Cadires petites
FERRAN REQUEJO |
Sembla que el PSC ha volgut afegir components
particulars a la crisi general que viu la socialdemocràcia europea. En
aquest cas, la renúncia definitiva a tenir el centre de gravetat situat a
Catalunya i esdevenir, ara ja "sense complexos", la delegació regional
del PSOE. És un pas que allunya el partit de la seva història recent
(des del franquisme) i no és cap bona notícia per al catalanisme
polític. El PSC, malgrat totes les limitacions i matisacions que
convenen al cas, estava fins ara dins de l'espectre del catalanisme de
centreesquerra. El seu gir el situa com un mer satèl·lit de
l'espanyolisme. De fet, en el seu enfocament actual, el PSC queda
dissolt en termes de decisió pròpia. Les aparences de coordinació amb el PSOE a la pràctica signifiquen simplement submissió formal al centreesquerra espanyol.
Es pot defensar que és una posició legítima. Tanmateix, les
incoherències del partit resulten flagrants. Van començar la legislatura
dient que s'abstindrien sempre sobre la qüestió territorial, una
posició bastant incomprensible per a un partit seriós a Catalunya. A
continuació es van manifestar a favor d'una consulta als ciutadans de
Catalunya perquè es pronunciessin sobre el seu futur polític, però a
condició que fos "pactada" amb el govern central. Quan des del Parlament
de Catalunya s'inicia el procés per sol·licitar la transferència de
competències per canalitzar aquest pacte, la posició del partit és
votar-hi en contra. La justificació és circular: hi votem en contra
perquè no es tracta d'una consulta pactada i no es pot sol·licitar que
sigui pactada sense haver-la pactat prèviament (ni el Polònia ho
supera!). Finalment, el PSOE s'inventa a Madrid una inútil iniciativa
de fer una mena de subcomissió al Parlament central per tractar el tema
territorial, sense pactar-la amb ningú (!).
Tant el PSOE com el PSC estan actualment molt lluny
de la modernitat. El seu projecte, de federal només en té el nom. També
s'anomena federal el partit (Comité Federal, etc.) quan no és sinó un
partit com quasi tots els altres, unitari i jeràrquic. De fet, no són
federals ni ells mateixos. Però el tema central no és aquest, sinó les
idees, els projectes i les estratègies. I el PSOE és un partit
caracteritzat per un profund i inherent nacionalisme espanyol. Un
nacionalisme d'estat de perfil jacobí. La igualtat es veu
predominantment en termes d'uniformitat. El pluralisme nacional molesta,
els resulta un tema incòmode. Uniformisme nacional republicà i
centralització per evitar "privilegis". França en l'horitzó. Jacobinisme
pur. Recordem que a la Revolució Francesa es combatia el federalisme en
nom de la democràcia. D'una concepció uniformista de democràcia.
Si els socialistes volguessin ser autènticament
federals haurien de sortir del localisme espanyol afrancesat on estan
situats des de fa molt anys i mirar més lluny. Per exemple, mirar les
posicions del New Democratic Party canadenc (NDP) sobre què significa el
federalisme en una democràcia plurinacional. No el federalisme en una
democràcia uninacional, com Alemanya o els EUA, sinó en una democràcia
plurinacional, com el Canadà. És fàcil. Que mirin només el document Quebec's voice and choice for a different Canada. Federalism, social-democracy and the Québec question
(2005). És un document curt. L'NDP no és un partit quebequès, és un
partit canadenc. Aposta, d'una banda, per la renovació del federalisme
plurinacional, i, de l'altra, per la renovació de la socialdemocràcia en
les seves condicions socioeconòmiques i nacionals. Reconeixement
nacional, augment de l'autogovern, asimetries federals, respecte a la
dignitat col·lectiva, flexibilitat procedimental, socialdemocràcia
allunyada del jacobinisme, dret a l'autodeterminació del Quebec. Al seu
costat, la declaració de Granada (2013) del PSOE resulta simplement
ridícula, patètica, un mer intent de salvar els mobles de l'estat de les
autonomies.
Escric aquest article des de la tristesa. El PSC va
ser un partit de clares arrels antifranquistes. La seva posició en el
tema clau de la llengua fins ara ha estat impecable, defugint posicions
lerrouxistes de divisió de la societat per motius lingüístics. L'època
de Pasqual Maragall a l'alcaldia de Barcelona va ser una de les més
brillants de la ciutat, ben enfocada i impulsant unes perspectives de
futur que encara perduren. Tot aquest capital col·lectiu està sent
defenestrat pels actuals dirigents del PSC. Com s'explica? Un dels
dirigents del partit (que no pertany al sector "crític") em va donar una
resposta sintètica: "Mira, Ferran -em va dir-, es poden ideologitzar
molt els arguments, però, de fet, els membres de la direcció actual van
només a conservar les seves cadires de poder, encara que siguin cada
vegada més petites".
Decadència socialista. Una llàstima per al partit, una llàstima per als ciutadans, una llàstima per al país.
Tots els articles de: Ferran Requejo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada