Divendres passat, el Matí de Catalunya Ràdio, dirigit per Mònica Terribas, va organitzar un cara a cara entre el fotoperiodista Jordi Borràs i Josep Alsina. La trobada es va presentar com una oportunitat per dialogar
sobre l’extrema dreta en el context d’un mitjà que actua com a servei
públic. No obstant això, a la pràctica el que el programa va fer va ser
donar veu a una persona (Alsina) que se situa —i les proves que ell
presentava com a exculpatòries ho deixaven ben clar— en l’àmbit del
revisionisme i negacionisme històric més descarat. El que el programa va
aconseguir va ser donar veu, durant quaranta minuts, a una ideologia
que, disfressada d’historicisme crític i d’academicisme, és una de les
baules principals del neonazisme des de fa seixanta-cinc anys.
Jordi Borràs deixa en evidència Josep Alsina al Matí de Catalunya Ràdio
El negacionisme té la seva primera figura en Paul Rassinier, que al
principi dels anys 50 qüestiona el testimoni de molts supervivents de la
Xoà. Més endavant, aquesta teoria va anar mutant des d’una negació
absoluta dels crims nazis, passant per una relativització de les xifres,
fins a una equiparació (la mateixa que fa servir Alsina durant el
programa) amb altres genocidis. Així, doncs, la Xoà acaba diluïda en el
magma pornogràfic dels genocidis que hi ha hagut fins ara. La polèmica
no és pas nova: H. E. Barnes, A. J. App, A. Butz i l’Institute for
Historical Review en són referents als EUA; David Irving i Robert
Faurrisson, a Europa. La perversió d’aquest darrer punt de l’evolució
negacionista és especialment greu des del moment en què satisfà
l’extrema dreta i gran part de l’esquerra, i acaba (com torna a
demostrar Alsina en una intervenció) transformant el jueu en botxí i el
palestí en víctima, en una visió interessada del conflicte
àrabo-israelià. Cal tenir en compte, però, que la banalització de la Xoà
no parteix únicament de l’intent d’eliminar-ne la singularitat, sinó
que el mercat també hi ha tingut molt a veure gràcies a una
sobreexposició farcida de tòpics i buida que ha acabat convertint aquest
fet històric en un gènere literari i cinematogràfic més.
Tornem al programa. Donar veu a neonazis disfressats d’historiadors
(Alsina ha estat professor de secundària, cosa que em sembla un
escàndol) en legitima, es vulgui o no, el pensament. El que aquesta mena
de gent persegueix desesperadament és que la seva veu compti com una
més dins del context mediàtic actual. Però cal tenir en compte que tot i
que volen utilitzar les vies que una democràcia (fins i tot tan
defectuosa com la nostra) els ofereix, no dubtarien ni un segon a
imposar el seu totalitarisme si assolissin el poder. Ras i curt, el
diàleg no pot ser un dogma. Fer-los participar en un debat públic és
caure en la seva trampa: només de ser-hi ja han guanyat. Alsina ja havia
guanyat seient a la mateixa taula que Borràs, tant se val si aquest,
després, el va deixar en evidència. Compareu els tristos megàfons i
crits de les seves concentracions i congressos amb la
possibilitat de tenir el micròfon de Catalunya Ràdio al davant. Malgrat
la dignitat, fermesa, contundència i dosi infinita de paciència que va
mostrar Jordi Borràs durant el programa, ell mateix va acabar
manifestant que no s’ha de donar veu a gent com Alsina. Mònica Terribas
(que es va felicitar perquè el programa havia permès parlar d’idees) n’hauria d’haver pres nota, d’aquesta conclusió. Llàstima que el mal ja estava fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada