Quants diners tindria la Catalunya independent?

Castells avisa que al principi la millora es notaria més en l'economia general que en les finances públiques

DAVID MIRÓ Barcelona | ARA el 02/02/2014 00:00

• 

DOS VELLS CONEGUTS Antoni Castells i Pedro Solbes en una imatge de l'octubre del 2006.

Un dels debats més encesos que deriva del càlcul de les balances fiscals és respondre a la següent pregunta: quants diners de més tindria la Generalitat en cas que Catalunya es declarés independent? Sobre aquesta qüestió han polemitzat recentment, d'una banda, el polític socialista Josep Borrell i l'empresari Joan Llorach des de les pàgines d' El País i, de l'altra, l'economista Xavier Sala i Martín des de l'ARA. Mentre que els primers defensaven que Catalunya disposaria de 792 milions (dades del 2009) després de descomptar la part del dèficit de l'Estat que li pertocaria, el segon argumenta que aquesta quantitat s'ha de "neutralitzar" i dóna per bona la quantitat de 16.500 milions que calcula la Generalitat.

Un dels principals experts sobre la matèria és l'exconseller socialista Antoni Castells. Va ser ell el que, en un famós article publicat el 2000, va establir la necessitat de la "neutralització" de les dades de les balances fiscals per corregir l'efecte del dèficit de l'administració central. Castells, que defuig el pim-pam-pum polític, continua produint papers acadèmics en què no evita qüestions espinoses. La seva última aportació, a la qual ha tingut accés l'ARA, és un capítol dins d'un volum del Col·legi d'Economistes que es presenta el 13 de febrer sobre l'impacte econòmic de la independència i que porta un títol força explícit: Sis comentaris sobre la viabilitat econòmica de la independència i dos aclariments previs. Un d'aquests comentaris està dedicat, precisament, al debat de les balances fiscals.

Màxima transparència

Allà, un cop aclarits els diferents mètodes de càlcul i els resultats que ofereixen, dóna el següent consell: "Crec que també políticament, no només per una qüestió de rigor acadèmic, és un error, des de Catalunya, no posar totes les cartes sobre la taula en aquesta matèria i exhibir una vegada i una altra només aquelles estimacions que ofereixen un dèficit fiscal més perjudicial per a Catalunya. En primer lloc, perquè no cal exagerar les xifres per defensar l'aspecte central del nostre plantejament, que és que el dèficit fiscal és manifestament excessiu. És més, exagerar-les és perjudicial, perquè es donen arguments a l'altra banda, que, desacreditant simplement la xifra que es fa servir, fa planar ombres de dubte sobre el conjunt del raonament. I en segon lloc, i sobretot, perquè els ciutadans han de poder decidir coneixent la realitat en el seu conjunt, amb les parts favorables, sens dubte, però també amb les dificultats. La il·lusió dels ciutadans en un projecte no s'ha de basar en la ignorància o la creença en paradisos irreals, sinó en la convicció que la causa mereix fer els esforços que, sens dubte, pot comportar assolir-la".

Llarg i curt termini

Sobre el debat acadèmic que suscita la necessitat o no de neutralitzar les dades afirma: "A curt termini són més apropiades les dades «sense neutralitzar». En canvi, a llarg termini, si considerem que el pressupost del govern central tendeix a estar equilibrat al llarg del cicle, les dades «neutralitzades» recullen millor l'efecte permanent (o estructural) que tindria l'eliminació del dèficit fiscal amb la resta d'Espanya.

"En conseqüència, és cert que una Catalunya independent tindria unes finances més sòlides i sostenibles al llarg del temps. Però, en canvi, indueix a confusió afirmar, com sovint es fa, que l'eliminació del dèficit fiscal faria que els problemes financers de la Generalitat desapareguessin d'un dia per l'altre i que no calgués fer retallades, perquè immediatament disposaríem de 16.500 milions més dels que avui tenim".

L'altre punt de controvèrsia és quin és el millor mètode per calcular les balances, el de flux monetari o el de flux de benefici. Segons Castells, "el del benefici és més apropiat si l'objectiu és determinar els efectes de la independència sobre la reducció del dèficit públic (del govern de la Generalitat), perquè si Catalunya esdevingués independent, una part de la despesa central hauria de ser assumida pel govern de Catalunya. En canvi, el del flux és més apropiat si l'objectiu és estudiar l'impacte sobre el PIB de Catalunya, perquè encara que el govern de Catalunya hagués d'assumir despeses que ara no fa, el diner no se n'aniria fora de Catalunya, com ara passa".

PIB versus dèficit públic

Per tant, la posició de l'exconseller d'Economia és clara: cal distingir entre efectes a curt i a llarg termini i efectes sobre l'economia general i sobre les finances públiques: "A llarg termini, podem presumir que l'impacte positiu en termes de finances públiques (reducció del dèficit de la Generalitat) de l'eliminació del dèficit fiscal podria situar-se entre el 4,8% i el 5,8% del PIB i l'impacte positiu sobre el PIB de Catalunya entre el 7,0% i el 8,5%. Tanmateix, l'efecte és més reduït a curt termini: al voltant del 0,4% en termes de finances públiques i del 3,0% en termes de creixement del PIB de Catalunya".

Les explicacions de Castells són molt útils per interpretar els resultats de les balances fiscals, ja que cada dada respon a una pregunta concreta i a un límit temporal diferent. En qualsevol cas queda clar que l'impacte econòmic de l'eliminació del dèficit fiscal seria positiva, però ho seria de manera progressiva i que d'entrada la millora es notaria força més en l'economia en general que en les finances públiques. D'aquesta manera, queda clar que qualsevol debat sobre els efectes de la independència ha de distingir obligatòriament entre el curt i el llarg termini, ja que, segons les dades disponibles, es tracta més d'una inversió de cara al futur que una manera de resoldre per la via ràpida els problemes actuals.

Aquesta doble perspectiva és present també en la resta del capítol de Castells en què defensa la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent ("Com no hauria de ser-ho quan ho són països molt més petits, amb menys potencial i menys renda per càpita, menys diversificats i molt més dependents?"), però fuig del discurs triomfalista i avisa que tot dependrà "de la manera com s'hi arribi". La clau, per ell, és la pertinença a l'euro. I conclou: "Aquest conflicte només té solució per la via del pacte i la negociació. Fins i tot per arribar a la independència".