Bernardo Atxaga: "En termes democràtics no es pot negar l'anhel independentista"
OSKAR BAÑUELOS Vitòria |
Bernardo Atxaga (Asteasu, Guipúscoa, 1951) és el
pseudònim de Joseba Irazu Garmendia. Llicenciat en ciències econòmiques
i membre de l'Acadèmia de la Llengua Basca, és un dels grans escriptors
en euskera vius. La seva obra es pot llegir en 32 idiomes i ha arribat
al cinema en diverses ocasions. Reticent a concedir entrevistes, s'ha
convertit en un dels grans referents intel·lectuals del País Basc
malgrat que ho negui amb modèstia. Es considera fora de la realitat,
però els seus afinats raonaments polítics el desmenteixen.
Com veu l'etapa post-ETA?
Que ETA hagi deixat de matar ha estat fonamental. Aquí tot ha girat al
voltant de la violència, perquè la violència fa que tot giri al seu
voltant. Ara cadascú fa el que li dóna la gana. Abans era molt difícil
abstreure-se'n. Hauria d'haver acabat abans, però hem de felicitar-nos
del fet que la violència ja no sigui part de les nostres vides.
I ara què?
Ara arribarà l'eco, com en el poema Man and the echo, de Yeats. I tothom haurà de respondre a l'eco de tot el que ha passat.
Per vostè, ¿com hauria de ser el relat d'aquests pròxims anys?
Hauria de ser un relat just, i perquè sigui just ha de ser plural.
Tothom ha d'explicar el que ha passat. Estic segur que tots els que van
donar suport a la violència d'ETA hauran de passar comptes i sé que serà
molt dur per a ells, i veig que només estan fent propaganda. Però no es
podran lliurar de l'eco. Això no treu que el poder fàctic, que sempre
ha estat present, hagi de respondre de la tortura, que és un altre
element. Jo vaig anar al parvulari amb Joxe Arregi, i Joxe Arregi va
morir torturat a Madrid. També l'eco portarà això. A aquests dos
elements cal sumar-n'hi un de tercer.
Quin?
Alerta! Les generacions joves no es poden lligar ni encadenar al
passat i no es pot descarregar en els que ara tenen 8 o 10 anys tot
aquest passat perquè el portin com una llosa tota la vida. Seria
horrible. La següent generació ha de viure la seva pròpia vida. El
problema és que, quan s'activi l'eco i tots expliquin coses i retin
comptes, s'haurà de veure com s'aplica la dosi d'indiferència que calgui
perquè la següent generació sobrevisqui. Quan algú mor hi ha un dol i
aquest dol cal passar-lo. Però el dol no pot ser etern. Nosaltres hem de
menjar-nos tota la merda perquè les noves generacions facin el seu
camí.
Què n'opina de la via sobiranista que s'ha obert a Catalunya?
Veig dos moments. Des de la Transició, l'allunyament de Catalunya i
Euskadi de Madrid ha sigut enorme. Són mons aliens, i des que hi ha el
PP encara més. Comparteixo la idea que seria un plaer no haver de
tornar-los a veure mai a la vida. Per a les noves generacions la millor
relació amb Aznar, Rajoy i Esperanza Aguirre és la inexistent. Aquest és
el moment present.
I l'altre moment?
El passat. Perquè també hi ha hagut un passat. Pensem en la llengua.
Sempre ha existit una relació molt estreta entre la perifèria i la
resta. Compartim el castellà, i això ha de tenir pes en un futur
polític. No veig amb bons ulls que des de Catalunya o des d'Euskal
Herria es menyspreï Espanya. Entenc que es menyspreï, en aquest present,
la política espanyola, el ministre Wert. Em sembla raonable i bo. El
que passa és que la realitat no acaba en el present. Em disgusta que la
llengua espanyola no trobi a Catalunya amor, afecte, respecte. Que no se
la consideri també part de la realitat catalana.
¿No es té en consideració el castellà?
No. Aquest any vaig ser a Girona i em va sorprendre moltíssim
l'absència del castellà. Hi havia català i hi havia anglès. I em va
estranyar. El castellà és una llengua que no es pot tirar per la borda i
em sembla que això tindrà males conseqüències. A Euskal Herria hi veig
un cert classisme i, com que no sé si a Catalunya passa el mateix, em
cenyiré a la realitat basca, tot i que és una qüestió que possiblement
em portarà molts disgustos.
Expliqui's.
Els bascoparlants a Iparralde [nord d'Euskal Herria] no tenen amb
França una actitud tan dura com la que des d'Hegoalde [Euskal Herria
sud] es té contra Espanya. I em pregunto: ¿no es tracta d'un
comportament classista? És a dir, es parla malament d'Espanya i dels
espanyols com si fos un país de tercera divisió, però, esclar, França no
és el mateix. Oh, la France! La grandeur! En aquest
procés per la independència a Catalunya no sé si s'hi cola aquest
comportament classista que jo percebo a Euskadi. Si és així, no
m'agradaria.
Al marge d'aquest component que apunta, com veu el procés català?
Fa la sensació que és un moviment que té un suport popular enorme. De
manera que, en termes democràtics, no hi ha possibilitat de negar a
aquesta gran massa social el seu anhel independentista. El que està
passant a Catalunya també serà una prova per veure si l'estat espanyol
és un estat democràtic. Si vostè és demòcrata, aquí té l'oportunitat de
demostrar-ho.
Si pogués votar a la consulta del 9 de novembre, què faria?
Jo no em posiciono. Això que ho decideixin els catalans.
"L'escriptor lliure, no lligat amb la política, no influeix"
Joseba Sarrionandia fa poc assenyalava que als anys 70, amb la llengua
basca proscrita, escriure en euskera era un exercici de resistència, de
reafirmació, i ara en algunes ocasions va adquirint matisos de
banalitat, d'una certa intranscendència.
Fa uns anys vaig conèixer a Barcelona una estudiant que venia de Nicaragua, de la Revolució Sandinista, que llavors " estaba a la página
", que diria Caro Baroja. Allà lluitava per coses essencials i, com ja
sap, quan es lluita per coses essencials tot cobra una gran
significació. Va arribar a Barcelona i tot li semblava vulgar, tothom
parlant de futbol, de programes de televisió. Es va endur un gran
disgust. Però la realitat constant és sempre vulgar; el que és
excepcional brilla i el que és corrent no. A la literatura basca li
passa això, que és un fenomen, en aquest sentit, corrent. No en un
sentit pejoratiu, corrent per habitual.
Quin és l'estat actual de la literatura basca?
No en tinc ni idea. Per sort ja ha passat l'època en què llegia tot el
que es feia en basc. Què puc dir de la literatura basca? Doncs que hi
ha un grup ampli de gent jove que fa les coses bé, que poden ser
escriptors, que són escriptors. Per exemple, Irati Elorrieta és una bona
escriptora i també ho és Karmele Jaio. Però quan un creua el cap
d'Hornos, que se situa entre els 60 i els 65 anys, comença a recollir
l'habitació. Mantinc un fil amb el present, però és només un fil. Jo ja
visc en un altre món.
El veig molt recollit, massa escèptic.
Diuen que el meu avi quan va complir certa edat ja no va parlar amb
ningú. I potser això meu té a veure amb alguna cosa que es porta a la
sang. Però també crec que és una necessitat vital. Llegeixo molt sobre
el present, però no m'agrada fer surf. No m'agrada viure en l'escuma de
l'onada, en l'escuma de l'avui. Em sembla que un perd el que és
essencial. No m'interessa analitzar la primera onada, el mer present,
sinó anar a la segona o la tercera.
Del que ha llegit últimament, què li ha agradat?
En literatura espanyola he llegit Tiempo de vida, de
Marc Giralt Torrente, que és una crònica autobiogràfica sobre la mort
del seu pare que m'ha semblat un bon llibre. De poesia, he acabat de
llegir La sangre de los fósiles, de José María Mico. Un llibre molt interessant.
És selectiu en la seva elecció?
Ara llegeixo egoistament, perquè llegeixo el que necessito en un moment concret. Últimament he rellegit La vida de les abelles, de
Maurice Maeterlinck, perquè tinc un tema al cap per desenvolupar i
m'anava bé. És un llibre meravellós i poètic en extrem. I també he
llegit alguna novel·la de John Irving. Les llegeixo per acostumar-me al
castellà perquè, com que estic traduint, a vegades no sé ni com comencen
les frases en castellà. Tinc un embolic de llengües que en més d'una
ocasió em costa ordenar.
I què no llegeix?
Ja no llegeixo novel·la de gènere. No llegeixo novel·la policíaca. La
novel·la negra que llegeix tothom a mi no em diu res. No obstant,
llegeixo moltíssim assaig. Tot el que sigui de reflexió m'atreu. Fa poc
he tornat a llegir Elogi de les dones madures, de Stephen Vizinczey.
Què em pot dir de la literatura catalana?
La meva primera relació amb la literatura catalana va ser a través del
teatre i de la poesia. Vaig conèixer Ricard Salvat, amb qui vaig
compartir molts moments. He llegit Joan Fuster en català, per no
esmentar clàssics com Josep Pla. Sempre m'ha agradat molt l'humor de
Quim Monzó i la poesia de Francesc Parcerisas i de Joan Margarit.
Com ha seguit la seva evolució?
La literatura catalana va tenir un moment de cruïlla de camins. En
quina llengua escric? Terenci Moix, per exemple, va triar un camí, el
d'escriure també en castellà, i d'altres en van escollir un altre. Per
exemple, Joan Margarit va optar pel camí invers. Tots els escriptors
bilingües del món s'han d'enfrontar a la pregunta "En quina llengua
escric?" o "En quina llengua segueixo escrivint?" No es pot eludir. Hi
és.
¿I aquesta pregunta Bernando Atxaga se l'ha fet? Se l'ha respost?
Jo me la faig moltes vegades. I fins ara la resposta sempre ha estat
la mateixa: escric en la llengua que em va dir Gabriel Aresti que
escrivís, en euskera. Però al mateix temps, tots aquests anys m'han
portat a una conclusió: ho fas així, però és una feina extra. En aquests
moments sóc una persona que es pot definir com un ximple: em tradueixo a
mi mateix i això em porta a ser una persona sense temps.
Vivim en una època de crisi de tota mena. Quin ha de ser i quin és el paper dels intel·lectuals davant aquestes crisis?
No tenen cap paper. És ridícul pensar que en tenen, que els
intel·lectuals poden influir en res. Siguem sincers: el poder és poder
perquè no compta amb ningú. Per tant, tot aquell que des d'un lateral
intenti influir és ridícul. L'escriptor lliure, el que no està
relacionat amb una opció política, no influeix. La política i la
intel·lectualitat són mons diferents; l'un no toca, ni tangencialment,
amb l'altre. Es projecta la idea que l'intel·lectual és en totes les
parts i en totes les situacions i que és sempre la veu de la raó, i no
és pas d'aquesta manera. Els nazis van tenir molts intel·lectuals i els
estalinistes també. José Millán-Astray, que passa per ser la
contrafigura de l'intel·lectual en el seu enfrontament amb Unamuno, era
un intel·lectual. Va traduir el sudoku samurai del francès i el seu
poema sobre la mort és gairebé gongorià, i això ho fa un intel·lectual.
Però els intel·lectuals encara són importants...
Els intel·lectuals poden moure's en el terreny de la sensibilització o
en un món a part. No discuteixo que les opinions siguin importants i
que hi hagi una responsabilitat social, el que dic és que, si l'alcalde
diu que cal fer el pont, el pont es fa. Diguin el que diguin els
intel·lectuals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada