- Editorial
- Vicent Partal
Ahir ens vam despertar, literalment, amb l’enèsim xou policíac,
però també amb la plasmació al parlament de l’acord entre Junts pel Sí i
la CUP per a començar la secessió. Un acord que inclou una clàusula
determinant i definitiva: no es reconeixerà la legalitat del Tribunal
Constitucional espanyol a Catalunya. És un punt que caldrà veure com es
fa realitat però, a diferència de declaracions anteriors, aquesta vegada
parlem d’una ordre concreta i que obliga. És un canvi gros i cal
apuntar-lo. Potser per això mateix Rajoy va reaccionar immediatament,
mentre en un altre jutjat activaven la segona ronda policíaca del dia.
El president del govern espanyol va parlar amb Pedro Sánchez i va
comparèixer per fer una declaració trista en la forma però nova per la
velocitat i pel protagonisme implícit que significava.
Això que vam viure ahir, si em permeteu el símil, va ser un gran combat de boxa. Jo no sóc ni partidari ni afeccionat a aquest esport, però sóc capaç de reconèixer que als rings passa una cosa notable, que és que tu tens permís legal per a pegar de debò el teu contrincant, però ell també en té per a pegar-te a tu.
I ahir, certament, el bescanvi de colps va ser dur. Inaudit. Un combat sense càlculs ni estalvis. Segurament, en un altre moment històric, una operació tan espectacular mediàticament com ha estat l’assalt de la casa de Jordi Pujol hauria frenat unes hores o uns dies, per inoportuna, la presentació de la proposta de Junts pel Sí i la CUP. Però ahir, i això és un senyal magnífic, la prudència ja no es va imposar i el ring es va veure diferent. Si fins ara sabíem per experiència pròpia que l’estat sempre està disposat a pegar, anotem el canvi: ara nosaltres sembla que pegarem tant com ells.
Als Estats Units dels anys seixanta, Malcolm X i Cassius Clay, o siga Muhammad Alí, van establir un paral·lelisme intel·lectualment molt creatiu entre la boxa i la política; de fet, entre la boxa i el procés d’alliberament dels afroamericans, en alguns sentits comparable amb això que passa avui a Catalunya. Malcolm X parlava de política, de com alliberar el seu poble, però feia servir l’enorme popularitat, el geni esportiu i la rebel·lió cívica d’Alí per explicar i demostrar als seus conciutadans què calia fer si volien guanyar i com calia plantar cara a l’opressió.
Aquell joc de cames extraordinari d’Alí, la serenitat amb què provocava els colps a l’aire del contrari, la determinació de guanyar, la seua poderosa resistència mental, la fe en les pròpies forces van ser transformats més enllà dels esports en actituds polítiques capaces d’elevar el nivell de la confrontació i d’empènyer contra les cordes l’estat més poderós del món.
Mireu-vos-ho des d’aquesta perspectiva, des d’aquell exemple, i em sembla que s’entén tot. El 9-N el nostre colp fou demolidor. Tant que Espanya es va quedar atordida i sense capacitat de reaccionar. Totes les amenaces que ens havia formulat van quedar en no res i tots nosaltres ho vam viure. Aquell dia milions de catalans vam desobeir les lleis espanyoles i vam esquivar uns colps a l’aire que no ens poden fer cap mal. Llevat dels tres encausaments a la desesperada contra Mas, Rigau i Ortega, la realitat és que Espanya no té manera humana de castigar el 9-N, com tampoc no en tindrà per a castigar la il·legalització del seu Tribunal Constitucional, aquesta que ens proposa ara la declaració del parlament.
La impotència del govern espanyol és ben manifesta. Nosaltres fem visible que ja no pot imposar les seues lleis. Ells ho saben i per això s’obliguen a mantenir el cap alt i a aparentar que hi ha combat. Però Espanya no pot amagar que camina visiblement feixuga pel ring, repartint els colps a tort i a dret, encegada per les venes enrogides dels ulls, incapaç de pensar fredament cap estratègia, confiada i obsedida només amb la força bruta dels seus quilos vells, d’aquells braços que ja no s’assemblen de res amb els que tenia.
Contra això, tenim la partida guanyada si sabem ballar entorn seu fins a marejar-la, flotant com voleiaven aquelles papallones que Alí tenia de referència al seu combat. Però, sobretot, els tenim derrotats si som capaços de clavar exactament els colps necessaris en el moment oportú, amb la contundència i concentració màximes. Que és això que em sembla que ahir –i ja tocava– Junts pel Sí i la CUP van començar a fer.
Això que vam viure ahir, si em permeteu el símil, va ser un gran combat de boxa. Jo no sóc ni partidari ni afeccionat a aquest esport, però sóc capaç de reconèixer que als rings passa una cosa notable, que és que tu tens permís legal per a pegar de debò el teu contrincant, però ell també en té per a pegar-te a tu.
I ahir, certament, el bescanvi de colps va ser dur. Inaudit. Un combat sense càlculs ni estalvis. Segurament, en un altre moment històric, una operació tan espectacular mediàticament com ha estat l’assalt de la casa de Jordi Pujol hauria frenat unes hores o uns dies, per inoportuna, la presentació de la proposta de Junts pel Sí i la CUP. Però ahir, i això és un senyal magnífic, la prudència ja no es va imposar i el ring es va veure diferent. Si fins ara sabíem per experiència pròpia que l’estat sempre està disposat a pegar, anotem el canvi: ara nosaltres sembla que pegarem tant com ells.
Als Estats Units dels anys seixanta, Malcolm X i Cassius Clay, o siga Muhammad Alí, van establir un paral·lelisme intel·lectualment molt creatiu entre la boxa i la política; de fet, entre la boxa i el procés d’alliberament dels afroamericans, en alguns sentits comparable amb això que passa avui a Catalunya. Malcolm X parlava de política, de com alliberar el seu poble, però feia servir l’enorme popularitat, el geni esportiu i la rebel·lió cívica d’Alí per explicar i demostrar als seus conciutadans què calia fer si volien guanyar i com calia plantar cara a l’opressió.
Aquell joc de cames extraordinari d’Alí, la serenitat amb què provocava els colps a l’aire del contrari, la determinació de guanyar, la seua poderosa resistència mental, la fe en les pròpies forces van ser transformats més enllà dels esports en actituds polítiques capaces d’elevar el nivell de la confrontació i d’empènyer contra les cordes l’estat més poderós del món.
Mireu-vos-ho des d’aquesta perspectiva, des d’aquell exemple, i em sembla que s’entén tot. El 9-N el nostre colp fou demolidor. Tant que Espanya es va quedar atordida i sense capacitat de reaccionar. Totes les amenaces que ens havia formulat van quedar en no res i tots nosaltres ho vam viure. Aquell dia milions de catalans vam desobeir les lleis espanyoles i vam esquivar uns colps a l’aire que no ens poden fer cap mal. Llevat dels tres encausaments a la desesperada contra Mas, Rigau i Ortega, la realitat és que Espanya no té manera humana de castigar el 9-N, com tampoc no en tindrà per a castigar la il·legalització del seu Tribunal Constitucional, aquesta que ens proposa ara la declaració del parlament.
La impotència del govern espanyol és ben manifesta. Nosaltres fem visible que ja no pot imposar les seues lleis. Ells ho saben i per això s’obliguen a mantenir el cap alt i a aparentar que hi ha combat. Però Espanya no pot amagar que camina visiblement feixuga pel ring, repartint els colps a tort i a dret, encegada per les venes enrogides dels ulls, incapaç de pensar fredament cap estratègia, confiada i obsedida només amb la força bruta dels seus quilos vells, d’aquells braços que ja no s’assemblen de res amb els que tenia.
Contra això, tenim la partida guanyada si sabem ballar entorn seu fins a marejar-la, flotant com voleiaven aquelles papallones que Alí tenia de referència al seu combat. Però, sobretot, els tenim derrotats si som capaços de clavar exactament els colps necessaris en el moment oportú, amb la contundència i concentració màximes. Que és això que em sembla que ahir –i ja tocava– Junts pel Sí i la CUP van començar a fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada