AIXÒ SÍ QUE ÉS, " TODO POR LA PATRIA"
40 ANYS DE LA MORT DEL DICTADOR
Noves lectures de la figura de Franco
Es revelen nous detalls de l’aliança amb Hitler i dels orígens tèrbols de la seva fortuna
SÍLVIA MARIMON Barcelona
Qui era realment Franco?
El dictador és com una nina russa que els historiadors van desmuntant a
poc a poc. No és una tasca fàcil, perquè molts dels arxius i documents
van desaparèixer. A més, Franco va tenir 36 anys per construir el seu
mite i eliminar dràsticament qualsevol crítica. Demà farà 40 anys de la
mort del dictador i en 15 ciutats espanyoles se celebraran misses
franquistes. Mentre entitats com la Fundación Francisco Franco
continuen alimentant la versió franquista de la història, diversos
historiadors mantenen el seu esforç de desconstruir els mites. Busquen
respondre a alguns interrogants encara oberts. Quin és l’origen del
patrimoni de la família Franco? Què va pagar Franco a Hitler
a canvi de la seva aportació durant la Guerra Civil? Per què es va
convertir en el líder indiscutible dels rebels? Què va passar amb els
seus arxius? I per què continuen celebrant-se misses en record seu o
alguns pobles s’obstinen a conservar el seu nom en el topònim? Ángel Viñas a La otra cara del Caudillo (Crítica), Paul Preston en una edició actualitzada de Franco (Debate) i Pierpaolo Barbieri a La sombra de Hitler (Taurus) aporten nous punts de vista sobre la dictadura.
L’origen de la fortuna
Com va aconseguir Franco fins a 34 milions en quatre anys?
“Franco va entrar en guerra sense un cèntim i el 31 d’agost del 1940
tenia una fortuna de 34 milions de pessetes. Avui aquesta quantitat
equivaldria a uns 388 milions d’euros. Bona part d’aquests
diners els va invertir a la finca de Valdefuentes, de 12 milions de
metres quadrats. La família es va vendre part de la finca durant la
Transició. Van fer un autèntic pelotazo, perquè
era terreny rústic que es va convertir en urbanitzable”, assegura el
catedràtic d’economia i historiador Ángel Viñas. “Òbviament, Franco no
va aconseguir tots aquests diners amb el seu sou”, afegeix.
El dictador va tenir dues fonts d’ingressos, segons l’autor. Una van ser “subscripcions nacionals”, és a dir, donatius a la causa franquista, que Franco va anomenar la “ gloriosa cruzada de salvación”.
Les aportacions podien tenir moltes formes: metàl·liques, or, pedres
precioses, finques, cotxes... que persones o institucions donaven com a
agraïment, per patriotisme o per cobrir-se les espatlles. “El 22
d’octubre del 1936 [Franco havia sigut nomenat nou cap d’estat pels
rebels l’1 d’octubre del 1936 en una cerimònia amb molta pompa] ja va
començar a transferir els diners als seus comptes personals. No va
perdre gens el temps”, diu Viñas. El 4 de gener del 1937 els dos comptes
corrents que Franco tenia al Banco de España es van unificar en un de
sol: “ Susbcripción Nacional a disposición del General Don Francisco Franco Bahamonde ”. “No s’ho quedava tot, també feia donacions”, precisa Viñas.
“L’altra font d’ingressos -segueix l’historiador- va ser la venda de cafè”. Viñas detalla a La otra cara del Caudillo
què hi havia darrere l’Operació Cafè: Franco va rebre del dictador
brasiler Getúlio Vargas una donació molt especial de 600.000 quilos de
cafè. Va vendre el cafè a la Comissaria d’Abastaments i Transports
(CAT). “El preu fixat va ser de 12,48 pessetes el quilo. En total, la
venda va ascendir a 7.536.140 pessetes, el negoci es va tancar el 31
d’agost del 1940 i els beneficis van anar a parar al compte corrent de
Franco”. Tot plegat va ser legal: “Ell era la font de la llei, la seva voluntat era la llei. Per tant, tot el que feia era legal”, conclou Viñas.
De tinent a cap d’estat
L’inestimable ajuda de Hitler per apartar els rivals de Franco
“Darrere la sublevació del 1936 hi havia totes les forces
antirepublicanes: sectors socials, clericals, de l’exèrcit... La
intenció era la restauració monàrquica i, per tant, els que millor van
preparar el cop van ser els monàrquics. Van començar a treballar-hi el
febrer del 1936 quan el Front Popular va guanyar les eleccions”, afirma
Ángel Viñas. “Franco va accedir al poder perquè els militars no volien
un comandament col·lectiu, volien un sol líder”, afegeix l’historiador.
Rivalitzava amb Emilio Mola, Miguel Cabanellas i Gonzalo Queipo de Llano.
“Ell va ser l’escollit perquè era general de divisió, estava al
capdavant de l’exèrcit del Marroc, el més combatiu, aconseguia victòries
militars ràpides i tenia el suport d’Itàlia, Alemanya i Portugal”,
argumenta l’autor de La otra cara del Caudillo.
Tot sense oblidar que era monàrquic. “Esclar que, quan va aconseguir el
poder, ja no el va deixar ni als monàrquics ni a ningú”, afegeix Viñas.
Mola es va autoexcloure perquè no tenia suport estranger i Queipo de
Llano i Cabanellas tenien un passat republicà. Un dels altres rivals de
Franco, el general José Sanjurjo, va morir en un estrany accident el
mateix 20 de juliol del 1936, dos dies després de la rebel·lió militar.
Quan tornava d’Estoril per posar-se al capdavant del bàndol insurrecte,
va tenir un accident aeri. L’avioneta en la qual viatjava es va
estavellar perquè no va poder guanyar altura: “Pesava massa la
documentació que portava, que es va cremar amb l’accident”, detalla
Viñas.
Un dels factors clau per situar-se com a líder indiscutible va ser el suport de Hitler i Mussolini:
“Els emissaris de Franco tenien relacions directes amb el partit nazi”,
assegura Paul Preston a la biografia que va escriure del dictador. El
25 de juliol del 1939 Hitler va enviar a Franco més material del que el
general rebel li havia demanat: vint avions Junkers, sis avions de
combat Heinkel, artilleria... Hitler havia decidit ajudar personalment
només a Franco. Segurament sense aquest aliat, el Generalísimo no ho
hauria tingut tan fàcil per monopolitzar el poder. Franco es va
presentar no només com el “defensor d’Espanya sinó també com el defensor
de la fe universal”. “Molts diputats conservadors britànics van
intensificar el seu suport al dictador després que insistís sobre les
seves credencials cristianes”, diu Preston.
Els interessos dels nazis
Hitler volia convertir Espanya en una colònia econòmica
Pierpaolo Barbieri defensa a La sombra de Hitler que van ser les ambicions econòmiques i no pas ideològiques les que van decidir la intervenció nazi a Espanya.
“Poc després de l’inici de la guerra, el projecte d’intervenció
alemanya es va fer més pragmàtic i ambiciós. L’objectiu, tres anys
després d’arribar al poder i tres anys abans d’iniciar-se la Segona
Guerra Mundial, era crear un imperi informal. Els nazis, a canvi de
l’ajuda bèl·lica, volien que Espanya depengués econòmicament d’ells”,
defensa Barbieri. “ Fins a la Guerra Civil, Espanya
exportava principalment a la Gran Bretanya. Després de la intervenció
dels nazis a favor de Franco, el 75% de les exportacions,
sobretot de recursos naturals de l’agricultura i la mineria anaven a
Alemanya”, afegeix l’historiador argentí. A canvi, volien convertir
Espanya en importadora dels seus productes manufacturats.
Darrere de tota aquesta operació econòmica hi havia Hjalmar Schacht, el
president del Bundesbank i ministre d’Economia. Poc abans de la Segona Guerra Mundial, però, el poder va canviar de mans. Schacht va ser apartat i es va imposar la política de Hermann Göring.
L’ambició de construir una gran potència econòmica que dominés Europa
va ser substituïda per l’imperi racial. “Si els Estats Units van
excloure Espanya de les ajudes econòmiques de la postguerra, en part va
ser per aquests acords econòmics amb els nazis”, defensa Barbieri.
El mite continua
Documents desapareguts i poca voluntat política per desmitificar
Segons la web de la Fundación Francisco Franco demà encara es
commemoraran els 40 anys de la mort del dictador amb misses arreu
d’Espanya. N’hi havia una programada a Figueres que finalment s’ha
anul·lat per la polèmica generada a les xarxes. Franco es va preocupar de construir-se una imatge -la del gran “salvador de la pàtria”- i de no deixar rastre de la repressió ni del seu idil·li amb Hitler.
Van desaparèixer arxius policials, judicials i militars als anys 40.
També van desaparèixer documents del ministeri d’Exteriors. Segons Paul
Preston, entre 1965 i 1985 es van destruir milions de documents. “Entre
les pèrdues d’aquells anys decisius, hi ha els expedients personals de
centenars de milers d’afiliats de la Falange”, defensa Preston. Van
desaparèixer combois sencers de documents judicials. “Alguns ajuntaments
també van vendre a pes els seus documents perquè fossin reciclats”,
detalla Preston. Molta de la documentació i del patrimoni que va
acumular Franco continua en mans dels seus hereus.
“Jo no diria que va construir un mite sinó un cànon, una doctrina, una
interpretació tancada de la història del segle XIX, dels orígens de la
Guerra Civil i de la dictadura. El sistema educatiu ha sigut incapaç
d’ensorrar aquest mite i no hi ha hagut voluntat política de fer-ho. Si
el mite persisteix és perquè hi ha un sector important de la societat
espanyola que és incapaç de mirar enrere”, opina Viñas. Però com era
Franco en realitat? “Tenia una immensa capacitat per a l’autoengany,
només comparable a la seva quasi patològica afició perquè li fessin la
pilota sense cap mena de límit”, afirma l’historiador. “Era astut,
prudent, ambiciós, amb una gran set de poder, li costava molt prendre
una decisió però quan la prenia ho feia amb gran rapidesa. I m’atreviria
a dir que era molt egocèntric i narcisista”, diu l’autor de La otra cara del Caudillo.
Objecte de mofa a ‘Caricaturas franquísimas’
Ho diu el caricaturista Jaume Capdevila, KAP, al pròleg de Caricaturas franquísimas
(La Tempestad): “El franquisme va voler deshumanitzar-nos
arrabassant-nos l’humor -i moltes altres coses-, afortunadament no va
sortir-se’n, si bé avui els seus hereus continuen intentant-ho”.
Efectivament, la caricatura persisteix. Aquesta nova edició de Caricatures de Franco,
que La Campana va publicar el 1995, recopilada per Jordi Artigas,
repassa 75 anys d’iconografia del Generalísimo. Hi ha autors espanyols i
estrangers. Des d’Andrés Vázquez de Sola, que va riure’s de Franco des
del seu exili francès, fins a Joan Guillén, que es va atrevir a mofar-se
del dictador el 1977 i va rebre amenaces de mort. L’obra també recupera
Roberto Gómez, que als anys 40 i 50 des de l’Argentina encara dibuixava
Franco netejant botes, i Lluís Bagaría Bou, que des de La Vanguardia, entre 1936 i 1938, va denunciar la guerra i el feixisme. No té pèrdua el dibuix que va fer el 22 de maig del 1937: El suïcidi de Franco. El dictador es penja per l’abraçada dels treballadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada