joseppinyol |
dissabte, 25 de gener de 2014 | 10:43h
Les
perspectives del Fons Monetari Internacional assenyalen que Espanya
tindrà el menor creixement del PIB d'Europa: el 0,6% el 2014 i el 0,8 %
el 2015, enfront del 1,6% i el 1,4% d'Alemanya o el 2,4% i el 2,2% del
Regne Unit. Els mitjans de comunicació i els partits de l'oligarquia
espanyola han celebrat les previsions ressaltant que el FMI ha triplicat
les seves previsions anteriors d'un creixement del 0,2%. Les elits
constitucionals, que han malbarat centenars de milions d'euros que ara
són deutes i han creat sis milions de parats, continuen aferrades al seu
diagnòstic equivocat d'una crisi conjuntural de la que Espanya en
sortirà per la dinàmica cíclica de l'economia. La seva proposta de futur
és la devaluació interna de les condicions laborals i les retallades de
l'Estat del benestar. El poble català s'ha aixecat contra aquest futur
espanyol i ha alçat el seu projecte: esdevenir un Estat per instaurar el
model democràtic, econòmic, social i cultural de les petites nacions
centrals d'Europa. Aquest objectiu té dues exigències indestriables: el
dret a decidir i un programa per superar la divisió social d'Europa.
Només si ambdues exigències tenen el mateix relleu a les formacions
sobiranistes assolirem la majoria sobiranista esclatant que necessitem a
les eleccions europees del mes de maig.
Al
costat de l'apel·lació a les nacions europees per celebrar la consulta
cal presentar un programa per superar la divisió entre l'Europa central i
la perifèrica. El III Congrés Catalanista ja va diagnosticar l'any 2009
que la crisi econòmica no era conjuntural sinó estructural tant a
nivell internacional com espanyol i català (veure ponència Independència i crisi econòmica).
Ara hem de presentar el nostre diagnòstic de les causes profundes que
han portat a la crisi de l'euro i de la situació insostenible dels
països perifèrics amb un atur superior al 20% de la població activa.
L'entrada
en vigor de la moneda única va coincidir amb l'ingrés de la Xina a
l'Organització Mundial del Comerç que va accelerar la globalització
salvatge. Quinze anys després la immensa majoria dels productes de les
botigues d'IKEA, Zara, Mango i tantes d'altres són fabricats a països
asiàtics. La deslocalització productiva ha estat brutal i ha afectat els
països que no tenien ni la base tecnològica ni la densitat empresarial
necessària per especialitzar-se en productes d'alta tecnologia. Així els
teixits que fins l'any 2000 Zara comprava a Catalunya i es cosien a
Andalusia ara es fabriquen a Xina i es confeccionen a Bangladesh. Els
centenars de milers de milions que es van transferir en forma de crèdits
i subvencions des dels països centrals europeus als perifèrics van
ocultar la desindustrialització dels bens de consum. Tancaven fàbriques
però es construïen pisos i s'obrien hotels. Però l'esquema no podia
durar perquè tard o d'hora els deutes s'havien de pagar. Ara els països
perifèrics no tenen la base productiva necessària per retornar els
crèdits, ni els privats, ni els públics. Pensar que els mercats poden
crear-la de manera automàtica gràcies a la baixada de salaris i la
retallada de l'Estat del Benestar és el mite més nefast dels nostres
dies. Els tallers de confecció que confeccionaven camises pel Zara a
l'Hospitalet no podran mai competir els de Dacca, per molt que rebaixin
els sous, si continuen paguant els lloguers, l'electricitat, els
impostos i els altres inputs d'aquí.
Per
resoldre la divisió europea cal partir d'una constatació: les
elevadíssimes taxes d'atur de Catalunya, de Grècia, de Portugal,
d'Irlanda, d'Espanya no són problemes només d'aquests països sinó del
conjunt de la Unió, des del moment que hi ha una moneda única. Cal un
conjunt de polítiques europees destinades a resoldre aquest problema des
de la seva arrel: la feble base productiva de moltes zones de la Unió i
de les oligarquies d'aquests països per a crear-les. La Unió Europea ha
de dotar-se de polítiques específiques per a reduir la divisió social i
econòmica com s'ha dotat de mecanismes per rescatar Estats i grans
corporacions bancàries.
Aquestes polítiques han de tenir, com a mínim, tres línies:
a)
una política industrial europea, perquè els mercats per ells mateixos
no són capaços de resoldre la feblesa del teixit empresarial.
b)
una reconversió productiva destinada a eliminar, en una generació, el
consum d'energies fòssils i contaminants i reduir de manera dràstica
l'impacte de l'activitat humana en els grans equilibris mediambientals.
Aquesta reconversió serà una gran font de generació de llocs de treball.
c)
La Unió Europea ha d'usar el seu enorme pes en el comerç internacional
per replantejar l'actual model de globalització, que amenaça el model
europeu d'Estat del benestar. Ha d'exigir que l'Organització
Internacional del Treball tingui un pes determinant a l'hora de fixar
les normes del comerç internacional. I una reforma del sistema monetari
internacional que no permeti la manipulació de la cotització de les
divises.
https://www.blogger.com/blogger.g?blogID=79322853926913032#editor/target=post;postID=2559327569432218327
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada