16.01.2019 16:00
El president espanyol Pedro
Sánchez ha visitat avui el Parlament Europeu a Estrasburg, convidat pel
programa ‘El futur d’Europa’, que porta presidents de la Unió perquè
expliquin la seva visió europea davant els diputats. I a diferència de
la presidenta alemanya, Angela Merkel, i el francès Emmanuel Macron, que
van parlar davant un hemicicle ple d’eurodiputats ansiosos
d’escoltar-los, la rebuda que ha tingut Sánchez no ha estat gaire
esplendorosa. En primer lloc, l’han tingut vint minuts esperant, perquè
el debat del Brexit s’ha allargat fins a les 10.20. En segon lloc, s’ha
trobat un hemicicle mig buit. I finalment, ha vist com l’independentisme
català era la qüestió que dominava el plenari i alguns diputats
portaven cartells grocs en defensa dels presos polítics.
Per acabar-ho d’adobar, Pedro Sánchez anava a un fòrum on la majoria dels seus eurodiputats socialistes eren furibunds ‘susanistes’ com Ramón Jáuregui, Elena Valenciano i Pepe Blanco, l’home que el va trair per l’esquena en les primàries del PSOE. A favor de Sánchez, allà dins, només hi havia Iratxe Garcia, el magnífic somriure profident del president espanyol, les seves formes educades i una imatge pública a anys llum del seu predecessor.
Un discurs inicial de trist contrast
Les frases buides, de rigor, i molt ben travades i pensades del discurs inicial de Pedro Sánchez sobre la seva visió europea (dones i joves com a eix central) es contraposaven de manera gairebé ofensiva amb la rabiosa, i dic rabiosa, actualitat. Sánchez parlava de respectar el resultat del referèndum i la sobirania dels anglesos mentre les agències escopien notícies d’arrestos a Catalunya de batlles i membres del CDR. I si Sánchez citava els versos de Goethe (‘Els pares han de donar als fills arrels i ales’), un s’imaginava Valtònyc a l’exili pels seus versos. Josep Borrell prenia notes al seu costat, mitja sala era buida, i hi havia molt pocs els aplaudiments. En una ocasió, un sol diputat de 751 possibles ha aplaudit amb ganes, content que Sánchez parlés de donar pas als joves europeus. Era Ernest Urtasun, en metàfora insuperable del jove diplomàtic de carrera esperant el seu torn, amb Borrell al fons. Finalment, després d’uns vint minuts de discurs que s’havia de seguir amb auriculars, perquè, si no, la veu feble de l’orador es perdia en la immensitat de la preciosa sala, Sánchez ha esperat humilment el torn d’intervencions. I començava el mambo català. Perquè de mica en mica, primer entre línies, després del tot, el cas català ha anat dominat el debat. Fins a obligar Sánchez a parlar-ne.
Independentisme a debat
Primer, el socialista holandès Frans Timmermans, en nom de la Comissió (Jean-Claude Juncker era a Brussel·les tractant el Brexit), ha demostrat que es pot ofendre sense voler. Davant Sánchez, ha comparat Espanya amb Malta, i ha dit: ‘Tots hem conegut joves espanyols que han vingut a treballar als nostres països i hem quedat encantats amb la seva actitud.’ Ell és l’home que ha acabat introduint el tema de l’independentisme, a la contra i entre línies: ‘Els qui venen la idea que es poden aïllar els països diferents i construir murs i venen el fum del nacionalisme només portaran a la frustració. Les nacions que es tanquen en banda només poden fracassar.’
El torn de Manfred Weber, del PPE, ha estat pitjor. El possible successor de Juncker, i amic íntim d’Esteban González Pons (PP), ha posat la qüestió damunt la taula, i amb totes les lletres: ‘Vostè, senyor Sánchez, governa amb el suport de l’extrema esquerra i els separatistes. I això ens preocupa. Però sàpiga que som al costat de la constitució espanyola, del govern espanyol i de la unitat d’Espanya.’
I aquí ha arribat el contraatac d’una sorprenent Ska Keller. Alemanya. La dirigent del Partit Verd ha fet una eloqüent defensa dels presos polítics catalans, a pocs metres de Sánchez. Els Verds havien estat molt més cauts, fins ara. Però avui, avui no: ‘Moltes gràcies pel discurs. Un discurs robust i pro-europeu. Sabem que ha heretat molts problemes, com la situació de Catalunya. El seu predecessor ha tingut un enfocament molt rígid amb la qüestió catalana. I vostè se l’ha trobada damunt la taula. La solució ha de ser política. I això inclou una solució per als qui són a la presó. Perquè hi ha col·legues nostres del Parlament Europeu que són a la presó. Per una qüestió per la qual no s’ha trobat motivació ni a Alemanya ni a Bèlgica.’ (vídeo a partir del minut 2.06)
La intervenció de Keller ha obligat Pedro Sánchez a respondre, ell que venia a parlar del futur d’Europa. Resposta llarga, que val la pena de llegir tota: ‘Puc parlar de Catalunya, sí. A Catalunya, des del 2014, hi ha hagut cinc votacions. Dos referèndums i eleccions. Quin ha estat el resultat? Com a molt, un 48% ha donat suport a formacions independentistes. Per tant, l’independentisme no té majoria social. La té parlamentària, i gràcies a una llei electoral. Insisteixo, el 52% no dóna suport a la independència. Ho han de reconèixer: no es pot imposar un projecte polític a una majoria. En segon lloc, és evident que aquest problema no existeix només a Espanya, sinó també a Europa, com a Baviera, el Vèneto i Còrsega, on hi ha tensions territorials. Quina és la diferència entre el Vèneto o Baviera i Catalunya? Que les forces independentistes a Alemanya i Itàlia han dit que acceptaven les resolucions judicials. A Espanya, això no ha passat. Les formacions independentistes han trencat l’estatut d’autonomia. En tercer lloc, és cert que des de l’any 2010 Catalunya té una constitució regional que no es va votar en la seva totalitat. Problema que hem de resoldre. I l’estat n’és conscient. Però Espanya és un gran país. I amb un nivell de descentralització molt important. Hi ha índex no menors que situen Espanya com el segon país més descentralitzat del món. Els independentistes han d’obrir un diàleg sincer i reconèixer la part majoritària. I Espanya ha de facilitar aquest diàleg entre les dues dimensions. La nacionalista i la no nacionalista. El govern espanyol sí que té la voluntat ferma del diàleg. Però, abans, els independentistes han de reconèixer que no tenen majoria social. Per resumir-ho, a Catalunya el problema no és la independència, és la convivència.’
El vendaval
Una vegada oberta la porta, i en el torn de paraula de la resta de diputats rasos, les intervencions sobre Catalunya s’han succeït. Uns a favor dels independentistes, i uns altres no. Però dominant el debat en moltes de les intervencions.
D’entrada, un dels habituals, i autèntic amic de la causa catalana, José Bové, ha dit això: ‘Senyor Sánchez, el 5 de novembre passat vaig visitar els meus antics companys del Parlament Europeu que avui són a la presó, a Espanya. Hem de concebre aquesta situació? Que avui dia hi hagi càrrecs electes empresonats per idees polítiques? Moltes vegades hem criticat Orban. Que potser Espanya, a causa de la seva contribució i la política de Catalunya, s’afegirà a aquests països? És lamentable. Com és possible que avui dia hi hagi persones i diputats a la presó? Comparteixo el diàleg. Es dialoga, sí, però no amb gent que és a la presó. Posi’ls en llibertat. I farà un acte de democràcia.
William Darmouth, gal·lès: ‘Comparteixo els postulats del senyor Bové. Són presos polítics, i la Comissió no fa res. Els valors europeus s’anul·len. I un es demana per què. Potser perquè Espanya dóna suport a la Unió Europea? I això fa que no tingui problemes amb els presos? És això? És difícil de pair-ho. Mirin-se al mirall. I alliberin els presos.’
Senyor José Blanco López (PSOE): ‘Ser patriota no consisteix a cridar “visca Espanya”. Vostès, els del PP, van arribar al crit de “visca Espanya” i vam acabar amb més independentistes que mai, i amb dos referèndums d’independències fets.‘
Izaskun Bilbao Barandica (PNB): ‘Vostè, senyor Sánchez, converteix un problema polític en una causa penal. Aquesta no és la solució. I això denuncien aquestes fotografies que veu per l’hemicicle.’
L’alemany Markus Ferber (PPE), molest amb la comparativa de Baviera i Catalunya de Pedro Sánchez: ‘Si compara Catalunya i Baviera, comprovi les dades. El nacionalisme bavarès era d’ultraesquerra, i fa cent anys. No es poden comparar les dues situacions.’
Mark Demesmaeker (Nova Aliança Flamenca): ‘El 21-D vaig ser a Barcelona. Volia visitar quatre catalans a la presó. No puc acceptar que hi hagi persones en presó provisional i que els posin a la presó per sedició. Ningú ha comès actes violents de rebel·lió. La política s’ha de basar en el diàleg, no en l’actuació judicial. Sí que hi ha un nacionalisme perillós, però no és pas a Catalunya, sinó que apareix una forma perillosa de neofranquisme. Superi la por que té de la dreta i alliberi els presos.’
Ramon Tremosa (PDECat): ‘El govern espanyol va empresonar diputats i la presidenta del parlament per permetre un debat. Espanya és més a prop de Turquia que de Gran Bretanya!’
Pilar Del Castillo (PPE): ‘Des del minut u, vostè és en mans dels independentistes catalans i excloents, també en la retòrica pràctica, que han intentat trencar l’ordre constitucional i que no tenen lleialtat constitucional.’
Carlos Iturgaiz (PPE): ‘Vull rebutjar que es pengin cartells de presumptes delinqüents empresonats. Vostè és president gràcies als colpistes catalans, pro-etarres batasunos i chavistes de Podemos. És president gràcies a la gasòfia de la política espanyola.’
Un final en la mateixa línia
De mica en mica, l’hemicicle s’ha anat omplint per a la votació. L’acte que havia de ser un debat europeu s’ha convertit, arran de moltes intervencions, en un debat sobre la independència de Catalunya. La remor de les passes dels eurodiputats no deixava sentir bé el discurs de resposta del president espanyol, que ha preferit no respondre a la qüestió estrella del debat i s’ha embrancat a parlar de multilateralisme i federalisme, provant de matar el tema. Però el cas ha tornat a aparèixer a la sala de premsa, on de les cinc preguntes una ha estat gairebé ofensiva per a ell. Li han demanat si la situació dels presos polítics catalans no posava en qüestió la democràcia espanyola, i quina era exactament el motiu perquè Sánchez no comencés el diàleg amb els presos catalans.
Resumint, avui Pedro Sánchez ha vingut a parlar del futur d’Europa, i s’ha trobat parlant del present de Catalunya. I sort tindrà si el dia d’avui es recorda com el dia que es va debatre el Brexit al Parlament Europeu, i no com el dia que uns eurodiputats organitzats van demanar-li que alliberés els presos polítics, en un hemicicle mig buit, amb alguns cartells a favor dels presos, i uns càrrecs electes que volien posar en qüestió la democràcia espanyola.
Per acabar-ho d’adobar, Pedro Sánchez anava a un fòrum on la majoria dels seus eurodiputats socialistes eren furibunds ‘susanistes’ com Ramón Jáuregui, Elena Valenciano i Pepe Blanco, l’home que el va trair per l’esquena en les primàries del PSOE. A favor de Sánchez, allà dins, només hi havia Iratxe Garcia, el magnífic somriure profident del president espanyol, les seves formes educades i una imatge pública a anys llum del seu predecessor.
Un discurs inicial de trist contrast
Les frases buides, de rigor, i molt ben travades i pensades del discurs inicial de Pedro Sánchez sobre la seva visió europea (dones i joves com a eix central) es contraposaven de manera gairebé ofensiva amb la rabiosa, i dic rabiosa, actualitat. Sánchez parlava de respectar el resultat del referèndum i la sobirania dels anglesos mentre les agències escopien notícies d’arrestos a Catalunya de batlles i membres del CDR. I si Sánchez citava els versos de Goethe (‘Els pares han de donar als fills arrels i ales’), un s’imaginava Valtònyc a l’exili pels seus versos. Josep Borrell prenia notes al seu costat, mitja sala era buida, i hi havia molt pocs els aplaudiments. En una ocasió, un sol diputat de 751 possibles ha aplaudit amb ganes, content que Sánchez parlés de donar pas als joves europeus. Era Ernest Urtasun, en metàfora insuperable del jove diplomàtic de carrera esperant el seu torn, amb Borrell al fons. Finalment, després d’uns vint minuts de discurs que s’havia de seguir amb auriculars, perquè, si no, la veu feble de l’orador es perdia en la immensitat de la preciosa sala, Sánchez ha esperat humilment el torn d’intervencions. I començava el mambo català. Perquè de mica en mica, primer entre línies, després del tot, el cas català ha anat dominat el debat. Fins a obligar Sánchez a parlar-ne.
Independentisme a debat
Primer, el socialista holandès Frans Timmermans, en nom de la Comissió (Jean-Claude Juncker era a Brussel·les tractant el Brexit), ha demostrat que es pot ofendre sense voler. Davant Sánchez, ha comparat Espanya amb Malta, i ha dit: ‘Tots hem conegut joves espanyols que han vingut a treballar als nostres països i hem quedat encantats amb la seva actitud.’ Ell és l’home que ha acabat introduint el tema de l’independentisme, a la contra i entre línies: ‘Els qui venen la idea que es poden aïllar els països diferents i construir murs i venen el fum del nacionalisme només portaran a la frustració. Les nacions que es tanquen en banda només poden fracassar.’
El torn de Manfred Weber, del PPE, ha estat pitjor. El possible successor de Juncker, i amic íntim d’Esteban González Pons (PP), ha posat la qüestió damunt la taula, i amb totes les lletres: ‘Vostè, senyor Sánchez, governa amb el suport de l’extrema esquerra i els separatistes. I això ens preocupa. Però sàpiga que som al costat de la constitució espanyola, del govern espanyol i de la unitat d’Espanya.’
I aquí ha arribat el contraatac d’una sorprenent Ska Keller. Alemanya. La dirigent del Partit Verd ha fet una eloqüent defensa dels presos polítics catalans, a pocs metres de Sánchez. Els Verds havien estat molt més cauts, fins ara. Però avui, avui no: ‘Moltes gràcies pel discurs. Un discurs robust i pro-europeu. Sabem que ha heretat molts problemes, com la situació de Catalunya. El seu predecessor ha tingut un enfocament molt rígid amb la qüestió catalana. I vostè se l’ha trobada damunt la taula. La solució ha de ser política. I això inclou una solució per als qui són a la presó. Perquè hi ha col·legues nostres del Parlament Europeu que són a la presó. Per una qüestió per la qual no s’ha trobat motivació ni a Alemanya ni a Bèlgica.’ (vídeo a partir del minut 2.06)
La intervenció de Keller ha obligat Pedro Sánchez a respondre, ell que venia a parlar del futur d’Europa. Resposta llarga, que val la pena de llegir tota: ‘Puc parlar de Catalunya, sí. A Catalunya, des del 2014, hi ha hagut cinc votacions. Dos referèndums i eleccions. Quin ha estat el resultat? Com a molt, un 48% ha donat suport a formacions independentistes. Per tant, l’independentisme no té majoria social. La té parlamentària, i gràcies a una llei electoral. Insisteixo, el 52% no dóna suport a la independència. Ho han de reconèixer: no es pot imposar un projecte polític a una majoria. En segon lloc, és evident que aquest problema no existeix només a Espanya, sinó també a Europa, com a Baviera, el Vèneto i Còrsega, on hi ha tensions territorials. Quina és la diferència entre el Vèneto o Baviera i Catalunya? Que les forces independentistes a Alemanya i Itàlia han dit que acceptaven les resolucions judicials. A Espanya, això no ha passat. Les formacions independentistes han trencat l’estatut d’autonomia. En tercer lloc, és cert que des de l’any 2010 Catalunya té una constitució regional que no es va votar en la seva totalitat. Problema que hem de resoldre. I l’estat n’és conscient. Però Espanya és un gran país. I amb un nivell de descentralització molt important. Hi ha índex no menors que situen Espanya com el segon país més descentralitzat del món. Els independentistes han d’obrir un diàleg sincer i reconèixer la part majoritària. I Espanya ha de facilitar aquest diàleg entre les dues dimensions. La nacionalista i la no nacionalista. El govern espanyol sí que té la voluntat ferma del diàleg. Però, abans, els independentistes han de reconèixer que no tenen majoria social. Per resumir-ho, a Catalunya el problema no és la independència, és la convivència.’
El vendaval
Una vegada oberta la porta, i en el torn de paraula de la resta de diputats rasos, les intervencions sobre Catalunya s’han succeït. Uns a favor dels independentistes, i uns altres no. Però dominant el debat en moltes de les intervencions.
D’entrada, un dels habituals, i autèntic amic de la causa catalana, José Bové, ha dit això: ‘Senyor Sánchez, el 5 de novembre passat vaig visitar els meus antics companys del Parlament Europeu que avui són a la presó, a Espanya. Hem de concebre aquesta situació? Que avui dia hi hagi càrrecs electes empresonats per idees polítiques? Moltes vegades hem criticat Orban. Que potser Espanya, a causa de la seva contribució i la política de Catalunya, s’afegirà a aquests països? És lamentable. Com és possible que avui dia hi hagi persones i diputats a la presó? Comparteixo el diàleg. Es dialoga, sí, però no amb gent que és a la presó. Posi’ls en llibertat. I farà un acte de democràcia.
William Darmouth, gal·lès: ‘Comparteixo els postulats del senyor Bové. Són presos polítics, i la Comissió no fa res. Els valors europeus s’anul·len. I un es demana per què. Potser perquè Espanya dóna suport a la Unió Europea? I això fa que no tingui problemes amb els presos? És això? És difícil de pair-ho. Mirin-se al mirall. I alliberin els presos.’
Senyor José Blanco López (PSOE): ‘Ser patriota no consisteix a cridar “visca Espanya”. Vostès, els del PP, van arribar al crit de “visca Espanya” i vam acabar amb més independentistes que mai, i amb dos referèndums d’independències fets.‘
Izaskun Bilbao Barandica (PNB): ‘Vostè, senyor Sánchez, converteix un problema polític en una causa penal. Aquesta no és la solució. I això denuncien aquestes fotografies que veu per l’hemicicle.’
L’alemany Markus Ferber (PPE), molest amb la comparativa de Baviera i Catalunya de Pedro Sánchez: ‘Si compara Catalunya i Baviera, comprovi les dades. El nacionalisme bavarès era d’ultraesquerra, i fa cent anys. No es poden comparar les dues situacions.’
Mark Demesmaeker (Nova Aliança Flamenca): ‘El 21-D vaig ser a Barcelona. Volia visitar quatre catalans a la presó. No puc acceptar que hi hagi persones en presó provisional i que els posin a la presó per sedició. Ningú ha comès actes violents de rebel·lió. La política s’ha de basar en el diàleg, no en l’actuació judicial. Sí que hi ha un nacionalisme perillós, però no és pas a Catalunya, sinó que apareix una forma perillosa de neofranquisme. Superi la por que té de la dreta i alliberi els presos.’
Ramon Tremosa (PDECat): ‘El govern espanyol va empresonar diputats i la presidenta del parlament per permetre un debat. Espanya és més a prop de Turquia que de Gran Bretanya!’
Pilar Del Castillo (PPE): ‘Des del minut u, vostè és en mans dels independentistes catalans i excloents, també en la retòrica pràctica, que han intentat trencar l’ordre constitucional i que no tenen lleialtat constitucional.’
Carlos Iturgaiz (PPE): ‘Vull rebutjar que es pengin cartells de presumptes delinqüents empresonats. Vostè és president gràcies als colpistes catalans, pro-etarres batasunos i chavistes de Podemos. És president gràcies a la gasòfia de la política espanyola.’
Un final en la mateixa línia
De mica en mica, l’hemicicle s’ha anat omplint per a la votació. L’acte que havia de ser un debat europeu s’ha convertit, arran de moltes intervencions, en un debat sobre la independència de Catalunya. La remor de les passes dels eurodiputats no deixava sentir bé el discurs de resposta del president espanyol, que ha preferit no respondre a la qüestió estrella del debat i s’ha embrancat a parlar de multilateralisme i federalisme, provant de matar el tema. Però el cas ha tornat a aparèixer a la sala de premsa, on de les cinc preguntes una ha estat gairebé ofensiva per a ell. Li han demanat si la situació dels presos polítics catalans no posava en qüestió la democràcia espanyola, i quina era exactament el motiu perquè Sánchez no comencés el diàleg amb els presos catalans.
Resumint, avui Pedro Sánchez ha vingut a parlar del futur d’Europa, i s’ha trobat parlant del present de Catalunya. I sort tindrà si el dia d’avui es recorda com el dia que es va debatre el Brexit al Parlament Europeu, i no com el dia que uns eurodiputats organitzats van demanar-li que alliberés els presos polítics, en un hemicicle mig buit, amb alguns cartells a favor dels presos, i uns càrrecs electes que volien posar en qüestió la democràcia espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada