14.01.2019 21:50
El candidat del PP a la batllia de
Barcelona, Josep Bou, ha estat relacionat amb Fuerza Nueva durant la
transició, segons el periodista Jordi Borràs, que es basa en
documentació de l’arxiu Vinader. Com a resposta, Bou, al programa de TV3
‘FAQS’, ha titllat de delinqüent el periodista Xavier Vinader (mort el
2015) per mirar de desacreditar les informacions que el relacionen amb
el partit que va donar més mà d’obra a la violència parapolicíaca
feixista, connectada amb els cossos i forces de seguretat, que pretenien
la involució després de la mort del dictador.
Delinqüent, Vinader? Delinqüent, el periodista d’investigació que més valentament va descobrir i denunciar les trames d’extrema dreta i el terrorisme parapolicial de la transició? Delinqüent, un dels professionals que ho va arriscar tot, fins al punt de ser el primer periodista exiliat i pres de la democràcia espanyola per haver fet bé la seva feina i haver defensat el fràgil sistema democràtic d’aleshores?
No, Vinader continua guanyant batalles després d’haver mort. Seria impropi rebaixar-se a rebatre insults que només desqualifiquen qui els perboca. Ja sabem la cançó. És la de sempre. Vinader se la sabia millor que ningú. Fuerza Nueva i el seu entorn, en connexió amb els grups terroristes parapolicials espanyols, no tan sols el van insultar i amenaçar de mort. Va patir dos atemptats. El primer, amb una bomba a casa els seus pares a Sabadell, l’any 1975. I el segon, al seu pis de Barcelona l’any 1979, reivindicat per un fantasmal Batallón Catalano-español, capitanejat pel mercenari francès Jean-Pierre Chérid, vell col·laborador de la policia de franquista i un dels primers assassins a sou dels GAL.
A Vinader no li van enviar cap aprenent. A Jean-Pierre Chérid se’l relaciona també amb els crims de Montejurra, l’assassinat del dirigent d’ETA José Miguel Beñarán Ordeñana, ‘Argala’, i les principals accions del Batallón Vasco Español. Va morir destrossat el 1984, quan li va esclatar la bomba que manipulava i pretenia posar contra dirigents d’ETA a Biarritz.
Xavier Vinader va ser un dels objectius dels primers GAL, que van provar infructuosament de matar-lo i segrestar-lo. Ell podia haver estat una de les vint-i-set víctimes mortals dels GAL per haver denunciat l’embrió del terrorisme d’estat, és a dir, els orígens del grup. Ja ho vam explicar a fons en el documentari Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta.
Els delinqüents eren a Fuerza Nueva i a la judicatura espanyola
Sí que convé subratllar avui que aquests intents d’atemptat contra ell no van ser mai investigats per la policia ni la judicatura. Com tampoc no es van investigar mai les trames criminals impunes de l’extrema dreta parapolicial al País Basc que ell va destapar i denunciar públicament.
Aquells anys, els delinqüents policials i d’extrema dreta, entre els quals es comptaven nombrosos elements de Fuerza Nueva, tenien barra lliure. La policia i la justícia els emparaven. Bona part de la judicatura era d’extrema dreta. La policia franquista va continuar actuant en democràcia, i la cúpula judicial de la dictadura, el TOP (Tribunal de Orden Público), es va mantenir intacta després de la mort de Franco, transformant-se, i transvestint-se, en Audiència Nacional espanyola.
Els van canviar els noms i l’uniforme perquè continuessin actuant. La democràcia, gràcies a la llei d’amnistia, no els va inhabilitar ni va exigir-los responsabilitats per les seves actuacions al servei de la dictadura militar-falangista-opusdeista. L’estat espanyol va romandre intacte. I no hem d’oblidar que tota la trama es va mantenir gràcies als pactes immodèlics entre franquistes i antifranquistes.
Les cúpules dirigents de l’estat espanyol, incloses les pèrgoles col·laterals, com la de l’església nacionalcatòlica o la banca, van sobreviure alegrement i impunement a la mort del dictador. Com molt bé s’evidencia avui, per exemple, en casos com el dels benedictins del Valle de los Caídos. I en l’actitud de molts jutges.
El jutge Ricardo Varón Cobos, un cas definitiu de la trama
Un dels exemples més clars de la supervivència del llarg braç justicier i executor del franquisme en la transició és el del jutge ultradretà Ricardo Varón Cobos, titular del jutjat d’instrucció número 1 de Madrid de 1979 a 1986. El cas Yolanda González i el cas Xavier Vinader, entre més, van passar per les seves mans. La seva actuació en ambdues instruccions el delata i defineix nítidament la connexió delictiva que hi havia entre l’extrema dreta i la judicatura.
Un incís. Pot ser anecdòtic, però no és casual. Els insults a Xavier Vinader coincideixen amb el fet que hagi estat destruïda quatre vegades en dos mesos la placa d’un parc de Madrid que commemora la memòria de la jove Yolanda González, que l’1 de febrer de l’any 1980, a dinou anys, va ser assassinada per militants de Fuerza Nueva.
El crim de Yolanda González va ser reivindicat sota la bandera de conveniència del Batallón Vasco Español, però els autors del crim, jutjats i condemnats, eren militants de Fuerza Nueva. Ho explico tot en detall al llibre El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta (Pòrtic), recentment editat en castellà a Durango per l’editorial Hincapié.
Emilio Hellín, Ignacio Abad, José Ricardo Prieto Prieto i Félix Pérez Ajero, eren, respectivament, cap de Seguretat, cap de Nucli, secretari i subcap de districte de Fuerza Nueva. També hi va estar implicat l’agent de la policia espanyola Juan Carlos Rodas i David Martínez Loza, presumpte instigador de l’operació, ex-guàrdia civil, cap estatal de Seguretat del partit, i persona molt propera a Blas Piñar.
Fuerza Nueva, tot i reconèixer la militància dels implicats, va dir que no es podia ‘fer responsable de la presumpta acció personal comesa pels seus afiliats ni pot tampoc ser considerada com a instigadora d’un fet absolutament aliè a la seva acció política, reprovable a tots els efectes’. L’advocat defensor de Martínez Loza va ser el gendre de Blas Piñar, Fernando Muñoz.
La investigació policial va descobrir un considerable arsenal d’armes i explosius amagats en diversos pisos francs de Madrid, a més de documentació falsa, un factor important per a conèixer la infrastructura i capacitat de foc dels mal anomenats ‘escamots incontrolats’.
Doncs bé, tot i això, la intervenció del jutge instructor va ser absolutament partidista.
Varón Cobos no va processar Martínez Loza, cap de seguretat de FN, malgrat l’ascendència com a superior jeràrquic i els vincles personals que tenia amb els autors materials del crim, que, a més a més, en el processament l’havien assenyalat com a instigador del segrest i assassinat de la noia. No obstant això, un any després, l’Audiència espanyola, en contra del criteri de Varón Cobos, ho va rectificar i va processar el dirigent ultra per inducció a la coacció i per omissió de comunicar a l’autoritat la comissió d’un delicte contra la vida.
‘Com que no em van poder matar, em van condemnar a la mort civil’
Per contra, un mes més tard, el 20 de març de 1980, el jutge Varón Cobos no va dubtar a l’hora d’ordenar la cerca i captura de Xavier Vinader i Francisco Ros Frutos per ‘inducció a l’assassinat’, i decretar-ne ‘la presó provisional incondicional incomunicada’. Va ordenar a la policia que el detingués i el posés a disposició del jutjat per a l’ingrés a presó, sense que hi hagués relació de causa-efecte entre ells i dos assassinats d’ETA a Barakaldo: Jesús García i Alfredo Ramos.
Xavier Vinader havia publicat tres reportatges d’investigació a Interviú en què denunciava, amb noms i cognoms, el funcionament i l’estructura de les trames parapolicials al País Basc. Més tard, ETA va matar dos coneguts ultres de Barakaldo, els noms dels quals apareixien als reportatges, juntament amb vint o trenta noms més de persones, dipòsits d’armes i llocs de trobada.
Ricardo Varón Cobos va acusar Vinader i el policia confident Ros Frutos de col·laboració amb banda armada i d’inducció a l’assassinat, com si ETA decidís les seves accions després de llegir la premsa.
Abans de decretar l’ingrés a presó, el jutge comentà a Vinader: ‘Miri, no s’ho prengui malament. No és res personal. Passa que vostè s’ha convertit en l’exponent d’una determinada manera de fer periodisme que va arribant massa lluny. I hem de donar un escarment.’ En el fons, volia dir: com que fa tan bé la seva feina en defensa dels drets i les llibertats democràtiques, el retirem de la circulació i el castiguem per donar exemple a tots els qui vulguin seguir aquest camí.
Xavier Vinader va denunciar l’embrió del terrorisme d’estat en democràcia. Per això va patir exili i presó. Quinze anys més tard, la justícia i la història li van donar la raó.
Però val a dir, i subratllar en vermell, una cosa que diu ben poc d’aquesta societat. Després, Vinader va anar patint una marginalització progressiva com a professional dels mitjans de comunicació. A Espanya i a Catalunya. Aquí, tret de la revista El Temps de l’època d’Assumpció Maresma, on Vinader va dirigir un equip d’investigació, i altres col·laboracions esporàdiques, el pujolisme, amb tots els seus tentacles autoritaris al país i als mitjans, va preferir de tenir-lo de mestre de policies que no pas de periodistes en el dia a dia de l’ofici a les redaccions. ‘Com que no em van poder matar’, deia, ‘em van condemnar a una mort civil’.
L’escàndol Bardellino, l’esclat de la corrupció de Varón Cobos
Ricardo Varón Cobos també va prendre decisions judicials en favor d’altres elements destacats de l’extrema dreta com Ricardo Sáenz de Ynestrillas.
El 1984, el jutge ultra va ser processat per prevaricació i separat de la carrera judicial per haver facilitat la fuga del capo de la Camorra, Antonio Bardellino, decretant irregularment la seva llibertat sota fiança. No obstant això, el 1988, va reprendre possessió del càrrec i, a la vegada, va cobrar els quinze milions de pessetes que havia deixat de percebre durant la seva suspensió.
Delinqüent, Vinader? Delinqüent, el periodista d’investigació que més valentament va descobrir i denunciar les trames d’extrema dreta i el terrorisme parapolicial de la transició? Delinqüent, un dels professionals que ho va arriscar tot, fins al punt de ser el primer periodista exiliat i pres de la democràcia espanyola per haver fet bé la seva feina i haver defensat el fràgil sistema democràtic d’aleshores?
No, Vinader continua guanyant batalles després d’haver mort. Seria impropi rebaixar-se a rebatre insults que només desqualifiquen qui els perboca. Ja sabem la cançó. És la de sempre. Vinader se la sabia millor que ningú. Fuerza Nueva i el seu entorn, en connexió amb els grups terroristes parapolicials espanyols, no tan sols el van insultar i amenaçar de mort. Va patir dos atemptats. El primer, amb una bomba a casa els seus pares a Sabadell, l’any 1975. I el segon, al seu pis de Barcelona l’any 1979, reivindicat per un fantasmal Batallón Catalano-español, capitanejat pel mercenari francès Jean-Pierre Chérid, vell col·laborador de la policia de franquista i un dels primers assassins a sou dels GAL.
A Vinader no li van enviar cap aprenent. A Jean-Pierre Chérid se’l relaciona també amb els crims de Montejurra, l’assassinat del dirigent d’ETA José Miguel Beñarán Ordeñana, ‘Argala’, i les principals accions del Batallón Vasco Español. Va morir destrossat el 1984, quan li va esclatar la bomba que manipulava i pretenia posar contra dirigents d’ETA a Biarritz.
Xavier Vinader va ser un dels objectius dels primers GAL, que van provar infructuosament de matar-lo i segrestar-lo. Ell podia haver estat una de les vint-i-set víctimes mortals dels GAL per haver denunciat l’embrió del terrorisme d’estat, és a dir, els orígens del grup. Ja ho vam explicar a fons en el documentari Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta.
Els delinqüents eren a Fuerza Nueva i a la judicatura espanyola
Sí que convé subratllar avui que aquests intents d’atemptat contra ell no van ser mai investigats per la policia ni la judicatura. Com tampoc no es van investigar mai les trames criminals impunes de l’extrema dreta parapolicial al País Basc que ell va destapar i denunciar públicament.
Aquells anys, els delinqüents policials i d’extrema dreta, entre els quals es comptaven nombrosos elements de Fuerza Nueva, tenien barra lliure. La policia i la justícia els emparaven. Bona part de la judicatura era d’extrema dreta. La policia franquista va continuar actuant en democràcia, i la cúpula judicial de la dictadura, el TOP (Tribunal de Orden Público), es va mantenir intacta després de la mort de Franco, transformant-se, i transvestint-se, en Audiència Nacional espanyola.
Els van canviar els noms i l’uniforme perquè continuessin actuant. La democràcia, gràcies a la llei d’amnistia, no els va inhabilitar ni va exigir-los responsabilitats per les seves actuacions al servei de la dictadura militar-falangista-opusdeista. L’estat espanyol va romandre intacte. I no hem d’oblidar que tota la trama es va mantenir gràcies als pactes immodèlics entre franquistes i antifranquistes.
Les cúpules dirigents de l’estat espanyol, incloses les pèrgoles col·laterals, com la de l’església nacionalcatòlica o la banca, van sobreviure alegrement i impunement a la mort del dictador. Com molt bé s’evidencia avui, per exemple, en casos com el dels benedictins del Valle de los Caídos. I en l’actitud de molts jutges.
El jutge Ricardo Varón Cobos, un cas definitiu de la trama
Un dels exemples més clars de la supervivència del llarg braç justicier i executor del franquisme en la transició és el del jutge ultradretà Ricardo Varón Cobos, titular del jutjat d’instrucció número 1 de Madrid de 1979 a 1986. El cas Yolanda González i el cas Xavier Vinader, entre més, van passar per les seves mans. La seva actuació en ambdues instruccions el delata i defineix nítidament la connexió delictiva que hi havia entre l’extrema dreta i la judicatura.
Un incís. Pot ser anecdòtic, però no és casual. Els insults a Xavier Vinader coincideixen amb el fet que hagi estat destruïda quatre vegades en dos mesos la placa d’un parc de Madrid que commemora la memòria de la jove Yolanda González, que l’1 de febrer de l’any 1980, a dinou anys, va ser assassinada per militants de Fuerza Nueva.
El crim de Yolanda González va ser reivindicat sota la bandera de conveniència del Batallón Vasco Español, però els autors del crim, jutjats i condemnats, eren militants de Fuerza Nueva. Ho explico tot en detall al llibre El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta (Pòrtic), recentment editat en castellà a Durango per l’editorial Hincapié.
Emilio Hellín, Ignacio Abad, José Ricardo Prieto Prieto i Félix Pérez Ajero, eren, respectivament, cap de Seguretat, cap de Nucli, secretari i subcap de districte de Fuerza Nueva. També hi va estar implicat l’agent de la policia espanyola Juan Carlos Rodas i David Martínez Loza, presumpte instigador de l’operació, ex-guàrdia civil, cap estatal de Seguretat del partit, i persona molt propera a Blas Piñar.
Fuerza Nueva, tot i reconèixer la militància dels implicats, va dir que no es podia ‘fer responsable de la presumpta acció personal comesa pels seus afiliats ni pot tampoc ser considerada com a instigadora d’un fet absolutament aliè a la seva acció política, reprovable a tots els efectes’. L’advocat defensor de Martínez Loza va ser el gendre de Blas Piñar, Fernando Muñoz.
La investigació policial va descobrir un considerable arsenal d’armes i explosius amagats en diversos pisos francs de Madrid, a més de documentació falsa, un factor important per a conèixer la infrastructura i capacitat de foc dels mal anomenats ‘escamots incontrolats’.
Doncs bé, tot i això, la intervenció del jutge instructor va ser absolutament partidista.
Varón Cobos no va processar Martínez Loza, cap de seguretat de FN, malgrat l’ascendència com a superior jeràrquic i els vincles personals que tenia amb els autors materials del crim, que, a més a més, en el processament l’havien assenyalat com a instigador del segrest i assassinat de la noia. No obstant això, un any després, l’Audiència espanyola, en contra del criteri de Varón Cobos, ho va rectificar i va processar el dirigent ultra per inducció a la coacció i per omissió de comunicar a l’autoritat la comissió d’un delicte contra la vida.
‘Com que no em van poder matar, em van condemnar a la mort civil’
Per contra, un mes més tard, el 20 de març de 1980, el jutge Varón Cobos no va dubtar a l’hora d’ordenar la cerca i captura de Xavier Vinader i Francisco Ros Frutos per ‘inducció a l’assassinat’, i decretar-ne ‘la presó provisional incondicional incomunicada’. Va ordenar a la policia que el detingués i el posés a disposició del jutjat per a l’ingrés a presó, sense que hi hagués relació de causa-efecte entre ells i dos assassinats d’ETA a Barakaldo: Jesús García i Alfredo Ramos.
Xavier Vinader havia publicat tres reportatges d’investigació a Interviú en què denunciava, amb noms i cognoms, el funcionament i l’estructura de les trames parapolicials al País Basc. Més tard, ETA va matar dos coneguts ultres de Barakaldo, els noms dels quals apareixien als reportatges, juntament amb vint o trenta noms més de persones, dipòsits d’armes i llocs de trobada.
Ricardo Varón Cobos va acusar Vinader i el policia confident Ros Frutos de col·laboració amb banda armada i d’inducció a l’assassinat, com si ETA decidís les seves accions després de llegir la premsa.
Abans de decretar l’ingrés a presó, el jutge comentà a Vinader: ‘Miri, no s’ho prengui malament. No és res personal. Passa que vostè s’ha convertit en l’exponent d’una determinada manera de fer periodisme que va arribant massa lluny. I hem de donar un escarment.’ En el fons, volia dir: com que fa tan bé la seva feina en defensa dels drets i les llibertats democràtiques, el retirem de la circulació i el castiguem per donar exemple a tots els qui vulguin seguir aquest camí.
Xavier Vinader va denunciar l’embrió del terrorisme d’estat en democràcia. Per això va patir exili i presó. Quinze anys més tard, la justícia i la història li van donar la raó.
Però val a dir, i subratllar en vermell, una cosa que diu ben poc d’aquesta societat. Després, Vinader va anar patint una marginalització progressiva com a professional dels mitjans de comunicació. A Espanya i a Catalunya. Aquí, tret de la revista El Temps de l’època d’Assumpció Maresma, on Vinader va dirigir un equip d’investigació, i altres col·laboracions esporàdiques, el pujolisme, amb tots els seus tentacles autoritaris al país i als mitjans, va preferir de tenir-lo de mestre de policies que no pas de periodistes en el dia a dia de l’ofici a les redaccions. ‘Com que no em van poder matar’, deia, ‘em van condemnar a una mort civil’.
L’escàndol Bardellino, l’esclat de la corrupció de Varón Cobos
Ricardo Varón Cobos també va prendre decisions judicials en favor d’altres elements destacats de l’extrema dreta com Ricardo Sáenz de Ynestrillas.
El 1984, el jutge ultra va ser processat per prevaricació i separat de la carrera judicial per haver facilitat la fuga del capo de la Camorra, Antonio Bardellino, decretant irregularment la seva llibertat sota fiança. No obstant això, el 1988, va reprendre possessió del càrrec i, a la vegada, va cobrar els quinze milions de pessetes que havia deixat de percebre durant la seva suspensió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada