Quan hi ha en joc una cosa tan important com això que vivim, costa molt de parlar sense que ningú t’adjudique immediatament una intenció malèvola. Això degrada el debat i és una pena, però la realitat és aquesta i no podem fer-hi res. Tret de continuar parlant cadascú amb la màxima llibertat i sense apriorismes.
Políticament, crec que ho he deixat clar, no compartesc gens la posició de la CUP sobre la investidura. Crec que aquests tres darrers mesos s’han equivocat. Em sembla que han portat el país a un límit insuportable i que ens han fet mal a molts que no som de cap manera ni enemics ni contrincants seus. Ens hem sentit estafats i agredits. Especialment amb algunes actituds i posicions fora de lloc, que no puc compartir.
Ara, la crítica política, per més dura que puga ser, no ens hauria d’encegar. I tant m’indigna que alguns d’ells no accepten cap desaprovació sense voler manipular-nos com que alguns altres s’inventen qualsevol excusa per criticar-los.
Això ve a tomb de les actes de l’assemblea de Sabadell. Aquestes últimes hores ha crescut tant la polèmica sobre què va passar en el recompte de diumenge que la CUP s’ha trobat obligada a publicar-ne les actes. Reconec que quan vaig saber el resultat vaig tenir una sorpresa enorme. Tanta que no em vaig atrevir a ser el primer de donar la notícia. Vaig aguantar uns minuts abans de publicar el titular, de tan increïble que em semblava.
Precisament per això, diumenge a la nit els periodistes de VilaWeb vam parlar amb membres de la CUP de tendències diverses que havien intervingut en aquell recompte, per demanar-los explicacions. Tots, separadament, ens van fer el mateix relat. I tots coincidien en l’empat i en la manera com s’havia produït. Em sembla impossible que tots es posassen d’acord a mentir i, per tant, em fie de la seua paraula.
I en aquest sentit els defense, perquè no em sembla correcte d’aprofitar aquest resultat certament estrany per acorralar-los. No pas si es fa d’aquesta manera, sense cap prova real. Crec que en una disputa política no s’hi val tot, i que no és una actitud correcta.
Això dit, vull afegir que, malgrat els defectes més que visibles de la convocatòria, tinc respecte per l’assemblea de la CUP, pel model de decisió. Em sap greu que la conformació de l’assemblea, més enllà de la militància i la presència de determinats personatges amb una trajectòria massa sospitosa, haja creat una ombra de dubte que la CUP hauria pogut evitar. Com també em sap greu que l’arrogància d’alguns membres destacats de la CUP i l’agressivitat d’un dels seus sectors haja tornat antipàtic per a la població un procés que simplement podria ser habitual. Ells creuen en l’assemblearisme i han maldat per ser conseqüents, organitzant l’assemblea més difícil de totes les que es poden imaginar. I jo no veig que això es puga criticar.
Siga com siga, i tornant a la política, el resultat és una bomba difícil de desarticular sense la participació de tercers. Ja veurem quina decisió prenen dissabte i ja la discutirem. Però mentrestant, ni que siga per competir amb el catàleg de cites de David Fernàndez, deixeu-me recordar aquella frase de Mandela que diu que ser lliure és també respectar i potenciar la llibertat dels altres. Jo ho pense de la CUP. I espere que la CUP ho pense, dissabte, de nosaltres.