L'ATEMPTAT DE BARCELONA
Jo sí que tinc por
Najat El HachmiTenim un problema, una nova religió que s'està estenent, un islam reaccionari que nega la pròpia diversitat i fomenta l'odi cap al no musulmà
No diré que no tinc por, perquè en tinc.
No diré que no tinc ràbia, perquè en tinc.
No diré que no em sento impotent, perquè m'hi sento.
No diré que no estic trista, perquè des de dijous que estic molt trista.
¿I saben què més no faré? Parlar de religió, de civilització, dels "nostres" valors, de llibertat i convivència. I el que no faré de cap manera serà parlar sobre els perills de la islamofòbia. Amb els cossos de les víctimes encara calents no entraré en això, no deixaré que la paranoia que ells mateixos han sembrat em faci traçar una línia inexistent, una separació que ja he esborrat des de fa temps entre 'nosaltres' i 'vosaltres'. Els terroristes formen part d'un 'nosaltres' seu, fet d'odi i de mort. El meu 'nosaltres' és el de ser persona i no aconseguiran, de nou, que comenci a mirar al meu voltant per esbrinar qui em mira d'una forma diferent. Perquè hi ha dues menes de persones: els qui rebutgen i els qui no, i als primers no els calen terroristes per justificar les seves posicions. Ara treuen tota la bilis perquè en tenen l'oportunitat i se senten legitimats, però no s'equivoquin, són els mateixos de sempre.
No, no és el tema principal, ara mateix, prevenir el racisme. Ja ho farem, això, però en el minut zero d'un atemptat és de bojos començar per aquí i noper alres qüestions. És cert que els que tenim aquests noms i cognoms plens de sons estranys ens angoixem quan hi ha un atemptat, però seria injust que el focus es desplacés cap aquí. Sí, jo tinc molta por quan hi ha un atac, però he de saber que part de la meva por s'alimenta de la paranoia que ells cultiven. La sospita d'uns, la paranoia i l'actitud defensiva dels altres, són dues cares de la mateixa moneda. Si no vull que les persones amb qui convisc pacíficament comencin a desconfiar, tampoc puc fer jo el mateix intentant esbrinar si desconfien o no.
Que les xarxes són un abocador, sí. Que hi haurà insults, pintades, exabruptes de tota mena, sí. Però si els terroristes no representen els musulmans, ¿per què els racistes representen la totalitat dels que no ho són? ¿Mossegarem l'ham i començarem a traçar la línia divisòria que fins ara no existia dins de "nosaltres'? Sí, és cert, a la plaça de Vic hi havia Josep Anglada, fent la pallassada de sempre, però ¿saben què? Al seu costat hi tenia els regidors de la resta de formacions que s'hi van encarar. ¿Han de valer més les paraules de personatges com ell que les dites per l'alcaldessa de Vic, el president de la Generalitat o l'alcaldessa de Barcelona? ¿Són més importants els quatre ultres que es volien manifestar-se a la Rambla que tota la gentada de veïns que els van increpar
?
No, aquesta no és la qüestió que ens ha de preocupar, no és el tema principal. El tema més important és que tenim un problema, gros, molt gros, que no se soluciona dient que l'islam no és terrorisme. Hi ha una nova religió, diferent de la dels nostres pares, dels nostres avis, que s'està escampant. És un islam reaccionari, que nega la seva pròpia diversitat, que fomenta l'odi cap al no musulmà, que vol colonitzar totes i cadascuna de les esferes de l'individu.
¿D'això quan en parlarem? A banda de dir que els terroristes no són musulmans, ¿quan encetarem un debat més profund sobre els perills d'aquesta ideologia totalitària? ¿Saben els nostres joves on acaba l'islam i on comença el fonamentalisme? ¿Saben alguna cosa de la història de la seva religió? ¿Podem posar sobre la taula aquests temes sense que reaccionin a la defensiva i ens acusin d'islamofòbia? No, el racisme no es combat tancant els ulls davant la realitat. Tenim un problema important que no solucionaran ni la por, ni la ràbia, ni la impotència: la possibilitat que als nostres joves, tancats en les seves habitacions, algú els pugui convèncer que pel simple fet de creure en el que creuen tenen dret a acabar amb la vida dels qui no són com ells. I d'això, és urgent parlar-ne.
No diré que no em sento impotent, perquè m'hi sento.
No diré que no estic trista, perquè des de dijous que estic molt trista.
¿I saben què més no faré? Parlar de religió, de civilització, dels "nostres" valors, de llibertat i convivència. I el que no faré de cap manera serà parlar sobre els perills de la islamofòbia. Amb els cossos de les víctimes encara calents no entraré en això, no deixaré que la paranoia que ells mateixos han sembrat em faci traçar una línia inexistent, una separació que ja he esborrat des de fa temps entre 'nosaltres' i 'vosaltres'. Els terroristes formen part d'un 'nosaltres' seu, fet d'odi i de mort. El meu 'nosaltres' és el de ser persona i no aconseguiran, de nou, que comenci a mirar al meu voltant per esbrinar qui em mira d'una forma diferent. Perquè hi ha dues menes de persones: els qui rebutgen i els qui no, i als primers no els calen terroristes per justificar les seves posicions. Ara treuen tota la bilis perquè en tenen l'oportunitat i se senten legitimats, però no s'equivoquin, són els mateixos de sempre.
Si no vull que les persones amb les quals convisc pacíficament comencin a desconfiar, jo no puc fer el mateix intentant esbrinar si desconfien o no
Les víctimes reals
No, no diré que la principal víctima és la comunitat musulmana. Les principals víctimes són les que es van quedar damunt del terra de la Rambla, els que van veure la mort, els que encara malden per esquivar-la. Les víctimes són els morts, els ferits, els que passejaven tranquil·lament pel centre de la ciutat i van topar amb l'horror.No, no és el tema principal, ara mateix, prevenir el racisme. Ja ho farem, això, però en el minut zero d'un atemptat és de bojos començar per aquí i noper alres qüestions. És cert que els que tenim aquests noms i cognoms plens de sons estranys ens angoixem quan hi ha un atemptat, però seria injust que el focus es desplacés cap aquí. Sí, jo tinc molta por quan hi ha un atac, però he de saber que part de la meva por s'alimenta de la paranoia que ells cultiven. La sospita d'uns, la paranoia i l'actitud defensiva dels altres, són dues cares de la mateixa moneda. Si no vull que les persones amb qui convisc pacíficament comencin a desconfiar, tampoc puc fer jo el mateix intentant esbrinar si desconfien o no.
El valor de les paraules
Que les xarxes són un abocador, sí. Que hi haurà insults, pintades, exabruptes de tota mena, sí. Però si els terroristes no representen els musulmans, ¿per què els racistes representen la totalitat dels que no ho són? ¿Mossegarem l'ham i començarem a traçar la línia divisòria que fins ara no existia dins de "nosaltres'? Sí, és cert, a la plaça de Vic hi havia Josep Anglada, fent la pallassada de sempre, però ¿saben què? Al seu costat hi tenia els regidors de la resta de formacions que s'hi van encarar. ¿Han de valer més les paraules de personatges com ell que les dites per l'alcaldessa de Vic, el president de la Generalitat o l'alcaldessa de Barcelona? ¿Són més importants els quatre ultres que es volien manifestar-se a la Rambla que tota la gentada de veïns que els van increpar
A part de dir que els terroristes no són musulmans, ¿quan començarem un debat més profund sobre els perills d'aquesta ideologia totalitària?
Ideologia, no espiritualitat
És ideologia, no espiritualitat, un projecte polític més que una religió. Proposa als creients més desarrelats una utopia a l'abast, una adscripció identitària segura i una pertinença sense matisos. Sí, aquest nacionalislamisme existeix i està penetrant com no ho havia fet mai, fins al punt que molts joves quan parlen de la seva religió descriuen, sense saber-ho, aquesta nova forma excloent.¿D'això quan en parlarem? A banda de dir que els terroristes no són musulmans, ¿quan encetarem un debat més profund sobre els perills d'aquesta ideologia totalitària? ¿Saben els nostres joves on acaba l'islam i on comença el fonamentalisme? ¿Saben alguna cosa de la història de la seva religió? ¿Podem posar sobre la taula aquests temes sense que reaccionin a la defensiva i ens acusin d'islamofòbia? No, el racisme no es combat tancant els ulls davant la realitat. Tenim un problema important que no solucionaran ni la por, ni la ràbia, ni la impotència: la possibilitat que als nostres joves, tancats en les seves habitacions, algú els pugui convèncer que pel simple fet de creure en el que creuen tenen dret a acabar amb la vida dels qui no són com ells. I d'això, és urgent parlar-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada