Una de les polèmiques més intenses de la passada campanya electoral la va protagonitzar Xavier Garcia Albiol. Recordaran que el candidat del PP se’n va anar a Madrid a capitalitzar l’aprovació de la reforma del Tribunal Constitucional, per endurir les seues funcions. I no se li va ocórrer una altra cosa que resumir el que havia passat amb una frase tan  poc elaborada com directa i comprensible: ’s’ha acabat la broma’ va dir. La llàstima per a ell és que s’equivocava. No s’ha acabat en absolut ‘la broma’ i en aquesta històrica sessió parlamentària de la qual n’hem estat testimonis avui tot ha quedat ben clar. Propose tres apunts urgents al respecte.
–Primer apunt: l’independentisme mana. I aquest és un canvi històric. Carme Forcadell és la presidenta del parlament només tres anys després del seu discurs allà mateix com a convidada, el dia de la històrica manifestació de l’11 de setembre de 2012. I tres anys després pot acabar el seu discurs de proclamació amb un visca a la república catalana que deu haver retronat, i de quina manera, a Madrid. Després de les eleccions alguna gent ha intentat per tots els mitjans negar el resultat de les urnes però la realitat és tossuda i més val que comencen a acostumar-se. L’independentisme ja té al seu abast tots els ressorts legals necessaris per a fer la independència i les fantasies es queden en això. (Sobre Carme Forcadell i el que significa en parle més a bastament al meu editorial publicat aquest matí.)
-Segon apunt: ha caigut el cinturó de ferro. Des del mateix moment que es van saber els resultats electorals es van activar tres maniobres per a impedir que el resultat de les urnes es traslladés a la realitat política: l’atac als líders, l’exageració de les diferències internes i l’obsessió per dir que aquest no és un parlament legítim que representa tothom. Molt activament, especialment des de Ciutadans i el PP, s’ha intentat aquestes setmanes una maniobra consistent en negar que el parlament actual represente tothom. La maniobra era dir que aquest és un parlament no democràtic perquè només serveix als independentistes. I el perill greu en aquest sentit era que sistemàticament i en tot hi haguera els 72 vots independentistes contra contra els 63 altres. Alguns parlaven fins i tot de construir un bel·licós ‘cinturó de ferro contra l’independentisme’ que hauria d’haver agrupat des del PP fins a Catalunya Sí que es Pot. Però en això també han fracassat. Carme Forcadell ha estat escollida presidenta amb 77 vots —cinc més dels que sumen Junts pel Sí i la CUP. I aquesta és, segurament, la dada clau de la jornada. Han estat cinc diputats de Catalunya Sí que es Pot els qui han votat Forcadell, evitant d’aquesta manera l’aparició del front anti-independentista. Ho han fet com un gest de grup, conscient, complementat també amb el seu suport a Ciutadans a la mesa. Però cal remarcar que aquest és un gest que té un valor enorme. Ells han votat pel pluralisme i contra els fronts però el cert és que en fer-ho han trencat l’únic front que es plantejava de debò, el front que amenaçava el desenvolupament normal de la legislatura.
-i Tercer apunt. Això mateix que ha passat reclama generositat. El nou parlament només podrà complir les funcions històriques que està cridat a tenir si és capaç de ser generós. Generositat en primer lloc amb tots aquells que estan disposats a explorar les noves vies que s’obren al davant. Junts pel Sí ha de ser especialment generosa amb la CUP però també ho ha de ser amb Catalunya Sí que es Pot o com a mínim amb aquella part de Catalunya Sí que es Pot que ha demostrat avui que no està segrestada pel nou nacionalisme espanyol. Ara bé, també la CUP ho ha de ser. Per aportar l’estabilitat necessària en el tram de camí que serà comú i per fortificar aquesta conquesta democràtica que avui s’ha expressat al parc de la Ciutadella. Els anticapitalistes han de saber quan les seues obsessions serveixen a l’adversari més que no als ciutadans que els han votat. I tots dos grups han d’aprofitar les circumstàncies per a eixamplar encara més el perímetre d’aquells qui estan per una república catalana lliure. El gir evident els últims dies d’una part de Catalunya Sí que es Pot ha de ser acompanyat i agraït com mereix, sense fer càlculs mesquins. Perquè en definitiva el que importa, i això és el que ha quedat clar en aquesta primera sessió, és que avui a Catalunya hi ha una majoria política legal, indiscutible i més que suficient per a tirar endavant el procés d’autodeterminació. I aquesta notícia fa dècades, si no segles, que l’estàvem esperant.