Avui el president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, rep Albert Rivera, de Ciutadans, i Pablo Iglesias, de Podem, per parlar de Catalunya. Després de rebre el líder de l’oposició, Pedro Sánchez. Sembla, doncs, que finalment han entès la gravetat del moment. Això és una cimera asimètrica, però una cimera al cap i a la fi. I cal entendre i suposar que el senyor Rajoy pretén trobar un acord dels quatre partits espanyols per a decidir com assumeixen la declaració d’independència de Catalunya.
Però els espanyols són mals negociadors. Ho han estat sempre i no ens pot sorprendre que ho continuen essent. Això que fan ara ho haurien d’haver fet fa almenys dos anys o tres i, sobretot, ho haurien d’haver fet d’una altra manera. Ara fan tard, perquè els ciutadans de Catalunya ja hem votat i ja hem generat un mandat democràtic que vincula els representants de Junts pel Sí i les CUP. Els nostres diputats, suposant que algú els faça cap oferta, ara ja no poden acceptar-la, perquè, siga quina siga, seria contradictòria amb el resultat de les eleccions.
I no és tan solament que hagen fet tard. És que demostren que no han entès res. Seriosament: quants diputats té Podem més que Esquerra Unida? Quants diputats té més Ciutadans que el PNB? I per quin motiu, doncs, el govern espanyol dissenya aquesta cimera deixant fora tots els partits que no són estrictament nacionalistes espanyols? Ni ara, enmig de la solemnitat del moment, no són capaços d’adonar-se com és d’insultant per a molts valencians, gallecs, navarresos o bascs que els aparten d’un debat central a l’estat? Amb el format triat per a aquesta ronda de converses confirmen de fet la persistència d’allò que crea el problema que diuen voler resoldre: que el supremacisme nacionalista espanyol els encega completament. Que menystenen els altres i els drets dels altres. Que no saben llegir la realitat que els envolta.
El disseny d’aquesta peculiar cimera apunta quina via triaran. Podem discreparà a partir d’un punt, però els altres tres partits faran pinya al voltant de les seues lleis i contra la democràcia. M’estranyaria molt equivocar-me en això. És veritat que han fet tard i que el marge de maniobra s’ha reduït pràcticament a res després del 27 de setembre. Però així i tot sorprèn tan poca capacitat d’obrir el focus i encarar el problema de veres.
Espanya, fins un mes enrere, tenia tres opcions per a resoldre el conflicte català. Podia optar per la repressió, podia pensar en alguna mena de diàleg que implicàs canvis reals i de fons o podia acceptar la derrota. La diferència entre haver pres qualsevol decisió aleshores i prendre-la ara és que ara ha perdut la iniciativa i que l’adopció de qualsevol d’aquestes opcions ja no li assegura res de res.
–La via de la repressió ja no és creïble. El 9-N milions de catalans vam inaugurar una legitimitat diferent contra la qual ells no han pogut fer res. La normalitat amb què el país va tornar a la feina el 10-N fou la pitjor notícia per a ells; i ara tots, ells i nosaltres, ja sabem què passarà si tiren per aquest camí. Passarà que no poden fer res més tret d’enviar-nos un tribunal que nosaltres desarticularem el primer dia perquè el considerarem il·legítim, des de la legalitat catalana. Partida guanyada. Partida guanyada perquè Espanya ja no té un exèrcit capaç d’imposar res a Catalunya per la força de les armes i, per tant, no pot fer front a aquest desafiament en condicions de superioritat.
–La via de la negociació ja no té sentit. Tenia sentit abans de votar el 27-S, però després ja no. Què volen que negociem? Ens presenten què ens presenten la proposta serà per força inferior a tot allò que nosaltres ja hem aconseguit. Per quin motiu, doncs, hem de molestar-nos ni tan sols a parlar-hi? Un derivació possible és que la mediació de la Unió Europea obligue a fer un referèndum vinculant i acordat sobre la independència en algun moment. Però si passàs això no seria una victòria d’Espanya, sinó una claudicació per a ells. Per mi, en qualsevol cas i perquè quede clar, cap inconvenient a fer-lo…
–I finalment no estan preparats per a assumir la via de la derrota. Una derrota sempre és una oportunitat, per més dolorosa i complicada d’assumir que siga. De la independència de Catalunya, podria eixir-ne una Espanya diferent, practicable i possible i això a nosaltres no ens hauria de resultar indiferent, especialment perquè una part molt substancial de la nostra nació continuarà dins Espanya en el moment de la independència del Principat. Però no hi confie gens ni mica. Ells no seran capaços de fer, per exemple, el sorprenent exercici que ha fet en vint anys el Canadà. Així que en tot cas ja ens encarregarem nosaltres de continuar la batalla a Vinaròs i a Fraga, a Ciutadella…
El resum és que a la taula de la Moncloa no hi ha cap carta guanyadora. L’enhorabona. I preparem-nos per a fer-ho anar tot ràpid i tot bé. Que com que no tenen cap carta guanyadora triaran aquella en què se senten més còmodes, que és la repressió. I aleshores, amb tan poc de gruix de gel per trencar com ens queda, ja es tractarà només d’aguantar el torcebraç unes quantes setmanes, potser uns quants dies. I demostrar-los allò que ja els vam fer tastar el 9-N, és a dir, que no hi tenen res a fer.