Els que han seguit la meva trajectòria en la política ja saben que des de fa diversos lustres he treballat a favor d'una unitat estratègica de les forces de les nacions internes de l'Estat espanyol. Mai ha estat fàcil una unitat, i menys l’estratègica, per diferents motius de conjuntures polítiques, interessos enfrontats, i molts intents no han arribat a dibuixar accions assenyalades, per molta declaració formal que se signés (declaració de Barcelona, ​​declaració de Pamplona i altres).
No obstant això, les eleccions europees sempre han estat un element aglutinador de forces en contesa electoral. Per força els moros van a missa, deien en català, equivalent d'“A la fuerza ahorcan”. L'Estat espanyol és, per a aquestes eleccions, circumscripció única —a aquests que tant parlen de l'"autonomia més gran del món", caldria recordar-los que la jacobina França té set circumscripcions electorals en les eleccions europees—, i és en aquestes condicions de circumscripció única que es fa de la necessitat virtut, de manera que forces amb una certa implantació assegurin el seu escó, i forces nacionalistes menors de diversos territoris puguin compartir un escó els cinc anys de la legislatura.
He assistit amb tristesa a la manca d'entesa de cara a les eleccions europees, de manera que es pogués aglutinar en una sola candidatura un amplíssim ventall de forces de Galícia, Euskadi i Catalunya. Des de fa temps he estat propugnant que, sobretot en aquesta fase del procés republicà, té més sentit que mai comparèixer units a les eleccions supranacionals, és a dir, al Congrés de Madrid —mentre hi siguem— i al Parlament Europeu. La lectura d'unes eleccions europees amb un gran resultat d'aquesta entesa de forces pel dret d'autodeterminació seria demolidora per als que s'oposen que les nostres nacions decideixin lliurement el seu futur en el marc europeu.
La proposta d'Arnaldo Otegi per unir aquestes forces tenia diverses virtuts; aglutinaria les forces pel dret d'autodeterminació, des d'EH Bildu fins a la CUP (a la qual també es feia la crida), passant per ERC, el BNG, el PDeCAT i el PNB. Dic el PNB perquè en aquesta fase política difícilment el PNB podria oposar-se a aquesta candidatura, que no vincularia models sociopolítics diferents —que els parlamentaris respectius continuarien defensant als seus grups respectius a Estrasburg—, sinó un plantejament comú al voltant del dret d'autodeterminació. Tot el que pogués dir la caverna, vinculant aquesta proposta unitària amb l'antiga Batasuna, ja estaria descomptat: ni hi ha ETA ni som al 2014, quan hi va haver una proposta de Bildu a ERC per a les europees, que llavors no va prosperar. La reacció espanyola és tan segura com predictible a l'hora de treure a passejar el perill separatista. Fins a Pedro Sánchez li retreuen la seva entesa amb els hereus de Batasuna i els independentistes catalans, per més que sigui ben clar que va accedir a la presidència del govern espanyol sense negociar res a canvi. D'altra banda, el resultat electoral, a parer meu, seria sonat.
Si, per contra, s'hagués evidenciat algun rebuig en forces catalanes i basques a la presència d’EH Bildu a la candidatura, cosa que no ha passat, sempre quedava com a opció menor —que no és, òbviament, la meva— unir esforços entre forces independentistes catalanes. Però fa mesos que assistim a un escenari que revela una manca d'entesa política i estratègica que neguiteja moltíssims independentistes, fins al punt d'arribar a un ambient irrespirable a les xarxes socials, amb expressions desqualificadores i, fins i tot, insults intolerables. Un escenari del qual els dirigents polítics espanyols no poden sinó gaudir, per la nostra divisió i falta d’entesa.
Torno a les eleccions europees. La nostra causa, amb el judici als nostres presos i preses d’aquí a molt poques setmanes, es juga en l'esfera internacional, on cada dia guanya ressò i espai, i fonamentalment a Europa, les autoritats de la qual no van ser capaces de fer un pas per forçar l'Estat espanyol a respectar els drets civils i polítics, i es van limitar a la remissió a un respecte constitucional intern, quan allò que estava en joc eren les llibertats cíviques i polítiques i, per tant, drets fonamentals suposadament emparats pel patrimoni comú europeu. I és per això precisament que tenim a les mans, en aquestes eleccions europees, la possibilitat d’enviar un missatge potent a les autoritats comunitàries europees, que van fer de "micos de Gibraltar" (sords, muts i cecs) durant els successos del Primer d'Octubre i els dies següents, i davant la duríssima repressió que patim, amb presos polítics i exiliats. Els vots d'una candidatura com la que es proposava, que aglutinés tots els partidaris del dret d'autodeterminació, serien, el maig del 2019, més que mai, un toc d'alerta d'ineludible resposta al cor d'Europa.
Hi ha, a més, dues raons addicionals que fan encara més necessari i ineludible aquest plantejament d'unitat. La primera és el fraccionament polític espanyol, al qual ara s'afegeix Vox, fraccionament que juga a favor de candidatures unitàries per l'autodeterminació de Galícia, Euskadi i Catalunya. La segona és que a les eleccions europees, que tindran lloc conjuntament amb les municipals i autonòmiques de comunitats de règim comú més Navarra, les forces polítiques espanyoles, des de Vox fins al PSOE, passant per Ciudadanos i el PP, parlaran sobretot, com ho fan últimament, de Catalunya. Els electorats del BNG, el PNB, EH Bildu, ERC i el PDeCAT no es veuran afectats per aquesta campanya anticatalana, que serà duríssima. Més aviat al contrari. Doncs bé, en aquest escenari es fa més necessària que mai la unitat d'esforços electorals; per tant, des del meu punt de vista, encara és més incomprensible no arribar a un acord.
Sé què és una coalició entre diferents, però entre forces amb interessos comuns en moments extraordinaris. Vaig ser candidat com a secretari general d'EA en la coalició PNB/EA que va parar els peus al PPSOE de Mayor Oreja i Nicolás Redondo a Euskadi. Vaig ser membre del Parlament Europeu encapçalant, al costat de Josu Ortuondo, una coalició PNB/EA/ERC/Unió Mallorquina, que va aconseguir el 1999 l'acord històric, juntament amb companys com Camilo Nogueira (BNG) i Carlos Bautista (PA), amb els Verds Europeus, per formar un grup important al Parlament Europeu, Verds/Aliança Lliure Europea, grup que ha estat un gran altaveu de les nostres comunes reivindicacions nacionals —vegeu els discursos que ha hagut de sentir Sánchez a Estrasburg. I avui alço modestament la veu perquè es faci l'intent de concórrer units a les eleccions europees.
Vivim un moment històric. Hem d’estar-ne a l’altura. Deia Joan Fuster: "O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble". No els facilitem la tasca.
Gorka Knörr
opinió Com i on guanyar la partida de la llibertat Gorka Knörr