DRET A DECIDIR

El sí-sí encara necessita millorar

Anteriors consultes evidencien volatilitat de l’electorat quan el debat previ ha estat ràpid o poc intens

JORDI MUÑOZ Politòleg | ARA 16/02/2014 00:00

• 

• 

Què passa en els mesos i les setmanes anteriors als referèndums? Com canvia l’opinió pública durant la campanya abans d’una consulta per modificar l''statu quo'? Si atenem les dades recollides pel politòleg quebequès Lawrence Le Duc, i completades per l’escocès Alan Renwick, per a 34 referèndums celebrats en democràcies consolidades durant els últims trenta anys [ veure gràfic], hem de concloure que, si durant la campanya del referèndum hi ha algun canvi substancial en la posició de l’opinió pública, serà normalment en detriment del sí, del canvi en l''statu quo'.

L’electorat, quan s’acosta la data de la votació, pot tenir tendència a considerar seriosament les incerteses del canvi proposat, i si les posicions no estan gaire cristal·litzades, una part dels electors poden espantar-se i optar per preservar l’ statu quo. Per això, si observem la sèrie històrica de referèndums de la gràfica, hi veiem com en el període immediatament anterior a la votació el sí acostuma a perdre suports, i de vegades ho fa de manera molt més severa del que es pot pensar.

La consulta, més difícil de predir

I és que els resultats dels referèndums resulten, sovint, especialment difícils de predir per a les enquestes. A casa nostra tenim experiència recent d’enquestes que han errat la predicció del resultat, entre altres motius per canvis d’última hora en l’electorat que la demoscòpia no va ser a temps de capturar, com en les eleccions generals del 2004, o més recentment en les del Parlament del 2012, quan n’hi havia moltes que situaven CiU, que va acabar perdent 12 escons, prop de la majoria absoluta.

En el cas d’una consulta com la del 9-N, hem de prendre encara més precaució, ja que posarà l’electorat davant una decisió que no ha hagut de prendre mai abans. Les eleccions, en el fons, plantegen una tria que ja hem fet en anteriors ocasions, però el referèndum és una cita única i de temàtica única.

Les enquestes que tenim ens informen de les preferències actuals de la ciutadania, però no n’hi ha prou per fer prediccions acurades. Avui sabem que hi ha una majoria clara que vol un canvi en la relació Catalunya-Espanya, i que votaria sí en la primera urna. La majoria per l’estat independent (el sí-sí), en canvi, és més ajustada, sobretot en el cas d’una alta participació. L’última enquesta experimental del Centre d’Estudis d’Opinió el situava entre el 45% i el 65% dels suport en funció de les circumstàncies. En tot cas, en els pròxims mesos passaran moltes coses que podrien alterar aquesta correlació de forces o, per contra, contribuir a cristal·litzar-la.

De fet, si observem la gràfica, que compara la intenció de vot al sí uns mesos abans de la votació amb el resultat final d’aquests 34 referèndums, veurem dos casos. En uns, la majoria de votants i d’actors polítics no tenien posicions ben definides anticipadament. Els votants han d’informar-se ràpidament de les opcions i de les conseqüències, i els referents de què disposen són menys clars. Sovint, a més, els partits envien senyals ambigus o contradictoris, cosa que dificulta encara més que puguin prendre una opció clara. En aquestes circumstàncies, és fàcil trobar grans canvis d’opinió en períodes curts de temps: l’opinió pública es mostra molt volàtil i la campanya pot capgirar les coses.

Per contra, hi ha altres referèndums en què les posicions estan clares d’entrada. Solen ser consultes fetes després d’anys de debat polític sobre la qüestió, els votants tenen abundant informació des de temps abans i, a més, els seus referents polítics tenen posicions nítides i envien senyals clars de què votar. En aquests casos, els ciutadans es basen en la seva ideologia, identitat o simpatia de partit per orientar-se fàcilment. I hi ha molta menys volatilitat: el resultat sol estar bastant clar anticipadament. Les campanyes es basen en la lluita per una franja més o menys reduïda d’indecisos, que el camp del sí vol seduir i el camp del no normalment mira d’espantar.

La recepta per la tercera via

Els dos referèndums celebrats sobre la sobirania del Quebec, el 1980 i el 1995, són dos bons exemples d’aquestes dues dinàmiques. En el primer es va plantejar una pregunta confusa sobre un concepte nou, la sobirania-associació, que d’entrada va resultar atractiu per a molts quebequesos. En canvi, durant la campanya, van anar creixent les incerteses sobre el significat de la proposta i, d’altra banda, el govern canadenc va oferir als quebequesos durant la campanya un federalisme renovat com a tercera via. Tot i que era una alternativa poc definida, va funcionar-los. El resultat va ser que durant la campanya el sí va perdre fins a 22 punts de suport i va acabar clarament derrotat.

Per contra, el 1995 es va plantejar un referèndum en uns termes molt més clars. El debat feia anys que estava instal·lat, i partits i votants tenien posicions molt ben definides. Les coses es van moure molt poc en la campanya: pocs votants no tenien una posició clara de partida. Ara bé: en un escenari tan ajustat, els petits moviments poden ser decisius per al resultat final.

Què en podem aprendre, de tot plegat, per al cas català? ¿Ens trobem en un context d’alta volatilitat que ens pugui fer preveure grans canvis en contra del sí o, per contra, les posicions estan cristal·litzades i els moviments es donaran només en els marges? Si atenem les enquestes recents, hem viscut en els últims tres o quatre anys grans canvis en l’opinió pública catalana. Bona part de l’independentisme actual és recent i, per tant, hi ha la possibilitat que a mesura que s’acosti el moment de votar una part sigui receptiva als missatges de la por sobre les incerteses de la independència.

Però és difícil pensar que veurem un gran moviment de desinflament del sí. Tenim indicacions cada vegada més clares que les posicions durant el 2013 han anat cristal·litzant, que els partits i líders van reduint ambigüitats i els convençuts d’una banda i de l’altra es mostren menys oberts al canvi. Així, si no hi ha grans sorpreses, és ben possible que la campanya es jugui en els marges. Uns marges que poden ser decisius per decantar el resultat.

Excepció eslovena amb un estat en liquidació

Un cas que es desvia de la tendència general és el referèndum d’independència d’Eslovènia, el 1990. Aquell referèndum va ser una decisió d’unes elits polítiques que van haver de reaccionar amb rapidesa a la crisi iugoslava, que ja amenaçava d’acabar en catàstrofe. Poc abans encara proposaven una sortida de tipus confederal. Un any abans, el suport a la independència no era majoritari, tampoc entre la població, i el resultat del referèndum, en el moment de convocar-lo, era encara una incògnita. Al final, però, el sí a la independència va obtenir una gran victòria, amb més DEL 88% dels vots. Els eslovens van triar fugir d’un estat que ja havia col·lapsat i, per tant, l’ statu quo anterior ja no existia.