Lluís Llach fa el senyal de victòria (fotografia: Lluís Brunet — lluisbrunet.cat).
Lluís Llach fa el senyal de victòria (fotografia: Lluís Brunet — lluisbrunet.cat).
Els setanta-dos diputats independentistes volen per damunt de tot la independència de Catalunya. N’estic més que convençut. N’estic segur. A més, saben que hi ha dipositades més de dos milions d’esperances a les seves mans. I als seus caps. No hi ha ni un dels setanta-dos diputats que si pogués no pitjaria un botó perquè la independència fos una realitat. D’aquests setanta-dos diputats, n’hi ha de moltes menes. N’hi ha que fa quatre dies que es miraven l’independentisme per damunt l’espatlla. N’hi ha que eren independentistes quan ser independentista era una excepció. N’hi ha que volen la independència per a fer un país semblant a Dinamarca. N’hi ha que volen fer un país que encara no ha vist mai ningú. N’hi ha que tenen per prioritat la recuperació del control públic de tots els serveis. N’hi ha que pensen que cal una administració tan prima com sigui possible.
Tots pensen en el benestar de la gent. Tots volen el millor per a tothom. D’això també n’estic convençut. Cap dels setanta-dos diputats no és al parlament per a fer-se ric, ni per interessos opacs. Tots tenen raons. Ningú no té la veritat. Tots hi arriben carregats d’arguments. Tots tenen les seves veritats.
Si els deu de la CUP no són una peça homogènia, encara ho són menys els seixanta-dos de Junts pel Sí, que provenen de quatre o cinc partits diferents. També hi ha molts independents, que no responen a les consignes ni a les instruccions d’un partit. Les tradicions polítiques d’uns i altres són ben diferents. Les edats, també.
Tot això, encara que en moments com l’actual ho puguem percebre com una dificultat, és la gran riquesa de l’independentisme. De fet, és la raó que l’ha fet majoritari. Potser és cert que la diversitat afegeix complexitat a la presa de decisions. Però també les enriqueix.
Aquestes setmanes d’incertesa he vist com unes quantes vegades es feia la comparació de la CUP amb l’esquerra abertzale. Es parlava de quan l’esquerra abertzale –representada en aquell moment per Sozialista Abertzaleak– va decidir de facilitar l’aprovació del pla Ibarretxe amb tres vots del seu grup (sis diputats). L’esquerra abertzale s’oposava frontalment a aquell pla, però va acceptar que la majoria sobiranista era del PNB i que havia de permetre-li de provar-ho.
Per això mateix que explicava ara, la comparació no crec que serveixi per a l’ocasió que ens preocupa. En aquell moment, l’esquerra abertzale facilitava que reeixís un pla que no era el seu. No estava lligada ni compromesa amb aquella proposta política. Per tant, era molt més senzill de cedir tres diputats i deixar fer. En el nostre cas, la CUP sí que comparteix el pla. I n’és tan responsable com qualsevol. La CUP no es pot desentendre d’allò que passi amb els seus vots. Si el pla Ibarretxe fracassava –com va passar–, l’esquerra abertzale no hi tenia cap responsabilitat. Tan sols havien facilitat que el president pogués anar a Madrid a intentar-ho.
Aquí no és aquest, l’esquema. La independència és responsabilitat de tots i cadascun dels setanta-dos diputats. És un pla compartit. I, per tant, és lògic que les decisions es prenguin conjuntament. La comparació no és vàlida.
Aquí cal que hi hagi entesa; no un cop de mà dels uns als altres. No es tracta de fer cap favor. Com he dit en ocasions anteriors, crec que s’ha d’arribar a l’entesa respectant les proporcions de la força democràtica de cadascú. No pot ser que els qui tenen menys vots imposin totes les seves condicions als qui en tenen més. Encara que pensin que ho fan pel bé del país. Fins i tot encara que estiguin convençuts que la raó els fa costat, cal respectar la paraula del poble expressada amb claredat el 27 de setembre.
Perquè crec en el sentit democràtic dels setanta-dos diputats i els partits que representen; perquè crec que la diversitat és una riquesa i no un problema; perquè crec que tots pensen més en el país que en els partits; perquè estic convençut que saben que el pes de la història reposa damunt les seves espatlles; perquè sé que tots tenen al cap la gent més vulnerable i més castigada del nostre país; per tot això em resisteixo a pensar que espatllaran aquesta oportunitat històrica i es resignaran a ser els responsables d’una nova derrota. Amb flexibilitat, generositat, intel·ligència i caràcter, hi haurà acord i continuarem caminant.