SAVIESA DE GOS
Xavier Massot Martí, de Lleida estant
President de Govern, no pas de la República
Sembla que en les
negociacions en curs entre la CUP i Junts pel Sí, hi ha certes fixacions
mentals que, oblidant la necessària perspectiva, dificulten els termes
de l’acord global. Una d’aquestes gira entorn de la persona d’Artur Mas,
si ha de ser o no el darrer President del Govern de la Catalunya
Autònoma. I aquí s’atura el discurs públic de la majoria dels
negociadors, donant per suposat que el que s’escolleix ara és el futur
President de la República Catalana. I en això rau una gran confusió i un
gran error.
Que la persona que encapçali el proper
govern autònom hagi de ser el Primer President de la República enlloc
està escrit. Al contrari. No ha dit públicament vàries vegades el mateix
Artur Mas, que un cop proclamada la República, ell no es tornaria a
presentar a unes eleccions? Per què no l’hauríem de creure si fins ara
tot el que s’ha compromès a fer, ho ha fet finalment, amb més o menys
fortuna?
Fem anar una mica la imaginació i pensem
que finalment s’arriba a un acord per formar govern. Pensem una mica més
enllà i visualitzem el dia que es proclami al Parlament la República
Catalana. En aquell moment, de fet, només tindrem un President de Govern
provisional d’una República que haurà de convocar eleccions
constituents per elegir les autoritats d’aquell nou Estat. S’haurà
d’escollir un Parlament, però també, i de forma separada, un President
de la República. I aquest Parlament constituent haurà d’elaborar la
primera Constitució de la República Catalana que haurà de sotmetre a
referèndum posteriorment. I mentrestant, el President de la República,
un cop elegit, tindrà com a missió encomanar la formació del primer
govern republicà a la força o forces polítiques que puguin formar una
majoria parlamentària. És a dir, tindrem un President de la República
amb uns poders limitats que no serà qui establirà les polítiques de cada
Conselleria, això correspondrà a un Govern presidit per un Primer
Ministre amb poders executius i suport parlamentari. Aquesta serà la
realitat o molt similar.
O també pot anar d’una manera diferent.
Un cop proclamada la República Catalana, el Parlament pot decidir
constituir-se en Parlament constituent, començant a elaborar la nova
Constitució. Podria nomenar un executiu provisional, dictar les normes
transitòries on fonamentar la nova República i un cop enllestida la
tasca constituent convocar el referèndum, abans i tot que unes noves
eleccions. En tot cas, el futur no està escrit, i aquest guió, l’hauran
d’escriure els diputats de l’actual majoria parlamentària, si ara
arriben a un acord per formar govern.
Certament no sabem encara si el President
de la República tindrà més competències que la representació
institucional a nivell internacional i la facultat d’encarregar la
formació de govern i de dissoldre el Parlament en certs supòsits. Això
s’haurà d’elaborar pel primer parlament republicà en la Constitució del
país. Però quasi podem estar segurs, que la República Catalana no serà
una República presidencialista a l’estil francès. En tot cas, haurem de
lluitar perquè no ho sigui, els que pensem que ha de tenir uns poders
limitats.
En aquestes circumstàncies, té tanta
importància que Mas sigui ara el president del Govern autònom, si tothom
hauria de saber que en cap cas serà el primer President de la República
Catalana? Els negociadors, i sobretot la CUP, no haurien de perdre mai
de vista això. Aquesta hauria de ser la perspectiva. Potser d’aquesta
manera, l’acord que esperem tots els sobiranistes seria més fàcil i
ràpid. No crec que sigui un bon indici declarar que no es vol entrar al
govern però sí vetar futurs consellers. La CUP ha d’estar a les verdes i
les madures. És totalment injust i infantil no voler assumir
responsabilitats, però condicionar nomenaments. En tot cas, Anna Gabriel
està demostrant unes ganes boges per figurar i mostrar-se com
l’autèntica dirigent dogmàtica i inflexible que marca el pas de la CUP,
encara que també és de suposar que aquest dogmatisme bé molt influenciat
per tota la trajectòria ideològica de Gabriela Serra, a qui tant admira
(un autèntic tàndem generacional Gabriel-Gabriela).
D’altra banda, pensar en un acord, on el
President del Govern tingui menys pes polític i competències, repartides
aquestes entre dos vicepresidents no és una mala proposta, tal com
estan les coses, si això facilita l’acord. O potser una fórmula
compartida de President de la Generalitat i Conseller en Cap, ja
assajada durant el primer tripartit potser desactivaria l’oposició
frontal dels diputats de Catalunya Sí que es Pot (i fins i tot del PSC),
afeblint l’oposició unionista a la investidura.
Però els mals en aquests moments no venen
només de la CUP. Tant ERC com CDC, en mostrar la voluntat de concórrer
separats a les eleccions del 20D, mostren una certa feblesa en les seves
conviccions. L’argument pel qual així poden atreure millor els votants
de la CUP i els d’UDC està per demostrar però a molts no ens convenç.
Perquè si entre les dues forces no superen els 19 diputats, no mostraran
més fortalesa del sobiranisme que l’actual composició i ja sabem que
qui no avança, retrocedeix. Ara bé, si és cert que segons algunes
enquestes sembla que la suma superaria de llarg els 21 diputats, la
perspectiva segur que seria una altra. De totes maneres, jugar a l’atzar
en aquests moments tan importants no sembla el més assenyat. En aquest
sentit no ajuda gens tant les declaracions de Francesc Homs com les de
Marta Rovira. El primer dient que serien molt imaginatius. Per oferir
l’oferta que ens han mostrat penso que la imaginació l’han guardada en
un calaix ben amagat, molt característic de les repetides ficades de
pota d’Homs que fica dubtes sobre la seva idoneïtat per ser el cap de
CDC a Madrid en els moments tan delicats que ens esperen, realment un
autèntic “boques”. I tampoc poden tranquil·litzar les paraules de Marta
Rovira, amb aquell posat de monja laica, dient-nos als sobiranistes que
no cal que patim per res. Home, veient-la a ella i els seus pobres
arguments, potser sí que ens hem de preocupar una mica. Qui és ella per
dir-nos quines han de ser les nostres preocupacions? El que cal són més
fets, més acords, més arguments i més convenciment que el de fa mesos
mostra, malgrat que la presència de Joan Tardà i Gabriel Rufián puguin
compensar la beneiteria de la dirigent republicana.
En definitiva, cal reclamar dels
polítics, tant de la CUP com de Junts pel Sí, que tinguin els conceptes
clars, que no vulguin falsos protagonismes, menys declaracions i més
acords. Perquè no és el mateix un Cap de Govern que un President de la
República.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada