Opinió. Víctor Alexandre
31/12/2013
El català, llengua molt entesa i poc parlada
"La realitat, per tant, és força
més prosaica que la que mostren les estadístiques. No els hem de negar
bona fe i professionalitat. Però només cal parar l’orella"
Les dades facilitades recentment per diferents institucions,
cadascuna amb el seu informe, sobre el coneixement de la llengua
catalana han servit un titular força optimista a tot el país. Es parla
de “rècord històric”, amb xifres que, segons la font, oscil·len entre un
95,2% i un 97% de la població que l’entén, entre un 73,2% i un 84,3%
que la sap parlar i entre un 55,8% i un 70,1% que la sap escriure. Se’ns
diu, a més, que en els darrers deu anys el català ha guanyat 1.120.000
persones que l’entenen. Aquestes dades, però, tot i ser certes,
ofereixen una visió molt esbiaixada de la realitat. D’entrada, l’augment
de persones que entenen el català és proporcional a l’augment de
població que ha experimentat Catalunya en el mateix període. Deu anys
enrere, el Principat tenia sis milions i mig d’habitants i ara en té set
i mig. Per tant, allò que se’ns diu és que la gent que viu aquí entén
la llengua catalana. Per altra banda, és prou sabut que una cosa és allò
que la gent declara, que sempre és a l’alça per una simple qüestió
d’amor propi, i una altra la praxi quotidiana.
I és que el coneixement d’una llengua i l’ús que se’n fa sovint no tenen res a veure. Fixem-nos que les dades dels informes parlen només d’elements teòrics: ‘entenen la llengua’, ‘la saben parlar’, ‘la saben llegir’, ‘la saben escriure’. Tanmateix, de l’ús real no se’ns diu res. Es parla d’ús, sí. Però fonamentat en les respostes que donen els enquestats, no pas en el capteniment, cosa que és lògica, atès que caldria desplegar un munt d’observadors a tot arreu: bars, restaurants, botigues, fàbriques, empreses, supermercats, grans magatzems... Si això es fes, però, les dades serien infinitament més baixes, ja que allò que manté viva una llengua no és que la gent l’entengui o la sàpiga parlar, sinó que la parli. Si no la parla és com si no la sabés. De què li serveix al concessionari de la cantonada que jo sàpiga conduir, si no penso comprar-me cap cotxe? Quants cotxes es vendrien, si els que saben conduir no conduïssin?
La realitat, per tant, és força més prosaica que la que mostren les estadístiques. No els hem de negar bona fe i professionalitat. Però només cal parar l’orella. El català és la llengua que desapareix sempre per desistiment dels mateixos catalanoparlants, fins i tot en les situacions en què no té cap factor en contra. El comportament d’alguns periodistes amb Neymar és paradigmàtic en aquest sentit. Neymar va arribar a Catalunya sense saber català ni espanyol, i, tot i així, els periodistes li fan les preguntes en espanyol pensant que els entendrà millor que en català (!). Talment com si el català i el portuguès no fossin llengües germanes i la primera resultés inintel·ligible per al jugador. I el més divertit és que ell respon en portuguès.
Pel que fa a les tertúlies i debats en emissores d’expressió catalana, els únics bilingües són els catalanoparlants. Els hispanoparlants entenen la llengua, però no la parlen. De fet, la sola presència d’un tertulià hispanoparlant fa que la resta de membres de la taula, davant la més absoluta indiferència del moderador, acabi parlant en espanyol. No en tenen cap necessitat, perquè, com dic, l’hispanoparlant els entén, però la conducta de subordinació apresa els fa canviar de llengua sense la més mínima reflexió. I si els demanem que ens en diguin la raó, en trobarem uns quants que ens diran que ho fan “per educació”. Educació com eufemisme de subordinació. El tertulià hispanoparlant, en canvi, no canvia mai de llengua. I és comprensible que sigui així perquè el programa o l’emissora de parla catalana que el contracta no li exigeix que parli català. Els programes i emissores de parla espanyola sí que obliguen els tertulians catalanoparlants a parlar en espanyol, però a l’inrevés mai. I ara! Això seria terrible!
Quant al català oral, en general, millor no parlar-ne, ja que les emissores –llevat d’alguns dels seus professionals– no tenen cap exigència lingüística i el nivell que hi predomina és pur catanyol. És a dir, un patuès de l’espanyol amb milers i milers de frases com ara “un partit d’insomni” (un partido de ensueño), “fer la vista grossa” (hacer la vista gorda), “de pressa i corrents” (de prisa y corriendo), “si us doneu compte” (si os dais cuenta) o “no està en Neymar”. En altres paraules, si els qui tenen el deure de dominar la llengua amb la qual es guanyen la vida no saben dir “un partit de somni”, “fer els ulls grossos”, “a corre-cuita”, “si us adoneu” o “en Neymar no hi és”, què es pot demanar a la resta de la societat? Doncs no, no demanem res perquè estem enfeinadíssims fent enquestes sobre una llengua que ni tan sols és imprescindible per viure en el país que la té com a pròpia. Això, però, no es pot dir, perquè, com diu Woody Allen, en aquesta vida no pots ser feliç si no és enganyant-te tu mateix.
I és que el coneixement d’una llengua i l’ús que se’n fa sovint no tenen res a veure. Fixem-nos que les dades dels informes parlen només d’elements teòrics: ‘entenen la llengua’, ‘la saben parlar’, ‘la saben llegir’, ‘la saben escriure’. Tanmateix, de l’ús real no se’ns diu res. Es parla d’ús, sí. Però fonamentat en les respostes que donen els enquestats, no pas en el capteniment, cosa que és lògica, atès que caldria desplegar un munt d’observadors a tot arreu: bars, restaurants, botigues, fàbriques, empreses, supermercats, grans magatzems... Si això es fes, però, les dades serien infinitament més baixes, ja que allò que manté viva una llengua no és que la gent l’entengui o la sàpiga parlar, sinó que la parli. Si no la parla és com si no la sabés. De què li serveix al concessionari de la cantonada que jo sàpiga conduir, si no penso comprar-me cap cotxe? Quants cotxes es vendrien, si els que saben conduir no conduïssin?
La realitat, per tant, és força més prosaica que la que mostren les estadístiques. No els hem de negar bona fe i professionalitat. Però només cal parar l’orella. El català és la llengua que desapareix sempre per desistiment dels mateixos catalanoparlants, fins i tot en les situacions en què no té cap factor en contra. El comportament d’alguns periodistes amb Neymar és paradigmàtic en aquest sentit. Neymar va arribar a Catalunya sense saber català ni espanyol, i, tot i així, els periodistes li fan les preguntes en espanyol pensant que els entendrà millor que en català (!). Talment com si el català i el portuguès no fossin llengües germanes i la primera resultés inintel·ligible per al jugador. I el més divertit és que ell respon en portuguès.
Pel que fa a les tertúlies i debats en emissores d’expressió catalana, els únics bilingües són els catalanoparlants. Els hispanoparlants entenen la llengua, però no la parlen. De fet, la sola presència d’un tertulià hispanoparlant fa que la resta de membres de la taula, davant la més absoluta indiferència del moderador, acabi parlant en espanyol. No en tenen cap necessitat, perquè, com dic, l’hispanoparlant els entén, però la conducta de subordinació apresa els fa canviar de llengua sense la més mínima reflexió. I si els demanem que ens en diguin la raó, en trobarem uns quants que ens diran que ho fan “per educació”. Educació com eufemisme de subordinació. El tertulià hispanoparlant, en canvi, no canvia mai de llengua. I és comprensible que sigui així perquè el programa o l’emissora de parla catalana que el contracta no li exigeix que parli català. Els programes i emissores de parla espanyola sí que obliguen els tertulians catalanoparlants a parlar en espanyol, però a l’inrevés mai. I ara! Això seria terrible!
Quant al català oral, en general, millor no parlar-ne, ja que les emissores –llevat d’alguns dels seus professionals– no tenen cap exigència lingüística i el nivell que hi predomina és pur catanyol. És a dir, un patuès de l’espanyol amb milers i milers de frases com ara “un partit d’insomni” (un partido de ensueño), “fer la vista grossa” (hacer la vista gorda), “de pressa i corrents” (de prisa y corriendo), “si us doneu compte” (si os dais cuenta) o “no està en Neymar”. En altres paraules, si els qui tenen el deure de dominar la llengua amb la qual es guanyen la vida no saben dir “un partit de somni”, “fer els ulls grossos”, “a corre-cuita”, “si us adoneu” o “en Neymar no hi és”, què es pot demanar a la resta de la societat? Doncs no, no demanem res perquè estem enfeinadíssims fent enquestes sobre una llengua que ni tan sols és imprescindible per viure en el país que la té com a pròpia. Això, però, no es pot dir, perquè, com diu Woody Allen, en aquesta vida no pots ser feliç si no és enganyant-te tu mateix.
Víctor Alexandre
Víctor Alexandre Escriptor i periodista. Ha estat
director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya
per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Entre els seus
llibres hi trobem Jo no sóc espanyol (1999), Despullant Espanya (2001), El cas Carod (2004), El somriure de Burt Lancaster (2005), La paraula contra el mur (2006), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? (2006), Nosaltres, els catalans (2008) Set dones i un home sol (2009), premi Mercè Rodoreda, Trifulkes de la KatalanaTribu (2009) i Una història immoral (2010). Aquest any ha publicat Cor de brau.
Seguir l'autor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada