L’extrema dreta: el grup més gran del Parlament Europeu?
La possible unió de tota la ultradreta faria d'aquest grup el més nombrós
La política europea és marcada de
fa temps per la sortida del Regne Unit de la UE. De moment, la
dificultat d’aconseguir el vist-i-plau de la Cambra dels Comuns ha fet
enquistar una situació que obre un futur incert per als britànics. Un sistema en crisi Tanmateix, la situació no és menys imprevisible per al conjunt
de la Unió Europea, tant per la incertesa del desenllaç del Brexit, com
pels mateixos problemes al seu si. Les institucions cada vegada són més
allunyades dels ciutadans i han perdut legitimitat, cosa que ha fet
créixer, elecció rere elecció, moviments euroescèptics com a resposta
d’aquest malestar. Aquests moviments són formacions principalment
d’extrema dreta i podrien ser el principal grup europeu a les eleccions
del maig.
Encara que sembla molt improbable
que qualsevol altre estat surti de la Unió Europea, la veritat és que,
electoralment, les mostres de malestar porten a un escenari cada vegada
més pròxim a una crisi sistèmica. Percentatge d’escons de 2014 i projecció d’Europe Elects per al 2019.
Les últimes projeccions estimen que caldria aplegar els partits que
han representat l’actual model polític i econòmic per assegurar una
majoria al parlament. És a dir, socialistes, populars i liberals. El
nombre de vots d’aquestes tres formacions s’estima en un només 51,6%,
una baixada considerable si tenim en ment que van assolir el 61% dels
vots el 2014 i el 72% el 2009.
Ara fa cinc anys, els dos grans grups, socialdemòcrates i populars,
ja van pactar la investidura. La necessitat d’aquesta nova aliança només
fa que consolidar un bloc polític i institucional de dos antics rivals.
No fa gaire temps semblava que populars i socialistes tenien polítiques
totalment contraposades.
Els grups situats més a l’esquerra dels socialistes (S&D),
l’Esquerra Unitària Europea-Esquerra Verda Nòrdica (GUE-NGL) i Els
Verds-Aliança Lliure Europea (G-EFA), mantenen un suport força similar
al d’ara fa cinc anys, del 14% d’escons entre tots dos grups a un 15%
dels diputats aquest 2019.
Ara, sí que trobem un augment de vots a l’extrema dreta,
principalment a l’Europa de les Nacions i les Llibertats, de la qual
formen part el Rassemblement National de Marine Le Pen (abans Front
National) i la Lliga Nord de Matteo Salvini. Tot i això, el suport vers
als altres grups de dretes també va a l’alça. Una nova aliança de l’extrema dreta A la dreta dels populars hi ha actualment tres formacions, però
podrien convertir-se en un de sol després de les eleccions del 26 de
maig. El primer és l’Europa de les Nacions i les Llibertats, mencionat
abans. És el més escorat a l’extrema dreta i també inclou el Partit per
la Llibertat (Països Baixos) o el Partit Liberal (Àustria). Tots aquests
partits podrien arribar a ser primera força en els seus països
respectius.
El segon era liderat per Nigel Farage, el dirigent de l’UKIP, que no
va voler formar part del grup de Le Pen perquè la trobava massa
extremista. La veritat és que una gran part d’aquest grup (17 diputats
de 41) van ser elegits per l’UKIP i ja no podran repetir la legislatura
perquè el Regne Unit abandonarà la Unió Europea. A més d’aquest
partit, hi són presents el Moviment Cinc Estels i Alternativa per a
Alemanya, que ha deixat clar que voldria que tots dos grups s’unissin.
Sense Farage, el valedor principal del grup i màxim responsable perquè
no s’unís amb Le Pen, sembla més que probable que a la següent
legislatura s’uniran.
Per últim, hi ha els Conservadors i Reformistes Europeus. D’ideologia
conservadora i euroescèptics, són molt diversos. Hi ha la Nova Aliança
Flamenca, el Partit Conservador britànic, que històricament havia estat
la força majoritària, i també forces estricament d’extrema dreta, com el
Partit Popular Danès i el Partit dels Finlandesos. Amb la partida dels
conservadors britànics arran del Brexit, la gran formació serà el partit
Llei i Justícia de Polònia, la segona força actualment, amb un total de
quinze eurodiputats. El següent partit seria l’alemany Reformadors
Liberal-Conservadors (una escissió moderada d’Alternativa per Alemanya),
de només cinc escons, que, a més, molt segurament no es presentarà al
maig. La ‘Primavera Europea’ de l’extrema dreta El 10 de gener el ministre de l’interior italià i dirigent de
la Lliga Nord, Matteo Salvini, es va reunir amb Jarosław Kaczyński, cap
del partit Llei i Justícia. L’objectiu: formar un front comú per a
després de les eleccions europees, segons ells mateixos, en defensa dels
‘valors europeus’: la seguretat, el desenvolupament, la família i les
arrels cristianes.
La suma de tots tres grups a la dreta del Partit Popular Europeu
conformaria segons les projeccions 170 escons i un 24% dels vots. Els
populars, el principal grup a les enquestes, 177 i només un 21% dels
vots.
Però el front de l’extrema dreta encara és més ampli, i Le Pen,
Salvini i la resta de socis tenen un principi d’acord amb Viktor Orbán.
Malgrat formar part del Partit Popular Europeu, el seu partit Fidesz
s’integraria al nou grup ultradretà.
Tenint present que té actualment dotze eurodiputats, si es consolida
el pacte amb hongaresos i polonesos, molt probablement l’aliança
d’extrema dreta seria la primera força del Parlament Europeu. A més,
molt probablement els partits d’aquest grup serien primera força a
Hongria, Polònia i Itàlia. És possible que també passi a França, Àustria
i els Països Baixos.
Salvini posa l’accent en el fet que aquests estats tenen dret
d’aprovar lleis ‘en interès dels seus ciutadans sense que Brussel·les
s’hi interposi’. Al seu torn, socialistes i populars passarien d’aplegar
un 54% dels escons a un 43% i els caldria el suport dels liberals per a
mantenir el poder de les institucions europees.
D’entrada, el perill era que un partit d’extrema dreta fos primera
força en un estat, com ja va passar fa cinc anys a França. El següent
era que aconseguissin un govern, com ha passat recentment a Itàlia. Ara
hi ha la possibilitat que siguin primera força a Europa, encara que
sense majoria per a governar.
La tendència sembla clara, amb un sistema actualment en crisi i uns
ciutadans que no estan satisfets ni amb les polítiques ni amb la
democràcia europees. Sense una redefinició total i absoluta dels
mecanismes de legitimitat i de l’ús del poder de les institucions
europees i dels estats, sembla imparable el creixement de l’extrema
dreta. I més si pensem en l’estancament dels partits situats més a
l’esquerra dels socialistes.
Cal afegir que molt sovint els canvis no es produeixen de manera
gradual, sinó que hi ha un efecte bola de neu. Per tant, pot ser que,
quan gran part dels qui mantenen la situació –degradant contínuament el
sistema en matèries tan diverses com la crisi dels refugiats, la gestió
de l’estat de benestar o la defensa dels drets fonamentals i la
democràcia– hi vulguin reaccionar, potser ja serà massa tard.
20.01.2019 21:50
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada