31.07.2018 20:33
‘El dictador espanyol és mort, però la seva popularitat perviu.’ Així es titula el reportatge
que ha publicat la prestigiosa revista d’anàlisi de la política
internacional Foreign Policy sobre la persistència d’un franquisme
sociològic i polític més o menys soterrat, més o menys evident. I ho fa
arran de la decisió del president espanyol, Pedro Sánchez, d’exhumar el
cadàver del dictador Francisco Franco i treure’l del Valle de los
Caídos. Diu l’autor del reportatge que aquest monument feixista és ‘un
veritable santuari del franquisme i un lloc obligatori de pelegrinatge
dels partidaris de Franco’. I recorda que aquestes últimes setmanes ‘els
més devots han pres els carrers de Madrid cantant “el Valle no se
toca”’.
Arran d’això, la revista es fa aquesta pregunta: ‘Per què Franco es va salvar de la infàmia popular que en canvi van aplicar contra els dirigents feixistes Adolf Hitler i Benito Mussolini?’ I destaca com ‘durant la transició a la democràcia, a Espanya, hi va haver molt poc espai per a la justícia i per a passar comptes amb l’antic règim […]. El règim de Franco es va reinventar des de dins cap enfora com una democràcia en un procés polític de reforma encapçalat pel jove rei Juan Carlos’. Però això va fer que ‘la part que va perdre la guerra’ no tingués ‘mai l’oportunitat de fer pagar a Franco el seus pecats polítics’. És allò que els historiadors han anomenat ‘l’holocaust espanyol’, fent ús d’un concepte esgrimit per Paul Preston.
Parla del pacte de l’oblit en què va participar tot l’espectre polític. Un pacte que també ‘va servir per a amagar alguns crims comesos per l’anomenat terror roig, amb una onada d’assassinats que van deixar entre vint mil i setanta mil franquistes morts, incloent uns dos mil clergues’.
Però no tota l’explicació sobre la pervivència i la impunitat del franquisme la trobem en els pactes institucionals, destaca el reportatge, que hi veu també ‘la complicitat de la gent’. ‘En el cor d’aquesta complicitat hi ha l’ambivalència que molts espanyols senten envers el règim franquista.’ Cita un sondatge del 2008 del CIS segons el qual la majoria dels ciutadans deien que Franco ‘feia coses bones i coses dolentes’ i s’oposaven a la persecució dels antics oficials franquistes i no sentien cap entusiasme sobre la creació d’una comissió de la veritat per a determinar responsabilitats sobre la guerra.
El reportatge va més enllà, i mira d’aprofundir en les raons que expliquen la complicitat i el silenci sociològic i polític sobre els crims del franquisme. Esmenta un fet obvi, i molt repetit, que era el de la por d’un altre conflicte bèl·lic just quan es va morir Franco. Però n’esmenta un altre de ‘menys aparent’: ‘l’intens procés de socialització política que la gent va suportar durant la dictadura’, amb una extensa campanya propagandística i educativa per a silenciar allò que va passar durant la guerra. I destaca com ha perviscut un mite sobre la guerra que es va consolidar durant la transició, que és aquell segons el qual tots dos bàndols en tenien la mateixa culpa. ‘Convenientment es passa per alt el fet que el 1936 Franco va derrocar un govern elegit democràticament. Un altra mite és el de la bogeria col·lectiva […] i una altra narrativa popular és la de culpar-ne les influències ideològiques externes, especialment l’anarquisme. Però res supera la teoria de la salvació, segons la qual el cop de Franco de 1936 va salvar Espanya del caos i la violència de la Segona República. Aquesta lectura escandalosament cínica de la història ignora el caos i la violència que Franco va infligir a Espanya i que qualsevol grau de pau que Franco portés al país es va cobrar la vida d’un milió de persones.’
De la teoria de la salvació, al mite que l’Espanya dels últims anys del franquisme, amb el ‘desarrollismo’ dels anys seixanta i setanta, marcat per l’especulació salvatge, va posar els fonaments del creixement econòmic de l’Espanya de la transició. I explica el reportatge que aquests mites no es van començar a qüestionar fins a la llei de la memòria històrica que va impulsar el govern de Zapatero. I diu que ara Pedro Sánchez vol seguir els seus passos, i no preveu que tingui gaires problemes per a exhumar Franco.
La lectura que fa del moviment de Sánchez és que pot voler complaure els sectors més progressistes de l’electorat, sobretot els catalans. ‘A Catalunya, l’afirmació que Espanya (i l’administració central de Madrid en particular) és retrògrada i lligada al passat ha estat un dels arguments en el moviment per la independència de la regió’.
Però sobretot veu en aquesta decisió la possibilitat d’obrir el camí perquè es puguin obrir les fosses per a identificar i enterrar com cal els represaliats i els desapareguts durant la guerra. Una petició, formulada per organitzacions internacionals com les Nacions Unides, que ha tingut uns impediments permesos pel ‘silenci sobre el passat després de la mort de Franco’.
Informació relacionada: The New York Times, impactat pel Valle de los Caídos: ‘Espanya és una anomalia a Europa’
Arran d’això, la revista es fa aquesta pregunta: ‘Per què Franco es va salvar de la infàmia popular que en canvi van aplicar contra els dirigents feixistes Adolf Hitler i Benito Mussolini?’ I destaca com ‘durant la transició a la democràcia, a Espanya, hi va haver molt poc espai per a la justícia i per a passar comptes amb l’antic règim […]. El règim de Franco es va reinventar des de dins cap enfora com una democràcia en un procés polític de reforma encapçalat pel jove rei Juan Carlos’. Però això va fer que ‘la part que va perdre la guerra’ no tingués ‘mai l’oportunitat de fer pagar a Franco el seus pecats polítics’. És allò que els historiadors han anomenat ‘l’holocaust espanyol’, fent ús d’un concepte esgrimit per Paul Preston.
Parla del pacte de l’oblit en què va participar tot l’espectre polític. Un pacte que també ‘va servir per a amagar alguns crims comesos per l’anomenat terror roig, amb una onada d’assassinats que van deixar entre vint mil i setanta mil franquistes morts, incloent uns dos mil clergues’.
Però no tota l’explicació sobre la pervivència i la impunitat del franquisme la trobem en els pactes institucionals, destaca el reportatge, que hi veu també ‘la complicitat de la gent’. ‘En el cor d’aquesta complicitat hi ha l’ambivalència que molts espanyols senten envers el règim franquista.’ Cita un sondatge del 2008 del CIS segons el qual la majoria dels ciutadans deien que Franco ‘feia coses bones i coses dolentes’ i s’oposaven a la persecució dels antics oficials franquistes i no sentien cap entusiasme sobre la creació d’una comissió de la veritat per a determinar responsabilitats sobre la guerra.
El reportatge va més enllà, i mira d’aprofundir en les raons que expliquen la complicitat i el silenci sociològic i polític sobre els crims del franquisme. Esmenta un fet obvi, i molt repetit, que era el de la por d’un altre conflicte bèl·lic just quan es va morir Franco. Però n’esmenta un altre de ‘menys aparent’: ‘l’intens procés de socialització política que la gent va suportar durant la dictadura’, amb una extensa campanya propagandística i educativa per a silenciar allò que va passar durant la guerra. I destaca com ha perviscut un mite sobre la guerra que es va consolidar durant la transició, que és aquell segons el qual tots dos bàndols en tenien la mateixa culpa. ‘Convenientment es passa per alt el fet que el 1936 Franco va derrocar un govern elegit democràticament. Un altra mite és el de la bogeria col·lectiva […] i una altra narrativa popular és la de culpar-ne les influències ideològiques externes, especialment l’anarquisme. Però res supera la teoria de la salvació, segons la qual el cop de Franco de 1936 va salvar Espanya del caos i la violència de la Segona República. Aquesta lectura escandalosament cínica de la història ignora el caos i la violència que Franco va infligir a Espanya i que qualsevol grau de pau que Franco portés al país es va cobrar la vida d’un milió de persones.’
De la teoria de la salvació, al mite que l’Espanya dels últims anys del franquisme, amb el ‘desarrollismo’ dels anys seixanta i setanta, marcat per l’especulació salvatge, va posar els fonaments del creixement econòmic de l’Espanya de la transició. I explica el reportatge que aquests mites no es van començar a qüestionar fins a la llei de la memòria històrica que va impulsar el govern de Zapatero. I diu que ara Pedro Sánchez vol seguir els seus passos, i no preveu que tingui gaires problemes per a exhumar Franco.
La lectura que fa del moviment de Sánchez és que pot voler complaure els sectors més progressistes de l’electorat, sobretot els catalans. ‘A Catalunya, l’afirmació que Espanya (i l’administració central de Madrid en particular) és retrògrada i lligada al passat ha estat un dels arguments en el moviment per la independència de la regió’.
Però sobretot veu en aquesta decisió la possibilitat d’obrir el camí perquè es puguin obrir les fosses per a identificar i enterrar com cal els represaliats i els desapareguts durant la guerra. Una petició, formulada per organitzacions internacionals com les Nacions Unides, que ha tingut uns impediments permesos pel ‘silenci sobre el passat després de la mort de Franco’.
Informació relacionada: The New York Times, impactat pel Valle de los Caídos: ‘Espanya és una anomalia a Europa’
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada