Antoni Batista (fotografia: Àfrica Uyà).
Antoni Batista (fotografia: Àfrica Uyà).
David Fernàndez, periodista i polític, pren una frase de l’escriptor escàpol, amagat, però ben actiu, Joseba Sarrionandia –’Mentre no aprenguem a furetejar la foscor, no sabrem escriure amb claredat’– per encetar el pròleg (pdf) de l’últim llibre d’Antoni Batista, el gran cronista de la política basca, ‘Otegi. La força de la pau‘ (La Campana, 2015). Batista ha furetejat en la foscor durant anys i panys cercant una veritat complexa i resistent, que ha sabut transmetre amb claredat en les seves cròniques basques. Ara ho torna a fer amb un llibre esperat: una immersió en la figura més fascinant de la política basca i, probablement, mundial.
Batista coneix Otegi de prop i ho demostra desgranant un món interior i una trajectòria massa poc coneguda i, en alguns casos, amagada. Les experiències de Batista pels carrerons i les cruïlles, un dia fosques i un altre lluminoses, del conflicte basc omplen el llibre de descobertes i sorpreses que no passaran per alt els seus afortunats lectors. Hem parlat amb Batista de com va conèixer Otegi, quina militància va fer a ETA, el paper de la CIA al País Basc, la seva formació intel·lectual, el Che i Gandhi…
—Vau conèixer Otegi amb l’aval del ‘General Idigoras’. Suposo que per guanyar la confiança d’un dirigent de l’esquerra abertzale calien bons avals.
—Efectivament, per poder fer periodisme amb bones fonts a l’esquerra abertzale necessites avaladors. T’han de tenir confiança. Com que han tingut una gran maquinària mediàtica en contra, són reticents i refractaris amb la gent que no coneixen. A mi em va costar uns quants anys tenir bones fonts a l’esquerra abertzale.
—Quan el vau conèixer?
—El dia històric del 12 de setembre de 1998 quan se signava l’acord de Lizarra-Garazi al mateix lloc on es feia l’acte, a la Casa de Cultura d’Estella. Jo feia anys que tractava en Jon Idigoras, amb qui vaig travar una bona amistat. Ell em va fer d’avalador amb Otegi, que aleshores era un jove que despuntava. De fet, el seu lideratge esclata a Lizarra.
—Les escenes que descriviu al llibre dels vostres contactes amb els dirigents de l’esquerra abertzale i amb Otegi mateix semblen pròpies d’un film d’espies…
—Imagina’t quan les reunions les he tingut amb ETA… Aleshores, el film d’espies es multiplica per mil. Si parlem de l’esquerra abertzale, hem de tenir en compte que des dels temps analògics ha estat molt punxada. Ara som punxats tots per defecte, però en aquell temps els serveis d’informació espanyols enviaven tècnics falsos a instal·lar sistemes d’enregistrament a tot arreu. Les seus d’Herri Batasuna, d’Euskal Herritarrok, Batasuna i de totes les marques que ha hagut de construir l’esquerra abertzale eren intervingudes per la policia i els serveis d’intel·ligència. En les meves cites, sí que quedàvem a les seus, però mai no he tingut una conversa política important a l’interior d’una seu. Sempre han estat a ‘halls’ d’hotels, passejant per avingudes obertes, en alguns restaurants…
—Calia prendre moltes precaucions.
—Ara que dius això de les pel·lícules d’espies, et puc dir que n’he conegut arran del conflicte basc. N’he conegut dels serveis d’intel·ligència nord-americà, britànic i francès.
—Ja tenim tema per a un altre llibre…
—No! No, no, no… [riu]
—Després parlarem de l’operació de la CIA al País Basc. Però abans: com van ser els anys d’Otegi com a militant d’ETA? Quina mena de militant era?
—En els anys de militància, que no van ser pas gaires, perquè ràpidament va tenir la policia damunt, Otegi era un militant de base i no va estar mai implicat en grans atemptats. De fet, no ha tingut cap delicte d’estralls ni de sang. L’únic delicte que han pogut provar va ser el segrest d’un industrial. Els companys de militància d’aquells anys amb qui he parlat per fer el llibre expliquen que era una persona molt disciplinada. No es prenia mai un ‘pote’ [una copa] de més. Diuen que era una persona molt conscient i molt reflexiva.
—Era imprescindible venir de la militància a ETA per després assumir el lideratge polític de l’esquerra abertzale?
—La militància en la lluita armada, on el seu avalador era Txomin Iturbe (màxim responsable d’ETA militar en aquell moment), i els anys de presó li donaven força política, evidentment. Aquest pas per ETA i per la presó va ser important. Però aviat va deixar de ser el militant d’ETA per ser el polític. Otegi va fer el canvi ideològic i ètic de reconsiderar la qüestió de la violència. Va interioritzar molt aviat la necessitat de silenciar les armes.
—Sense el passat de militant d’ETA, li hauria estat més difícil de triar el camí de la pau i ser escoltat?
—Certament, venint d’on venia, podia parlar de la lluita armada en primera persona. Era una persona que venia de les trinxeres, que havia estat torturada i que havia passat per la presó, la que deia que el combat violent s’havia d’acabar. Això li donava la força de la pau –aquesta expressió que he fet servir per titular el llibre.
—Com fa l’evolució cap a la pau, Arnaldo Otegi?
—Arnaldo es creu la pau en dos eixos. Per una banda, un eix tàctic que resumeixo amb la frase ‘com més violència, menys independència’. La violència, en un context europeu, no podia portar a la independència. Podia portar a la presó, a la repressió i, sobretot, a fer mal a moltíssima gent. La violència els feia ser impopulars. Deixar la violència i passar a la política donava una oportunitat real a la independència. Aquest és un plantejament polític que hi era i que podien entendre els militants. Però ell fa també un plantejament per la pau sobre un eix ètic. La pau té un valor en ella mateixa. No mataràs.
—Això lliga amb la seva formació, tal com expliqueu al llibre…
—Ell coneix molt bé els inicis de la religió cristiana. És un factor humà d’Otegi que molta gent desconeix i que jo m’he entretingut a explicar bé al llibre. És un enamorat de la teoria de les religions. De les diverses interpretacions de la transcendència a través de les cultures. I, molt especialment, estudia el primer cristianisme dels primers evangelistes i dels essenis. Coneix perfectament el significat de la idea de ‘la pau sigui amb tu’. Fa servir la branca d’olivera, amb la qual es planta a l’acte del Velòdrom d’Anoeta, que és una referència cristiana. I al faristol hi posa una kufia palestina. La pau d’Otegi és una pau tàctica amb la qual s’entén amb la seva gent, però des de la seva personalitat íntima, la pau és un plantejament ètic revolucionari.
Arnaldo Otegi presentant la Declaració d'Anoeta (14 de novembre de 2004).
Arnaldo Otegi presentant la Declaració d’Anoeta (14 de novembre de 2004).
—Com ha influït la seva formació intel·lectual en l’evolució política que ha impulsat?
—Això és important. Una de les aportacions del llibre és aquesta. Descobrir aquest Otegi tan desconegut. En el context d’allò que entenem per Madrid polític, la idea d’Otegi com a terrorista és generalitzada. Però és que en el nostre context, que sempre ha mirat el conflicte basc amb una sensibilitat diferent, també hi ha gent que pensa que aquest senyor és a la presó perquè és un terrorista. Aleshores, un dels desafiaments del llibre era explicar qui és Otegi. I és tot el contrari d’un terrorista. És una persona molt ben formada que estudia filosofia. Ho ha fet a la presó –on ha tingut temps de formar-se i l’ha aprofitat– i a l’exili.
—Especialment interessat en la teoria de les religions?
—Estava molt interessat en la filosofia de la ciència. I llegint Darwin a ‘L’origen de les espècies’ acaba parlant de la inspiració divina. Encara que a Darwin el van trinxar els ortodoxos catòlics, ell acaba parlant de l’alè diví en una frase meravellosa cap al final del llibre. La filosofia de la ciència el porta a la teoria de les religions. I llegeix molt: novel·la històrica, tractats acadèmics… És una persona molt formada. En el segon període llarg de presó –aquest que s’acabarà el mes d’abril–, ha acabat la carrera de dret. Aprèn francès quan viu exiliat l’estat francès, aprèn anglès… S’ha preocupat de formar-se molt. És un líder polític molt i molt sòlid.
—Per això els serveis d’informació de la policia i la intel·ligència espanyola van mirar de fer-li la vida impossible des de molt aviat? Van detectar que era una amenaça per als seus interessos?
—Otegi no és un ‘polític independentista local’, tal com s’ho mirarien ells. No és un ‘líder de províncies’… És un polític d’estat. Transcendeix la quotidianitat. Té do de gents. Té un verb fàcil. Elabora discurs sense papers. Té un ‘feeling’ personal de seducció intel·lectual i de connexió mediàtica. L’Arnaldo connecta molt amb la gent. És més que el líder de l’esquerra independentista. És un líder reconegut per tot el nacionalisme basc. Un dirigent altíssim del PNB, quan Otegi emergia, em va dir: ‘Amb ell de cap de llista i la marca del PNB, guanyaríem per majoria absoluta.’ Perquè Otegi pot arrossegar el vot del PNB també. La seva influència ultrapassa l’esquerra abertzale.
—Qui us va dir això va sortir-ne malparat…
— Sí, sí. Va sortir molt malparat. Va cessar. En aquest cas, farem el verb com si fos transitiu: ‘el van cessar’.
—La continuïtat de la violència ha interessat a determinats sectors de l’estat espanyol?
—És una qüestió molt delicada. Costa molt de verbalitzar. Jo ho dic de la següent manera: l’estat no vol violència i no vol morts –això ha de quedar clar. No vol una ETA real actuant. A un govern com el del PP, que allò que no guanya a les urnes ho porta als tribunals, li interessa un fantasma d’ETA que contamini l’independentisme, un factor que permeti de criminalitzar l’independentisme. Per això Otegi és a la presó. I abans no en surti, ja mouen els fils jurídics perquè la inhabilitació es consolidi fins a l’any 2022. L’estat no li pot allargar la presó, però fa l’impossible per allargar la inhabilitació. Seria terrible per a l’estat espanyol que es pogués presentar a les eleccions perquè les podria guanyar.
—Al llibre expliqueu la implicació de la CIA en un moment determinat quan infiltra agents dobles a l’esquerra abertzale. Com va anar això?
—La CIA va infiltrar en el conjunt de l’esquerra abertzale dobles agents per evitar atemptats i afavorir els que anaven contra la violència i a favor de la pau als llocs decisius. Al llibre explico tres grans èxits i un fracàs de l’espionatge internacional al País Basc.
—La CIA va protegir Josu Urrutikoetxea perquè no fos detingut i recuperés el control d’ETA perquè és un home favorable a la pau? Llegint el llibre he entès això…
—Com que això jo no ho he escrit així, però tu ho has entès així, dono per ben escrit el que no he escrit.
—Ja ens hem entès.
—Sí.
—Amb quin interès actuava la CIA al País Basc?
—Els Estats Units coneixen molt bé Irlanda i el País Basc. Eamon de Valera era nord-americà, i això li va salvar la vida quan el van condemnar a mort. Els irlandesos no han amagat mai que la pau irlandesa deu molt als americans. Però resulta que els nord-americans tenen un coneixement avançat de la qüestió basca. A la Universitat de Reno hi ha un centre d’estudis bascos que es dedica a finançar estudis i estudiosos d’altíssim nivell. Als EUA no els interessa un conflicte violent a Europa. No tenen més remei –perquè no el poden eliminar– que conviure amb el gihadisme. Però un conflicte local als dos portaavions estratègics, Irlanda i la península Ibèrica, no els interessa de cap manera. Han fet tant com han pogut perquè s’acabés. Saben perfectament que conflictes com el basc o l’irlandès, amb un suport social considerable, no s’eliminen per la via policíaca. Els americans hi han intervingut. I tant! Van donar suport explícit a la conferència d’Aiete, que va ser el primer pas del final de la violència.
—Un dels capítols més amargs és el que dediqueu a Ernest Lluch –un amic vostre, assassinat per ETA–, el seu article premonitori i la reunió que va tenir un temps abans tot sol amb Otegi.
—Tots som iguals davant de la vida i de la mort. I les morts sobtades i violentes, amb aquest factor de sorpresa, tenen un dolor afegit. És més dolorós quan no t’has pogut preparar per a la mort d’algú acompanyant-lo en la malaltia. Aquell mes, l’Ernest i jo havíem quedat que passaríem el pont de la constitució a casa seva, a Maià de Montcal. Volíem parlar de la situació al País Basc. I m’havia dit que m’explicaria com havia anat la conversa que havia tingut amb Otegi. Recordo bé la visita de l’Arnaldo a Barcelona. La vam organitzar uns quants dels ‘bascòfils’ habituals. Vam fer una trobada amb gent diversa. Però ens va semblar que amb l’Ernest valia més que hi parlés tot sol. Seria més eficaç. Tenia ganes que l’Ernest m’ho expliqués. Jo li havia insistit força perquè parlessin sols aquell dia. El van matar quinze dies abans d’aquell pont que havíem de passar plegats.
—I amb Otegi no n’heu parlat mai?
—No. No n’hem parlat mai. Són temes en què s’imposa una mica el pudor. Si no l’haguessin matat, segur que n’hauríem parlat. Però davant del seu assassinat, no vaig voler mai treure el tema perquè estic segur que per l’Arnaldo allò va ser molt dur. L’Arnaldo ha viscut moments molt delicats i ha tingut posicions molt incòmodes. L’home que és protagonista de totes les fases de pau o de treva que hi ha hagut des dels anys noranta, quan li han trencat la treva sense saber-ho prèviament, ha viscut moments molt delicats. Per pudor, no li he volgut parlar mai d’una qüestió tan delicadíssima amb un component tan personal i efectiu com el de l’Ernest Lluch.
El llibre d'Antoni Batista sobre Otegi.
El llibre d’Antoni Batista sobre Otegi.
—Al llibre hi ha una frase contundent: ‘Les víctimes espanyoles del terrorisme són una bandera contra l’independentisme basc.’
—Faig servir una frase que em deia un capità de la Guàrdia Civil que va ser ferit i mutilat en un atemptat d’ETA. Em deia: ‘És la comercialització de la pena.’ Trobo que és una expressió brutal. Em sembla que sí que l’extrema dreta ha embolcallat les víctimes del terrorisme amb una bandera i una ideologia. Diria que potser no era ni la bandera espanyola actual, sinó la pre-constitucional. Tothom té el dret de ser enterrat amb la seva bandera si ha mort per una causa nacional. Els bascos, amb la ikurriña, i els irlandesos, amb la irlandesa. Tothom té el dret de morir per allò que vulgui. Una part de les víctimes d’ETA s’ha prestat al joc de ser bandera ideològica i política de l’extrema dreta. Però hi ha hagut pressió sobre les víctimes perquè acceptessin aquest paper. Ho demostra que hi ha hagut denúncies en aquest sentit de part d’algunes víctimes. N’hi ha que s’han resistit a aquesta manipulació. El cas de l’associació de víctimes de Catalunya és molt significatiu. Hi ha hagut víctimes que no han permès que ningú comercialitzés amb el seu dolor.
—Abans comentàveu que aquí, amb una mirada històrica diferent del conflicte del País Basc, hi ha molta gent que pensa que Otegi és a la presó per terrorista. Per què és a la presó?
—Si llegeixes els cent cinquanta folis de la sentència, automàticament et demanes si amb això l’envien a la presó. Amb això faig un joc a l’últim capítol del llibre que no vull revelar. Les mateixes raons que addueix el jutge per tancar-lo a la presó podrien servir perfectament, lletra per lletra, per a tot el contrari: un premi de pau i de drets humans. L’únic que ha fet Otegi és propiciar la pau. L’han tancat perquè és el símbol de l’independentisme no violent. L’empresonament d’Otegi és el màxim exponent de la criminalització de l’independentisme.
—Què pot passar quan surti de la presó?
—Hauria de passar que pogués fer política i que no li allarguessin la inhabilitació. S’ha de poder presentar a les eleccions. Això és el que passaria en un estat de dret. Però ja coneixem la baixa qualitat de la democràcia i la justícia a Espanya. L’Arnaldo pot tenir un paper decisiu en l’esquerra abertzale i serà un home decisiu també pel seu missatge de pau, drets humans, autodeterminació i independència. Un cop al carrer, Otegi serà el gran portaveu de l’independentisme basc.
—El símbol de la independència i de la pau?
—Otegi passa del Che com a gran referent de joventut a Gandhi com a referent de maduresa. Canvia el pòster del Che pel pòster de Gandhi. Hi ha un episodi molt clar en aquest sentit. Ell em va parlar de Gandhi en el moment que feia una vaga de fam. No en parla per fer propaganda, sinó perquè ha interioritzat el sentit del missatge i l’exemple de Gandhi. Els presoners d’ETA van fer una vaga la tardor del 1999 per demanar l’acostament al País Basc. Otegi i quatre parlamentaris més d’Euskal Herritarrok s’hi van sumar des del parlament de Vitòria.
—El vau visitar?
—Hi vaig anar. Vaig conversar amb Otegi en plena vaga de fam i em va dir: ‘Ens diuen que som terroristes i estem fent servir la fórmula gandhiana de la lluita no violenta. La màxima expressió és una vaga de fam.’ Em va parlar dels grans valors de la pau en si mateixa. I que a l’Índia van aconseguir la independència a partir de la no-violència. Amb un imperi descomunal i poderosíssim en contra. No oblido la imatge d’aquell Otegi en vaga de fam i parlant de la no-violència.