltractades em mouen a actuar, més enllà de l'“establert” per normes canòniques i moguda exclusivament pel meu afany de treballar pel nou ordre volgut per Jesús de Natzaret.
La malícia d'alguns i la manipulació d'altres m'han presentat enmig d'una situació eclesial personal, barrejada en un joc polític, en què mai vaig voler entrar, pretenent identificar la meva actuació i opció amb la de la germana Teresa Forcades, amb qui m'uneix l'afecte fratern i el respecte mutu, que els mitjans no podran ni destruir ni posar en qüestió. Forcades legítimament ha optat, des de l'Evangeli, per una militància política determinada i és respectable. Però no és aquest el meu camí ni la meva opció. Penso seguir sent monja, vivint en comunitat i treballant pel Regne volgut per Jesús. No deixaré que interessos aliens ens enfrontin, perquè no hi ha cap motiu per a això: és més el que ens uneix que el que ens pot fer legítimament dissentir. I això, no deixa de ser una riquesa en aquesta societat plural en que presumim de llibertat i de respecte a la diversitat.

Abraçades i sumes

La meva relació amb el president de la Generalitat, Artur Mas, és d'amistat personal, i més enllà de compartir o discrepar d'algunes les polítiques o mesures del seu Govern, puc dir que és una persona honesta, que ningú ha pogut demostrar que sigui "un corrupte", tot al contrari, i que és una persona a qui l'anima una vocació de servei a la ciutadania i al país. Puc dir el mateix de Xavier Trias. A més, no amago la meva amistat amb polítics de diversos colors a qui m'uneix l'amistat, el desig de construir i la recerca del bé comú. Dic això perquè cadascú ha de ser responsable dels seus propis actes, i perquè no és just que s'assenyali una persona per la corrupció, mal exemple o escàndol d'algú del seu mateix partit, de qui ja es van desmarcar facilitant que la justícia faci la seva feina. Per tant, no m'avergonyeixo de fer una abraçada a una persona de bé, amb qui també estic buscant complicitat per aconseguir un pacte per la causa que anima la meva vida i que no em canso de repetir: és l'eliminació de la pobresa i l'exclusió social.
Voldria sumar. Tots ens necessitem. Hem de treballar perquè al nostre país i al món a tots els valgui la pena viure. Rebutgem d'una vegada per sempre l'odi, el ressentiment i tot allò que ens distreu de l'únic necessari: que tots visquin amb dignitat i que hi hagi oportunitat per a tots.
Jo, com Pere i Joan, els apòstols, no tinc ni or ni plata, i demano a tots que s'hi sumin i que en nom del Déu de la vida o de la vida dels homes, cadascú doni el millor de si perquè la humanitat s'aixequi i pugui, com aquell invàlid de naixement, començar a caminar.
Sor María Lucía Caram
Monja dominica
Convent de Santa Clara
Manresa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada