César Molinas i els (dos) arguments contra la independència per Written by XSiM

19 January 2014 

César Molinas i els (dos) arguments contra la independència

Written by  XSiM

Malgrat que l’article de César Molinas (matemàtic català, doctor en economia i ex alt càrrec del PSOE a Madrid) avui a El País conté trossos insultants (com quan equipara l’independentisme amb el poble dels hobbits), crec que val la pena llegir-lo, sobre tot perquè conté una secció prou interessant: la que parla de per què a Catalunya li interessa seguir formant part d’Espanya:

“Cataluña necesita a España también por dos ... En negativo Cataluña necesita a España…porqué las reformas que hay que hacer en Cataluña son similares a las que hay que hacer en el conjunto de España, empezando por la de la clase política. La bunkerización conduce a no hacerlas y a culpar al adversarios de todos los males propios. Además, una confrontación creciente deja al independentismo como único proyecto político posible y eso tendría efectos divisivos muy grandes para la sociedad catalana... En positivo, Cataluña necesita ambición. Necesita que sus grandes empresas se hagan mucho mayores y se globalicen. Al contrario que Baden-Württemberg o Rhône-Alpes, Cataluña no tiene grandes empresas con proyección global y no las tiene por falta de ambición, no porque esté oprimida o expoliada. España, cuyas grandes empresas son globales, tiene la ambición que a Cataluña le falta. La emulación con España en una casa común puede ser un estímulo importante para que Cataluña consiga hacerlo.”

Després d'una llarga disquisició històrica que no entraré a discutir (deixaré als historiadors que hi diguin la seva; a més, sempre he dit que el futur d'un poble l'ha de decidir la voluntat de la gent i no pas la història), els dos arguments als que arriba el César són: (1) si no ens quedem dins d'Espanya no podrem fer les reformes institucionals (començant per la política) que ens calen per sortir de la crisi i (2) necessitem l’ambició espanyola per a què les nostres empreses es facin grans i globals com les espanyoles.

Clarament el primer punt no és ben bé cert. Portem 30 anys intentant canviar les institucions dins d’Espanya i si alguna cosa ha quedat clara, és que ha estat impossible. De fet, jo penso que l’aspecte més positiu de la independència és  que ens dóna l’oportunitat de canviar les coses: ens dóna l’oportunitat de canviar el sistema educatiu per modernitzar-lo i posar-lo a l’alçada dels països més avançats del món (cosa que no podem fer amb el Sr Wert que acaba de fer una reforma on el gran debat ha estat “si la religión cuenta para la media”), ens dóna l’oportunitat de canviar les regles del joc que ni el PP, ni el PSOE ni els membres del tribunal constitucional ens permeten, ens dóna l’oportunitat de decidir les infraestructures que més necessitem nosaltres i no les que més bé van a la visió radial d’Espanya que tenen els ministeris de Madrid (ministeris dels quals va formar part el Sr Molinas), ens dóna l’oportunitat de reformar un sistema judicial que no ha canviat des de l’època de Franco i que impedeix que puguem posar a la presó als xoriços confessor com Núñez o Millet. Ens dóna l’oportunitat, en definitiva, de poder construir el nostre futur sense un govern i un sistema judicial que ens vagi sistemàticament en contra. No sé si ho aconseguirem ja que podem cometre els mateixos errors que han comès els espanyols. Però, com a mínim, marxant tenim l'oportunitat d'aconseguir el què clarament no hem aconseguit ni aconseguirem dins d'Espanya.

El segon punt tamboc és ben bé cert. Deixant de banda la qüestió de si l'ambició s'encomana tal i com pensa Molinas, dir que les empreses catalanes són petites en relació a les espanyoles té el seu punt de gràcia. Ho dic perquè si agafem les 20 empreses espanyoles més grans (per valor a l’IBEX35) i mirem quantes són catalanes potser ens emportem una sorpresa. Recordeu que Catalunya té el 16% de la població d’Espanya i, per tant, si els catalans fossin igual d’ambiciosos que els espanyols, ens tocaria tenir el 16% de les grans empreses d’Espanya (és a dir, 3,2 empreses de les 20 haurien de ser Catalanes). Si fem el recompte veurem que a la llista de les 20 primeres, hi apareixen Abertis, Gas Natural, CaixaBanc, Banc Sabadell i Grífols. És a dir, en lloc de les 3,2 que pertocaria, hi ha 5 empreses catalanes entre les 20 més grans (el 25% en lloc del 16% que ens pertocaria). Això sense tenir en compte que el capital català (com és el de Caixabanc) té una gran participació a d’altres empreses grans com per exemple Telefónica o REPSOL YPF. I també sense tenir en compte les empreses que podrien tenir capital català si el govern de Madrid no ho hagués evitat "porque Endesa no puede tener capital extranjero” (recordeu l'episodi de l'OPA d'Endesa i com el govern espanyol es va evitar que capital català la comprés cosa que va acabar a mans italianes?). Per tant, si l’ambició d’un poble es mesura pel número de grans empreses que hi ha al país (i això és el que sembla suggerir el Sr Molinas), resulta que els Catalans no només no som menys ambiciosos que els espanyols sinó que, aproximadament, som el DOBLE d’ambiciosos que ells. Prenent-nos, doncs, l’argument de Molinas literalment: si el que necessitem és ambició i aquesta ambició es contagia, no només no ens cal quedar-nos a Espanya sinó que hauríem de sortir corrents abans no se’ns encomani la seva falta d’ambició!(*)

Dit això, el César hauria d'explicar ben bé què vol dir amb això de que les empreses espanyoles són més grans perquè tenen ambició. Si mirem la llista de les grans empreses espanyoles, veiem que moltes d'elles formen part del que ell mateix va qualificar a un altre memorable i brillant article a El Pais de "capitalismo castizo": un capitalisme nociu i parasitari que viu del Boletín Oficial del Estado (beneficiat per regulacions fetes "a la carta", per les adjudicacions d'obra pública, de les portes giratòries i de les relacions personals que es fan a la llotja del Santiago Bernabéu). Segurament té raó el César quan diu que les empreses catalanes s'haurien d'internacionalitzar més. Però crec que ell estarà d'acord amb mí que la via per a fer-ho no és la del "capitalismo castizo espanyol" que ha fet créixer empreses com ACS, Acciona o Sacyr. De fet, el fiasco de Sacyr al canal de Panamà demostra que el suport de l’estat a través dels avals amb diner del contribuents ajuda a aconseguir contractes per a determinades empreses i que, per tant, aquestes no es fan grans gràcies a la bona conducta empresarial sinó a les relacions incestuoses que mantenen amb el poder polític. Si aquesta és l'"ambició" que ens manca als catalans, el què hem de fer no és quedar-nos a Espanya, sinó donar gràcies a Déu per no tenir-la!

Tenim, doncs, que una de les persones més llestes del PSOE ha estat pensant durant uns dies per trobar dues (repeteixo, dues) raons que ens portin a voler quedar-nos a Espanya. La veritat és que és molt d'agrair que, després del bombardeig d'amenaces i de profecies cataclísmiques sobre tot el que ens passaria si ens independitzéssim, algú argumenti en positiu i ens expliqui per què ens convé quedar-nos a Espanya. En aquest sentit cal felicitar el César per l'intent. El problema és que el César només ha aconseguit reunir dues raons i resulta que cap de les dues té validesa. Suposo que la conclusió lògica és que no hi ha cap raó per quedar-nos a Espanya.

Finalment, fa molta pena que el César acusi a tots els ciutadans de Catalunya de ser "menestrals" (cosa que ell mateix defineix com a "amb poca amplitud de mires"). El que és realment menestral és pensar que tenir amplitud de mires és anar a viure a Madrid tot pensant que has anat a parar al centre de l'univers. Tu ets més llest que tot això, César.

(*) Si en lloc d'agafar les 20 primeres, agafem totes les ESPANYOLES de l'Ibex35 (recordeu que Acerinox-Mittal i IAG estan a l'IBEX35 però no són espanyoles, i no està clar que Mediaset i Amadeus ho siguin), aleshores la proporció de catalanes entre les espanyoles és del 16%, exactament el que un esperaria si els catalans fossin igual d'"ambiciosos" que els espanyols i, per tant, l'argument del César segueix sent agafat pels pels.

NOTA D'ERROR: A la primera versió d'aquest post deia que el César Molinas era doctor per la universitat de San Diego. Em comuniquen des de l'Universitat Autònoma de Barcelona que a San Diego només hi va anar com a postdoc i que no hi va pas fer el doctorat. El seu doctorar és per la Universitat de Barcelona. Demano perdó al César per l'errada.