FORA DE TEST
Els nacionals
TONI SOLER |
NECESSITAT. Potser és veritat que Espanya necessita Catalunya, però qui la necessita de veritat és el PP. Sense Catalunya, sense l' órdago
separatista, el PP estaria ara mateix pagant la penitència pel desastre
de la seva gestió governamental, per la contrareforma de l'avortament i
sobretot pel cas Bárcenas, que va desapareixent de les portades sense
que els receptors dels famosos sobres s'immutin (molts d'ells van ser
ahir a Barcelona, donant lliçons). A les pròximes eleccions europees un
país normal dedicaria una sonora coça al cul d'aquesta colla
d'impresentables; però sembla que tornaran a guanyar, en part per la
inanitat de les alternatives, en part perquè Espanya és com és, i en
part també perquè quan volen tenir contenta la seva parròquia agafen el
pont aeri, encara que faci 75 anys d'allò dels tancs a la Diagonal, i
fan una demostració d'autoritat gairebé castrense, amanida amb insults,
amenaces i expressions indignes de polítics democràtics. Tot per
conservar i blindar el vot essencialista, el vot dels nacionals, que és el que permet al PP sobreviure als seus errors i a les seves corrupteles.
ESGARIPS.
L'espectacle ha estat a l'altura del que s'esperava. Sense concessions.
Amb arguments inflexibles i un to fatxenda que fins i tot devia fer
salivar Aleix Vidal-Quadras. Ah, l'entusiasme septuagenari del públic.
Ah, la patètica reaparició d'Alfons Quintà. Ah, l'ovació de la premsa de
Madrid per la demostració d'autoritat, com si estiguéssim davant d'un
Perejil 2. Els cops de porta verbals de Rajoy, els machetazos de
la Cospedal i per acabar-ho d'adobar les brometes de Jorge Moragas
sobre el país dels hòbbits (sabeu de qui parlo, no?: l'amic de l'ex de
Jordi Pujol júnior, el que va muntar el dinar de La Camarga, que va
sortir fatal perquè es va parlar de massa coses, massa lletges). Molta
feina, molt d'esforç, molt de verí, per descreditar un procés que,
segons ells, no és real, no porta enlloc i és impossible. No lo vamos a permitir.
Això és tot el que tenen per dir abans de tornar a Madrid. Així no
convencen cap independentista, més aviat emprenyen els indecisos; però
els importa un rave. Només volen esgarrapar quatre vots a Ciutadans i
mobilitzar les seves bases fora de Catalunya. Una majoria forta a costa
de Catalunya. Espanya, a costa de Catalunya. És per això, que ens necessiten.
FRIVOLITAT. El
paperot dels dirigents del PP a Catalunya, fent de comparses i
teloners, demana un comentari a part. Ja en teníem prou amb el seu
menyspreu del Parlament, el seu provincianisme, els seus intents de
promoure la divisió ètnica del país, la submissió amb què s'han empassat
totes les provocacions i tots els insults cap a les institucions
catalanes. Però sempre es pot anar un pas més enllà, i Alícia
Sánchez-Camacho ho ha fet. Camacho, de la qual potser el més rellevant
és que encara continuï fent política, va equiparar el sofriment dels
militants del PP d'Euskadi amb la situació d'ella mateixa i els seus
companys. El pitjor del cas no és que compari el sobiranisme català amb
la violència d'ETA -que també- sinó la confirmació que el PP utilitza el
dolor de les víctimes del terrorisme per capricis electoralistes.
Espero que la temeritat de l'Alícia li suposi una bona esbroncada... si
algun dia la conviden a un acte del PP d'Euskadi, o de l'Associació de
Víctimes del Terrorisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada