Assistim, mig perplexos mig assentint amb el cap com aquell qui ja ho veia venir, als últims espeternecs d’un projecte fracassat. D’ací a uns quants anys es dirà que el van matar perquè era seu. Es comporta com una fera mal ferida. Colpeja l’aire i esbufega. Devasta sense mirar. Té els ulls inflats d’una ira que no el deixa pensar. Brama, xiscla, gemega, rugeix… Els seus esgarips tallen la respiració cada nit i cada matinada. És el final d’una era. D’un domini. D’una obsessió. Espanya es contorç entumida davant una fi que s’havia promès que mai no s’esdevindria.
Són intransigents i cabuts, els governants de l’Espanya dels últims quaranta anys. Però no són rucs. Els guanya més una indigesta herència imperial que no la seva capacitació tècnica. La fumera d’imperi fallit els emboira el pensament. Dotze homes que venien de veure torturar uns toros van tombar un estatut referendat per tot un poble, en una sala de reunions, nocturna, plena de fum i cendra. Van canviar un rei vell i decrèpit que matava elefants sedats i que es trencava ossos en aventures nocturnes per un nou monarca que porta el nom del més sàdic enemic dels catalans.
Cada nova passa que fan les institucions catalanes és atacada com si fos una ofensa o una provocació. I creix la follia de la fera. I colpeja i brama. Les eleccions de fa un mes van certificar una majoria social independentista. El parlament constituït dilluns va certificat una majoria democràtica independentista. La declaració que aprovarà el parlament d’ací a pocs dies certificarà una majoria institucional independentista. És el trajecte assenyalat per a fer camí en llibertat. I ells ho saben. I sabien que no podien autoritzar un referèndum perquè el resultat s’hauria hagut de complir. Sabien perfectament que el guanyaria l’independentisme. I s’hauria acabat tot.
Van preferir el camí costerut. Pensaven que ens estimbaríem en algun pas estret. Que ens dividiríem pel camí. Que la por ens faria restar al camp base. Es pensaven que ens coneixien. Però no. Es pensaven que havien aconseguit d’adormir l’ànima de poble. I no.
La seva idea és ara l’empastifada. Mirar de construir una imatge de país brut, indigne, ple de vici, amb corruptes a cada cantonada. Escorcollen la confiança dels ciutadans, no pas els despatxos de cap partit ni empresari ni ex-mandatari. Escorcollen la confiança de l’esquerra rupturista, no pas els espais del moviment llibertari. I per això, de matinada escorcollen el mòbil de molts periodistes perquè tinguin les càmeres preparades per a l’espectacle del dia.
Ens posen a prova. I caldrà veure si l’ànima de poble lliure resisteix o cedeix. Sabeu què? Demostraríem una gran força mental i democràtica si decidíssim de menystenir qualsevol acció dels òrgans jurídico-polítics espanyols (fiscalia, Tribunal Suprem, Audiència espanyola i Tribunal Constitucional). Si al pròxim escorcoll matinal hi anessin tan sols els seus mitjans còmplices, potser s’ho repensarien. Si en lloc d’anar-hi cent fotògrafs hi anessin mil ciutadans a cridar ‘Fora la justícia espanyola!’, entendrien que provoquen la reacció contrària d’aquella que cerquen.
Algú pot dir que defenso la impunitat dels corruptes. I res no serà una mentida més grossa que aquesta. He escrit del dret i del revés que el procés cap a la independència no té sentit si no és un procés higiènic per a establir nous mecanismes i noves formes de fer política que allunyin tant com es pugui els lladres i els mafiosos de les institucions democràtiques.
Però no tinc cap mania d’afirmar que l’escombra no la passaran des de Madrid. No l’han passada aquests quaranta anys i no ho faran ara. Si passen res, no en dubteu, és un rasclet. I és que no volen fer net, volen embrutar i escampar merda. L’escombra l’hem de passar nosaltres. I després, aigua a pressió. I després, lleixiu per a desinfectar. Anem per feina a construir les nostres institucions de justícia i que es posin a treballar amb celeritat. La cosa ha de quedar neta com una patena.
Anem per feina. No hi haurà independència política si no hi ha primer independència mental. No ens deixem desmoralitzar. Que tornin els somriures. Confiança en els qui fins ara no han fallat. I pas ferm.