Jaume Renyer
per l'esquerra de la llibertat
La islamofília nostrada i els territoris perduts de la (futura) república catalana
Els atemptats gihadistes de la setmana passada han aixecat una onada aparentment sobtada d’islamofília entre la societat catalana promoguda pels col·lectius del progressisme transversal (des d’ERC a la CUP, passant pels Comuns) que han fet des de fa temps de la lluita preventiva contra la islamofòbia un dels eixos del seu missatge polític (l’altre, la deslegitimació dels Mossos acusant-los de violència policial desproporcionada l’han hagut d’aparcar momentàniament).
En ambdós casos hi ha elements comuns: una aproximació abstracta a la realitat basada en prejudicis ideològics característics dels progressisme banal d’arrels totalitàries hegemònic al nostre país des de fa mig segle. Ara, tots els esforços dels intel·lectuals i els opinadors mediàtics d’aqueix sectors estan concentrats a invertir la realitat: la responsabilitat dels atemptats gihadistes no recau en els autors sinó en la societat que no els acull com caldria (el famós interrogant “què hem fet malament ?”).
L’any 2002, Georges Bensoussan va dirigir un equip de interdisciplinar de professionals que va redactar un llibre frapant titulat “Les territoires perdus de la République: antisémitisme, racisme et sexisme en milieu scolaire” on alertaven de la degradació de l’escola pública i la pèrdua de valors republicans enmig de la indiferència de la classe política dirigent. Quinze anys més tard la societat francesa pateix els danys multidimensionals del gihadisme que emergeix com una força destructiva, afavorida per l’abandó no solament de l’escola pública sinó de barris sencers (les banlieues) per part de les autoritats. A més, Georges Bensoussan va ésser denunciat per islamòfob ( i absolt) per col·lectius islamistes que han esdevingut una mena d’inquisidors contra la llibertat d’expressió a les societats obertes europees.
Dos llibres de recent aparició certifiquen aqueixa deriva: Bruno Riondel, un professor d’Història a l’ensenyament secundari, és l’autor del llibre “Considérations inconvenantes, sur l’école, l’islam et l’histoire en France à l’heure de la mondialisation” (Éditions du Toucan, 2015) i enguany Bernard Ravet acaba de publicar “Principal de Collège ou imam de la République” (Éditions Kero). Tots aqueixos treballs descriuen una realitat que també es dóna a les escoles catalanes entre el jovent musulmà (segregació entre xiquets i xiquetes, rebuig a la participació en les formes de vida i lleure comunes, llevat del futbol pels nois, i rebuig dels valors occidentals tot primant els islàmics).
Catalunya només pot perviure com a estat si enllaça amb la mentalitat col·lectiva que va bastir una tradició jurídica i política fonamentada en l’equitat i l’equilibri de poders fins als decrets de Nueva Planta de 1707-1715. La llibertat de les persones i del conjunt de la nació són l’essència de l’ànima compartida que ens ha permès sobreviure com a poble malgrat els segles d’esquarterament i ocupació franco-castellana. Aqueix bagatge actualitzat és incompatible amb tota mena de totalitarismes, amb el neo franquisme especialment, però també amb l’islamisme. I les respostes mediàtiques immediates després dels atemptats gihadistes van en una línia claudicant dels valors nostrats en nom d’un bonisme moralista que cau en una islamofília abstracta desconeixent la realitat del gihadisme i com prevenir-lo.
En aqueix sentit reprodueixo del facebook de Ramon Saragatal aqueix text:
“Aquests dies, com segurament us passa a vosaltres, estic rebent molts missatges de solidaritat d’amics de fora de Catalunya. En el meu cas, molts m’arriben dels països del Maghreb, on hi ha sectors que lluiten aferrissadament contra lislamisme i que es fan creus de la ximpleria bonista que gastem al nostre país. Després de demanar-li permís, tradueixo aquí el comentari que, enmig d’un intercanvi de missatges privats, m’ha fet Raouf Dakhlaoui , exalcalde de Sidi Bousaïd (Tunísia), llibreter, humanista i activista cultural:
“Te’n recordes, Ramon, del que us vaig demanar després del sopar que vas organitzar a Santa Coloma de Farners? Apliqueu les vostres lleis. Apliqueu les vostres lleis sense ser injustos, però amb tota fermesa. Teniu lleis, com a tota Europa, que us haurien permès controlar i reprimir aquests moviments declaradament feixistes. Apliqueu les vostres lleis i així començareu a eradicar el mal.
Vàreu guanyar la vostra democràcia lluitant durant anys. Encara avui, esteu lluitant per la llibertat de Catalunya. No creieu que val la pena fer-vos-hi forts per preservar el que heu aconseguit? Avui ja només és cosa vostra aplicar la llei, i, en primer lloc, la més important: la Constitució Catalana”
En ambdós casos hi ha elements comuns: una aproximació abstracta a la realitat basada en prejudicis ideològics característics dels progressisme banal d’arrels totalitàries hegemònic al nostre país des de fa mig segle. Ara, tots els esforços dels intel·lectuals i els opinadors mediàtics d’aqueix sectors estan concentrats a invertir la realitat: la responsabilitat dels atemptats gihadistes no recau en els autors sinó en la societat que no els acull com caldria (el famós interrogant “què hem fet malament ?”).
L’any 2002, Georges Bensoussan va dirigir un equip de interdisciplinar de professionals que va redactar un llibre frapant titulat “Les territoires perdus de la République: antisémitisme, racisme et sexisme en milieu scolaire” on alertaven de la degradació de l’escola pública i la pèrdua de valors republicans enmig de la indiferència de la classe política dirigent. Quinze anys més tard la societat francesa pateix els danys multidimensionals del gihadisme que emergeix com una força destructiva, afavorida per l’abandó no solament de l’escola pública sinó de barris sencers (les banlieues) per part de les autoritats. A més, Georges Bensoussan va ésser denunciat per islamòfob ( i absolt) per col·lectius islamistes que han esdevingut una mena d’inquisidors contra la llibertat d’expressió a les societats obertes europees.
Dos llibres de recent aparició certifiquen aqueixa deriva: Bruno Riondel, un professor d’Història a l’ensenyament secundari, és l’autor del llibre “Considérations inconvenantes, sur l’école, l’islam et l’histoire en France à l’heure de la mondialisation” (Éditions du Toucan, 2015) i enguany Bernard Ravet acaba de publicar “Principal de Collège ou imam de la République” (Éditions Kero). Tots aqueixos treballs descriuen una realitat que també es dóna a les escoles catalanes entre el jovent musulmà (segregació entre xiquets i xiquetes, rebuig a la participació en les formes de vida i lleure comunes, llevat del futbol pels nois, i rebuig dels valors occidentals tot primant els islàmics).
Catalunya només pot perviure com a estat si enllaça amb la mentalitat col·lectiva que va bastir una tradició jurídica i política fonamentada en l’equitat i l’equilibri de poders fins als decrets de Nueva Planta de 1707-1715. La llibertat de les persones i del conjunt de la nació són l’essència de l’ànima compartida que ens ha permès sobreviure com a poble malgrat els segles d’esquarterament i ocupació franco-castellana. Aqueix bagatge actualitzat és incompatible amb tota mena de totalitarismes, amb el neo franquisme especialment, però també amb l’islamisme. I les respostes mediàtiques immediates després dels atemptats gihadistes van en una línia claudicant dels valors nostrats en nom d’un bonisme moralista que cau en una islamofília abstracta desconeixent la realitat del gihadisme i com prevenir-lo.
En aqueix sentit reprodueixo del facebook de Ramon Saragatal aqueix text:
“Aquests dies, com segurament us passa a vosaltres, estic rebent molts missatges de solidaritat d’amics de fora de Catalunya. En el meu cas, molts m’arriben dels països del Maghreb, on hi ha sectors que lluiten aferrissadament contra lislamisme i que es fan creus de la ximpleria bonista que gastem al nostre país. Després de demanar-li permís, tradueixo aquí el comentari que, enmig d’un intercanvi de missatges privats, m’ha fet Raouf Dakhlaoui , exalcalde de Sidi Bousaïd (Tunísia), llibreter, humanista i activista cultural:
“Te’n recordes, Ramon, del que us vaig demanar després del sopar que vas organitzar a Santa Coloma de Farners? Apliqueu les vostres lleis. Apliqueu les vostres lleis sense ser injustos, però amb tota fermesa. Teniu lleis, com a tota Europa, que us haurien permès controlar i reprimir aquests moviments declaradament feixistes. Apliqueu les vostres lleis i així començareu a eradicar el mal.
Vàreu guanyar la vostra democràcia lluitant durant anys. Encara avui, esteu lluitant per la llibertat de Catalunya. No creieu que val la pena fer-vos-hi forts per preservar el que heu aconseguit? Avui ja només és cosa vostra aplicar la llei, i, en primer lloc, la més important: la Constitució Catalana”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada