H_3095675.JPG
Per: Vicent Partal
15.06.2016  22:00
Sembla que la CUP ha entrat en un procés de redefinició interna. Era previsible que passaria alguna cosa i sembla que intenten la més sensata de totes: refer-se sense trencar-se. Les tensions que la CUP ha viscut darrerament no les aguanta cap partit, per poc convencional que siga. I, tot i que de moment no se sap gaire per on aniran les línies de renovació, tot fa pensar que cerquen com articular una governança que permeta de prendre decisions més àgilment i sobretot reflectir més bé la pluralitat interna.
És una pretensió, ho torne a dir, lògica. Aquests dies, observant i escoltant amb atenció l’entorn dels anticapitalistes, cridava l’atenció, per damunt del debat polític i tot, l’agror amb què molts parlaven del mecanisme de presa de decisions. Si això s’aclareix, un dels bastons a les rodes que aturen el procés d’independència podria començar a desaparèixer. És cert que canviar la governança no pressuposa res, en termes polítics, i que la CUP podria continuar fent una oposició dura que fes inviable el procés. Però també és evident que en la presa de les decisions més polèmiques hi ha influït molt el sistema emprat i també l’absència de pluralitat final. Si això canvia, per força les coses seran diferents.
Deixem-los fer, doncs. Que endrecen sa casa i que a partir d’això ens diguen quina posició prenen i fins on podem comptar amb ells els altres independentistes. El neguit i el malestar que ha originat en molta gent el vot en contra del pressupost és comprensible i és normal que suscite reaccions irades. Però restar aturats en el rancor no treu cap a res. No fa res més sinó paralitzar.
I, en aquest sentit, alerta també a posar més bastons a les rodes, ara des de l’altre cantó. Estic molt sorprès, negativament, per l’agressivitat que exhibeix en aquesta campanya Convergència, i molt concretament el cap de llista, Francesc Homs. Atacant la CUP i comparant-la barroerament amb el PP, o alçant la veu contra l’Assemblea pel RUI potser aconseguirà alguns vots d’ací a dos diumenges, d’aquests de la rancúnia. Però també potser encara ens dificultarà més les coses a tothom.
Lluís Llach, en l’esclaridora entrevista que vam publicar ahir, reclamava a la gent confiança astuta en relació amb tot allò que fan les institucions. És una definició precisa, d’algú que sap com s’han de dir les coses: confiança astuta. Enmig del batibull en què alguns, interessadament, van convertint aquesta legislatura tan excepcional, cal dir ben clar que tenim un parlament, un govern i un president que fan una feinada increïble, que ara no pot lluir, però que ens deixarà efectivament allà on havien promès que seríem.
En aquest punt, és comprensible que, pel silenci obligat dels uns i per l’espectacle excessiu dels altres, els nervis s’hagen apoderat de molts votants i de molta gent –i els qui volen que això fracasse ja s’escarrassen tant com saben perquè siga així. Però Llach recorda des del seu prestigi una obvietat: que la nau tira. La nau, la feina que aquest govern ha de fer, tira amb molta força. I tirarà molt més encara si aconseguim que els uns i els altres aparten els bastons que han anat posant en aquestes rodes que, al cap i a la fi, són les rodes de tots.

[A sota els qui ens llegiu des de la web trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Avui us recomane especialment els de Pep Agulló i Susana Rodríguez. Susana, activista de Súmate, hi fa un contrapunt notable a la meua visió de la jugada.

 Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]