27.07.2018 22:00
Entre les múltiples crisis que ens
ha tocat viure, en vull comentar dues que són especialment punyents pel
que fa a la situació que vivim a Catalunya.
Les dues crisis que apunto són la crisi de l’estat i la crisi dels partits. Ambdues crisis estan molt relacionades, ja que el funcionament de l’estat-nació i els seus òrgans (executiu, legislatiu i judicial) està estretament relacionat amb la crisi dels partits i els seus òrgans (direcció). Es pot parlar ben clarament de crisi de l’estatocràcia i de crisi de la partitocràcia.
Què podem anomenar ‘estatocràcia’? ‘Estatocràcia’ no és res més que l’aparell que s’ha anat construint a les societats recents, que, si bé formalment, era per garantir els drets i llibertats de les persones, ha anat esdevenint un aparell de cobertura de totes les accions de domini sobre les persones i sobre els sistemes naturals.
Avui dia anem constatant que l’estat-nació ja no és una forma avançada d’estructuració social, perquè ja no serveix l’interès general de tota la societat sinó solament els interessos de les castes dominants, siguin polítiques, militars, burocràtiques, financeres o propietàries. Tant si es considera l’estat-nació en la seva versió totalitària (dictadura civil o militar, dictadura del proletariat, república socialista, etc.) com en la seva versió ‘democràtica’ (república presidencialista, monarquia constitucional, etc.) cap d’aquestes no està mai al servei del ‘poble’ sinó més aviat al servei del poder de la jerarquia, en qualsevol de les seves formes.
Què podem anomenar ‘partitocràcia’? ‘Partitocràcia’ no és res més que l’aparell que els partits polítics han anat construint, per poder accedir a determinades parcel·les de poder en el marc dels estats-nació. Tot i que originalment van ser pensats per facilitar la participació de les persones en les tasques col·lectives de la societat, s’han anat convertint en estructures tancades en què l’interès general s’ha transformat en l’interès de les persones que formen part de l’estructura partidista.
Avui, constatem que els partits ja no són cap forma de participació, sinó que són estructures en què un molt reduït nombre de persones (la direcció) fan i desfan al marge de les persones que en formen part.
L’estat-nació modern i els partits que el sostenen, amb les seves ànsies de domini sobre els humans i sobre la natura, s’ha anat configurant sobre l’opressió de les cultures locals i sobre l’espoli de la natura. En el marc de la globalització, els estats-nació i els partits que es varen configurar al llarg del segle XX han servit per a assegurar el domini dels poders transnacionals (sobretot industrials, econòmics i financers) sobre la població i sobre els béns comuns del planeta.
A Catalunya ho constatem cada dia. Des que la partitocràcia i els òrgans de l’estat espanyol (legislatiu, executiu i judicial) van fer miques l’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat per la població, hem anat veient com els aparells de l’estat (especialment el judicial, però també l’executiu i el legislatiu) s’han anat degradant exponencialment. I en el cas de Catalunya, això ha fet que la partitocràcia de casa nostra hagi fet implosió.
Davant aquesta situació de degradació, la societat s’ha defensat amb el reforçament de les organitzacions socials, que han actuat de punta de llança per anar creant les condicions que facilitessin un canvi en profunditat. Però massa vegades, aquestes organitzacions han estat massa pendents de l’actuació de la partitocràcia existent a Catalunya, de manera que en alguns moments han contribuït a entorpir la dinàmica social que s’anava gestant.
Les experiències viscudes a partir de l’1 d’octubre de 2017 i les seves conseqüències han fet possible el sorgiment de visions i pràctiques que qüestionen no solament les estructures polítiques heretades del segle XX sinó també les mateixes maneres de fer política. Això fa que les estructures partidistes existents (la partitocràcia) s’hagin d’adaptar a la nova situació (amb totes les profundes implicacions que això suposa) o tornin amb els tretze són tretze i es resisteixin a canviar (cosa que les porta a la seva ràpida degradació).
En canvi, una candidatura, oberta a persones de la societat civil, sense vinculació partidista, va demostrar en les eleccions imposades pel 155 que era possible trencar les dinàmiques convencionals en el joc polític. Però la seva feina s’ha vist sovint encotillada per les estructures de l’estatocràcia existents a Catalunya (i també per aquells sectors de la partitocràcia catalana que es resisteixen a canviar).
El suport espectacular que rep la Crida Nacional per la República és una finestra d’esperança per a abordar el futur, que requereix estructures polítiques i maneres de fer política adaptades a les noves situacions que ens toca viure, perquè si alguna cosa sabem de cert (i ho hem constatat en la realitat) és que les estructures polítiques heretades del segle XX i les maneres com s’ha fet ‘política’ no serveixen per a fer la POLÍTICA necessària per abordar els problemes del segle XXI i la seva gran complexitat.
Resistir –els embats que ocasiona la crisi de l’estatocràcia i de la partitocràcia– i innovar –tant en les estructures com en el seu funcionament– són les grans eines que les societats tenen al seu abast en moments de crisis ecològiques, socials i polítiques com les que vivim. Fer servir aquestes eines, però, requereix no solament grans dosis d’imaginació i de creativitat, sinó també una activa participació d’àmplies capes de la societat. Estic segur que aquestes dues eines –la resistència i la innovació– ens ajudaran al sorgiment de la intel·ligència col·lectiva de la nostra societat, que ens permetrà de superar amb èxit la situació actual.
Les dues crisis que apunto són la crisi de l’estat i la crisi dels partits. Ambdues crisis estan molt relacionades, ja que el funcionament de l’estat-nació i els seus òrgans (executiu, legislatiu i judicial) està estretament relacionat amb la crisi dels partits i els seus òrgans (direcció). Es pot parlar ben clarament de crisi de l’estatocràcia i de crisi de la partitocràcia.
Què podem anomenar ‘estatocràcia’? ‘Estatocràcia’ no és res més que l’aparell que s’ha anat construint a les societats recents, que, si bé formalment, era per garantir els drets i llibertats de les persones, ha anat esdevenint un aparell de cobertura de totes les accions de domini sobre les persones i sobre els sistemes naturals.
Avui dia anem constatant que l’estat-nació ja no és una forma avançada d’estructuració social, perquè ja no serveix l’interès general de tota la societat sinó solament els interessos de les castes dominants, siguin polítiques, militars, burocràtiques, financeres o propietàries. Tant si es considera l’estat-nació en la seva versió totalitària (dictadura civil o militar, dictadura del proletariat, república socialista, etc.) com en la seva versió ‘democràtica’ (república presidencialista, monarquia constitucional, etc.) cap d’aquestes no està mai al servei del ‘poble’ sinó més aviat al servei del poder de la jerarquia, en qualsevol de les seves formes.
Què podem anomenar ‘partitocràcia’? ‘Partitocràcia’ no és res més que l’aparell que els partits polítics han anat construint, per poder accedir a determinades parcel·les de poder en el marc dels estats-nació. Tot i que originalment van ser pensats per facilitar la participació de les persones en les tasques col·lectives de la societat, s’han anat convertint en estructures tancades en què l’interès general s’ha transformat en l’interès de les persones que formen part de l’estructura partidista.
Avui, constatem que els partits ja no són cap forma de participació, sinó que són estructures en què un molt reduït nombre de persones (la direcció) fan i desfan al marge de les persones que en formen part.
L’estat-nació modern i els partits que el sostenen, amb les seves ànsies de domini sobre els humans i sobre la natura, s’ha anat configurant sobre l’opressió de les cultures locals i sobre l’espoli de la natura. En el marc de la globalització, els estats-nació i els partits que es varen configurar al llarg del segle XX han servit per a assegurar el domini dels poders transnacionals (sobretot industrials, econòmics i financers) sobre la població i sobre els béns comuns del planeta.
A Catalunya ho constatem cada dia. Des que la partitocràcia i els òrgans de l’estat espanyol (legislatiu, executiu i judicial) van fer miques l’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat per la població, hem anat veient com els aparells de l’estat (especialment el judicial, però també l’executiu i el legislatiu) s’han anat degradant exponencialment. I en el cas de Catalunya, això ha fet que la partitocràcia de casa nostra hagi fet implosió.
Davant aquesta situació de degradació, la societat s’ha defensat amb el reforçament de les organitzacions socials, que han actuat de punta de llança per anar creant les condicions que facilitessin un canvi en profunditat. Però massa vegades, aquestes organitzacions han estat massa pendents de l’actuació de la partitocràcia existent a Catalunya, de manera que en alguns moments han contribuït a entorpir la dinàmica social que s’anava gestant.
Les experiències viscudes a partir de l’1 d’octubre de 2017 i les seves conseqüències han fet possible el sorgiment de visions i pràctiques que qüestionen no solament les estructures polítiques heretades del segle XX sinó també les mateixes maneres de fer política. Això fa que les estructures partidistes existents (la partitocràcia) s’hagin d’adaptar a la nova situació (amb totes les profundes implicacions que això suposa) o tornin amb els tretze són tretze i es resisteixin a canviar (cosa que les porta a la seva ràpida degradació).
En canvi, una candidatura, oberta a persones de la societat civil, sense vinculació partidista, va demostrar en les eleccions imposades pel 155 que era possible trencar les dinàmiques convencionals en el joc polític. Però la seva feina s’ha vist sovint encotillada per les estructures de l’estatocràcia existents a Catalunya (i també per aquells sectors de la partitocràcia catalana que es resisteixen a canviar).
El suport espectacular que rep la Crida Nacional per la República és una finestra d’esperança per a abordar el futur, que requereix estructures polítiques i maneres de fer política adaptades a les noves situacions que ens toca viure, perquè si alguna cosa sabem de cert (i ho hem constatat en la realitat) és que les estructures polítiques heretades del segle XX i les maneres com s’ha fet ‘política’ no serveixen per a fer la POLÍTICA necessària per abordar els problemes del segle XXI i la seva gran complexitat.
Resistir –els embats que ocasiona la crisi de l’estatocràcia i de la partitocràcia– i innovar –tant en les estructures com en el seu funcionament– són les grans eines que les societats tenen al seu abast en moments de crisis ecològiques, socials i polítiques com les que vivim. Fer servir aquestes eines, però, requereix no solament grans dosis d’imaginació i de creativitat, sinó també una activa participació d’àmplies capes de la societat. Estic segur que aquestes dues eines –la resistència i la innovació– ens ajudaran al sorgiment de la intel·ligència col·lectiva de la nostra societat, que ens permetrà de superar amb èxit la situació actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada