L'últim article inèdit de mossèn Ballarín

Dedicat al santuari de Queralt, el sacerdot el va dictar pocs dies abans de morir, i NacióDigital el treu a la llum per primera vegada

Mossèn Josep Maria Ballarín: religió, literatura, Barça i país

Redacció-Nd | 07/04/2016 a les 11:45h

Josep Maria Ballarín va morir als 96 anys

Pocs dies abans de morir, mossèn Josep Maria Ballarín va dictar un article pensant en la commemoració del Centenari de la Coronació de la Maré de Déu de Queralt, a Berga, santuari del qual en va ser sacerdot durant molts anys de la seva vida. NacióDigital ha tingut accés al text, que es publica per primera vegada, i que reproduïm tot seguit.

Queralt, per mossèn Josep Maria Ballarín
Eixa cosa El bisbe Tarancón em vantava fora, de superior del seminari, amb aquestes raons tan ben raonades: -A vostè, li falta eixa cosa, eixa cosa que dóna la formació del seminari. No vaig gastar-li embuts: -Senyor Bisbe en dono gràcies a Déu. Aquesta dita m’ha quedat tan ben sabuda que explica els trencacolls i vitricolls de la meva vida. Per un general la gent m’entén; però em costa molt que els capellans m’entenguin, sense cap mala voluntat per la seva banda ni per la meva. Però sense aquesta “tocata i fuga” farien de molt mal entendre aquestes ratlles que vénen i que vindran. El Tarancón era una bona persona, no el veig capaç de fer un cop de bàcul; de manera que em va proposar de deixar-me de professor al seminari i algun treballet a Solsona. Li vaig dir que volia anar a pagès, em va respondre que la meva mare era una senyora i no s’hi adaptaria. Així van començar les converses amb el secretari del senyor bisbe, amb qui era bastant amic. Les anades i vingudes van aixecar la llebre a l’honorable senyor Ramon (si us dic que el senyor Ramon es deia Barniol, ja sabreu qui és). Ell estava a l’últim curs del seminari i aquell any el farien capellà quan em va emprendre preguntant-me què passava. Li vaig dir que em treien del seminari i que jo havia dit que m’estimava més anar a pagès. Amb una lucidesa que encara no ha perdut, el nostre home em va dir sense dubtar: -Demani Queralt. El bisbe hi va venir bé, dient-me que sobretot no en parlés; però pensar que és possible guardar secrets entre la clericalla és no saber llatí. El dia de Pentecosta els estudiants solien fer una sortida amb camió a un lloc que triaven ells i em van dir que volien anar a Queralt. De cop em va entrar el Florensa acompanyat per dos més dient-me que m’estalviaria quartos si em duien els meus trastos amb el camió. Me’ls van dur; l’hostaler d’aquells dies va fer mala cara perquè no sabia on ficar-ho tot, però finalment tot va quedar endreçat. Els nois van acompanyar-me a cantar una Salve a la Mare de Déu, vaig acabar el curs al seminari, i em vaig trobar la primera nit sol, amb un antic seminarista dormint amb un matalàs a terra: hi hauria estat amb molta pau si no fos que va esverant-se’ns una tempesta de llamps, trons i terregada, que feia saltar el telèfon com un castell de focs i va encendre una biga. Era una rebuda pontifical, però he de confessar que mai més no se’m va repetir. Espais oberts Només veient-ho de lluny t’adones del lligam que hi ha entre Berga i el Santuari. L’oreneta no és una ficció. Des de Queralt la ciutat d’ales tan amples és un “ocell de raça” ajocat a tocar el carrer Major. A la nit li endevines les guspires dels ulls. De baix estant el Santuari és un far, un fanal encès, una imatge tan viva que es torna sonora a la finestra triada de casa nostra. Queralt és un cosit d’oreneta, que passa rabent, fiblada d’aire enllà, però que alhora s’atura misteriosament. Passa i es queda. En això fora injust que m’oblidés dels pobles ajocats a la serra de Queralt, i que senten Queralt tan a prop. Sense deixar de ser berguedana Queralt és la florida cançó del Berguedà

Queralt, per mossèn Josep Maria Ballarín

Eixa cosa

El bisbe Tarancón em vantava fora, de superior del seminari, amb aquestes raons tan ben raonades:

-A vostè, li falta eixa cosa, eixa cosa que dóna la formació del seminari.

No vaig gastar-li embuts:
-Senyor Bisbe en dono gràcies a Déu.

Aquesta dita m’ha quedat tan ben sabuda que explica els trencacolls i vitricolls de la meva vida.

Per un general la gent m’entén; però em costa molt que els capellans m’entenguin, sense cap mala voluntat per la seva banda ni per la meva. Però sense aquesta “tocata i fuga” farien de molt mal entendre aquestes ratlles que vénen i que vindran.

El Tarancón era una bona persona, no el veig capaç de fer un cop de bàcul; de manera que em va proposar de deixar-me de professor al seminari i algun treballet a Solsona. Li vaig dir que volia anar a pagès, em va respondre que la meva mare era una senyora i no s’hi adaptaria.

Així van començar les converses amb el secretari del senyor bisbe, amb qui era bastant amic.

Les anades i vingudes van aixecar la llebre a l’honorable senyor Ramon (si us dic que el senyor Ramon es deia Barniol, ja sabreu qui és).

Ell estava a l’últim curs del seminari i aquell any el farien capellà quan em va emprendre preguntant-me què passava. Li vaig dir que em treien del seminari i que jo havia dit que m’estimava més anar a pagès. Amb una lucidesa que encara no ha perdut, el nostre home em va dir sense dubtar:

-Demani Queralt.

El bisbe hi va venir bé, dient-me que sobretot no en parlés; però pensar que és possible guardar secrets entre la clericalla és no saber llatí. El dia de Pentecosta els estudiants solien fer una sortida amb camió a un lloc que triaven ells i em van dir que volien anar a Queralt.

De cop em va entrar el Florensa acompanyat per dos més dient-me que m’estalviaria quartos si em duien els meus trastos amb el camió. Me’ls van dur; l’hostaler d’aquells dies va fer mala cara perquè no sabia on ficar-ho tot, però finalment tot va quedar endreçat.

Els nois van acompanyar-me a cantar una Salve a la Mare de Déu, vaig acabar el curs al seminari, i em vaig trobar la primera nit sol, amb un antic seminarista dormint amb un matalàs a terra: hi hauria estat amb molta pau si no fos que va esverant-se’ns una tempesta de llamps, trons i terregada, que feia saltar el telèfon com un castell de focs i va encendre una biga.

Era una rebuda pontifical, però he de confessar que mai més no se’m va repetir.

Espais oberts

Només veient-ho de lluny t’adones del lligam que hi ha entre Berga i el Santuari. L’oreneta no és una ficció. Des de Queralt la ciutat d’ales tan amples és un “ocell de raça” ajocat a tocar el carrer Major. A la nit li endevines les guspires dels ulls.

De baix estant el Santuari és un far, un fanal encès, una imatge tan viva que es torna sonora a la finestra triada de casa nostra.

Queralt és un cosit d’oreneta, que passa rabent, fiblada d’aire enllà, però que alhora s’atura misteriosament. Passa i es queda.

En això fora injust que m’oblidés dels pobles ajocats a la serra de Queralt, i que senten Queralt tan a prop.

Sense deixar de ser berguedana Queralt és la florida cançó del Berguedà