Per què als catalans ens agrada tant l’Astèrix?
/ 26.10.2015
NUVOL
Astèrix. El papir del Cèsar
Els lectors de les versions en català d’Astèrix som, com a mínim, un 15,62 % dels de l’edició en castellà. Així, de l’últim volum de l’heroi gal, El papir del Cèsar, s’ha fet un tiratge en català de 25.000 exemplars (0,25% dels parlants de la llengua catalana) mentre que de la castellana només 160.000 (0,0285% dels parlants d’aquesta llengua). Per tant, és evident l’èxit que els llibres d’Astèrix han tingut i tenen a Catalunya.
Als catalans ens agraden aquests còmics ja que són una metàfora de la nostra capacitat de resistència davant la voluntat d’imposar-nos –pel cap baix, des de fa 300 anys- uns nous models lingüístics, de dret civil, polítics, culturals, empresarials, comercials, musicals, literaris, de costums… Hem estat capaços de resistir aquest assetjament per terra, mar i aire gràcies a una tossuderia com la d’Idèfix (el gos de les idees fixes), a l’habilitat i la murrieria d’Astèrix, la ingenuïtat i la rauxa explosiva d’Obèlix i al seny i la intel·ligència emocional de Panoràmix.
De tota manera, per sort no hem disposat de cap poció màgica, ja que probablement ens l’hauríem venut ja fa segles, com hem malbaratat el paisatge de la costa amb el boom turístic (i, no només durant el franquisme, sinó posteriorment, amb els ajuntaments democràtics): pura especulació urbanística, el tema central de La Residència dels Déus. A diferència dels catalans, però, els gals no es venen el territori.
Cal remarcar, però, que tenim una estranya força de voluntat –potser aquesta és la nostra veritable poció màgica- que ens ha convertit davant de tot el món en una mena d’indomables: hem aportat a l’univers genis com Ramon Llull, Joanot Martorell, Salvador Dalí, Joan Miró, Pau Casals, Mercè Rodoreda, Josep Trueta, Miquel Barceló, Jaume Cabré…, hem organitzat les manifestacions polítiques més multitudinàries del planeta i, el dia de la nostra festa més singular, regalem roses i llibres.
Per tant, a l’univers som molt més que un satèl·lit; al món som més que una província d’Hispània; a Europa som alguna cosa més que una regió, i a l’Estat espanyol som molt més que una comunitat autònoma. Ara som una marca singular i, si som una marca reconeguda a les televisions mundials, ja podem dir que som una nació. I, potser, d’aquí a poc temps, serem un estat. Mentrestant, però, si no acabem de fer el pas, només som una tribu d’irreductibles.
Per tot això, el nou llibre d’Astèrix, El papir del Cèsar, de ben segur que agradarà molt als catalans ja que hi ha molts elements que tenen a veure amb la nostra realitat actual.
En primer lloc, aquest llibre comença amb un assessor polític, Menyspreus- inspirat en Jacques Séguéla, publicista i relacions públiques de Sarkozy- que recomana al Cèsar que elimini el capítol XXIV del seu llibre “Comentaris de la guerra de les Gàl·lies”, on es parla del seu fracàs per ocupar “tota” la Gàl·lia.
Dia rere dia, ens trobem que a Catalunya s’emeten informes falsos per part de la policia que es filtren a la premsa amb una clara intencionalitat política o, sorprenentment, s’avisa prèviament els mitjans de comunicació d’escorcolls judicials que poden facilitar als presumptes delinqüents la destrucció de les proves incriminatòries. L’últim capítol i el més rocambolesc episodi d’aquestes pràctiques és la doble traducció de la resposta de la comissió europea en relació al procés d’independència d’una regió europea o “comunidad autónoma”, segons la versió anglesa o la castellana.
El segon gran tema de l’últim llibre d’Astèrix és el paper de la premsa de la mà del periodista Fetspolèmix –alter ego de Julian Assange- que té com a objectiu posar de manifest el control i la manipulació informativa de l’imperi romà.
En El Papir del Cèsar també és tracten d’un manera molt divertida i original temes de gran actualitat, com l’afany d’aconseguir exclusives periodístiques, les bombes informatives, la pirateria de la informació, els vells i els nous canals de comunicació –com per exemple, un esquirol-guia que va dient “tuit, tuit”, l’afecció del poble per les prediccions esotèriques i, sobretot, quins han de ser els mecanismes més eficients per preservar la història, la memòria i la identitat de cara al futur. Tot això passa en uns entorns on cada vegada hi ha més presència de la tradició escrita romana en contraposició a l’ancestral boca-orella dels gals.
Aquest debat, traslladat al món actual, seria si hem de “conservar la història” mitjançant suport digitals i fotos només penjades a Instagram o si cal guardar el passat en algun suport físic que en garanteixi la supervivència, com recomanen els documentalistes.
En definitiva, serem capaços els catalans de preservar la nostra identitat davant dels nous exèrcits dels cèsars actuals? Serem capaços de conservar el cap fred i el cor calent i, en un món uniformitzat i regit per les lleis del mercat, d’oferir alguna cosa original i autèntica? Serem capaços, els catalans, de tenir un discurs propi en el purgatori de la globalització?
Esperem, doncs, que en el món global els catalans siguem tan genials com Juli Cèsar que, per explicar la terrible campanya contra el rei del Ponto, només va necessitar tres paraules per fer el primer i el més extraordinari eslògan de màrqueting polític i narratiu que ha passat a la història: “Veni, vidi, vinci”.
Economista, filòleg i professor de màrqueting de la Universitat de Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada