jordigorrio |
dimarts, 7 de gener de 2014 | 14:39h
Vilaweb - Diari de Balears
En
aquest article d'avui en el Diari de Balears, vénc a dir que no ens ha
de paralitzar la por de sortir temporalment -ni definitivament- de la
Unió Europea si aquesta és incapaç d'acollir la nostra Nació si
democràticament es vol proclamar independent.
Us en recordau, quan n'Artur Mas
va guanyar les darreres eleccions per majoria simple? La propaganda
espanyola fa fer de tot i molt per donar a entendre que 'havia
fracassat'. La veritat era que la minvada de vots que va patir no era
perquè aquests vots haguessin anat a engreixar el nacionalisme espanyol,
sinó perquè feren pujar l'independentisme. Bé, ara assistim a una nova
maniobra de guerra de propaganda semblant: el President català ha fet
una ofensiva internacional en què demana suport als dirigents europeus
al referèndum democràtic sobre la restitució de l'Estat propi. La
reacció europea general, per ara, no és de pegar bots i xecalines
d'entusiasme per l'emergència del nou estat. Però tampoc és de suport
incondicional a la tossuderia de l'estat espanyol, que vol impedir que
la gent pugui votar lliurement, com podran fer a Escòcia. En general,
els dirigents europeus se'n renten les mans i consideren que el plet
nacional català és un 'assumpte intern' de l'estat espanyol.
Idò bé: la premsa espanyola s'ha pegat
coces pel cul per fer via a pintar aquest panorama com una portada a la
cara de n'Artur Mas. La nostra premsa podria fer 'igual però a
l'enrevés'. Al meu parer, hem de conservar la sang freda amb això de la
Unió Europea. Per començar, no està gaire reglamentat, per no dir gens,
què passa quan una part d'un estat que en sigui membre es proclama
independent.
En primer lloc, hem de considerar que la
primera interessada que hi hagi un procés pactat i ordenat és la mateixa
Unió Europea. Per què? Perquè si
aquesta Unió d'estats no fa negociar a Espanya la independència de
Catalunya i aquesta es constitueix en estat pel seu compte,
unilateralment, tota sola, sense reconeixement espanyol ni europeu, el
nou estat no voldrà saber res de la seva part proporcional de l'ara ja
impagable deute espanyol. D'aquesta manera, aquest deute passaria a ser
del 125% del PIB d'Espanya, una quantitat totalment inassumible per una
Espanya sense Catalunya, segons afirma el prestigiós economista americà
d'origen català de la Columbia University Xavier Sala i Martín.
En segon lloc, és mal de creure que a Espanya li interessi tenir un tap
geogràfic, físic i infrastructural entre ella i la resta de la Unió. No
perdem de vista que Espanya, pràcticament només es troba ben comunicada
per terra pel passadís català de la Jonquera i pel passadís basc
d'Irun.
En tercer lloc, podem estar segurs que als milers d'empreses franceses,
alemanyes, italianes i angleses establertes en el Principat els
interessarà que el nou estat reingressi de cop a la Unió Europea, si és
que arriba a sortir-ne.
En quart lloc, ens hem de demanar una cosa: pot ser mai que a la Unió
Europea li interessi que, en ple Mediterrani Occidental, pugui haver-hi
un mercat de set milions d'habitants l'estat dels quals tengui les mans
desfermades per donar entrada lliure a productes japonesos, xinesos,
russos o americans i que, per afegitó, pugui imposar aranzels als
productes europeus?
Però bé: posem que la mitificada Europa torni encarar l'esquena al
Principat, com ja va fer el 1945. Què va passar aquell any? Idò que els
republicans catalans, juntment amb els espanyols, feia un any que es
dessagnaven per alliberar París del nazifeixisme. I es dessagnaven no ja
al costat dels aliats, sinó davant ells, fent-los de carn de canó. Idò
bé: en agraïment, com els va pagar Europa? Aturant l'alliberament
d'Europa als Pirineus i deixant Catalunya i Espanya sota el dictador
feixista Franco, imposat per en Hitler i en Mussolini,
un personatge que va entrar matant i que hi va morir, tant en temps de
guerra i en temps de 'pau'. I no tan sols això, sinó que Europa va fer
els ulls grossos a una autoanomenada 'transición' espanyola que va
deixar autoamnistiar els criminals de guerra franquistes i que ni tan
sols els va exigir un simple gest de demanar perdó a les seves víctimes,
el mateix gest, per cert, que ara els seus hereus polítics del
franquisme exigeixen als etarres. Això és la mitificada Europa: una unió
d'estats que cadascun mira per ell i que permet que un soci seu,
l'espanyol concretament, encara avui subvencioni una 'fundación' que no
té altres feines més que bravejar aquell sinistre i sanguinari homòleg
espanyol d'en Hitler i d'en Mussolini.
Si aquesta Europa torna abandonar el Principat com el 1945, es perdrà
gaire cosa aquesta regió germana de les Balears i de València si no es
veu admesa com a nou estat dins aquest mercat comú sense ànima ni
principis que demostrarà ser? Andorra no en fa part, de la Unió Europea
ni en vol sentir parlar. I mirau si hi marxa, ben polenta. Suïssa ben
igual. I Noruega. I Islàndia. I la Gran Bretanya, que és a la Unió però
no a l'euro, com més va més partidaris té de sortir-ne. Per tant, hi ha
vida fora d'Europa. Més ben dit: hi ha vida a Europa fora de la Unió
Europea. Una 'Unió' que, si no reprèn el seu esperit integrador de
pobles i nacions, com més va més torna a la situació inical de pur,
estricte i pelat mercat comú econòmic d'estats sense ganes de constituir
un autèntic Estat plurincional europeu. Europa? Ni sí, ni no: depèn de
quin projecte d'Europa parlem.Us en recordau, quan n'Artur Mas
va guanyar les darreres eleccions per majoria simple? La propaganda
espanyola fa fer de tot i molt per donar a entendre que 'havia
fracassat'. La veritat era que la minvada de vots que va patir no era
perquè aquests vots haguessin anat a engreixar el nacionalisme espanyol,
sinó perquè feren pujar l'independentisme. Bé, ara assistim a una nova
maniobra de guerra de propaganda semblant: el President català ha fet
una ofensiva internacional en què demana suport als dirigents europeus
al referèndum democràtic sobre la restitució de l'Estat propi. La
reacció europea general, per ara, no és de pegar bots i xecalines
d'entusiasme per l'emergència del nou estat. Però tampoc és de suport
incondicional a la tossuderia de l'estat espanyol, que vol impedir que
la gent pugui votar lliurement, com podran fer a Escòcia. En general,
els dirigents europeus se'n renten les mans i consideren que el plet
nacional català és un 'assumpte intern' de l'estat espanyol.
Idò bé: la premsa espanyola s'ha pegat
coces pel cul per fer via a pintar aquest panorama com una portada a la
cara de n'Artur Mas. La nostra premsa podria fer 'igual però a
l'enrevés'. Al meu parer, hem de conservar la sang freda amb això de la
Unió Europea. Per començar, no està gaire reglamentat, per no dir gens,
què passa quan una part d'un estat que en sigui membre es proclama
independent.
En primer lloc, hem de considerar que la
primera interessada que hi hagi un procés pactat i ordenat és la mateixa
Unió Europea. Per què? Perquè si
aquesta Unió d'estats no fa negociar a Espanya la independència de
Catalunya i aquesta es constitueix en estat pel seu compte,
unilateralment, tota sola, sense reconeixement espanyol ni europeu, el
nou estat no voldrà saber res de la seva part proporcional de l'ara ja
impagable deute espanyol. D'aquesta manera, aquest deute passaria a ser
del 125% del PIB d'Espanya, una quantitat totalment inassumible per una
Espanya sense Catalunya, segons afirma el prestigiós economista americà
d'origen català de la Columbia University Xavier Sala i Martín.
En segon lloc, és mal de creure que a Espanya li interessi tenir un tap
geogràfic, físic i infrastructural entre ella i la resta de la Unió. No
perdem de vista que Espanya, pràcticament només es troba ben comunicada
per terra pel passadís català de la Jonquera i pel passadís basc
d'Irun.
En tercer lloc, podem estar segurs que als milers d'empreses franceses,
alemanyes, italianes i angleses establertes en el Principat els
interessarà que el nou estat reingressi de cop a la Unió Europea, si és
que arriba a sortir-ne.
En quart lloc, ens hem de demanar una cosa: pot ser mai que a la Unió
Europea li interessi que, en ple Mediterrani Occidental, pugui haver-hi
un mercat de set milions d'habitants l'estat dels quals tengui les mans
desfermades per donar entrada lliure a productes japonesos, xinesos,
russos o americans i que, per afegitó, pugui imposar aranzels als
productes europeus?
Però bé: posem que la mitificada Europa torni encarar l'esquena al
Principat, com ja va fer el 1945. Què va passar aquell any? Idò que els
republicans catalans, juntment amb els espanyols, feia un any que es
dessagnaven per alliberar París del nazifeixisme. I es dessagnaven no ja
al costat dels aliats, sinó davant ells, fent-los de carn de canó. Idò
bé: en agraïment, com els va pagar Europa? Aturant l'alliberament
d'Europa als Pirineus i deixant Catalunya i Espanya sota el dictador
feixista Franco, imposat per en Hitler i en Mussolini,
un personatge que va entrar matant i que hi va morir, tant en temps de
guerra i en temps de 'pau'. I no tan sols això, sinó que Europa va fer
els ulls grossos a una autoanomenada 'transición' espanyola que va
deixar autoamnistiar els criminals de guerra franquistes i que ni tan
sols els va exigir un simple gest de demanar perdó a les seves víctimes,
el mateix gest, per cert, que ara els seus hereus polítics del
franquisme exigeixen als etarres. Això és la mitificada Europa: una unió
d'estats que cadascun mira per ell i que permet que un soci seu,
l'espanyol concretament, encara avui subvencioni una 'fundación' que no
té altres feines més que bravejar aquell sinistre i sanguinari homòleg
espanyol d'en Hitler i d'en Mussolini.
Si aquesta Europa torna abandonar el Principat com el 1945, es perdrà
gaire cosa aquesta regió germana de les Balears i de València si no es
veu admesa com a nou estat dins aquest mercat comú sense ànima ni
principis que demostrarà ser? Andorra no en fa part, de la Unió Europea
ni en vol sentir parlar. I mirau si hi marxa, ben polenta. Suïssa ben
igual. I Noruega. I Islàndia. I la Gran Bretanya, que és a la Unió però
no a l'euro, com més va més partidaris té de sortir-ne. Per tant, hi ha
vida fora d'Europa. Més ben dit: hi ha vida a Europa fora de la Unió
Europea. Una 'Unió' que, si no reprèn el seu esperit integrador de
pobles i nacions, com més va més torna a la situació inical de pur,
estricte i pelat mercat comú econòmic d'estats sense ganes de constituir
un autèntic Estat plurincional europeu. Europa? Ni sí, ni no: depèn de
quin projecte d'Europa parlem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada