Dimarts 1.12.2015 02:00
—Com valoreu els resultats?
—Nosaltres ja els intuíem. L’opció més votada és la situació que ja teníem: continuem les negociacions com fins ara. I després van quedar empatats els dos plans B. Acabar fent president Artur Mas o eleccions. Va guanyar fer eleccions, però no per gaires vots. És el que ja hi havia. Ha estat molt útil per a aclarir.
—Fins ara la gent no tenia ni idea que dins la CUP hi hagués gent que voldria investir Mas, com a pla B.
—Vols dir? Nosaltres sabíem que tothom s’avenia amb la possibilitat A, i aquí no hi ha fissures: d’entrada ningú no vol Mas. I als plans B, que són Mas o març, hi arribarien quan ja no hi hauria l’opció A, per haver perdut la negociació: aleshores hi ha una meitat Mas i una meitat març. Més o menys. Amb la qual cosa no aclarim gairebé res. Tot plegat no saps què passarà. És incertesa absoluta.
—I a l’assemblea nacional, què creieu que guanyaria? Mas o març?
—D’acord amb el que va passar diumenge, encara quedarem empatats. I que no coincideixi en vots, mira què et dic. 555 a 555. Ha! No ho sé. Sí que sé que totes dues possibilitats són molt dolentes. S’ha de decidir si l’assemblea es farà el 12 de desembre o el 27. I serà un vot, una persona.
—Ahir, permetent el vot múltiple, tampoc no us vau comptar del tot. En teniu una idea i prou.
—Era fet expressament. Si treballes per a l’opció A, però fas un sistema en què el B és definitiu, i clavat, i el mostres exacte, et trobaries que la part negociadora, JxSi, aniria a buscar directament la l’opció B. I oblidaria l’A, que és la teva aposta. Dit això, també et dic que ahir l’objectiu no era decidir-ho, sinó esbrinar quina fotografia teníem de la gent, de les territorials. Escolteu, fem el que cal? Després de dos mesos, què en penseu? I el que va sortir és el marc que defensa el grup negociador.
—Si la CUP vol reflectir el que és de veritat, que dos diputats investeixin Mas. Té militància que ho faria.
—Entenc què vols dir. Però és mitja trampa. Hauria de passar això mateix a Junts pel Sí.
—Que facin assemblea i comptin vots.
—Exacte. I que reflecteixin el resultat final al parlament. I Mas encara tindrà menys suport del que té ara.
—Salellas diu que el ‘Mas no’, no s’entén. Hi esteu d’acord?
—La gent no ens està entenent. El gruix dels mitjans no fan l’esforç d’explicar-ho i nosaltres tampoc no ho expliquem gaire bé. Aquí hi ha una reflexió a fer quan se saben els resultats del 27-S: s’ha de convèncer els no estrictament independentistes. I no pensis en federalistes. Pensa en els que volen profunditat democràtica i contingut social. I aquí pots sumar-hi gent. I a Junts pel Sí no trobem cap reflexió en aquest sentit. Cap reflexió orientada a augmentar, en divuit mesos o en un any, les 300.000 persones que ens calen. O ens expliqueu vosaltres quin projecte teniu per sumar més gent, o escolteu el nostre: figura de consens que no sigui Mas, una presidència coral que articuli institucionalment aquesta pluralitat. La principal fortalesa del procés sobiranista. La pluralitat. El procés no ha de ser d’esquerres. Ni de dretes. Sinó d’esquerres i dretes. Això s’ha de fer real i traspassar-ho a la institució. Hi ha la gent que considera que Mas ha fet un esforç titànic per convertir Convergència a l’independentisme. Innegable. Innegable aquest esforç. Però encara no ha arribat el moment de penjar-nos medalles. Ara ens falta arribar més enllà.
—Una crítica a Junts pel Sí?
—Encara no ha jugat cap carta d’estadista. Aquí s’ha anat tirant mentre desgastem la CUP per unes altres bandes. A veure si aconseguim que les opinions de dins la CUP vagin posant-la en tensió i es desmunti. Bé. Doncs molt bé. Crear majories així és molt mal auguri. Ho hem vist tres vegades. Nosaltres hem vist com pel 9-N Mas va dir que no duria endavant res del que havia negociat amb ERC. I ERC en queda tan decebuda, que al cap d’unes reunions, salta. Però ho arreglem com podem i tenim el 9-N. Segon, Mas sacrifica les eleccions que havien de ser just després, per les que vam fer ara. I tercer: llista unitària de civils sense partits, i a la reunió que hi ha a Palau torna a fer xantatge. Si es fa el que diu la CUP, res. Per tant, ja són tres moments que nosaltres hem après que permanentment es fa el que diu Mas, per xantatge, i no necessàriament és el millor que es pot fer. No sé si és gaire bon auguri, comportar-se així. Dins de Junts pel Sí hi hauria d’haver alçada de mires. I deixar de criticar còmodament dins les xarxes i amb els tertulians en lloc de centrar-se en l’acord. Perquè hi anem prenent mal tots.
—S’ha avançat en l’àmbit de les privatitzacions?
—No s’ha avançat. Cap privatització. Nosaltres ens preguntem: aquesta gent són capaços de no aturar BCN World pels seus pebrots? Una cosa tan senzilla com aturar un pla urbanístic que no treu cap a res? Que només salva La Caixa, i els seus terrenys, que no l’entén ningú, que no el comparteix ningú, ni els hotelers de Salou? Són capaços de tirar la cavalleria sobre la CUP perquè no fa Mas president, i a la taula de negociacions ni tan sols cedir amb Barcelona World? Ni tan sols per la transició a la república? Ni ara, en un moment d’excepcionalitat? És d’un feudalisme preocupant. Preocupant per tot el que haurà de venir, i s’haurà de fer. Quan els ensenyem la llista de privatitzacions i retallades i els demanem fins on sou capaços de comprometre’s, ens porten els punts del seu programa! I la pregunta és: esperen que coli, això? Entenc que CDC té plans de privatització a mig fer, i que ara comprometre’s amb massa actors i agents… Però senyors, parlem de tot plegat. De tot. Perquè la lògica de ‘només em calen dos diputats i ja està i deixeu-me en pau’ és un molt mal plantejament per començar un procés d’independència.
—La gent del carrer pressiona. Té pressa.—I això és bo. Així ens espavilarem. És bo que la gent apressi. Tant de bo hagués estat preparat abans. Això posa en evidència moltes mancances d’un nivell polític que continua jugant al partidisme al començament d’un procés d’independència. I hauria de ser una altra, la lògica. A mi em sembla molt lògic que la gent tingui pressa, i que ara la canalitzi per la CUP perquè ara la CUP és qui ho endarrereix. Molta de la gent que ara està emprenyada, ho està amb el bon cor d’exigir una velocitat de creuer. Però atribuir totes les mancances a la CUP? Doncs molt bé. Escolta’m. Ja ens apartarem del procés i a veure on va. Si no hi posem tots alguna cosa, no arribarà gaire lluny. I ara mateix, i em sap greu dir-ho, qui té el poder té la responsabilitat de ser més generós. De tenir més vista. Des dels marges es poden fer molts menys moviments. Com deia el poema, tens escassament el temps que t’ha tocat viure, el teu petit tros on viure-la i la teva poca gent. No tenim gairebé res més que això, nosaltres.
—En això d’ampliar la base, jo veig Colau enfilant-se al carro. Potser. Però Coscubiela no.
—És que no són iguals. En absolut. No ho són. Uns representen un partit de l’esquerra institucional molt còmodament instal·lat al marge esquerre del parlament, reivindicant una mica més de justícia social i portant una mica la contra en alguns temes amables. I en canvi el sector de l’Ada Colau el veig llançat a construir una nova identitat popular que entronqui amb un projecte que va més enllà de les institucions. I pot arribar el punt que aquests sectors s’hagin d’implicar. Fer Mas president, amb unes negociacions en què queda derrotada la CUP, i on es visualitza que només volien dos vots per continuar un procés que en realitat tampoc no articula amb entusiasme tota la majora independentista, tampoc no és la millor oferta. I no parlo tan sols per Colau. Que sectors populars que veuen el procés molt vinculat a la classe política i a la corrupció, no s’hi acabin de sumar també és un impediment. Aquestes són les reflexions que hem de fer.
—Risc que teniu: Mas és el millor dels seus, i encara el perdrem.
—És el millor dels seus. I per no dir, el millor dels millors que ara hi ha sobre la taula. En cap equació no hem demanat que Mas se’n vagi. És important. No demanem que marxi, sinó que escenifiqui el lideratge plural del procés. Al carrer ha estat plural i transversal. Que també ho sigui en el lideratge institucional. El procés, impulsat pels independentistes, el farem amb aquesta pluralitat o no el farem. I això vol dir pel camí no perdre els de Convergència ni els de la CUP. No podem perdre per aquí, ni podem perdre per allà. I aquí no es tracta de dos vots, aleshores. Perquè també tindrem pressupostos. Haurem de fer com ara, aleshores? A mi m’agradaria insistir molt dins la CUP a recordar-nos que aquí no estem per encaixar la CUP en un acord en què ens sentim còmodes. Posem l’èmfasi en la majoria social que cal completar. I que l’ha de completar una societat que les ha passades magres enmig d’una crisi. Amb un govern bastant dèspota CiU-PP (2010-2012) i després el del 2012-2015, amb l’afer Ester Quintana i Felip Puig. I la societat ha de sentir-se còmoda i entusiasta en aquest procés. No ens valdrà una majoria que una vegada va votar. No. Necessitem una societat activa i confiada que no ho fa tot per crear una nova hegemonia de Convergència, sinó que ho fa pel país.
—La CUP aniria a totes amb un Mas al govern. I us trobeu que amb un Mas de president, no tant.
—A David Fernández li agrada molt dir això, a mi no tant: som els vostres fills i filles. Que ens hem criat en una crisi, i hi hem vist part de culpa en vosaltres. Part de culpa en la manera com es porta l’economia, com es gestionen els diners, de tractar la població, d’informar la població. Voler saldar això amb amenaces… Perquè també hi ha una fractura generacional, provocada per la crisi. Per això l’acord no és sobre dos diputats. Sinó que això vagi a tot gas. I per tant no hi hagi fissures, ni contraarguments, ni coses a tapar en un procés que ha de guanyar per golejada. I això requereix un pèl més de mà esquerra.
—Autocrítica, quina feu?—Una és que no s’ha deixat prou clar, i potser no es té prou clar, quin és l’objectiu de tot plegat. L’objectiu no és fer Mas fora. És construir les bases compartides i guanyadores. O no es té prou clar, o ens perdem en el pim-pam-pum de la negociació, o no ho sabem explicar prou. Després, el pim-pam-pum comença a ser greu. Anem prenent mal. Comences a picar-te, picar-te, picar-te, i després qui és el maco que fa l’acord? Per despit, ja no el faig. Això és greu. I també és en part culpa nostra. O ho aturem, o prendrem mal. I finalment, la CUP és molt nova. Amb la coherència d’assumir els principis, tenir-ne cura, engreixar-los. Tot això està molt bé. Però també t’inhabilita a ser àgil. Som un projecte en construcció que ha de prendre decisions com algú ja construït. Tot plegat és remeiable.
—A la CUP hi ha un no o un sí flexible, pensat, lúcid. Però també els tancats.
—Cert. Segur. I a Junts pel Sí també ho veus. Uns que diuen ‘aquests perduts no sé què’, i uns altres que no, això s’ha de construir entre tots. Veus que a l’altra banda no hi ha gaire mà esquerra, tampoc. I de la teva fusta, hi ha la que hi ha. Però ho tenim a tocar. Ho podem tenir amb un acord molt justet, molt apagat, o amb un acord de país.
—Mas o març. Quim Arrufat què votaria?
—Et diria que en quines condiciones, una i altra? Insisteixo en el que he dit tota l’entrevista. L’acord amb JxSí hauria de contenir de manera palpable aquesta idea: no és acord per a un govern, investidura, sinó que es tracta de cessió de poder, d’obertura i de ser transversal. No tan sols amb la CUP. Sinó amb el país. Això pot tenir formes diferents. Nosaltres hem dit Mas no, però pot tenir diferents formes. I després tenim l’opció de fer eleccions. Aquí hauríem d’anar-hi per tenir encara més força. Si no, de què serveix fer eleccions? A mi em preocupa poc que votants de CUP vagin cap a JxSí. Em preocupa, però al final, votarien independentistes. A mi em preocuparia més que la CUP no fos capaç de sumar per l’altra banda. Després de tota la coherència i tota la defensa. Si la suma servís per a créixer, aleshores no hauria estat tot en va. Ara, donar un acord a Junts pel Sí sense convenciment, in extremis, i fer eleccions al març a perdre, doncs no porten enlloc.
—Acord amb Junts pel Sí, i amb convenciment? Costa de creure.
—Costa de creure. Però vull pensar que a banda i banda hi ha estadistes. I els estadistes són gent que fa prevaldre un interès a llarg termini de més gent que la pròpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada