En democràcia hi ha un seguit de regles que en marquen els límits del funcionament. Una, la més sagrada, és que cada persona té un sol vot i el pot fer servir com vulga per a crear un govern i un parlament que responga a les seues aspiracions. El complement evident d’aquesta regla és que la minoria accepta sempre que el govern i el parlament el conformen la majoria.
En una democràcia normal, hi ha ocasions en què les regles es compliquen i no hi ha manera, per exemple, d’arribar a cap acord per a formar un govern i una majoria estables. Això implica només que cal anar fent eleccions fins que es troben les condicions adequades.
Però en una democràcia hi ha una cosa que no passa mai: que l’estat es dedique a impedir o dificultar el vot dels ciutadans, a delimitar què poden votar i què no poden votar i sobretot a fer servir les eines que té a l’abast per a sabotar la decisió de les urnes.
El 27-S els ciutadans de Catalunya vam decidir. Vam adjudicar 72 escons a dues forces polítiques que es presentaven a les eleccions amb un programa de proclamació d’una república catalana independent a curt termini. Guanyades les eleccions, per complir aquest programa només cal formar un govern que l’execute. I aquest govern només pot constituir-se, tal com ha quedat l’aritmètica parlamentària, si tots dos grups es posen d’acord.
Aquest és el punt exacte on ens trobem perduts ara mateix i aquest és, per tant, el lloc on hem d’entendre què passa.
Només hi ha dues possibilitats. O Junts pel Sí i la CUP es posen d’acord i hi ha govern i suport parlamentari per a acomplir allò que va votar la població o no es posen d’acord i no n’hi ha. Si no es posen d’acord no és cap drama, però sí una gran frustració: oportunitat perduda, fracàs polític, noves eleccions el 6 de març. No és la millor opció, però en tot cas permetrà que els ciutadans tinguem l’oportunitat de reconfigurar la partida, i canviar els escons que té ara cada grup.
Ara, abans d’acceptar aquesta opció com una opció inevitable crec, respectuosament, que tenim el dret de fer-nos una altra pregunta: Junts pel Sí i la CUP no es posen d’acord perquè entre ells no poden posar-s’hi amb plena llibertat i sense cap pressió exterior o bé cedeixen, l’un o tots dos, a les pressions antidemocràtiques que l’estat ha activat? Al colp d’estat planificat que es va engegar la nit del 27-S mateix?
L’evidència és molt difícil de rebatre. Vista la derrota a les urnes i arran de la imminència del trencament del marc legal, a l’estat només li queda el recurs de fer sabotatge a qualsevol possible acord entre Junts pel Sí i la CUP i alterar compulsivament la normalitat política. A veure si poden impedir que hi haja govern. Avui detinc els Pujol, demà els anarquistes, demà passat faré allò altre, ara acuse Forcadell de ser la presidenta de l’odi o amenace d’eliminar l’autonomia a la força. Per exemple.
I si unes negociacions per a formar govern sempre són complexes, imagineu-vos-les en un context com aquest. En un context en què l’estat ha decidit que no hi hauria ni una sola reunió, ni un sol pas endavant dels independentistes, que no vaja acompanyat, precedit o seguit d’un escàndol. Ahir, per exemple, molta gent es preguntava per què contra els anarquistes el jutge enviava mossos i no guàrdies civils, com havia enviat als Pujol. Doncs la resposta, de tan evident que és, no caldria ni dir-la…
Res no és fàcil i tots hem d’entendre les complicacions de tots, però l’anècdota és una demostració més del punt on som. Els 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP són els qui tenen la clau de tot i ells haurien de saber si encaren aquesta negociació de manera immaculada, com si negociassen un govern normal, sense la interferència de ningú, amb plena llibertat de moviments i amb un estat neutral que té l’única preocupació de complir el deure expressat pels ciutadans a les urnes, o bé si l’encaren conscients que hi ha un colp d’estat en curs per a impedir la formació del govern que ha de portar Catalunya a la independència.
Si creuen realment la primera cosa, o siga que l’estat no fa cap trampa per a originar la situació i que les detencions d’ahir no tenen res a veure amb un intent de provocar això que ha passat, aleshores ho entenc i no hi tinc res a dir. Accepte completament la seua indignació i m’hi sume. Seria gravíssim que el govern hagués fet això. Però si creuen, tenen pistes o sospiten que això que passa és la segona cosa i que algú mou a posta els fils més delicats per fer encallar el diàleg, aleshores crec que som nosaltres els qui tenim el dret de preguntar-nos què caram fa la CUP dificultant la possibilitat de formar el govern de la independència per culpa d’un incident programat precisament per aconseguir que facen això.

(PS. Evidentment que no serà fàcil de saber què ha passat de debò i en concret si els mossos han actuat perquè han volgut o a les ordres de l’Audiència espanyola. A VilaWeb intentem i intentarem saber-ho de totes passades. Però de moment sabem que el govern afirma que el mossos han actuat sota el comandament del jutge, com a policia judicial, i això mateix —i aquesta dada és molt important— afirma el primer comunicat de la CUP. A banda que, com és molt fàcil d’entendre, no és senzill de trobar cap lògica política que explique quina raó tindria el govern per a fer això.
Si ara la CUP té proves que això no ha estat així i pot afirmar amb rotunditat que el govern ha fet aquesta operació només perquè ha volgut, de manera insensata i sense valorar que això feia perillar les negociacions, aleshores crec que seria molt convenient per a tots que aquestes proves es fessen tan públiques com fos possible i raonable. A causa de la importància dels fets i per tal que tots puguem situar-nos equànimement en la realitat política del país, reclamant així les responsabilitats del cas i les explicacions a qui corresponga realment.)