La neutralitat de Franco, un mite desmuntat
Una exposició a la seu del Memorial Democràtic deixa en evidència les simpaties del franquisme amb el bloc nazifeixisme
La premsa espanyola, totalment controlada pel règim, va dedicar articles elogiosos amb Hitler fins i tot quan va morir acorralat al búnquer
Submarins nazis en un port espanyol durant la Guerra Civil | Topham/Cordon Press
La suposada neutralitat del règim franquista durant la Segona Guerra Mundial és un mite al qual encara s’aferren els defensors de la dictadura i aquells que intenten, malgrat la realitat dels fets, trobar mèrits en l’actitud del dictador. L'exposició Franco neutral?, inaugurada ahir, mostra clarament les simpaties del règim franquista amb la causa de Hitler i Mussolini. Organitzada pel Memorial Democràtic, ahir es va obrir amb la presència de Raül Romeva, conseller d’Afers Institucionals, Exteriors i Transparència; el responsable del Memorial, Plàcid Garcia-Planas, i per l’historiador Joan Maria Thomàs, comissari de la mostra.
El cert és que el vincle entre Franco i el bloc nazifeixista d’Alemanya i Itàlia era estret des de l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936. El suport donat per Berlín i Roma al bàndol "nacional" va segellar una aliança estratègica que l’exposició del memorial mostra de manera molt gràfica.
Espanya, membre de la "Internacional feixista"
El 7 d’abril de 1939, només sis dies després de finalitzada la guerra a Espanya, Franco va anunciar l’adhesió al Pacte Anti-Komintern. Era l’aliança firmada entre l’Alemanya nazi i el Japó imperial contra la Unió Soviètica i la Komintern, la Internacional Comunista. S’hi van afegir també la Itàlia de Mussolini i els diversos països que anirien caient sota la bota alemanya. El pacte Anti-Komintern era, de fet, una mena d’Internacional Feixista.
Quan va començar la Segona Guerra Mundial, l’1 de setembre de 1939, amb la invasió de Polònia, el règim espanyol va proclamar la seva neutralitat. El país estava exhaust després de la Guerra Civil. Però més enllà de les declaracions oficials, el bon clima entre els cercles oficials de Madrid i els de Berlín eren evidents. Ho delaten les facilitats que es van donar des de l’inici als alemanys, que tenien accés fàcil als ports de la península, i la llibertat de moviments dels agents nazis, comparats amb tota mena de dificultats que es van posar a britànics i francesos.
No bel·ligerants, no pas neutrals
Però és en la premsa i els mitjans de comunicació, tots controlats pel règim, on es mostrava tota la simpatia per la causa hitleriana. A mesura que les tropes alemanyes avançaven, l’entusiasme del règim franquista es feia més descarat. L’endemà que Itàlia entra en la guerra al costat de Hitler, Franco proclama la “no bel·ligerància” com a política oficial de l’Estat. La neutralitat queda enrere. Espanya no entra en el conflicte, però ja no és neutral. Són els mesos alegres pel feixisme espanyol, que està convençut del triomf de l’Eix Berlín-Roma.
És en aquesta etapa, que desmenteix la neutralitat fins i tot des del punt de vista formal, quan Franco i Hitler s’entrevisten a l’estació d’Hendaia (23 d’octubre de 1940). Aquella trobada que va estar a punt de fer entrar Franco en la guerra. Les exigències i la megalomania del Caudillo, que demanava, a banda de Gibraltar, mig imperi colonial francès (el Marroc, part d’Algèria…) i possiblement l’interès relatiu de Hitler, més obsedit aleshores en el front oriental, van deixar Espanya fora.
Però el règim va enviar la División Azul –voluntaris animats per la propaganda oficial- a combatre a la Unió Soviètica. La dirigia Agustín Muñoz Grandes, qui amb els anys seria membre del govern, fins arribar a vicepresident els anys seixanta. Un altre símbol de la petjada nazifeixista en el règim.
Serrano Suñer, cunyat del Caudillo i cap de brot dels més entusiasmats amb el III Reich, va ser fet ministre d’Exteriors. L’Espanya destrossada per la guerra civil vorejava una altra tragèdia, coquetejant amb la mort. Però l’astúcia i el cinisme de Franco van ser més forts. La sort de la guerra va canviar de bàndol. L’estiu de 1942 es va produir el desembarcament aliat al nord d’Àfrica. El setembre, Serrano era cessat.
El febrer de 1943, concloïa la batalla d’Stalingrad. Els alemanys eren aturats a Rússia. El mes de juliol, el rei d’itàlia, Víctor Manuel III, fins aleshores un titella del Duce, fa detenir Mussolini. Franco queda corprès. L’octubre proclama el retorn a la neutralitat… Les coses anaven mal dades.
El 30 d’abril de 1945, Hitler se suïcida al búnquer de Berlín. Ja fa temps que Franco no el coneix i es prepara per interpretar un nou paper en el qual excel·lirà, el de “centinela de Occidente” en temps de guerra freda. Però un cop d’ull a l’hemeroteca d’aquell 1945 torna a delatar amb qui estaven els cercles oficials del règim franquista.
El diari Informaciones, de Madrid, informava que “Muere Adolfo Hitler por la libertad de Europa”. A La Vanguardia apareixen articles elogiosos de Mussolini, afusellat pels partisans, i també, tot i que més austers, de Hitler. En l’edició de l’1 de maig de 1945, en la informació sobre l’execució del Duce, s’hi pot llegar: “Ha muerto un hombre de estado” i assenyala que ha mort “a manos del populacho”. L’edició de l’endemà ja informa de la mort de Hitler, i ho fa d’una manera que no amaga la simpatia: “Adolfo Hitler ha muerto. Cayó en la cancillería, luchando hasta el último momento”. En les pàgines de l’interior, un perfil ple de ‘perles’ com aquesta: “No se le conocían vicios”. Era la tònica general en els mitjans de premsa, entre l’admiració i la pena, en els cercles més falangistes i feixistitzats, i els elogis ponderats en la resta. Una curiosa manera d’expressar neutralitat.
La mostra “Franco, neutral?” presenta un seguit de documents i fotografies que aprofundeixen en la simpatia de l’Espanya oficial pel nazifeixisme. S’hi poden veure imatges que donen idea de l’ambient que es vivia: els voluntaris de la División Azul acomiadats a l’estació de França de Barcelona, l’esvàstica al Museu d’Art Modern (l’actual seu del Parlament), saludant els visitants d’una exposició sobre arquitectura alemanya, l’octubre de 1942, el moment de la visita del cap de les SS, Heinrich Himmler, a Montserrat l’octubre de 1943, propaganda nazi al paranimf de la universitat de Barcelona, la presencia de submarins alemanys al port, etc. Una visita a aquesta mostra és obligada per qui vulgui conèixer més a fons el veritable rostre del franquisme.
El cert és que el vincle entre Franco i el bloc nazifeixista d’Alemanya i Itàlia era estret des de l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936. El suport donat per Berlín i Roma al bàndol "nacional" va segellar una aliança estratègica que l’exposició del memorial mostra de manera molt gràfica.
Raül Romeva, en la inauguració de l'exposició «Franco, neutral?» Foto: Memorial Democràtic
Espanya, membre de la "Internacional feixista"
El 7 d’abril de 1939, només sis dies després de finalitzada la guerra a Espanya, Franco va anunciar l’adhesió al Pacte Anti-Komintern. Era l’aliança firmada entre l’Alemanya nazi i el Japó imperial contra la Unió Soviètica i la Komintern, la Internacional Comunista. S’hi van afegir també la Itàlia de Mussolini i els diversos països que anirien caient sota la bota alemanya. El pacte Anti-Komintern era, de fet, una mena d’Internacional Feixista.
Quan va començar la Segona Guerra Mundial, l’1 de setembre de 1939, amb la invasió de Polònia, el règim espanyol va proclamar la seva neutralitat. El país estava exhaust després de la Guerra Civil. Però més enllà de les declaracions oficials, el bon clima entre els cercles oficials de Madrid i els de Berlín eren evidents. Ho delaten les facilitats que es van donar des de l’inici als alemanys, que tenien accés fàcil als ports de la península, i la llibertat de moviments dels agents nazis, comparats amb tota mena de dificultats que es van posar a britànics i francesos.
No bel·ligerants, no pas neutrals
Però és en la premsa i els mitjans de comunicació, tots controlats pel règim, on es mostrava tota la simpatia per la causa hitleriana. A mesura que les tropes alemanyes avançaven, l’entusiasme del règim franquista es feia més descarat. L’endemà que Itàlia entra en la guerra al costat de Hitler, Franco proclama la “no bel·ligerància” com a política oficial de l’Estat. La neutralitat queda enrere. Espanya no entra en el conflicte, però ja no és neutral. Són els mesos alegres pel feixisme espanyol, que està convençut del triomf de l’Eix Berlín-Roma.
Però el règim va enviar la División Azul –voluntaris animats per la propaganda oficial- a combatre a la Unió Soviètica. La dirigia Agustín Muñoz Grandes, qui amb els anys seria membre del govern, fins arribar a vicepresident els anys seixanta. Un altre símbol de la petjada nazifeixista en el règim.
Serrano Suñer, cunyat del Caudillo i cap de brot dels més entusiasmats amb el III Reich, va ser fet ministre d’Exteriors. L’Espanya destrossada per la guerra civil vorejava una altra tragèdia, coquetejant amb la mort. Però l’astúcia i el cinisme de Franco van ser més forts. La sort de la guerra va canviar de bàndol. L’estiu de 1942 es va produir el desembarcament aliat al nord d’Àfrica. El setembre, Serrano era cessat.
El febrer de 1943, concloïa la batalla d’Stalingrad. Els alemanys eren aturats a Rússia. El mes de juliol, el rei d’itàlia, Víctor Manuel III, fins aleshores un titella del Duce, fa detenir Mussolini. Franco queda corprès. L’octubre proclama el retorn a la neutralitat… Les coses anaven mal dades.
El 30 d’abril de 1945, Hitler se suïcida al búnquer de Berlín. Ja fa temps que Franco no el coneix i es prepara per interpretar un nou paper en el qual excel·lirà, el de “centinela de Occidente” en temps de guerra freda. Però un cop d’ull a l’hemeroteca d’aquell 1945 torna a delatar amb qui estaven els cercles oficials del règim franquista.
El diari Informaciones, de Madrid, informava que “Muere Adolfo Hitler por la libertad de Europa”. A La Vanguardia apareixen articles elogiosos de Mussolini, afusellat pels partisans, i també, tot i que més austers, de Hitler. En l’edició de l’1 de maig de 1945, en la informació sobre l’execució del Duce, s’hi pot llegar: “Ha muerto un hombre de estado” i assenyala que ha mort “a manos del populacho”. L’edició de l’endemà ja informa de la mort de Hitler, i ho fa d’una manera que no amaga la simpatia: “Adolfo Hitler ha muerto. Cayó en la cancillería, luchando hasta el último momento”. En les pàgines de l’interior, un perfil ple de ‘perles’ com aquesta: “No se le conocían vicios”. Era la tònica general en els mitjans de premsa, entre l’admiració i la pena, en els cercles més falangistes i feixistitzats, i els elogis ponderats en la resta. Una curiosa manera d’expressar neutralitat.
La mostra “Franco, neutral?” presenta un seguit de documents i fotografies que aprofundeixen en la simpatia de l’Espanya oficial pel nazifeixisme. S’hi poden veure imatges que donen idea de l’ambient que es vivia: els voluntaris de la División Azul acomiadats a l’estació de França de Barcelona, l’esvàstica al Museu d’Art Modern (l’actual seu del Parlament), saludant els visitants d’una exposició sobre arquitectura alemanya, l’octubre de 1942, el moment de la visita del cap de les SS, Heinrich Himmler, a Montserrat l’octubre de 1943, propaganda nazi al paranimf de la universitat de Barcelona, la presencia de submarins alemanys al port, etc. Una visita a aquesta mostra és obligada per qui vulgui conèixer més a fons el veritable rostre del franquisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada