El debat al voltant de la memòria històrica torna a estar damunt la taula. El desencadenant ha estat la decisió del govern de Pedro Sánchez de complir una vella promesa de l’esquerra: treure el cos del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, el seu santuari personal a glòria del feixisme, i allunyar-lo dels milers de víctimes de tots dos bàndols que allà hi ha enterrades en la fossa comuna més gran de l’Estat espanyol.
Però, més enllà d'aquest gest simbòlic tan reclamat per les víctimes, encara hi ha molta feina per fer en memòria històrica. Malgrat la transició exemplar venuda de cara a la galeria, no tot està fet. Així ho adverteixen des de diversos organismes de les Nacions Unides fins a l'organització de drets humans Amnistia Internacional. Aquest 20 de novembre farà 43 anys que el dictador va morir al llit, sense que ningú no el jutgés pels seus crims, i sense haver desfet tot el llegat.
Aquestes són només algunes de les carpetes que, des de fa 43 anys, agafen pols sobre la taula, esperant que algú les agafi, les obri i s’hi posi a treballar.
protesta ultra Valle Caidos EFE
Foto: EFE

Què fer amb el Valle?

Un dels primers interrogants que apareixen després de l’exhumació del cadàver del dictador és què fer amb el Valle de los Caídos, un mausoleu a la violació dels drets humans, on hi ha més de 33.000 cossos enterrats, també de republicans confiscats per Franco per vendre la “reconciliació”. No només va ser construït per presos de guerra, que van treballar forçats en un homenatge personal al dictador, sinó que durant dècades ha estat un punt de reunió i exaltació dels nostàlgics de la dictadura.
Al Valle de los Caídos, al costat de Franco, també hi ha enterrat en un lloc privilegiat José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador Miguel Primo de Rivera i fundador de Falange Española.
Després de visitar Espanya el 2014, el relator especial del Consell de Drets Humans de l’ONU, Pablo de Greiff, advertia que “en el seu estat actual, el lloc no proporciona cap mena d’informació o senyalització que expliqui la prevalença de simbologia franquista i feixista i l’exaltació del camp ‘vencedor’ de la Guerra Civil”. De la mateixa manera, criticava que no s’ofereix informació sobre els milers de cossos enterrats, “ni que moltes restes hi van ser traslladades sense consentiment o sense coneixement dels seus familiars”. És per això que reclamava una “ressignificació” de l’espai.
De propostes no n’han faltat. Albert Rivera ha proposat convertir-lo en l’Arlington espanyol. Una diferència important és que Arlington és el memorial de la guerra nord-americà creat pels demòcrates; el Valle de los Caídos va ser concebut com un homenatge personal de Franco al feixisme. Altres proposen convertir-lo en una mena d’Auschwitz, un espai de memòria.
El relator especial de l'ONU advertia que el Valle de los Caídos no ofereix informació sobre els milers de cossos enterrats ni com van ser traslladats sense consentiment.
És aquesta la línia cap a la qual apunta el sociòleg Emilio Silva, fundador de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH). Abans de res, però, assenyala que caldria un informe tècnic que determinés quants dels cossos poden ser exhumats i estudiats, com demanen les famílies. “És quelcom que no se’ns ha permès durant molts anys”, lamenta.
Indica que és possible, i posa l’exemple dels germans Lapeña, fundadors del sindicat CNT, enterrats al Valle. L’exhumació va ser ordenada pel jutjat de primera instància número dos de San Lorenzo de El Escorial. Patrimoni Nacional ha comunicat aquest mateix agost a la família que havia encarregat al col·legi de forenses els informes preliminars per a l’exhumació.
Un cop resolt el capítol dels cossos, Silva creu que s’hauria de convertir en un indret que expliqui la seva història. “Ha d’explicar quines empreses el van construir, qui eren els presos forçats a treballar-hi, quines n'eren les condemnes, com van traslladar-se les restes, quin ús ha tingut el Valle...”, explica el representant de l’associació memorialista. Recorda que, durant els anys 60 i 70, va convertir-se en un santuari del feixisme europeu, i s’hi reunien excombatents del continent. També defensa que hauria de ser un lloc aconfessional.
fossa comuna soldats guerra civil - acn
Foto: ACN

Obrir les fosses i cunetes

Hi ha una excepció que confirma la norma, segons Emilio Silva: el País Basc. “El govern basc exhuma cada fossa que coneix, automàticament”, explica. Insisteix en això: “Algú assenyala una fossa i s’obre. No es discuteix”. Les autoritats basques també han gravat centenars de testimonis i digitalitzat centenars de milers de documents. “Hi ha hagut diversos governs, però la política no ha canviat”, assegura. Però és això, una excepció. A la resta de l’Estat, en diversos graus, no ha estat així. L'Estat espanyol és el segon país del món amb més fosses comunes, només superat per Cambodja.
El relator Pablo de Greiff denunciava ja el 2014 que la llei de memòria històrica no establia una política estatal d’exhumacions, sinó que “privatitzava” la responsabilitat traslladant-la a famílies i associacions de víctimes. Aquestes, lamentava l’expert de l’ONU, “han suplert funcions que corresponen a l’Estat, sense rebre el suport suficient". “La ‘privatització’ de les exhumacions també alimenta la indiferència de les institucions de l’Estat, incloent les autoritats judicials”, avisava.
Els familiars i les associacions "han suplert funcions que corresponen a l'Estat" pel que fa a la recerca de desapareguts durant la guerra civil i el franquisme.
El Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades de l’ONU també va visitar l’Estat espanyol el setembre del 2013. En el seu informe posterior, instava de manera “urgent” l’Estat espanyol a prioritzar la recerca de la veritat, en especial dels desapareguts, tenint en compte l’edat “molt avançada” dels testimonis i familiars. També cridava l’atenció sobre el “limitat abast” de la llei de memòria històrica en aquest aspecte.
En l’absència d’exhumacions, denuncia Emilio Silva, hi han tingut un paper clau les autoritats judicials. “Els jutges continuen prevaricant cada cop que denunciem una fossa on hi ha restes humanes amb signes de violència i el jutjat no s’hi presenta en el 95% dels casos”, adverteix el fundador de l’ARMH. També assenyala els obstacles que posa la fiscalia, com en el cas de Cipriano Martos, mort el 1973 a Reus, de qui la justícia argentina n’ha demanat l’exhumació.
Silva sosté que és una qüestió de voluntat política, que no cal reformar cap llei. “Un govern pot decidir acollir els refugiats de l’'Aquarius' i pot decidir des del poder executiu posar-se a buscar els desapareguts”, diu. “Els mateixos arguments que va fer servir la vicepresidenta Carmen Calvo, la urgència i els informes de l’ONU, per justificar l’exhumació de Franco, són aplicables a les fosses”, afegeix.
Fitxa de detenció del President Companys. Dirección General de Seguridad (1940). Font Arxiu d'El Nacional
Foto: Dirección General de Seguridad (1940)

Anul·lar les sentències franquistes

S’han fet diverses iniciatives parlamentàries pel que fa als tribunals franquistes i les seves sentències. Sense anar gaire lluny, la llei de memòria històrica del 2007 els considerava il·legítims. El juliol del 2017 el Parlament de Catalunya va qualificar 63.961 consells de guerra d’”il·legals” i “nuls de ple dret”. Però queda un assumpte pendent: l’anul·lació d’aquestes sentències. Pedro Sánchez podria recollir aquest testimoni plantejat per ERC i el PDeCAT, especialment alguns casos emblemàtics com el del president Lluís Companys.
Però el govern de Zapatero, impulsor de la llei de memòria històrica, rebutjava anul·lar aquests judicis. “És un impossible jurídic. La nul·litat és la privació d’efectes jurídics i no es pot tornar a privar d’efectes jurídics allò que el legislador ja ha declarat que no en té”, argumentava el llavors ministre de Justícia, Francisco Caamaño. Els intents per revisar alguns casos, com la condemna a mort a Salvador Puig Antich, han estat en va.
Els intents per revisar algunes condemnes de tribunals franquistes, com la de Salvador Puig Antich, han estat en va.
El relator especial de l’ONU obria la porta a fer-ho en el seu informe. “La nul·litat no representa només una reparació simbòlica, sinó que acabaria els efectes legals d’aquestes sentències”, afirmava.
No obstant això, Silva ho veu poc probable. “Em costa creure que ho farà aquest govern, excepte que inclogui una clàusula que impedeixi que els descendents de persones confiscades puguin litigar per aquests béns”, assenyala. “En molts casos són petites propietats, però també fins i tot emissores de ràdio que avui pertanyen a grans empreses de comunicació”, detalla.
Alguns mitjans ja han recollit les opinions de juristes, que “alerten sobre els riscos d’anul·lar els judicis del franquisme”, com és el cas d’El País. El catedràtic i exdiputat del PSOE Diego López Garrido avisa que “es poden desencadenar milions de demandes contra sentències dels tribunals”. Justament el que persegueixen les famílies de les víctimes del franquisme.
Baltasar garzón ACN
Foto: ACN

Cal anar a l’Argentina per investigar

En diversos països que han passat per dictadures similars a la franquista s'han creat organismes per investigar els crims. Des dels judicis de Nüremberg contra Adolf Hitler i els seus col·laboradors fins a les comissions de la veritat de Sud-àfrica, Xile o l'Argentina. A l'Estat espanyol, en canvi, va fer-se la llei d'amnistia del 1977. "Ens la van vendre com una gran conquesta de l'esquerra, però la majoria de presos polítics ja era al carrer. I allà hi van colar el 2f, que dona impunitat als franquistes".
Fa referència a l'article 2f de la llei, que estableix que l'amnistia recull "els delictes comesos pels funcionaris i agents de l'ordre públic contra l'exercici dels drets de les persones". Ha estat el principal obstacle per poder investigar els crims del franquisme.
Qui ha intentat jutjar els crims del franquisme a l'Estat espanyol ha estat apartat de manera fulminant. El millor exemple és el del jutge Baltasar Garzón, que va acabar expulsat de la carrera judicial. El llavors magistrat de l'Audiència Nacional va declarar-se competent per investigar tortures, desaparicions forçades i execucions. Però la fiscalia va oposar-s’hi perquè no el considerava competent, i va rebre una querella de Manos Limpias, Falange i Libertad e Identidad. El resultat: la macrocausa va quedar en un calaix.
Amnistia Internacional i l'ONU han advertit que la llei d'amnistia és contrària a les obligacions internacionals contretes per l'Estat espanyol.
En el seu informe del 2008, Amnistia Internacional ja advertia que la llei d'amnistia "no només és una norma preconstitucional, contrària a les disposicions de la Constitució, sinó que és contrària al dret internacional convencional vinculant per Espanya en aquell moment".
En els mateixos termes, el relator especial de l'ONU subratllava la "incompatibilitat entre els efectes de la llei d'amnistia amb les obligacions internacionals adquirides per Espanya", citant el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Recordava que aquests compromisos van ser contrets abans d'aprovar-se la llei d'amnistia.
El resultat de la impossibilitat d'iniciar investigacions a l'Estat espanyol és que ho ha de fer la jutgessa Maria Servini a l'altra banda de l'Atlàntic, a càrrec del jutjat federal número u de Buenos Aires. Porta les regnes de l'anomenada "querella argentina". No obstant això, la magistrada també s'ha d'enfrontar als obstacles de la fiscalia general de l'Estat quan cita a declarar exalts càrrecs del règim franquista.
Pazo de Meirás

Un patrimoni multimilionari en mans de la família

La setmana passada el Tribunal Suprem de Xile va comdemnar la família del dictador Augusto Pinochet a retornar més de 1.600 milions de dòlars a l'Estat. La sentència tenia a veure amb el cas del banc Riggs, dels Estats Units, que va investigar la fortuna del colpista. Segons la investigació, Pincohet va arribar a tenir 127 comptes secrets en aquell banc, per uns 27 milions de dòlars. La condemna no es pot recórrer. A l’Estat espanyol no s’ha vist res així amb els Franco.
Sense anar gaire lluny, la família Franco ha heretat un patrimoni multimilionari, que el dictador va acumular durant quatre dècades. En el seu llibre Los Franco S.A., el periodista Mariano Sánchez va intentar quantificar aquesta fortuna. La xifra que va sortir va ser entre 500 i 600 milions d’euros. El 1975, any que va morir Franco, la seva filla Carmen Franco i el seu marit Cristóbal Martínez-Bordiú tenien 22 propietats.
Es calcula que la fortuna de la família Franco es mou entre els 500 i els 600 milions d'euros.
Una d'aquestes és el famós Pazo de Meirás, al terme municipal de Sada (A Coruña), oferta el 1938 al dictador com a residència d'estiu. Actualment continua en mans de la família, però diverses administracions locals estan litigant per a confiscar-la a la família Franco. El seu net, Francis Franco, advertia la setmana passada: “Lluitarem pel Pazo de Meirás; l'hem heretada i és nostra”.
"Hi ha un munt de béns que van ser adquirits il·legalment i l'Estat no ha fet absolutament res per recuperar-los", lamenta Emilio Silva. El president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica assenyala amb ironia la paradoxa: "A Xile s'està fent, a l'Argentina també. Resulta que l'Estat espanyol va fer la transició 'exemplar', però ha deixat tot el patrimoni en mans dels Franco".

Jutges i policies

En el seu intorme del 2014 el relator de l'ONU Pablo de Greiff lamentava que els programes de formació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil no incloïen ni l'estudi de la guerra civil i la dictadura, ni de les violacions greus als drets humans, de les quals van tenir part de responsabilitat.
En els mateixos termes s'expressava sobre el poder judicial: "El relator especial nota amb preocupació que els programes de formació de jutges en matèria de drets humans no només no fan menció a les responsabilitats del poder judicial durant la guerra civil i la dictadura franquista, sinó que tampoc inclouen temes específics de drets humans".
El llegat de la dictadura també es veu en elements com la Fundación Nacional Francisco Franco, creada a glòria del dictador i que va arribar a rebre diners públics. Aquesta entitat va arribar a oferir assessorament legal a aquells municipis perseguits per incomplir la llei de memòria històrica, que no en són pocs.
Tortosa. Monument a la batalla de l'Ebre.

Una llei limitada i incomplerta

La primera llei de memòria històrica no va arribar fins al 2007, de la mà del govern del president José Luis Rodríguez Zapatero. Malgrat que va vendre’s de manera molt ambiciosa, en aquell moment ja va deixar poc satisfetes les associacions memorialistes. Ara, una dècada després, encara ho estan menys, veient el seu grau de compliment.
Des de les entitats de memòria històrica assenyalen que, com a molt, ha servit de "palanca" per posar en qüestió els noms dels carrers i els símbols franquistes. I tot i així, els incompliments 11 anys després d'aprovar-se es compten per centenars. El millor exemple és el del monument franquista de Tortosa, que després d'una consulta popular va decidir mantenir-se en el seu lloc.
Segons el registre que va fer l’advocat especialitzat Eduardo Ranz ara fa un any, fins a 349 municipis espanyols incompleixen aquest aspecte de la llei de memòria històrica. El rànquing el lidera Castella i Lleó (191), seguida de Castella-la Manxa (69), Aragó (22), Extremadura (17), el País Valencià (16), Astúries (12), Galícia i Andalusia (8), les Canàries (3) i Catalunya, les Balears i Múrcia (1).
Per la seva part, el relator de l'ONU Pablo de Greiff expressava "preocupació" perquè "mai no s'ha establert una política d'Estat per a la promoció de la veritat" i que la llei de memòria històrica "no soluciona en absolut aquest problema".
"De vegades fer una llei és una trampa", adverteix Emilio Silva. "Si no hi ha voluntat política, una llei com la de la memòria històrica acaba servint de ben poc. El millor exemple és el dels desapareguts", conclou el membre de l'associació memorialista.